Intro

About

In this first stage, the catalogue focuses on the modern and contemporary architecture designed and built between 1832 –year of construction of the first industrial chimney in Barcelona that we establish as the beginning of modernity– until today.

The project is born to make the architecture more accessible both to professionals and to the citizens through a website that is going to be updated and extended. Contemporary works of greater general interest will be incorporated, always with a necessary historical perspective, while gradually adding works from our past, with the ambitious objective of understanding a greater documented period.

The collection feeds from multiple sources, mainly from the generosity of architectural and photographic studios, as well as the large amount of excellent historical and reference editorial projects, such as architectural guides, magazines, monographs and other publications. It also takes into consideration all the reference sources from the various branches and associated entities with the COAC and other collaborating entities related to the architectural and design fields, in its maximum spectrum.

Special mention should be made of the incorporation of vast documentation from the COAC Historical Archive which, thanks to its documental richness, provides a large amount of valuable –and in some cases unpublished– graphic documentation.

The rigour and criteria for selection of the works has been stablished by a Documental Commission, formed by the COAC’s Culture Spokesperson, the director of the COAC Historical Archive, the directors of the COAC Digital Archive, and professionals and other external experts from all the territorial sections that look after to offer a transversal view of the current and past architectural landscape around the territory.

The determination of this project is to become the largest digital collection about Catalan architecture; a key tool of exemplar information and documentation about architecture, which turns into a local and international referent, for the way to explain and show the architectural heritage of a territory.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directors arquitecturacatalana.cat

credits

About us

Architects' Association of Catalonia:

Àrea de Cultura

Directors:

2019-2022 Aureli Mora i Omar Ornaque

Documental Commission:

2019-2022 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar Ornaque

External Collaborators:

2019-2022 Lluis Andreu Sergi Ballester Maria Jesús Quintero

With the support of:

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura

Collaborating Entities:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

Design & Development:

Nubilum Edittio
Suggestions

Suggestion box

Request the image

We kindly invite you to help us improve the dissemination of Catalan architecture through this space. Here you can propose works and provide or amend information on authors, photographers and their work, along with adding comments. The Documentary Commission will analyze all data. Please do only fill in the fields you deem necessary to add or amend the information.

The Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya is one of the most important documentation centers in Europe, which houses the professional collections of more than 180 architects whose work is fundamental to understanding the history of Catalan architecture. By filling this form, you can request digital copies of the documents for which the Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya manages the exploitation of the author's rights, as well as those in the public domain. Once the application has been made, the Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya will send you an approximate budget, which varies in terms of each use and purpose.

Image requested:

* If the memory has known authorship or rights, cite them in the field above 'Comments' .

* If the photographs has known authorship or rights, cite them in the field above 'Comments'.
You can attach up to 5 files of up to 10 MB each.

Memory

Canal de tres metres d'amplada i uns seixanta metres de llarg, a cel obert, per on passa una làmina d'aigua clara. La caixa és plana i està construïda amb maó massís a sardinell. Aquest, quan passa per sota la casa de la mina, va canalitzat, amb una volta de mig punt de dues filades de maó massís a sardinell. La fletxa és de 2,2 m. L'accés està barrat per una reixa de barrots de ferro forjat, que incorpora una porta tancada amb clau. A la boca de la sortida hi ha una làpida, en molt mal estat, que cita la finalitat a què es destinaven aquestes aigües, així com la data de construcció. Hi ha una segona inscripció il·legible que cita la data de 1822. A cada banda de la làpida hi ha una barana de tubs de ferro, que antigament havia estat de balustres. A sobre de la làpida hi ha un frontó circular. Just a sobre del canal, i a uns 10 metres de la boca, hi ha construït l'edifici de la Mina. Aquest petit edifici té unes dimensions d'11 m de façana principal i 8,5 m de fondària. Està format per un cos de planta baixa, amb coberta a dues aigües de teula àrab, on hi ha la porta d'accés, i un altre de dues plantes, que en l'última rehabilitació (1993) fou ampliat amb una tercera planta. La façana del primer cos és simètrica, amb un portal d'arc escarser i dues finestres, una a cada banda, amb la corresponent reixa de ferro forjat. A sobre de la porta hi ha un escut de la "JUNTA DIRECTIVA DE AGUAS DE LA ACEQUIA CONDAL Y SUS MINAS. BARCELONA". El coronament és una potent cornisa seguint el pendent de la coberta de maó vist. L'altre cos té un sòcol, una finestra per planta, desplaçada de l'eix de simetria, emmarcada amb maó vist i arc escarser. Les cantoneres també són de maó vist imitant carreus. La tercera planta té un tancament lleuger de fusta i vidre i un gran voladís de xapa metàl·lica. Darrere d'aquest edifici s'ha construït el centre d'activitats, amb una terrassa practicable. Des d'aquest edifici es pot veure i accedir a la mina per la planta soterrània, que està il·luminada. Durant l'època romana la ciutat de Barcelona es proveïa d'aigua per mitjà de tres aqüeductes, un dels quals agafava les aigües del Besòs mitjançant una presa o resclosa i seguia el traçat del posterior rec comtal, excepte a la seva part final, que en alçada entrava a la ciutat per la torre romana de la casa de l'Ardiaca. Utilitzat durant l'Alt i Baix Imperi, entrà en decadència en els segles VIII i IX, en què fou substituït per altres formes de captació i abastament. Al llarg dels primers anys de l'edat mitjana els antics sistemes de conducció d'aigua restaven abandonats i sovint eren considerats com un element més del paisatge. D'altra banda, la iniciativa comtal sobre el procés d'irrigació de terres que es va dur a terme per les comunitats pageses al llarg dels segles IX i X fou gairebé inexistent. Tot i que el rec comtal no apareix a la documentació fins a les darreries del segle XI (any 1075), aquest canal ja era conegut i utilitzat abans de l'any mil. L'objectiu de les obres del comte Mir (954-966) en restaurar els antics canals romans d'abastament d'aigua a la ciutat fou, sobretot, el desenvolupament de la molineria i altres activitats artesanals que es desenvoluparen en el pla de Barcelona. Inicialment, el rec prenia les aigües del Besòs mitjançant una resclosa feta amb pedres i troncs. L'any 1457 es decidí de construir-ne una de més sòlida feta d'argamassa. La importància econòmica, i fins i tot política, del rec es manifesta ja des de l'inici de l'edat mitjana, i el domini dels comtes de Barcelona sobre les seves aigües i els seus usos es va consolidar al llarg de l'època feudal. Durant l'edat mitjana, El rec formava part del reial patrimoni i era administrat pel batlle general. A partir del segle XIV apareix la figura de batlle d'aigües i administrador dels molins reials de la ciutat i territori de Barcelona. Aquests càrrecs, però, foren suprimits pel Decret de Nova Planta de 1714 i les seves funcions passaren a dependre de la Intendència. Les continuades sequeres que feien minvar els cabals d'abastament a la ciutat de Barcelona van provocar, ja des de l'edat mitjana diferents intents d'utilització del rec per al subministrament d'aigua potable a la ciutat. Finalment, el 1704, es va desviar una part del seu cabal cap a Barcelona, per tal de nodrir les fonts públiques. L'any 1778, durant el regnat de Carles III, es decideix aprofitar les aigües subàlvies del Besòs obrint galeries sota la llera i configurant la Mina de Montcada, que amb una longitud de 1430 metres X 2 d'amplitud i 2 d'alçada acabava en el reixagó o casa de la mina. Tanmateix, la construcció d'aquest nou complex fou promogut per la iniciativa privada, sota la direcció de l'intendent Reial (Juan Felipe de Castaños). Per controlar les obres es va crear una junta formada per representants de Reial Patrimoni, l'Ajuntament de Barcelona i els propietaris de molins i terres de regadiu que n'aprofitaven les aigües. El projecte fou a càrrec de l'enginyer Josep Subirats i dels arquitectes Joan Soler i Josep Mas i Vila. La nova construcció era coronada per una làpida amb la següent llegenda "con el objeto del permanente abasto, con notoria utilidad del público a expensas del Real Erafio de la Ciudad de Barcelona, y de los interesados, molinos y riegos de tierra en el Glorioso Reynado de S.M. Carlos III, proyectada y construïda siendo intendenteel ilustrísimo Barón de la Linde". La mina va ser objecte de diverses perllongacions: 1822 (Trienni Liberal) on no hi va participar el Reial Patrimoni en les despeses, 1836, 1839, etc. L'any 1839, segons un document de la Fundació Cultural, es va col·locar una làpida (avui il·legible) amb la següent llegenda: "A expensas del excelentisimo Ayuntamiento de la Ciudad de Barcelona, de los propietarios irrigantes que tienen derecho al uso de las aguas de esta mina, y de los propietarios y partícipes de los molino, excepte el Real Patrimonio, se construyeron en el año 1822, 144 varas, y en los de 1838 y 1839, 333 varas". La mina, una construcció feta de maçoneria a les parets i de maó la volta, tenia dues branques principals, una s'iniciava en el riu Ripoll, i l'altra, la més important, en el Besòs, davant de la Torre Bonet, i travessava Montcada pel subsol fins al Reixagó. En el seu recorregut, tot un seguit de pous de registre connectaven el túnel amb la superfície. En aquest punt se separaven les aigües, entre l'Ajuntament de Barcelona i els regants i propietaris dels molins. L'any 1825, es construí la mina baixa, formada per 10 quilòmetres de longitud, que s'originava en el Reixagó, es dirigia cap a Barcelona, passava per la dreta de l'Eixample i acabava en el repartidor de Jesús, des d'on es repartia per la part baixa de la ciutat (Canaletes, Portal de l'Àngel, Porta Ferrissa, etc.). En el segle XIX, i a conseqüència de les sequeres prolongades que minvaven el cabal del Rec, i provocaven greus perjudicis a la població, l'Ajuntament de Barcelona va construir, prop del Besòs, una planta de captació i tractament de cabals subterranis. Es tracta del conjunt d'edificis dels pous de Montcada, aixecats l'any 1879 segons un projecte de l'arquitecte municipal de Barcelona Antoni Rovira i Trias.

Source: Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (IPAC)

Authors

How to get there

On the Map

Constellation