Edifici d'habitatges de planta baixa i quatre pisos, amb cornisa i terrat. La façana principal a la Baixada de la Seu està ordenada simètricament segons tres eixos verticals que corresponen als tres portals de planta baixa. Tipologia clàssica amb entresòl, principal i dos pisos, la diferenciació social dels quals ve marcada per la importància dels balcons: a l'entresòl, baranes a pla de façana; a la planta principal, balconada, i a la resta, balcons individuals decreixents en alçada. Té pilastres de separació dels balcons, quasi planes, rematades amb capitells jònics. Cornisa amb permòdols i imbricacions. La façana al carrer del Bisbe és plana, amb escasses obertures.

Edificio entre medianeras de tres crujías, formado por planta baja, entresuelo, dos pisos y buhardilla. La cubierta es de teja árabe a dos vertientes. La fachada es de composición simétrica. La planta baja tiene una puerta de arco carpanel centrada y dos aperturas rectangulares molduradas a los lados. La primera planta muestra balcón corrido y la segunda tres balcones. En ambos casos las aperturas son rectangulares y seguidas de molduras de inspiración clásica. La fachada se corona con cornisa sostenida por cartelas. La obra es de lenguaje ecléctico. La construcción se encuentra situada dentro del recinto fortificado durante la Primera Guerra Carlista (Guerra de los Siete Años) y entre edificios estilísticamente heterogéneos.

Casa entre medianeras y tres crujías. Consta de planta baja y un piso, con buhardilla y azotea. La planta baja presenta una puerta central y dos ventanas, una a ambos lados, de arco de medio punto y con unas rejas muy interesantes. En el piso superior se abren tres balcones moldurados. Edificio de arquitectura ecléctica. En una de las rejas de la planta baja del edificio aparece la fecha de 1885, probablemente la de la construcción de la casa. En 1899 aparece documentada la obra de ampliación de un piso, encargada por Josep Olivella y dirigida por el arquitecto Santiago Güell i Grau (el proyecto se conserva en el archivo del Ayuntamiento de Vilafranca). Se presentó el 26 de abril y fue aprobada el 3 de marzo.

Edificio entre medianeras formado por planta baja, entresuelo, primer piso y buhardilla, con azotea delantera y cubierta de teja árabe. El coronamiento tiene como soporte ménsulas de inspiración clásica, que establecen un ritmo compositivo con las de la planta principal. La fachada es simétrica y tiene una ordenación de aperturas idéntica a cada piso. Las características formales del edificio lo inscriben en el lenguaje del eclecticismo. La Casa Berger fue construida durante la segunda mitad del siglo XIX, en la zona de ensanche iniciado en 1865 en torno a la estación. Inicialmente constaba de planta baja y piso. En 1897 el arquitecto Santiago Güell i Grau dirigió el proyecto de ampliación y restauración, firmado el 6 de agosto y aprobado el 17 del mismo mes. Este proyecto se conserva en el archivo municipal de la villa.

Se trata de un edificio entre medianeras con patio trasero. Originalmente era de uso unifamiliar. El inmueble se compone de planta baja en parte, desdoblada en semisótano y entresuelo, y dos plantas piso. La cubierta está a dos vertientes y sobresale un cuerpo de caja de escalera adosada a la medianera. La escalera, de bóveda catalana y de un solo tramo, está adosada a la medianera y da acceso a la planta principal. Las paredes de carga son de mampostería común y ladrillo. Los forjados son de viga de madera y bovedilla de baldosa. La fachada principal se compone sobre ejes verticales con portales de arco carpanel enmarcados con piedra en la planta baja, y balcón con antepecho en el entresuelo. Las aperturas de las plantas superiores tienen dintel y están enmarcadas con piedra. En la planta primera encontramos un balcón seguido de dos vanos, dos balcones y ventana lateral. En la segunda planta se encuentran dos balcones y tres ventanas. Las cornisas de separación de las distintas plantas son de piedra. El paramento de la planta baja es de aplacado de piedra.

Edificio entre medianeras que ocupa el chaflán de la calle de la Barceloneta y de la calle de Colom. Consta de sótano, planta y tres pisos. La cubierta es de teja árabe. La altura de los forjados es decreciente al aumentar el nivel de la calle. La construcción responde a las características del lenguaje del eclecticismo. La casa Bonaventura Coma se encuentra situada frente a la Casa de la Villa, en una zona de ensanche de finales del siglo XIX.

Edificio de tres pisos que hace esquina. En planta baja encontramos en un lateral la puerta de acceso mientras que la banda que da a la otra calle presenta ventanas rectangulares con rejas. En el primer piso hay aperturas de ventanas con balcón de forja, con persianas enrollables. La parte superior es la más característica del edificio pues presenta en las dos caras de la casa ventanas triples de arco de medio punto, separadas entre sí por un encuadre de ladrillo. Se trata de varias viviendas distribuidas en el interior del casco urbano del Pla del Penedès. Son edificios interesantes principalmente por su composición de fachada. Pueden verse elementos de arquitectura "culta" con la utilización del lenguaje del eclecticismo en convivencia con detalles de la arquitectura popular. En general, estos edificios configuran el ensanche de los siglos XIX y XX.

Edifici que consta de semi soterrani, planta baixa i quatre pisos. De les façanes en destaca la solució de cantonada, amb tribuna rotonda a nivell del primer i segon pis, on forma al damunt una terrassa amb balustrada i torratxa amb coberta cònica, d'escames ceràmiques. La tribuna presenta als dos pisos arqueries sobre columnes amb capitells toscans (primer pis) i corintis (segon pis). La resta d'obertures en façanes als dos carrers són d'esquema vertical amb balcons aïllats i correguts, de ferro. Les del tercer pis són resoltes en llenguatge neoclàssic, amb frontons i balustres. Remat superior amb cornisa i balustrada. La façana al pati presenta unes galeries tribuna curvilínies, amb persianes de fusta. A l'extrem del pati hi ha un petit pavelló cobert a quatre aigües, fent cantonada amb el carrer.

La colònia de Viladomiu Vell està situat entorn a un quilòmetre al sud de Cal Bassacs. Es tracta d'una colònia construïda en paral·lel al riu, de nord a sud, a l'entrada de la colònia trobem a un costat l'església (junt amb algun edifici annex) i a l'altre costat, la torre dels amos; un tros més amunt el xalet del director. Així, en primer lloc els espais més emblemàtics, de poder simbòlic, l'església i la torre, després la part central destinat als habitatges dels treballadors, i a la part final, la zona industrial, la fàbrica. Els habitatges estan distribuïts amb tres fileres de blocs paral·leles que configuren l'espai urbà, carrers i places; així, al carrer superior, el de més a ponent, hi ha dos blocs disposats en filera, un a continuació de l'altre; a grans trets es tracta d'uns edificis de planta rectangular allargada, formada per tres plantes de pisos (planta baixa i dues plantes) i una planta semisoterrània accessible des del carrer de sota, ja que el terreny té un lleuger desnivell, aquest són destinats bàsicament a garatges. La façana principal que obra al carrer de Puig Sacalm, és la característica façana de galeries, conformada per tres fileres o carrers de galeria obertes amb obertures d'arcs rebaixats suportats sobre pilars; en aquesta façana s'obren els accessos a les plantes baixes i a les caixes d'escala d'accés als pisos superiors. Tres de les façanes laterals d'aquests blocs es mantenen sense revestiment, permetent veure els murs que són de pedra amb reforç de maó massís a les cantoneres i en els emmarcaments de les obertures, en el cas del bloc més nord, conformant a més un guardapols decoratiu; en aquest mateix, podem veure les obertures de la façana lateral sud a nivell de planta baixa compta amb les obertures emmarcades en carreus de pedra. Els altres blocs, un al carrer o filera central i dos al carrer de baix, col·locats també un a continuació de l'altre, són també de planta rectangular allargada, de tres plantes (baixa i dos pisos) i coberta a dos vessants de teula àrab amb un ràfec decorat amb una combinació geomètrica feta amb maó massís; els murs mostren la planta baixa feta de carreus de pedra i la resta amb la superfície arrebossada i pintada; les obertures en les façanes principals i laterals són de tall recte i distribuïdes regularment, els portals d'accés a les escales interiors obren en tots ells al carrer Puig Llançada; les façanes posteriors (al bloc més de ponent obra a l'oest i en els blocs més de llevant obren al riu a l'est) disposen d'obertures que donaven a galeries amb balcó, la majoria de les quals avui dia modificades i tancades. El bloc de pisos del costat est situat davant l'església, té planta en forma de L invertida, comptant amb un volum que es situa davant l'església i que acollia les escoles i espais comunitaris. Entre ambdós hi ha la plaça principal de la colònia, la de l'església. Delimitada entre les tres fileres de blocs i a l'extrem sud l'accés a la fàbrica, hi ha una altra plaça; el carrer de Puig Sacalm, el carrer de dalt, és a manera de passeig, amb bancs i plataners. La colònia Viladomiu Vell, va ser fundada per Tomàs Viladomiu Bertran, membre d'una nissaga vinculada a la indústria de filats i teixits des d'antic. Els orígens de la família es documenten des d'inicis del segle XVI a Vilada, des d'on es traslladaran a Berga. Al llarg dels anys es coneixen nombroses notícies que documenten la relació dels Viladomiu amb la manufactura tèxtil, mostrant l'evolució i creixement dels seus negocis a partir de l'adaptació a les noves demandes i necessitats de cada període. El pare de Tomàs Viladomiu va traslladar-se a Sallent en casar-se amb Antònia Bertran, de la casa Cal Rei, població on continuaria dedicat als filats i teixits, i on va néixer el fundador de les colònies Viladomiu, qui continuaria les trajectòria de negoci de la família. Tomàs Viladomiu Bertran va decidir-se a instal·lar una fàbrica i colònia riu Llobregat aigües amunt, veient les possibilitats que oferia la zona, encara escassament industrialitzada. La ubicació escollida van ser els terrenys de la Plana de Santa Marc, que comprà als germans Feliu. A partir del 1868 s'inicia la història de la colònia de Viladomiu amb la sol·licitud d'aprofitament d'aigües per construir una fabrica, les obres s'iniciarien amb la construcció d'una primera nau, la resclosa i canal, i els primers edificis per allotjar els treballadors. Posteriorment la colònia aniria creixent i incorporant elements, l'església (1885), la muralla, la torre (1910), les escoles, ampliant els blocs de pisos, ampliant la fàbrica, etc. Un cop havia arrencat la producció (1871), l'empresa "Viladomiu e Hijos", va comprar i iniciar els tràmits per construir una nova colònia en uns terrenys situats més al sud de Viladomiu Vell. En aquest cas, els terrenys es van comprar a la mateixa família, la parcel·la on es construiria el nou projecte es denominava la Clau de Sant Marc, les denominacions dels terrenys s'emprarien mentre van estar les dues colònies sota la mateixa empresa; a partir del 1896, els fills de Tomàs Viladomiu parteixen l'herència i cada colònia Viladomiu Vell i Viladomiu Nou passen a estar gestionades per empreses diferents. El 1882 l'empresa va aconseguir l'estatut de colònia agrícola i industrial que li permetia beneficiar-se de determinades exempcions fiscals. Des de la fundació de la colònia Viladomiu Nou i fins el 1989 va estar gestionada per diferents empreses vinculades a la família Viladomiu. La gestió de la colònia i fàbrica de Viladomiu Nou es va fer a través de diferents empreses, ja que al llarg dels anys van anar canviant: 1869-1887: Viladomiu e Hijos, 1888-1896: Viladomiu Hijos, a partir d'aquí cada colònia Viladomiu emprèn el seu propi camí empresarial, 1896-1906: José Viladomiu Montañá, 1907-1927: José y Jacinto Viladomiu; 1928-1934: José Viladomiu Senmartí; 1934-1989: Manufacturas Viladomiu S.A. La Colònia Viladomiu Vell està inclosa en el "Pla director urbanístic de les colònies industrials del Llobregat"; el municipi de Gironella està comprès dins el Pla juntament els d'Avià, Balsareny, Berga, Casserres, Gaià, Navàs, Olvan i Puig-reig (DOGC núm. 4940 publicat el 03/08/2007). A l'extrem sud del conjunt hi ha la zona industrial, la fàbrica, amb accés a través d'un gran portal obert en el mur perimetral de delimitació de l'espai fabril; a la zona d'accés hi ha alguns edificis bastits a ple segle XX, entre els quals les oficines, la bàscula, etc. Del conjunt productiu destaca la gran nau central de planta rectangular allargada, tres nivells d'obertures i coberta de teula àrab a dues vessants; al seu voltant hi ha altres naus i edificis, diverses de les estructures adossades a la nau central, mostren volumetries i acabats diversos, tractant-se d'edificis de diferents funcionalitats i cronologies. Al costat nord del conjunt s'alçava la xemeneia de la màquina de vapor, avui dia desapareguda. Paral·lel al riu i a la colònia, circula el canal que condueix l'aigua des de la resclosa, situada uns metres aigües amunt, fins la fàbrica; també cal destacar la zona d'horts situada al voltant del canal. A pocs metres de la torre de l'amo també hi ha el xalet del director, una estructura de casa a quatre vents adossada al terreny per el costat de ponent, de planta baixa, primera i planta sota-coberta; en el primer pis, destaca la galeria a manera de balconada continua coberta i el nivell de planta sota-coberta que es desenvolupa en la mateixa coberta, mostrant només façanes laterals entre els diferents plans de teulada; la teulada és de teula plana de ceràmica amb ràfecs suportats per caps de biga de fusta.