El projecte per a 13 cases pati en filera a Celrà pretén explorar noves possibilitats per a les tipologies que conformen l’anomenada ciutat jardí. Es treballa amb la idea de promoure espais d’intensa trobada i intercanvi entre la casa i la trama urbana on es situa, i entre la casa i el medi. El fet que la normativa urbanística local no establís un límit a la profunditat edificable permet pensar en uns habitatges de 30m de fondària que incorporen el buit en el seu interior. Buit concebut com a centre de gravetat de la casa i focus espacial de totes les cambres que es situen al seu voltant. Buit com a interval, estança íntima i privada exterior, font d’aire i de sol. El pati configura el microclima de la casa i és l’àmbit on es pot desplegar el microcosmos dels seus diversos habitants. A escala urbana promovem un espai d’interrelació entre les cases i els vianants a través d’un gran vestíbul verd obert a tothom. Una entrada única al garatge comunitari permet alliberar de vehicles tota l’àrea i afavorir una trobada amable entre l’edifici i el poble. La meitat dels habitatges compten amb una àmplia estança situada entre l’espai diàfan del garatge i el carrer, en relació directa amb el vestíbul verd. Aquest espai, complementari al programa que es desenvolupa a les plantes superiors, és utilitzable com a àmbit de treball obert a l’espai col·lectiu (consulta d’osteopatia, taller per a classes d’idiomes,...), ideal per algun ús molt específic (espai de música, espai de jocs,...) o com a habitació per a una persona que desitgi o necessiti gaudir d’una certa autonomia (un adolescent, un avi,...). L’existència d’aquest element que actua de xarnera entre l’espai públic i el domèstic proposa l’aparició d’una certa complexitat i riquesa d’usos en els teixits de ciutat jardí, massa vegades deserts d’àmbits que fomentin les relacions entre veïns. La ceràmica juga un paper fonamental en la materialitat del projecte, tant en l’exterior de l’edifici com en els seus espais interiors. L’ús del maó en les façanes contextualitza la intervenció en el seu entorn més immediat: el seu color fosc li confereix neutralitat i un cert hermetisme, buscant convertir el conjunt en pla de fons de la fàbrica modernista existent i al mateix temps cedir tot el protagonisme als patis interiors que estructuren els habitatges. La constant variabilitat del medi i els seus múltiples matisos durant el transcurs del dia i de les estacions de l’any són capturats pels revestiments ceràmics clars dels patis que aporten domesticitat i una vibració particular de la llum a cadascun dels habitatges.

El 2011 els fills de l’Hermínia prenen el relleu de la carnisseria familiar. Situada al pas de la carretera 66 per Celrà i amagada als viatgers que la veien de reüll al passar, només els celranencs hi acudien fidelment. Després d’uns anys de feina constant, decideixen renovar les seves installacions per continuar oferint als seus clients la carn i els embotits de sempre. Tot comença com un treball d’arqueologia: tombar parets, desenterrar paviments, destapiar finestres, gratar murs, descobrir voltes i netejar històries per retornar a l’estat primigeni de l’espai. Un cop arribat a la tabula rasa s’inunda el volum interior de blanc pintat i rajoles blanc-aigües per tal d’higienitzar i dotar de llum i reflexos un local amb llum de nord. Vora els clients, jugant amb reminiscències també nòrdiques, els acabaments es realitzen en fusta de pi per atorgar calidesa i confortabilitat. El requisit primordial es implacable: maximitzar els metres lineals per exposar productes. El mobiliari esdevé el protagonista. Gestiona l’entrada en un joc de mirades i descobriments, organitza en la diagonal més llarga l’espai per guiar la compra dels clients, exposa carn i embotits, i ens fa apuntar la mirada cap als productes en què tothom s’hi llepa els dits. El blanc nuclear rellisca per les finestres de l’aparador fins a la façana de la carretera de Celrà i embolica tot l’edifici de forma que mai no tornarà a passar desapercebuda per cap conductor estressat. Una franja fosca que gira i lliga confereix a la mitgera el mateix estatut que una façana principal. Esdevé així el mural d’un pàrquing per als clients que arriben entre gramínies a buscar els seus queviures. Els reclams publicitaris juguen amb la subtilitat i l’imaginari collectiu. Un tímid porquet a la mitgera fa bandera i emblema del contingut de l’edifici recordant-nos la silueta del brau animal d´unes bodegues del sud. Uns grocs neons proclamen des de lluny que alguna cosa s’hi cou a la ruta 66, camí de Palamós. Però és de nit, quan la carnisseria dorm i la façana es mou, que descobrirem que ara són ells, els germans Soler, qui ens ofereixen els millors talls de la comarca.

El projecte consisteix en un recorregut, les indicacions i un mirador a l'entorn de la Torre Desvern, un indret d’alt valor històric i natural on es pretén reconèixer i promoure la seva riquesa patrimonial. El cercle defineix els elements com a punts en l'espai obert. Primer, el rètol de benvinguda, on comença la caminada; llavors, les lluminàries fins a l'antiga Torre Desvern, on les senyalitzacions distribueixen el visitant, i, finalment, la fita del mirador. El mirador s’alça entre ginestes i llentiscles salvatges, deixant corriols per accedir-hi i iniciar des d'aquí l'ascens per una escala de cargol. Les estries de fusta marquen un ritme vertical i les escletxes deixen entreveure cel i bosc, però de forma parcial, encapsulant l'horitzó, filtrant les textures i marcant ombres als esglaons d'acer galvanitzat. A dalt, una petita plataforma s'obre per culminar amb una extensa visual al massís de les Gavarres i la plana del riu Ter. Un mirador on gaudir del paisatge des d'un balcó privilegiat.