Casa entre mitgeres estructurada en planta baixa i dos pisos superiors. Destaca el parament, fet de maó, amb relleu al voltant de totes les obertures, creant una animació muraria força característica. A la planta baixa hi ha un local comercial amb dues grans entrades, dos arcs escarsers. L'entrada de l'habitatge és un arc rebaixat que sobre seu el maó dibuixa formes triangulars. Als pisos superiors trobem tres obertures a cada pis, dues d'elles balcons amb barana de ferro forjat inspirada en motius vegetals ondulants. L'edifici és rematat per una sanefa, record de les dents de serra romàniques. A la mènsula de pera centrada al primer balcó hi figura gravada la data de 1905.

Edifici situat en una cantonada d'un carrer en desnivell que inclou una sala de cinema en una ala, i una sala de cafè i un restaurant a l'altre. La façana té un sòcol de pedres de tipus maçoneria i la part superior, arrebossada amb alguns motius decoratius a les zones altes i els ampits de les obertures amb rajola, alguns elements amb maó. La coberta és de teula àrab. Està estructurada en una sola planta i l'element més característic és poster la forma de les obertures, falsos arcs apuntats fets per aproximació de filades. Roc Cot va iniciar el projecte i Ignasi Colomer el va continuar. És una obra de l'any 1913 en el qual hi varen participar diferents arquitectes. El primer projecte fou del mestre d'obres Francesc Joan Canal (1902) remodelat després per l'arquitecte Roc Cot i Cot i acabat definitivament per l'arquitecte Ignasi M. Colomer el 1913. L'edifici fou reformat el 1940 i definitivament el 1955 al adaptar-se a cinema; d'aquests reformes són l'actual escalinata, l'entrada d'accés que funciona com a sala d'exposicions i les remodelacions de la sala que anul·laren els balcons i la decoració interior.

Habitatge estructurat en planta baixa i tres pisos superiors amb façanes a la ronda de Queralt i al passeig de les Estaselles. La casa correspon a una construcció de principis del s. XX, paral·lel a l'obra del casino veí. Combina la pedra a la part baixa, el maó vermell de les finestres i l'arrebossat de les diferents parts. Destaca una estructura turriforme d'un pis a un dels costats amb merlets. La part més interessant de la façana és la distribució de les obertures i la seva modulació així com la tribuna envidriada. Aquesta façana contrasta molt amb la del darrera, on es veuen perfectament la distribució dels pisos, amb balcons a cada pis. La casa és obra de l'arquitecte Ignasi M. Colomer i fou executada el 1913. És propietat de la família e Martín que des de finals del s. XVIII ostenten el títol de senyors i escut nobiliari com a descendents directes dels barons de Balsereny.

Església barroca d'una sola nau central amb dues capelles laterals i un espaiós cambril amb la imatge de la Verge a la part alta, sobre la sagristia, darrere l'altar major. Aquest té tres compartiments, el central dedicat a la Verge amb una capçalera de quatre graons per banda. Les capelles laterals estan endinsades dins les naus laterals. Annexa al temple hi ha una casa- ermita. L'exterior és força auster i l'església es confon amb la resta dependències del santuari. Està situat dalt de les muntanyes, apartat de qualssevol nucli de població. El més característic potser és el gran nombre d'obertures de tot el complex, que mira cap a la vall per guanyar major lluminositat. El parament és de pedres unides amb morter deixades a la vista i les cobertes, a dues aigües amb teula àrab. Durant la Guerra Civil es va cremar un retaule, que el 1958 va ser substituït per un altre dissenyat per M. Batllarín. La capella de la Santa Cova és un petit oratori adossat a la roca de Queralt, que presenta dues parts ben diferenciades. La inferior, amb uns seguit d'arcs de mig punt sostinguts per grossos pilars de pedra ben treballada i revestida amb formigó i ciment amb diversos bancs; i la part superior de la cova, que presenta una estructura de pedra natural de la Serra de Queralt. Un seguit d'òculs escampats per tita la paret i una entrada de mig punt tancada per una reixa il·luminen l'interior. Santa Maria de Queralt Talla de fusta del segle XIV, d'estil gòtic. El 1386 el mercader berguedà Francesc Garreta féu construir el primer santuari que es mantingué al s. XVIII, en que fou construït el santuari actual. El 1725 es posà la primera pedra i a partir d'aquesta data començaren les ajudes de l'ajuntament i dels ciutadans en la construcció, fins que fou inaugurada el 1741. Els plànols de l'edifici foren encarregats al barceloní Josep Arnaudias qui recomanà Pere Costa com a constructor del retaule. Dirigiren les obres Francesc Morató i Josep Julià. - 1835 adaptació per a fortalesa i presó; 1840, destrucció de l'ermita; 1936 malmesa general; 1966 reconstrucció de la façana i la teulada del temple. L'església i en general tot el santuari foren malmesos durant els primers anys de la guerra civil (1936- 1939), destaquem un retaule força notable que fou cremat, aquest com l'altar, foren reconstruïts el 1958 per mossèn Ballarín. La primera capella on fou benerada la Mare de Déu de Queralt fou la mateixa cova on fou trobada; d'aquí que, a principis del segle XX, davant el mal estat en què es trobava, es decidí construir una nova cova, per iniciativa de P. Joan Postius, missioner del Cor de "ària i organització de la Coronació de 1916". Les obres començaren el mateix 1916, i l'any 1920 només quedava l'escalinata. El disseny de la Sta. Cova va ser obra de J. Mª Forcada, també missioner del Cor de Maria.

La intervenció d'Emili Porta consistí en reformar una casa de cos entre mitgeres del segle XIX, força envellida. L'edifici resultant té la façana construïda en maó vist, limitada de dalt a baix per un cadenat que imita carreus. A la planta baixa, es forma un gran arc de mig punt amb arquivoltes de maó que encabeix la porta d'accés i un aparador. El primer pis té dues obertures amb balcons individuals i, el segon pis, té dues obertures amb un balcó corregut. Al tercer pis es forma una galeria de finestres tripartides en arc rodó protegit amb guardapols motllurat. Les baranes dels balcons són de barrots de ferro enroscats i les llosanes estan formades per rajoles vidriades de cartabó blanc i verd i suportades per tornapuntes de ferro.

Edifici entre mitgeres situat al carrer del Roser. Es tracta d'una construcció formada per baixos, dos pisos i golfes. Les influències modernistes es fan ben paleses en la composició de la façana, en els materials constructius i, molt especialment, en la profusió dels elements decoratius emprats (finestra oval, reixes de ferro i vidrieres). La casa fou reformada a principis dels anys trenta, moment en què augmentà la seva altura i fou aixecat el segon pis, amb la tribuna característica que sobresurt del perfil. Destaca també el coronament de la façana, amb una mena de frontons de composició mixtilínia i ulls de bou. Aquest edifici s'atribueix a Alexandre Soler i March, si bé aquesta atribució no és del tot segura. L'any 1931, el seu propietari, Joan Ramon Selgas, encarregà la reforma de l'habitatge a Josep Marfà, el qual va respectar força l'estil original de la casa. Durant uns anys, als baixos de l'edifici s'hi ubicà el servei de correus.