The name of Guixaró is associated with the country house known as Casa Gran del Guixaró. The toponym is known from a 17th-century document. The heiress of this house married Francesc Guixaró, and since 1627, the house became known as Casamitjana i Guixaró. In the 19th century, due to family disputes and inheritance issues, the Guixaró family sold the house and lands to Miquel Vilanova i Marsinyach, the heir of the country house of Sierra de Cabo de Costa in Puig-reig. In 1877, he commissioned an engineer to conduct a technical study for the construction of a sluice and a canal. In 1879, Esteve Comelles i Cluet, from Berga, purchased part of the country house lands to build a cotton spinning and weaving factory. The factory was built between 1888 and 1889, and the old wooden sluice, with a small diversion canal, was built in 1895. From the outset, the factory was equipped with a turbine to transform water power into mechanical energy to drive the machinery and a steam engine to provide supplementary power during drought periods and fluctuations in the river's flow. Mr. Comelles did not limit himself to building a factory. These were the days of industrial colonies, and alongside the Guixaró factory, housing for workers and a range of services and facilities were built so that workers could have everything they needed within the colony. Another building constructed as a "service" for the workers was the church. Historically, the Guixaró church was located next to the factory, as was the director’s house. Today, a small chapel remains in the old school building. Until about thirty years ago, since the origin of the colonies, religion and the priest played a crucial role in the social order and daily life. The priest coordinated social and festive activities, acted as the owner’s vigilant eye in the colony, and spread the message that the owner was like a father to the workers, a protective figure who provided them with jobs, food, housing and services. In 1902, Esteve Comelles, the colony’s founder, died, and the colony passed to his children. In 1917, the Comelles family sold it to Joan Prat Sellés from Manresa, who, along with his partners, sold it in 1929 to Marc Viladomiu i Santmartí, the owner of Viladomiu Nou. At this point, the colony experienced a resurgence: a road was built connecting Guixaró with Viladomiu Nou, worker housing was expanded with galleries for bathrooms and laundries, a new school was inaugurated in 1932 along with a football field, and by 1935, electricity and potable water were introduced. After the Civil War, new services and facilities continued to appear: a new sluice and canal in 1942, a nursery in 1946, a library in 1948, a theatre in 1949 and new apartments in 1953. The factory’s electrical system was consolidated, and the industrial space expanded between 1948 and 1950. These improvements helped the colony gradually overcome the hardships of the post-war years. By the 1970s, signs of crisis and the decline of the textile sector and the industrial colony model became more apparent. The colony began to lose population, and traditional services such as the school and shop closed. The factory ultimately shut down in the late 1980s. After the factory closed, the resident workers were given the option to purchase their homes. Today, around forty people live permanently in Guixaró, and the factory has once again resumed industrial activity.

La colònia de l'Ametlla de Casserres, també coneguda amb el nom de Colònia Monegal, és una de les moltes colònies fluvials dedicades al tèxtil que van sorgir durant el segle XIX, a Catalunya, i sobretot a la llera del riu Llobregat, per aprofitar la força de l'aigua com a font energètica. Està situada a l'extrem nord-oriental del terme municipal de Casserres, a la llera dreta del riu Llobregat, però a tocar amb el nucli de Gironella, cosa que ha fet que hi hagués més relació, sobretot comercial, entre Gironella i la colònia que no pas amb Casserres. Per aquest punt hi passava un dels principals camins ramaders de la comarca. La colònia es pot dividir en tres parts o nivells. En el nivell inferior, la part principal de la colònia, hi trobem la resclosa amb el seu canal, la fàbrica amb els seus magatzems, naus i habitatges d'encarregats i director, així com els dels treballadors, al voltant del carrer principal, el pont i la font de la Quera i les portes de tancament de la colònia. Un pont de ferro construït per "La Maquinista terrestre y Marítima" substituí una antiga passarel·la de fusta. Però aquest pont se l'endugué una de les crescudes del Llobregat. L'eix del nivell mig és el carrer de dalt, on també hi ha l'església, el convent, l'antiga casa del capellà, un safareig públic i un dipòsit d'aigua. Finalment en el nivell més elevat hi trobem l'antiga masia de l'Ametlla, amb la font al costat, la nova torre dels amos i els pisos Santa Rosa. La situació de cada element no és casual, sinó que respon a una lògica predeterminada. El nucli original es situa al costat del riu, on hi havia un antic molí destruït durant la Guerra del Francès. Allà s'hi estableix la primera fàbrica, es construeix la resclosa, el canal i el pont. Els primers habitatges estaven a la part superior de la mateixa fàbrica. Quan l'empresa creix, es construeixen noves naus de magatzematge i nous habitatges: els del carrer de Dalt. Les construccions d'aquest sector estan fetes de la pedra extreta per eixamplar l'espai. És el moment de la primera organització de la colònia, amb l'església, el convent, la casa del capellà, el safareig, etc. La segona ampliació es va fer pel sud, amb el carrer Principal i la plaça major, on hi havia la botiga de queviures i la fonda, així com la casa del director i de l'encarregat. A la part més alta hi trobem la masia de l'Ametlla, casa dels primers propietaris de la colònia i dels camps adjacents. Des d'aquest lloc es controla tota la colònia. A principis de segle XX es construeix la Torre de l'amo, al gust de l'època i com a símbol inequívoc de poder i control. La masia de l'Ametlla, nom dels seus propietaris, era una finca agrícola que posseïa els camps occidentals annexos a la masia. Josep Comas i Ametlla, l'any 1814 s'instal·la en un vell molí del terme de Puig-reig. Uns anys més tard (1834) els germans Ramon, Josep i Joan van rebre l'encàrrec de l'Ajuntament de Gironella per reconstruir la resclosa del molí de la vila. La importància de la família queda palesa per la seva vinculació amb els molins de l'Ametlla de Casserres i el de l'Ametlla de Merola, als que va donar nom, com amb el de Gironella i Puig-reig. Els primers tallers tèxtils s'instal·len dins el molí amb el patrocini de Tomàs Bach de Berga. L'any 1858 Esteve Monegal compra la fàbrica i comença l'expansió de la colònia. L'any 1873 Esteve Monegal demanà permís per construir una nova resclosa per tal de modernitzar el sistema productiu i fer-lo més rendible. El permís arribà l'any 1875 i seguidament es muntà una nova turbina, s'amplià l'espai productiu amb la construcció d'una nova fàbrica, es comprà més maquinària i es contractaren més treballadors. L'any 1879 mor Esteve Monegal i el seu fill, Josep Monegal i Nogués, continua amb l'empresa iniciada pel pare. L'any 1900 la fàbrica ja disposava de les seccions de filatura i tissatge i hi treballaven tres-centes persones. Aprofitant la conjuntura de la Primera Guerra Mundial fa un creixement qualitatiu que fa ampliar el negoci i es converteix en "J. Monegal Nogués e Hijos" fins que l'any 1925 es transforma en societat anònima: "Textil Monegal, SA". L'any 1966 amb la crisi del sector tancà les portes. Amb el final de l'activitat productiva, els propietaris de la colònia oferiren als treballadors la possibilitat d'adquirir, en règim de propietat, els pisos on vivien. La majoria ho van acceptar. Josep Monegal i Nogués, el principal impulsor de la colònia, a més de fabricant i comerciant de cotó a l'engròs, fou vocal (1886-1890) i president (1902 i 1928) de la Cambra de Comerç de Barcelona; també alcalde de Barcelona (1902-03), senador (1905 i 1907) i senador vitalici des de 1908. Els Monegal foren membres fundadors de la Caixa de Pensions.

The house has an almost square floor plan with the main façade facing south, with a large porch with semicircular arches. Both to the east and west, the house has a similar distribution of space, while the north-facing façade has a circular tower that includes the spiral staircase to access the top floor, where the servants' quarters were originally located. Its exterior has a certain fortified character; if we look at the façade of the tower, the facing is of quilted stone left exposed and the roof is tamed with black slate, understandable in the spirit of the Berguedà businessmen of the time. The tower reproduces the outline of the Central European Gothic castle with a circular tower crowned by a conical roof and covered with black slate. It dates from after the organisation of the colony, towards the end of the 19th century. It was abandoned when the factory closed in 1966. However, in the 1970s it was acquired by a private individual who restored it again as a dwelling.