Intro

Sobre el projecte

En aquesta primera etapa, el catàleg es focalitza en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any d’edificació de la primera xemeneia industrial de Barcelona que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.

El projecte neix amb l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que s’anirà actualitzant i ampliant, tot incorporant les obres contemporànies de major interès general, sempre amb una necessària perspectiva històrica suficient, alhora que afegint progressivament obres del nostre passat, amb l’ambiciós objectiu d’abastar un major període documental.

El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses branques i entitats associades al COAC i d’altres entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.

Cal mencionar especialment la incorporació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en alguns casos inèdita– documentació gràfica.

El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC i professionals i d’altres experts externs de totes les Demarcacions que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.

La voluntat d’aquest projecte és la d’esdevenir el fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau d’informació i documentació arquitectònica exemplar que passi a ser un referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directors de l’Arxiu Digital del COAC

credits

Qui som

Col·legi d’Arquitectes de Catalunya:

Àrea de Cultura

Directors:

2019-2020 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comissió Documental:

2019-2020 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar Ornaque

Col·laboradors Externs:

2019-2020 Lluis Andreu Sergi Ballester Maria Jesús Quintero

Entitats Col·laboradores:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

Disseny i Programació:

Nubilum Edittio

Obres

Sobre el mapa

Constel·lació

Cronologia

  1. Reforma del Claustre de Santa Maria de Girona

    Alexandre Ferrant i Vázquez, Jordi Masgrau, Francisco Pons Sorolla, Joan Maria de Ribot de Balle

    Reforma del Claustre de Santa Maria de Girona

    L’eclosió intramurs d’un conjunt episcopal (basílica amb transsepte, dos cloquers i baptisteri, conjunt canonical, palau del bisbe i hospital de pelegrins), emancipat del Sant Feliu extramurs i ubicat al punt dominant de la ciutat, fou una decisió cabdal per al futur urbà i per al que esdevindria un autèntic barri catedralici. El 1038, Pere Roger consagra la nova seu, de ràpida i eficient construcció, preludi de trenta anys d’edificació intensa arreu, d’Elna a Barcelona. Fins llavors, Santa Maria era, probablement, un seguit d’adaptacions carolíngies i, després, cenobials del temple pagà que presidia la part superior d’un ampli fòrum. Del complex romànic ens n’ha arribat una part de la torre de Carlemany, el claustre, una part del conjunt canonical, l’ara i la càtedra episcopal. Algunes seccions de l’espai romànic (naus, cloquers i galilea) continuaren en servei llargament, fins al s. xvi , i es desmuntaven amb l’avanç de la fàbrica gòtica que l’embolcallava. El claustre és el producte arquitectònic més destacable, i resulta de la renovació (s. xi i xii ) de la construcció benedictina (mitjan s. ix). El dormitori (llevant) passà a sagristia, i el refectori iniciat el 1019 (ponent) a capella. La biblioteca (nord) s’instal·là el 1395, i les noves sales capitulars (extrem oest), el 1708. La irregularitat de la planta trapezial deriva de l’adaptació al recinte murari, eixample carolingi d’aquest sector. Les galeries es cobreixen sobre volta de quadrant —excepte al nord, en què la volta és semicilíndrica— amb geometries d’interès a les trobades. Pilars massissos i parells de columnes sostenen els arcs torals; hi són innovadors la manca de contraforts i l’ample diafragma intercolumnar, i destaca així mateix l’entrellaçat de les arquivoltes dels torals. La iconografia, com en els coetanis Sant Pere i Sant Cugat, és un sumptuós exemple de l’escultòrica romànica, des dels temes bíblics historiats (frisos de pilars i capitells, a l’ala sud) fins a la recreació coríntia i l’evocació fantàstica.
  2. Hotel Sant March

    Joan Maria de Ribot de Balle

    Hotel Sant March

    L’hotel adopta solucions específiques per a cada part del solar, una parcel·la amb un front de façana molt estret i que s’obre a la part interior. L’entrada s’endarrereix respecte a l’alineació de la façana, i un cel ras inclinat emfasitza l’obertura cap al pati interior. Allí, les cambres es disposen en un cos en L, en dues plantes, i tota l’atmosfera del jardí queda determinada per la composició de les façanes. La terrassa queda protegida per unes lamel·les verticals que se subjecten en una riosta intermèdia. Les baranes estan fetes de planxes exemptes pintades de colors vius. Es tracta d’un ritme seriat que descansa en un sòcol de pedra concertada i que queda rematat pel perfil de les teules àrabs de la coberta. Ribot reinventa el discurs estilístic de l’arquitectura moderna en el context del món turístic, on el pintoresquisme i els valors de l’arquitectura vernacla estaven envaint totes les poblacions de la Costa Brava.
  3. Garatge Forné Ponsa

    Joan Maria de Ribot de Balle

    Garatge Forné Ponsa

    De Ribot, breument alcalde en el moment de l’obra, desenvolupa una llarga professió entre la recerca i restauració del patrimoni històric i un interès racional i vibrant pels camins del moviment modern. En aquesta peça industrial, llavors encara perifèrica respecte al nucli urbà, el plantejament volumètric i el llenguatge van significar una nova avantguarda, pionera local del mur cortina. El garatge s’organitza al voltant d’una rampa helicoïdal que assoleix els diversos nivells i que articula els dos serens cossos laterals, amb façanes metàl·liques lleugeres de composició i cromatisme subtils i estudiats. Més enllà del llenguatge, s’hi aprecia un racionalisme més emparentat amb la serenor classicitzant que no pas amb la dislèxia o el dinamisme.
  4. Bloc d'Habitatges Mascort

    Joan Maria de Ribot de Balle

    Bloc d'Habitatges Mascort

    Programa de tres habitatges per planta, articulats per un celobert i una escala helicoïdal. El diferent caràcter i insolació de les façanes comporta, al nord, un tractament molt contingut de grans marcs que agrupen els buits i, al sud, l’obertura de potents terrasses al nou carrer de Sant Francesc, des d’una façana plana i sòbria.
  5. Garatge Forné

    Joan Maria de Ribot de Balle

    Garatge Forné

    La lectura que Ribot fa del solar, una cantonada als afores de Girona, condueix per una via rigorosament racional a la solució estructural i distributiva. L’accés dels cotxes té lloc per la cantonada, a través d’una rampa helicoïdal suportada per un sistema octogonal de pilars, que queden reflectits a la façana per mitjà d’un quart de cilindre de vidre. L’esquema estructural circular penetra fins a la segona crugia, i finalment es fon amb les tirades rectilínies dels pilars perimetrals. L’ordre de l’estructura reflecteix fidelment l’ordre de la circulació dels cotxes. L’edifici es presenta al carrer com dos volums lleugers de vidre articulats pel cos cilíndric reforçat de la cantonada. A propòsit d’un programa atípic i en un indret sense una identitat específica, Ribot fon l’argument racionalista i la sensibilitat modernista en un edifici sorprenent per a l’època.
  6. Hotel Alga

    Joan Maria de Ribot de Balle

    Hotel Alga

    Joan Maria de Ribot i de Balle ejerció de alcalde de la ciudad de Girona en 1957, coincidiendo con el proceso de construcción del Hotel Alga. El hotel se ha colocado en la parte más alta del terreno, generando un límite entre el aparcamiento y el jardín del hotel. Este planteamiento ha provocado que el edificio sea más bien alargado y se han tenido que introducir una serie de quiebros estratégicos en planta para evitar que los recorridos sean demasiado largos. La edificación está orientada hacia el sur, de cara al mar, y se ha creado una constante contraposición de espacios abiertos y cerrados para poder escoger entre las numerosas situaciones de ocio y descanso que se producen en un hotel. El conjunto se compone de dos plantas sótano, una planta baja abierta al jardín y dos plantas piso, con los dormitorios distribuidos a ambos lados de un pasillo central. Se combinan elementos de tecnología avanzada con acabados autóctonos. Las habitaciones orientadas a sur disponen de grandes terrazas que también sirven de protección solar, algunas de las cuales están reforzadas con brise soleil verticales. Cabe destacar la singularidad formal y constructiva de la pérgola de hormigón armado del comedor al aire libre.
  7. Inústria Optimus

    Joan Maria de Ribot de Balle

    Inústria Optimus

    Per encàrrec d’una empresa local d’èxit especialitzada en electrònica, De Ribot va reformar i ampliar en dues fases ortogonals un edifici ja existent. Sobre un llenç de revestiment ceràmic, d’obertures ordenades, es trama a totes dues cares un diafragma o brise-soleil —de lamel·les verticals a l’oest i de plafons a l’est—, avui modificat. En la relació d’aquest diafragma amb la marquesina i el ràfec de coronament recau la complexitat del projecte i la qualitat compositiva resultant.
  8. Habitatges Emili Grahit 9-11

    Joan Maria de Ribot de Balle

    Habitatges Emili Grahit 9-11

    Amb alçades que l’urbanisme posterior trobaria abusives, De Ribot dreça aquesta testa amb una planta de claredat meridiana i una composició solemne i, alhora, prolixa. Hi defuig dues pandèmies catalanes: volums tancats enfora de la façana, que distorsionen l’alineació, i mitgeres cegues que destrossen la relació entre arquitectura i ciutat. El joc extensiu de balconades, sincopat per gelosies i pel brodat de baranes, acaba en un doble coronament que, junt amb el sòcol del conjunt, evidencia la vocació —de fet, classicista— de l’autor.
  9. Escola Can Pau Birol

    Joan Maria de Ribot de Balle

    Escola Can Pau Birol

  10. Centre Cultural de la Caixa de Girona

    Joan Maria de Ribot de Balle

  11. Col·legi dels Maristes de Girona

    Josep Maria Pla i Torras, Joan Maria de Ribot de Balle

    Col·legi dels Maristes de Girona

    El projecte es fa ressò de les idees pedagògiques pròpies dels anys setanta, tendents a fomentar la interrelació dins les escoles i a desenvolupar espais educatius més flexibles i versàtils. La traducció arquitectònica d’aquesta nova sensibilitat coincidia amb la revisió del moviment modern i amb la recerca de noves formes de configuració espacial. El col·legi adopta un mòdul repetit de 50 metres quadrats de superfície, que forma unitats trilobulars agregades entre elles. Una estructura hexagonal de peus drets metàl·lics afavoreix un espai diàfan, implementat per un paviment continu i per algunes innovacions tecnològiques en els sistemes de condicionament de l’espai. També són propis d’aquesta nova cultura arquitectònica l’ús de peces prefabricades o l’aplicació del formigó als elements no estructurals. Ribot i Pla adopten aquesta nova manera d’entendre l’arquitectura com a font de solucions per als reptes projectuals de cada època.
  12. Museu d'Art de Girona

    Josep Maria Fina i Segura, Joan Maria de Ribot de Balle

    Museu d'Art de Girona

    La dilatada evolució registrada des del 995 dC hi genera una suggestiva complexitat espacial. El primer conjunt queda definit al s. xiii amb tres capelles —Sant Salvador, ogival però plenament romànica (Peratallada, s. xii ), Santa Maria i Sants Evangelistes (Cabanelles, 1234)—, una galeria romànica i una residència. Al s. xiv s’hi produeix una gran ampliació vers el sud, amb la torre central de façana, la torre de presó i la sala del tron. El conjunt esdevé així un palau fortificat, convertit en refugi reial durant la guerra civil del 1462 i incendiat en la dels Remences. Fou al s. xvi quan s’hi materialitzà la configuració que ha perviscut: entre els anys 1508 i 1597, els bisbes Boïl, Margarit i Cassador van practicar diverses reestructuracions a la façana (finestrals i gran blasó renaixentistes) i bastiren l’ala sud. El paper de Margarit s’ha estudiat com el d’un dirigent i intel·lectual del Renaixement, moviment que ha deixat una petja construïda minsa en un món català sumit en una llarga crisi. Als s. xviii i xix tornà a haver-hi canvis en la façana (arcuació romànica) o ampliacions (casa Falló i jardí, a llevant). Cal destacar la colossal potència dels seus volums i del pati així com la posició funcional de les obertures a la façana, característica del gòtic català. El 1973 deixà de ser seu bisbal, i poc després naixia l’actual i formidable col·lecció gràcies al pacte (1976) subscrit entre Bisbat i Diputació i, després, la Generalitat (1992). Pel que fa a la intervenció contemporània, cal remarcar que s’inicià sense un discurs museístic global i que aquest fou redactat a posteriori, ja el 1989, amb algun problema pel que fa a desenvolupament formal i funcional. La feina de sistematització duta a terme des d’aleshores presenta, anys després, un resultat de gran interès sobre 4.000 m2 d’exposició.
  13. Reforma de la Capella de Sant Nicolau

    Joan Maria de Ribot de Balle

  14. Restauració del Sepulcre de Sant Narcís de la Col·legiata de Sant Feliu

    Joan Maria de Ribot de Balle

  15. Reforma de Les Torres de Palau

    Ricard Fina i Segura, Joan Maria de Ribot de Balle

    Reforma de Les Torres de Palau

    El dels Sarriera, comtes de Solterra, és un llinatge de ciutadans honrats, actors singulars del domini econòmic i polític de la ciutat: empresaris dels banys el 1342, protagonistes de la guerra civil el 1462, amos de la casa Cartellà fins al 1471 i del Palau Solterra fins al 1535... Aquest testimoni de llur preeminència s’organitza sobre un pati quadrat acompanyat de dues torres —l’una prismàtica i l’altra cilíndrica—, amb una galeria lateral volada. El portal dovellat es corona amb blasons i iconografia i es vigila amb un matacà complet. Diversos estils de bífores i trífores fan pensar que l’obra del 1495 fou una reforma. A la planta noble es conserven notables sales teginades. El constructor local Homs n’emprengué la darrera recuperació per a residència. Palau-sacosta (‘palau de la pujada’), avui barri benestant de Girona, fou annexionat a la ciutat el 1963.

Bibliografia