Intro

About

In this first stage, the catalogue focuses on the modern and contemporary architecture designed and built between 1832 –year of construction of the first industrial chimney in Barcelona that we establish as the beginning of modernity– until today.

The project is born to make the architecture more accessible both to professionals and to the citizens through a website that is going to be updated and extended. Contemporary works of greater general interest will be incorporated, always with a necessary historical perspective, while gradually adding works from our past, with the ambitious objective of understanding a greater documented period.

The collection feeds from multiple sources, mainly from the generosity of architectural and photographic studios, as well as the large amount of excellent historical and reference editorial projects, such as architectural guides, magazines, monographs and other publications. It also takes into consideration all the reference sources from the various branches and associated entities with the COAC and other collaborating entities related to the architectural and design fields, in its maximum spectrum.

Special mention should be made of the incorporation of vast documentation from the COAC Historical Archive which, thanks to its documental richness, provides a large amount of valuable –and in some cases unpublished– graphic documentation.

The rigour and criteria for selection of the works has been stablished by a Documental Commission, formed by the COAC’s Culture Spokesperson, the director of the COAC Historical Archive, the directors of the COAC Digital Archive, and professionals and other external experts from all the territorial sections that look after to offer a transversal view of the current and past architectural landscape around the territory.

The determination of this project is to become the largest digital collection about Catalan architecture; a key tool of exemplar information and documentation about architecture, which turns into a local and international referent, for the way to explain and show the architectural heritage of a territory.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directors of the COAC Digital Archive

credits

About us

Architects' Association of Catalonia:

Àrea de Cultura

Directors:

2019-2020 Aureli Mora i Omar Ornaque

Documental Commission:

2019-2020 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar Ornaque

External Collaborators:

2019-2020 Lluis Andreu Sergi Ballester Maria Jesús Quintero

:

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura

Collaborating Entities:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

Design & Development:

Nubilum Edittio

Works

On the Map

Constellation

Cronology

  1. Restauració de la Nau Gòtica de Santa Maria de Girona

    Ignasi Bosch i Reitg, Alejandro Ferrant i Vázquez, Jordi Masgrau, Josep Maria Pla i Torras, Joaquim de Ros de Ramis, Josep Ros i Casadevall

    Restauració de la Nau Gòtica de Santa Maria de Girona

    Temple conegut sobretot per la seva excepcional nau única, la de més amplada (23 m) del gòtic. Respon al model introduït pels ordes mendicants, de gran èxit a Occitània i Catalunya: l’església saló, sense transsepte i amb contraforts explícits que acullen capelles laterals, contraposa a l’il·lusionisme del gòtic franc el predomini del ple sobre el buit, l’horitzontalitat i les formes estàtiques, la nuesa de paraments i l’obtenció d’espais unitaris d’equilibrada proporció. L’inici de la capçalera (1312) expulsa diversos usos de l’entorn de la catedral, i la girola gòtica coexisteix amb la basílica romànica fins al 1347 i després, gradualment, amb els trams de nau en construcció. Les capelles de capçalera, les dues d’extrem del creuer i el minúscul trifori del deambulatori són del mestre Enric i Jaume de Faveran i de Guillem de Cors. Malgrat el daltabaix de la Pesta Negra (1348), el 1357 s’inicia la construcció de la nau, de primer amb Capmagre i Saplana i després, llargament, amb Sacoma. Ja el 1386, amb les capelles i els contraforts alçats, esclata una primera discussió d’aquests amb De Cors i Lovaina sobre l’esquema d’una o tres naus. Arraconat Sacoma, guanya la segona idea i es contracta Guillem Morei —després Pere de Sant Joan— per als primers pilars. D’aquesta època daten el retaule i el baldaquí gòtics, d’extraordinari interès. Replantejada la discussió tipològica el 1416, predomina finalment la idea de nau única defensada per Guillem Bofill, que dirigirà, junt amb Antoni Canet, les dues primeres crugies (1423, primera clau). Successivament hi intervingueren Ciprés, Cervià, Julià i Gomis, sempre usant la nau romànica com a bastida i pedrera de la nova, amb una configuració estrafeta entre llurs alçades i amb l’alentiment que comportà la guerra civil. S’avança amb els finestrals del claristori, la galeria i el trifori i el 1579 es tanca el tercer tram gòtic, amb Balcells, que enceta el nou campanar i el culmina el 1601. El 1606 s’acaba la nau però la nova façana s’alenteix fins al 1680. El que observem aquí, com a la col·legiata de Sant Feliu, és un gòtic autòcton, gairebé opac al Renaixement, que es desenvolupa amb lentitud i enllaça directament amb les operacions barroques. Les successives intervencions modernes atenen diversos aspectes de restauració (barbàrie del 1936, bombardeig del 1939) dels arcs, les voltes, les golfes i la coberta, així com de recreació (nova porta dels Apòstols, 1963-75; creació del timpà posterior; creació del coronament de les àbsides de la girola, amb pinacles i balustrades; arxiu i biblioteca capitulars; casa de l’Obra). Són temes recurrents del s. xx la presència central de l’orgue del 1943 —obstacle per a la percepció literal de la nau—, l’organització del presbiteri per a la litúrgia actual, l’organització de la visita al campanar i altres temes com la il·luminació, que, si bé morosament, el Pla director vol encarar.
  2. Reconstrucció de la Capella de Sant Nicolau

    Alejandro Ferrant i Vázquez

    Reconstrucció de la Capella de Sant Nicolau

  3. Reforma del Claustre de Santa Maria de Girona

    Alejandro Ferrant i Vázquez, Jordi Masgrau, Francisco Pons Sorolla, Joan Maria de Ribot de Balle

    Reforma del Claustre de Santa Maria de Girona

    L’eclosió intramurs d’un conjunt episcopal (basílica amb transsepte, dos cloquers i baptisteri, conjunt canonical, palau del bisbe i hospital de pelegrins), emancipat del Sant Feliu extramurs i ubicat al punt dominant de la ciutat, fou una decisió cabdal per al futur urbà i per al que esdevindria un autèntic barri catedralici. El 1038, Pere Roger consagra la nova seu, de ràpida i eficient construcció, preludi de trenta anys d’edificació intensa arreu, d’Elna a Barcelona. Fins llavors, Santa Maria era, probablement, un seguit d’adaptacions carolíngies i, després, cenobials del temple pagà que presidia la part superior d’un ampli fòrum. Del complex romànic ens n’ha arribat una part de la torre de Carlemany, el claustre, una part del conjunt canonical, l’ara i la càtedra episcopal. Algunes seccions de l’espai romànic (naus, cloquers i galilea) continuaren en servei llargament, fins al s. xvi , i es desmuntaven amb l’avanç de la fàbrica gòtica que l’embolcallava. El claustre és el producte arquitectònic més destacable, i resulta de la renovació (s. xi i xii ) de la construcció benedictina (mitjan s. ix). El dormitori (llevant) passà a sagristia, i el refectori iniciat el 1019 (ponent) a capella. La biblioteca (nord) s’instal·là el 1395, i les noves sales capitulars (extrem oest), el 1708. La irregularitat de la planta trapezial deriva de l’adaptació al recinte murari, eixample carolingi d’aquest sector. Les galeries es cobreixen sobre volta de quadrant —excepte al nord, en què la volta és semicilíndrica— amb geometries d’interès a les trobades. Pilars massissos i parells de columnes sostenen els arcs torals; hi són innovadors la manca de contraforts i l’ample diafragma intercolumnar, i destaca així mateix l’entrellaçat de les arquivoltes dels torals. La iconografia, com en els coetanis Sant Pere i Sant Cugat, és un sumptuós exemple de l’escultòrica romànica, des dels temes bíblics historiats (frisos de pilars i capitells, a l’ala sud) fins a la recreació coríntia i l’evocació fantàstica.
  4. Reforma de la Torre de Carlemany

    Alejandro Ferrant i Vázquez

    Reforma de la Torre de Carlemany

    L’eclosió intramurs d’un conjunt episcopal (basílica amb transsepte, dos cloquers i baptisteri, conjunt canonical, palau del bisbe i hospital de pelegrins), emancipat del Sant Feliu extramurs i ubicat al punt dominant de la ciutat, fou una decisió cabdal per al futur urbà i per al que esdevindria un autèntic barri catedralici. El 1038, Pere Roger consagra la nova seu, de ràpida i eficient construcció, preludi de trenta anys d’edificació intensa arreu, d’Elna a Barcelona. Fins llavors, Santa Maria era, probablement, un seguit d’adaptacions carolíngies i, després, cenobials del temple pagà que presidia la part superior d’un ampli fòrum. Del complex romànic ens n’ha arribat una part de la torre de Carlemany, el claustre, una part del conjunt canonical, l’ara i la càtedra episcopal. Algunes seccions de l’espai romànic (naus, cloquers i galilea) continuaren en servei llargament, fins al s. xvi , i es desmuntaven amb l’avanç de la fàbrica gòtica que l’embolcallava. El campanar o torre de Carlemany data de moments diferenciats: fins a la meitat del tercer cos és anterior al 1050 i la resta, posterior al 1132. L’obra gòtica subsumí la torre en la nova fàbrica, a tall de contrafort, i n’eliminà l’últim cos, restituït per Ferrant el 1963. L’envergadura i la qualitat decorativa llombarda de les lesenes, les bífores i els frisos de basalt denoten la importància de la catedral precedent.