En 1920 Rubió i Tudurí fue nombrado secretario de la Sociedad Cívica La Ciudad Jardín, donde colaboró con el arquitecto paisajista francés Nicolas Forestier en la urbanización de la montaña de Montjuïc para la Exposición Internacional de Barcelona de 1929. Como secretario de esta sociedad también diseñó la plaza de Francesc Macià de Barcelona, en 1925, que constituye el primer ejemplo de jardín que sigue los postulados del paisajismo naturalista en Cataluña. Cuando se celebró la Exposición Internacional de 1929 aprovechó para presentar el proyecto «Barcelona Futura», donde potenciaba el crecimiento natural y convertía toda la montaña de Collserola en un parque. En 1932 participó en el Primer Congreso de Arquitectos de Lengua Catalana en la ponencia de política urbanística y ese mismo año la Generalitat de Cataluña le encargó un proyecto de planificación regional (regional planning), que daría como resultado el Plan de Distribución en Zonas del Territorio Catalán. Los jardines Cap Sa Sal son una propuesta que supera los estilos clasicista y naturalista. Son una apuesta mucho más atrevida que se aproxima a los planteamientos pictóricos de Josef Albers y a los jardines abstractos de Burle Marx.

Hi ha en aquesta casa dos únics volums amb una coberta a dues aigües cadascun, inscrits un dins l'altre. El més petit adquireix una simbologia important tant per les arrels clàssiques com pel significat dins de l'habitatge: l'accés principal. El volum major, ortogonal al primer, acull totes les dependències de la casa amb la particularitat de tenir una cara oculta i una altra pràcticament transparent amb unes vistes excepcionals sobre el mar. La visió de la casa des de l'accés de la urbanització s'assimila, per voluntat dels autors, a una gran au que planeja plàcidament sobre la Mediterrània. Aquesta imatge és important retenir-la atesa la simplicitat amb què se'ns presenta. El templet, que inequívocament ens indica l'accés principal, marca un eix transversal que fissura les zones diürna i nocturna, quedant immersa en aquest eix un ampli estar-mirador sobre el mar. Per sota d'aquest trobem una escala de marbre blanc que baixa i suporta una Victòria de Samotràcia; escultura que vol unir, explicitar i sintetitzar tot el rigor del plantejament.