Es tracta d'una gran mansió de tres cossos bàsics, dos simètrics a banda i banda i un central més elevat. El cos central és de planta rectangular i dues torres, una adossada i l'altre sobresortint de la coberta. La primera és de dimensions més grans, de planta quadrada té finestres de mig punt a la façana. La segona és a mode de campanar amb una teulada a quatre vessants acabada en punta i penell al cim. La disposició de la coberta del cos central és a quatre vents tot i que varia a la part central i anterior. El material emprat és la teula àrab envernissada de dos colors. La façana principal presenta un portal rodó dovellat seguint la tradició de les cases pairal de la zona, i una balconada amb pedra treballada a mode d'escultura amb dues figures humanes. A la porta del balcó d'una sola obertura, testera recta i llinda d'una sola peça. Hi trobem una barreja d'estils amb columnes jòniques, una llinda amb traces gòtiques amb un medalló d'estil barroc, columnetes als brancals i un entaulament decorat amb un relleu de factura neoclàssica. Les obertures es disposen de forma simètrica respecte l'eix central. En les cantonades hi ha medallons de pedra sota una cornisa de maó vist. En relació a les façanes laterals, hi trobem dues galeries amb vuit arcades circulars amb columnes de pedra eixamplades a la part central. Les teulades acaben amb ràfecs sostinguts per cartel·les de maó que formen diferents sanefes decoratives. Totes les obertures combinen l'arc rebaixat o la forma rectangular. Destaca també la decoració d'obra vista així com el joc volumètric de les cobertes. La sincronia entre les diferents parts de l'edifici està molt aconseguida. Aquesta diversitat de formes, elements, materials i tècniques és típicament modernista, però tots ells estan disposats d'acord a una gran sobrietat neoclàssica. L'any 1918, Francesc Simon, copropietari de l'editorial Montaner i Simon i responsable, juntament amb Ramon Montaner i Vila i Josep Roqueta i Bes, de la construcció del balneari Roqueta, va decidir la construcció de la seva residència d'estiueig. Aquesta torre és, junt amb d'altres, un clar exponent d'un procés que, amb l'obertura de la carretera a mitjans de segle passat i la descoberta d'aigües sulfuroses el 1874, feu capgirar l'estructura urbanística de Tona. Gran part de la burgesia barcelonina va triar aquest municipi com a lloc per a estiuejar. Al passar llargues temporades a Tona, es construïren les seves pròpies torres o xalets. Aquest procés va consolidar-se amb la inauguració de l'Estació de tren de Balenyà i l'acabament de la xarxa de carreteres que comunicaven Tona amb Barcelona i Manresa. El turisme d'estada i de residència tingué una gran importància per l'economia i per la imatge de la població al segle XIX i principis del XX.

Edificio formado por tres cuerpos diferenciados pero interrelacionados. Se trata de una torre o chalet, rodeada de jardín. Los cuerpos son de dos o tres pisos (el central), cubiertos con tejados a cuatro vertientes y con un alero sostenido por un envigado de madera. Las aperturas son de testero recto o de arco semicircular. Destacan las puertas o accesos al jardín. La puerta principal es de arco semicircular, dovelada y con impostas de piedra. En la fachada principal hay otra puerta sobre la que se alza un voladizo o balcón sostenido por columnas de fuste cilíndrico y base y capiteles de molduras de cuarto de bocel. Todos los elementos, combinados armoniosamente, contribuyen a conceder a la casa un aire señorial: la calidad de los materiales, escaleras, balcones y terrazas, etc. Destaca una torre, con tejado a cuatro vertientes, sobre uno de los cuerpos laterales. Tona empezó su expansión con la construcción de la carretera de Barcelona y el encuentro de aguas sulfurosas en 1874, que favoreció la creación de varios balnearios y la atracción de forasteros burgueses, deliciosos tanto de curar enfermedades como de formar un enclave de relación cultural y de ocio. En la prolongación de la calle Mayor -el antiguo camino real de Barcelona a Vic- y de la carretera, unas islas con características de ciudad jardín constituyen un pequeño enclave de torres veraniegas, construidas entre 1918 y 1923, cuando el modernismo en descenso y el noucentisme pletórico se fueron mezclando en una armónica simbiosis de las formas, la composición y la ornamentación. Esta casa forma parte de las casas que el industrial Joan Llussà i Duran hizo construir a principios del siglo XX para él y su familia. Coincide con la mejora de las vías de comunicación, tanto por carretera como por tren. Esta nueva infraestructura contribuyó a que los grandes industriales barceloneses, como el propio Joan Llussà, Santiago Simon o Joan Maragall, el poeta, invirtieran en construcción o fueran a Tona en pasar largas temporadas, incrementando el prestigio de la ciudad.