-
Restauración del Volcán Croscat
Martirià Figueras i Feixas, Joan Font i Turrats
Preservar un espai d’interès singular i adequar-lo a l’ús públic Projecte de restauració d’una antiga pedrera d’extracció de gredes volcàniques amb una intervenció que converteix el maltractament anterior en una zona d’interès paisatgístic singular de caràcter pedagògic i didàctic al Parc de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Actualment té un total d’entre 45.000 i 50.000 visitants.1992 - 1994
-
Pavelló d'accés a la Fageda den Jordà
RCR Arquitectes, Rafael Aranda i Quiles, Carme Pigem i Barceló, Ramon Vilalta i Pujol
1993 - 1994
-
Nueva Cabaña y Accesos de Masía
Hidalgo Hartmann, Daniela Hartmann, Jordi Hidalgo Tané
L'estructura i emplaçament del conjunt de les masies, són el resultat d'un procés de segles per estudiar la manera de superar una sèrie de condicionants com el relleu, les diferències climàtiques i la recerca de la màxima simplicitat constructiva i estructural per aconseguir una eficàcia funcional . Les masies són en origen llocs de producció amb uns requeriments funcionals que provoquen habitualment que l'arquitectura derivi en la convivència d'un conjunt de formes unides entre si amb diferents estils formals com a conseqüència de la construcció en diferents etapes. La intervenció té com a punt de partida l'anàlisi dels diferents elements a conservar, les seves connexions i la reordenació dels accessos per adequar-lo a un ús residencial. Situat al límit d'una vall, dominant el paisatge proper i llunyà, el conjunt es troba encastat en un bancal del terreny al costat nord i es compon d'una edificació principal, un annex adossat a ella i una cabana exempta. La intervenció consisteix en el desplaçament del volum annex que consta de planta baixa i un pis per crear un buit entre aquest i la casa principal. Aquest buit en planta semisoterrani, actua com accés i distribuïdor entre les parts que conformen el conjunt de la masia. Es comunica amb l'exterior pels seus dos extrems, un a cota planta baixa i un altre a través d'un suau talús que permet l'entrada de llum de matí a tarda amb la possibilitat de travessar com si d'un camí es tractés. La nova cabana de dimensions semblants al annex original, la cabanya existent i la casa principal apareixen com a elements aïllats a la primera planta a nivell del terreny del bancal superior, adoptant la dispersió volumètrica tradicional dels conjunts de les masies. La nova cabana es concep com un volum arquetípic de xapa de ferro, com els coberts o cabanes que els pagesos construeixen per emmagatzemar llenya o estris del camp, que revesteixen amb les xapes dels bidons de gasoil prèviament rectificades per formar una planxa llisa. L'especejament de les xapes de diferents amplades recorda els tancaments de fusta adoptats en la construcció principal i la cabana existent com referència als que es troben en els conjunts tradicionals. La nova cabanya conté un dormitori, un bany i l'escala que el connecta amb el distribuïdor a la planta baixa. Tres obertures, a pell de façana, relacionen el volum amb l'exterior, una cap al cel, una cap a les muntanyes i una cap a la vall que la precedeix.2000 - 2004
-
Casa Porche
Bosch.Capdeferro Arquitectura, Ramon Bosch i Pagès, Bet Capdeferro i Pla
El projecte consisteix en la rehabilitació de Can Creuet, una casa de camp del segle XVIII situada a Santa Pau, en l’àmbit del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. L’edifici original s’assenta sobre les formacions geològiques resultants de les erupcions volcàniques característiques de la comarca que van generar successius desnivells aterrassats en paral·lel al curs dels rius i les valls. Compacte, hermètic i de pedra del lloc, l’edifici va ser concebut com a refugi en front de la duresa del clima i com a base d’activitat i emmagatzematge de la unitat productiva casa-camp. La construcció d’un porxo a la façana sud de la casa, antigament ocupada pel bestiar, ofereix noves oportunitats i formes d’habitar el lloc. La transparència d’aquest nou volum permet incorporar la directriu nord-sud a l’habitatge, que es converteix així en espai connector i amb capacitat d’establir una més intensa i completa relació amb l’entorn privilegiat en el que es situa. Construïm, doncs, una gran finestra habitable que dota d’obertura i llum a l’habitatge i, en definitiva, la complementa tan en termes de programa com en qualitats espacials i energètiques. La seva lleugeresa i contundència geomètrica contrasten amb la massivitat i irregularitat de la casa original. El material escollit (zinc), lleuger i de producció industrial, facilita una ràpida execució en sec de l’obra. La seva textura llisa i coloració fosca afavoreixen la neutralitat de la intervenció per donar la màxima rellevància a l’exuberància i variabilitat de la naturalesa envolvent. Les diferents profunditats del porxo, segons els usos i orientacions, així com les múltiples combinacions que ofereixen els tancaments i proteccions solars, permeten establir una relació graduable entre la casa i el medi, entre l’habitatge i el paisatge.2007 - 2010
-
Casa Retina
Un viejo Massey Ferguson rojo como el del avi Joan todavía trabaja la tierra. En este mundo acelerado, todavia hay paisajes antiguos donde los humos de las casas vecinas se cuentan y se hacen compañía en invierno; rincones de felicidad donde se cuidan los huertos de fuera muralla en la orilla del río. Esta es la historia de un refugio familiar para disfrutar de la naturaleza y de las cosas sencillas; de una máquina del tiempo que desea retener para siempre este paisaje precioso que aún no ha cambiado. En este proyecto, la adaptación a la topografía del terreno es la construcción de un prado. Elementos como el garaje, la balsa, la pasarela o el muro inclinado de fondo que resigue y corta el fuerte pendiente, configuran una superfície llana. Y, sobre ella, reposa un volumen rectangular autónomo que acoge las mínimas funciones de vivienda en un solo espacio diáfano; a sur, una sala para estar, comer y descansar; y dentro del muro grueso que nos aísla del norte, los servicios y la entrada. Este objeto arquitectónico transforma su relación con el entorno según avanzan las estaciones en el filtro de vegetación de ribera que le acompaña, pero también a partir de la expresión cambiante de su mirada, que disfruta del paisaje a resguardo del sol cuando levanta sus párpados. Y, temeroso de la fugacidad de esta sobria belleza, el refugio descansa inestable en una repisa de la ladera como un búho preparado para alzar el vuelo con el paisaje cazado en su retina. La Casa Retina se puede interpretar de varias maneras en función del sistema de referencia que se adopte. Podemos entenderla como un elemento autónomo con una relación íntima y controlada con el entorno próximo, ya sea a través de su mirada cambiante, o a partir de sus espacios interiores neutros y desnudos, abocados al paisaje y preparados para acoger toda la complejidad de la vida interior. Pero esta casa también se puede entender como una pieza más del rompecabezas humano que lo acoge, como otra habitación de esta casa grande que configuran los extramuros de los núcleos medievales. Estos terrenos de naturaleza humanizada representan la franja de transición entre la ciudad y el bosque. Un espacio que a menudo resulta más doméstico que los propios entornos urbanos, hechos y pensados a priori por la persona pero que a la vez le son tan o más hostiles que la naturaleza salvaje. Este entorno nos conecta con la naturaleza de una manera progresiva: las casas dispersas cada vez más lejanas, los huertos que desprenden la estimación de sus hortelanos y nos dan vida, la granja vecina donde las vacas pastan y rumian ... El río y la pasarela ... un paisaje cercano con el que la casa ya obtiene el refugio que busca y que la convierte, tan sólo, en un espacio de intimidad y confort. Con el mismo respeto que el hombre ha transformado la naturaleza de este lugar, el primer paso del proyecto es la domesticación del terreno generando un bancal. A partir de aquí, la Casa Retina es una habitación encima de un prado que descansa, contempla, dialoga, o cierra los ojos y sueña.2017
-
Cadira, persiana, corda
Arnau estudi d'arquitectura, Arnau Vergés i Tejero
Encàrrec: - “Voldria posar una cadira a la finestra per ficar el nas entre els bedolls i els pollancres, damunt d’aquest riu preciós i enyorat.” Material: - Un seient i un respatller de balca teixits expressament per un veí cadiraire jubilat, amb tija de boga de la que neix a la llera dels rius. Quelcom que ens permet seure i gaudir de veure’ns immersos en el bosc de ribera, com un ocell més. - Dues velles persianes de fusta reaprofitades que ens domestiquen l’estada i ens donen aixopluc i ombra. - Un parell de cordes lligades com sempre que ens deixen graduar la llum i la privacitat a través del moviment de les persianes del nostre petit mirador. I, finalment, una estructura lleugera d’acer corrugat, ben tibada i ben lligada, que sustenta el seient i el respatller de la cadira mentre aguanta la tensió de la balca; on hi reposen els nostres peus i els de la cadira; que té cura del caient i de la forma de les persianes de corda. Vaja, que al final també hem hagut de construir un balcó!2019