La característica més singular del lloc a on es troba el Centre Cívic, al districte de Les Corts de Barcelona, és la seva relació amb l’església de Santa Tecla, una església realitzada en formigó i obra vista, d’una considerable dignitat arquitectònica però poc valorada pel seu entorn. Aquest edifici constitueix un volum exempt, de forta presència i a qui un edifici de caràcter públic no podia deixar de referir-se. Una altra singularitat la constitueix la proximitat del cinturó de Carles III, que té un dels seus accessos davant de l’esmentada església. Aquest accés, en forma de bucle, dona lloc a un vial paral·lel a ell i sense nom que és un dels límits de la parcel·la. La resta del solar queda definit pels carrers residencials de Conxita Supervia i Comandant Benítez. És per Comandant Benítez per on es produeix l’accés a l’edifici. El programa requerit pel Centre Cívic era bastant ambigu. Es demanava una sala polivalent d’uns 400 m2, compartimentable en dues, de manera que una d’elles pogués funcionar com a gimnàs; i unes sales més petites que s’havien de poder fer servir tant aviat com a aules, oficines o tallers, i que estaven destinades a allotjar les activitats de les diverses entitats del barri. Considerat el lloc es va decidir desenvolupar el programa en una sola planta, construint un sòcol al volum d’obra de l’església. Són tres els elements que configuren l’edifici, tots ells de formigó vist: un mur que fa de tanca del solar i que es trenca al costat del vial sense nom per a produir dos accessos de servei; un segon mur que envolta banys, vestidors i la sala polivalent; i el tercer element: la coberta. És aquesta, una llosa plana, i la seva relació amb els murs, la que defineix pròpiament els espais habitables del Centre Cívic, tant interiors com a exteriors: separant-se del mur genera el petit jardí i els patis, diafragmes de control visual i lumínic per a les sales d’entitats, plegant-se en un lluernari dona llum al passadís. El seu voladís és el que assenyala l’accés principal. Els diferents àmbits a l’interior es distribueixen a partir d’aquest passadís central que dona accés a totes les dependències; concebut com un carrer cobert i com un espai de pas, però també d’estar que eventualment allotja algunes exposicions: A un costat, vestidors, banys i la sala polivalent: un gran espai diàfan, compartimentable, amb dos accessos i que salva el suau desnivell existent al solar. La sala se separa del tancament d’obra de l’església, que a través del mur cortina és el que serveix de teló de fons a les activitats que en ella es practiquen. A l’altre costat del passadís, les sales d’entitats, de distribució modulable; entenent que es podien subdividir diferentment en funció de les necessitats, que, per altra banda, no van estar clarament definides fins a gairebé al final del procés de construcció. Les sales queden protegides de la visió directa des del carrer per un dels murs, que no resulta totalment opac a l’exterior, ja que permet visions parcials a través d’unes incisions esbiaixades que en ell es practiquen en forma de troneres. Part de la compartimentació de l’edifici ha estat realitzada amb mobles de D.M. que allotgen també el pas d’instal·lacions i que donen a l’interior de l’edifici un dels contrapunts materials al formigó. Aquests mobles, que separen el passadís de les sales d’entitats i els serveis de la sala polivalent no arriben al sostre sinó amb vidre, mostrant així la continuïtat d’aquest. La distribució de totes les peces permet que aquestes tinguin grans finestrals, creant uns espais els límits dels quals no són estrictament les parets que els defineixen i que tenen com a característiques principals la seva privacitat i la seva llum, recollida a través dels materials que els componen: el formigó, la fusta i el vidre a l’interior; el formigó, l’alumini i l’acer galvanitzat a l’exterior.