Intro

Sobre el proyecto

En esta primera etapa, el catálogo se focaliza en la arquitectura moderna y contemporánea proyectada y construida entre el 1832 –año de edificación de la primera chimenea industrial de Barcelona que establecemos como el inicio de la modernidad– hasta la actualidad.

El proyecto nace con el objetivo de hacer más accesible la arquitectura tanto a los profesionales como al conjunto de la ciudadanía por medio de una web que se irá actualizando y ampliando mediante la incorporación de las obras contemporáneas de mayor interés general, siempre con una necesaria perspectiva histórica suficiente, a la vez que añadiendo gradualmente obras de nuestro pasado, con el ambicioso objetivo de comprender un mayor período documental.

El fondo se nutre de múltiples fuentes, principalmente de la generosidad de estudios de arquitectura y fotografía, a la vez que de gran cantidad de excelentes proyectos editoriales históricos y de referencia, como guías de arquitectura, revistas, monografías y otras publicaciones. Asimismo, tiene en consideración todas las fuentes de referencia de las diversas ramas y entidades asociadas al COAC y de otras entidades colaboradoras vinculadas con los ámbitos de la arquitectura y el diseño, en su máximo espectro.

Cabe mencionar especialmente la incorporación de vasta documentación procedente del Archivo Histórico del COAC que, gracias a su riqueza documental, aporta gran cantidad de valiosa –y en algunos casos inédita– documentación gráfica.

El rigor y el criterio de la selección de las obras incorporadas se establece por medio de una Comisión Documental, formada por el Vocal de Cultura del COAC, el director del Archivo Histórico del COAC, los directores del Archivo Digital del COAC y profesionales y otros expertos externos de todas las Demarcaciones que velan por ofrecer una visión transversal del panorama arquitectónico presente y pasado alrededor del territorio.

La voluntad de este proyecto es la de devenir el fondo digital más extenso sobre arquitectura catalana; una herramienta clave de información y documentación arquitectónica ejemplar que se convierta en un referente no solo local, sino internacional, en la forma de explicar y mostrar el patrimonio arquitectónico de un territorio.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directores arquitecturacatalana.cat

credits

Quiénes somos

Proyecto de:

Impulsado por:

Directores:

2019-2024 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comisión Documental:

2019-2024 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar Ornaque

Colaboradores Externos:

2019-2024 Lluis Andreu Sergi Ballester Helena Cepeda Inès Martinel Maria Jesús Quintero

Con el soporte de:

Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura

Entidades Colaboradoras:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

 

Arxiu Mas

 

Basílica de la Sagrada Família

 

Museu del Disseny de Barcelona

 

EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona

Diseño y Programación:

edittio Nubilum
Sugerencias

Buzón de sugerencias

Solicita la imagen

Te invitamos a ayudarnos a mejorar la difusión de la arquitectura catalana mediante este espacio, donde podrás proponernos obras, aportar o enmendar información sobre obras, autores y fotógrafos, además de hacernos todos aquellos comentarios que consideres. Los datos serán analizados por la Comisión Documental. Rellena sólo aquellos campos que consideres oportunos para añadir o subsanar información.

El Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya es uno de los centros de documentación más importantes de Europa, que custodia los fondos profesionales de más de 180 arquitectos, cuya obra es fundamental para comprender la historia de la arquitectura catalana. Mediante este formulario, podras solicitar copias digitales de los documentos de los que el Arxiu Històric del COAC gestiona los derechos de explotación de los autores, además de aquellos que se encuentren en dominio público. Una vez realizada la solicitud, el Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya te hará llegar una estimación del presupuesto, variable en cada casuística de uso y finalidad.

Detalle:

* Si la memoria tiene autoría o derechos conocidos, puede citarlos en el campo anterior 'Comentarios' .

Eliminar * Si las fotografías tienen autoría o derechos conocidos, puede citarlos en el campo anterior 'Comentarios'.
Puedes adjuntar hasta 5 archivos de 10 MB cada uno como máximo.

Obras (6)

Sobre el Mapa

Premiadas
Catalogadas
Desaparecidas
Todas las obras

Constelación

Cronología (6)

  1. Col·legi Teresià

    Bernardí Martorell i Puig

    Col·legi Teresià

    Erigit pel fundador de l'Orde -Sant Enric d'Ossó- i contemporani del col·legi del carrer Ganduxer, a Barcelona, aquesta edificació li fou encarregada a Antoni Gaudí -gran amic del sant- però les creixents ocupacions del primer van impedir la seva participació i Bernardí Martorell ( 1870- 1937), un dels seus col·laboradors, es va fer càrrec del projecte. Tot i això, obra d'en Gaudí són les reixes de l'oratori i, pel que sembla, l'orientació estilística de l'edifici. Aquest, prismàtic de planta rectangular, es caracteritza pel paredat sense treballar de la façana i pels seus elements neogòtics.
  2. Convento de Valldonzella

    Bernardí Martorell i Puig

    Convento de Valldonzella

    L'església és planta de creu llatina, d'una sola nau de deu metres de llum i quaranta-cinc metres de longitud, coberta amb voltes ogivals nervades quadripartides de cinc trams i amb un transsepte de dos trams. El presbiteri és de planta heptagonal, amb una girola entorn de l'altar major proveït d'un baldaquí que es destruí el juliol de 1936. L'interior recorda a l'arquitectura gòtica flamenca, però està proveït de diferents elements que et traslladen a l'arquitectura eclèctica del principi del segle XX: utilitza els arcs parabòlics i materials com el totxo i la pedra artificial, especialment a la girola. Els murs de l'església s'obren uns magnífics finestrals decorats amb vitralls, també recordant a l'arquitectura medieval. El claustre és de més de 30 metres en quadre, proveït d'unes arcades que combinen el totxo vist per les columnes amb pedra artificial a la base i capitells i arcs, també de totxo, a plec de llibre i perfil escarser. Alguns elements de l'antic monestir es van reaprofitar per l'obra nova, com alguns capitells i les rajoles valencianes per a la Sala Capitular. L' origen del monestir de Valldonzella és l' ermita de Santa Margarida, una petita església romànica exactament igual a la de Santa Maria de Valldaura i al costat d'una masia, situada en una vall boscosa de la serra de Collserola, coneguda encara com a Torre de Santa Margarida. Pertanyia i pertany a la parròquia de Santa Creu d'Olorda, depenent del bisbat de Barcelona, on molt a prop, el bisbe Berenguer de Palou que va cedir el terreny per la casa l'ermita de Valldonzella, tenia i encara existeix la torre coneguda com la Torre del Bisbe juntament amb una altra masia, en el límit dels termes de Sant Feliu de Llobregat i Sant Just Desvern. Així doncs, el 4 de novembre de 1237 és quan es té constància de la fundació del monestir cistercenc. Entre les dues dates esmentades hi ha notícies de la incorporació de diverses dones a la comunitat, de la que no s'especifica la regla que seguia. La primera comunitat era formada per Berenguera de Cervera amb 11 monges. Amb motiu de la inseguretat del lloc de Valldonzella, el 1263, la comunitat va obtenir el permís de Jaume el Conqueridor per a traslladar-se a Barcelona, extramurs, al lloc anomenat la Creu Coberta, fet que es va produir efectivament el 1269. El trasllat es feia per creure que el monestir estava en lloc solitari, perillós i agrest. La comunitat, o part d'ella, degué oposar-se, com sembla demostrar la llegenda de l'oposició de la imatge de la Verge al nou lloc. Aquest monestir va tenir molta importància en els anys següents i la seva comunitat era molt extensa i nodrida per les filles de les famílies de la noblesa ciutadana. Fou molt afavorit pel mateix Jaume I i els seus successors i pels bisbes de Barcelona, que li uniren la parròquia de Sant Esteve de Parets (1291) i de Santa Creu d'Olorda (1416). L'any 1308 comptava amb 35 membres. Com a prova del seu prestigi en aquells temps, el 1395 hi tindrà residència el rei Joan el Caçador, i el 1410 hi emmalaltí i morí Martí l'Humà, i, pocs anys després, la seva vídua Margarida de Prades s'hi retirà. També va ser utilitzat com a Residència en les seves estades a Barcelona pel rei Ferran el Catòlic, atès que estava situat a la carretera entre Barcelona i Sants, i per tant en direcció a València i Saragossa, convertint-se el Portal de Sant Antoni en la porta d'entrada dels reis a la ciutat. La reforma del concili de Trento afectà molt la vida del monestir, insistí en la clausura i prohibí d'entrar-hi més novícies, fins que la prohibició fou atenuada per Roma el 1599 gràcies a la intervenció de Felip III de Castella. Durant la guerra dels Segadors (1640-1652), les monges abandonaren el monestir i es traslladaren dins la ciutat. En el darrer any de la guerra, amb motiu del setge de Barcelona, el monestir quedà destruït completament. El 1674 la comunitat passà a viure a Santa Maria de Natzaret, priorat depenent de Santa Maria de Poblet, situat al carrer que més tard rebé el nom de Valldonzella. El 1814 les monges es van haver de refugiar a Mataró mentre l'edifici conventual era destruït en part i refet el 1826. El 1835 van haver d'abandonar novament el monestir a causa de la llei de desamortització que obligava als ordes religiosos abandonar les seves pertinences. L'any 1847, les poques monges supervivents de l'exclaustració tornaren a reunir-se residint-hi fins al 1909, quan els fets de la Setmana Tràgica les obligà a refugiar-se a la Torre dels Pardals a La Sagrera, propietat de la família Valls i Martí. Com molts d'altres edificis religiosos, el convent fou destruït pel foc. Les obres del nou convent es van iniciar pel claustre i les dependències circumdants. L'abril de 1913 es van començar les obres de la capella provisional, però l'església definitiva no s'inaugurà fins a l'abril de 1919 i es consagrà el 1922. Finalment, el 1913 es traslladaren a l'indret actual de Bellesguard per consell del bisbe Torras i Bages, en un nou monestir projectat per Bernardí Martorell. El 19 d'octubre de 1911 van comprar al monestir de Sant Cugat un valuós cadiratge del segle XV que encara es conserva en bon estat. L'Església fou dedicada a l'Assumpció, i actualment la comunitat està formada per 9 monges, que seguint les regles ora et labora, ofereixen un servei d'hostatgeria i realitzen treballs d'enquadernació.
  3. Església de Sant Agustí

    Bernardí Martorell i Puig

    Església de Sant Agustí

    Església de façanes modernistes feta amb aparell mixt d'obra vista i maçoneria. Formada per una nau central i dues laterals d'estructura gòtica. A l'interior hi ha: pintures de nois i noies de Mauri per a l'altar de Sant Josep de Calassanç amb escultura de Juventeny i tres relleus d'alabastre policromat (1945-1949); altar de la Mare de Déu de l'Escola Pia amb imatge de talla de Claudi Rius (1945-1952); altar de Sant Pompili amb imatge de Fàbregas (1947); i altar de Sant Benet, projectat i pintat per Joan Pàres (1950-1951). La primera pedra fou col·locada el 25 de maig de 1924. El primer de maig l'església va ésser beneïda, encara que no estava acabada, ja que manquen la façana principal i el campanar que havia de tenir 40 metres. Va actuar com ajudant el futur arquitecte sabadellenc Vila Juanico, així com el paleta local Simó Piera, que va ser qui va rebre a Le Corbusier en la seva visita a Sabadell. La pedra fou a càrrec de Nicolau Molina, i l'església la va bastir J. Espanyol amb l'ajuda de Vinyas.

Bibliografía

Bústia suggeriments

Et convidem a ajudar-nos a millorar la difusió de l'arquitectura catalana mitjançant aquest espai, on podràs proposar-nos obres, aportar o esmenar informació sobre obres, autors i fotògrafs, a més de fer-nos tots aquells comentaris que consideris.