El projecte d’ampliació i remodelació de l’Hospital del Mar tenia un objectiu doble: definir la nova organització funcional i física de l’hospital olímpic i concretar la seva estructura i imatge dins de les actuacions i projectes urbans del front marítim immediat. Des del punt de vista urbà les noves edificacions de l’hospital havien de connectar el barri de la Barceloneta amb la nova Vil·la Olímpica mitjançant la organització d’una nova façana del passeig marítim. D’altra banda hi havia la voluntat d’integrar aquests equipaments hospitalaris i d’investigació amb la trama d’espais verds del front marítim, oferint uns espais arquitectònics ambientals, agradables i esponjats. La llum natural, les relacions dins-fora i la recerca d’un ambient domèstic van ser els paràmetres que van guiar la definició del projecte. La obtenció d’aquest ambient domèstic confortable es proposa tant des de la personalització funcional de l’edifici, evitant la massificació en els accessos, consultes i serveis hospitalaris, com des de la personalització de cada subconjunt de l’hospital. També es treballa en l’aprofundiment dels continguts funcionals de cada espai per a possibilitar l’apropiació d’aquests espais per part del personal sanitari. Per a evitar la sensació d’un edifici massa gran i anònim, amb espais massificats, es personalitza cada subconjunt de l’hospital per possibilitar-ne la identificació, mitjançant la forma, els materials, el color i la llum. Per a aconseguir un ambient domèstic, tant des del projecte de l’edifici com des de l’equipament, s’ha d’aprofundir en els continguts de l’espai. La idea de confort espacial neix, en part, a partir de la possibilitat d’apropiació de l’espai. En aquest sentit s’ha intentat que totes les instal·lacions es fonguessin dins l’ambient general de la manera més harmònica possible. Tots els espais gaudeixen de les instal·lacions més avançades, però no se’n fa ostentació. Els mobles són un element essencial en la personalització dels espais arquitectònics i en l’obtenció del citat ambient domèstic.

El nou hospital forma part del complex del Parc Hospitalari Martí i Julià, originat per la presència del vell sanatori psiquiàtric projectat per Francesc Folguera i Emili Blanch als anys trenta. L’hospital de Santa Caterina se situa a la banda sud del Parc, i la part interior és ocupada per una gran trama de pavellons d’una sola planta, de manera que la vegetació pot penetrar dins els patis generats per aquests pavellons. Tota la implantació de l’hospital és baixa i extensa, i consta d’una malla bireticular de dues direccions superposada a una estructura lineal de creixement en direcció est-oest. Les circulacions segueixen dues traces paral·leles en aquesta direcció, una per al personal i l’altra per als usuaris externs. Cada unitat funcional queda situada dins aquesta estructura bàsica. D’aquesta manera s’obté una estructura hospitalària que permet el creixement i les modificacions, una organització oberta que és una de les premisses principals del disseny.

El caràcter actual del parc i les baixes alçades dels pavellons existents, que donen un aire agradable al conjunt, són considerats molt positius per a la teràpia de malalts psíquics. La tradició higienista de construir un equipament sanitari en un entorn natural és una de les premisses per a l’ordenació del centre. L’edifici s’ha dividit en tres unitats d’infermeria tal com es definia en el pla funcional, ubicant-ne dues a la planta baixa i una a la planta pis. L’esmentada primera planta es relaciona amb la zona enjardinada amb l’objectiu d’evitar l’aïllament d’aquesta unitat respecte l’exterior. La disposició de la planta en forma de "L" permet definir uns patis oberts cap als que es bolquen totes les activitats comunes i públiques del centre; també facilita la diferenciació de l’àrea diürna i la nocturna. Així, l’arbrat i l’enjardinament es converteixen en elements bàsics de l’ordenació de l’edifici. La imatge de l’edifici es procura que s’integri amb la dimensió de l’arbrat actual i futur, evitant que una edificació excessivament alta o massiva perjudiqui l’equilibri entre edificació i vegetació. Des d’una visió llunyana ha de ser una imatge clara, representativa i identificable però no gaire dura; la dimensió, el color, i el ritme defineixen aquests valors.

Aquest mercat va ser inaugurat el 1888 en una zona d’expansió de l’Eixample de Barcelona. L’edifici és obra de l’arquitecte Antoni Rovira i Trias i és una mostra de les possibilitats tecnològiques del moment: l’estandardització i repetició d’elements estructurals de ferro i vidre. La remodelació dels espais i de l’estructura es realitza en un edifici que ha quedat entre mitgeres, en una zona urbana ja consolidada, de cara a una de les vies de més trànsit de la ciutat. Amb la rehabilitació, es busca una modernització curosa i respectuosa d’un espai en ús, d’acord amb les necessitats espacials i socials actuals. Rovira i Trias va pensar el mercat com el centre d’un teixit que havia de recollir una sèrie d’activitats comercials; aquesta idea, que es va perdre amb el temps, es reprèn en retornar la transparència i permeabilitat originals amb aquesta intervenció. Es recuperen i s’incorporen parets de vidre en les dues façanes de l’edifici i remodelen l’estructura de ferro i les teules ceràmiques de la coberta. Es construeixen dos soterranis per a estacionament i per càrrega i descàrrega. La reforma havia de ser capaç de reactivar l’illa i la seva funció comercial en el barri. El pas del temps sembla confirmar aquest procés i la recuperació del mercat com un element de cohesió urbana. El projecte es va ocupar també de comunicar l'edifici amb la ciutat contemporània al millorar els accessos i la capacitat de l'equipament d'exercir com a espai públic i de centralitat. Aquesta confirmació es reitera deu anys després d'acabada la renovació del mercat, quan el projecte va rebre l'any 2008 el Premi Dècada com el millor edifici construït a Barcelona en 1998.

El projecte de la policlínica Quirón, situada a la plaça Alfons Comín, dóna una resposta volumètrica a un solar amb una topografia molt accidentada. La característica principal és la gran pendent segons l´eix nord-sud del terreny, amb un desnivell màxim de setze metres. El projecte també havia d´oferir solucions respecte un entorn urbà molt particular, com ho és el gran nus circulatori de la plaça. A més a més, calia satisfer un programa hospitalari, específic i complex per definició. El principal repte arquitectònic de l´edifici va ser l´ordenació d´un programa excessiu (46.620 m2) per les dimensions del solar. La construcció consta de setze plantes, set de les quals són soterrades. En aquest sentit destaca un pati anglès, situat a la banda nord de l´edifici, que possibilita la il•luminació natural fins a l´última planta del pàrquing. De fet, la recerca de llum i ventilació naturals va ser una obsessió en aquest projecte tan compacte i soterrat. La volumetria en forma d´“L” de les plantes superiors, oberta cap a l´espai del carrer, obeeix al propòsit d´adaptar-se a l´estructura d´una plaça caracteritzada per l´agregació de diferents espais perimetrals al seu gran espai central. La volumetria adoptada busca també la relació de l´edifici amb els diferents espais públics que ell mateix genera. Així doncs la forma exterior de l´hospital es caracteritza per grans volums d´edificació ingràvida, que donen lloc a aquests espais i condicionen les seves relacions topogràfiques. Tota la façana es caracteritza per un revestiment d´alumini que ajuda l´edifici a aconseguir un més bon comportament climàtic. Aquest recobriment està conformat per unes peces especial fabricades exclusivament per a aquesta obra.

El Parc de Recerca Biomèdica està situat en el front marítim de Barcelona, en un entorn caracteritzat per la proliferació d’edificis singulars. La proposta d’una gran plataforma que ordeni el solar, de forma molt irregular, i la col·locació a sobre d’un edifici sobreelevat en forma de con el·líptic truncat diagonalment ens ha permès d’endreçar l’entorn i relacionar-nos tranquil·lament amb els volums més pròxims. La forma el·líptica sorgeix de la necessitat d’adaptar un edifici de grans dimensions (uns 35.000 m2sobre rasant) a un solar molt ajustat de forma sensiblement irregular i amb volumetries molt diferents al seu voltant. L’edifici s’esglaona cap al mar, suavitza el front marítim i s’adapta a les edificacions del passeig marítim, que en aquesta zona presenten alçades reduïdes i s’aixeca per la part posterior, cap a la ciutat, perquè es disposa d’espai suficient. Aquesta forma esglaonada cap al mar facilita la ubicació a la coberta de panells solars per a la producció d’aigua calenta i electricitat. L’interior de l’edifici es buida per a crear una nova realitat independent de l’entorn, que emmarcarà i controlarà les vistes al mar i permetrà regular l’assolellament. L’estructura de l’edifici queda volada uns 7 metres en tot el seu perímetre. El revestiment de la façana es planteja amb fusta natural, calat, lleuger, sense tocar el terra. Aquesta segona pell permet un bon control lumínic i energètic de l’edifici.

L'Hospital de Sant Joan Despí Doctor Moisès Broggi és un hospital de nova construcció destinat a donar servei a una població de 300.000 habitants de la comarca catalana del Baix Llobregat, a Espanya. L'organització i disposició de l'Hospital dins de la parcel·la ve determinada pels accessos a la mateixa, les orientacions, i les condicions topogràfiques del terreny. L'adaptació al lloc, i als seus condicionants d'accés i entorn, expliquen la solució adoptada. Efectivament, el terreny compta amb un llarg límit orientat al nord on es localitza l'avinguda del Baix Llobregat. L'accés principal se situa per l'extrem sud-oest de la parcel·la, en la cota més alta, des d'on també es pot accedir a la zona ambulatòria. No obstant això, l'accés principal a les consultes és independent i es situa en la façana nord, en l'avinguda del Baix Llobregat, des de la qual es pot accedir més fàcilment amb transport públic. També amb la idea de diferenciar els accessos segons la funcionalitat, l'accés d'urgències es situa en l'extrem nord-oest de la parcel·la. Aquest accés està en la cota més baixa, una planta per sota de l'accés principal. Finalment, l'accés al moll de càrrega i descàrrega es troba en la part est. Arquitectònicament s'ha optat per un edifici compacte mirant de solucionar tècnica i funcionalment els següents conceptes: 1. Especialització de les circulacions Les circulacions sanitàries i de públic diferenciades estan estudiades per evitar interferències entre una i l'altra. D'aquí la solució de col·locar totes les zones assistencials en el soterrani -1, per evitar l'aparició de llits en la planta d'accés. La proposta d'un accés independent a les consultes externes i a la resta de serveis ambulatoris possibilita l'accés de visites externes o enllitats des de dos accessos diferenciats. La claredat compositiva dels recorreguts i la contínua relació entre exterior i interior de l'edifici facilita a l'usuari una bona orientació dins de l'hospital. 2. Unitats d'hospitalització S'han orientat totes les habitacions de les unitats d'hospitalització al sud i al nou parc, amb vista cap a una zona tranquil·la i arbolada, protegint aquestes façanes a través d'un brise-solei de taules de fusta de cedre vermell de Canadà. S'ha obtingut que cap unitat d'hospitalització quedi aïllada respecte de les altres per possibilitar la interrelació de personal sanitari: d'aquí la solució de quatre unitats en la primera planta, tres en la segona i tres en la tercera. 3. Àrea de consultes externes Es diferencia respecte a l'àrea hospitalària pròpiament dita per millorar la seva funcionalitat. S'han construït cruixies més profundes per adaptar-se al funcionament horari diferenciat i s'ha potenciat la llum natural a través de la il·luminació zenital, sense necessitat de fer patis, aconseguint així un edifici compacte i reduint els costos de funcionament. 4. Volum edificat S'ha buscat un equilibri entre la pretensió d'aconseguir un edifici extens i la voluntat de preservar un espai important com a zona enjardinada, minimitzant alhora els recorreguts interns per fer més racional el funcionament de l'hospital. Aquesta compactació de l'edifici i el fet de situar molta edificació sota rasant, s'ha acompanyat amb la ubicació d'una sèrie de patis que permeten il·luminar la major part dels espais de l'edifici, buscant una petjada urbana discreta malgrat el gran volum edificat. 5. Sostenibilitat L'edifici normalitza el concepte de Sostenibilitat ja que s'incorpora des del disseny inicial, buscant crear un edifici capaç d'un gran estalvi energètic. Això s'aconsegueix tant pel disseny arquitectònic (edifici tancat al nord i obert al sud, controls del sol exterior mitjançant els brise-soleils, i disseny de les façanes) com per la instal·lació de mecanismes tècnics com són les plaques fotovoltaiques i els sistemes de reaprofitament d'aigües pluvials.

L´edifici sociosanitari és la última construcció del conjunt del Parc Hospitalari Martí i Julià de Salt que inclou també l´Hospital de Sta. Caterina i l´Hospital psiquiàtric, ambdós projectats també per BrulletDeLuna. El nou edifici es situa a la part Sud-oest de la parcel·la i compta amb una superfície construïda de 7.214 m2. El punt de partida pel disseny del sociosanitari serà la seva integració dins el conjunt del Parc Hospitalari. S’ha dissenyat un edifici amb soterrani, planta baixa i una única alçada. L´edifici es composa amb tres gran peces cadascuna de les quals conté habitacions i una sala comú. Cada peça està completament rodejada de zones verdes que qualifiquen els espais interiors. El treball acurat amb la llum natural i l’elecció de materials càlids doten a la construcció d´una domesticitat capaç de satisfer les necessitats dels residents del centre els quals, donat que han de passar llargues estades en l´edifici, han de sentir-se “com a casa”. El nou edifici compta amb una unitat d´hospitalització geriàtrica de mitja i llarga estada amb 22 habitacions, una unitat d’hospitalització psico-geriàtrica amb 22 habitacions i una unitat d’hospitalització psico-geriàtrica de demències de 21 habitacions. També hi ha un Centre de dia geriàtric i Centre de dia de demències, amb capacitat de 25 places cadascun, i que comparteixen serveis com recepció, despatxos mèdics i d´infermeria, sala de rehabilitació, magatzems… Finalment, hi ha una Unitat de diagnosi i valoració geriàtrica i de demències que està formada por cinc despatxos, sala d´espera i sala de reunions.

Es tracta d’una nova edificació en una zona urbana consolidada, amb una cara cap a la Ronda del General Mitre, una de les vies més importants i de més densitat de trànsit de Barcelona, i els altres costats cap a petites vies de barri. Per això, l’edifici varia en alçada i les façanes responen a aquests entorns diferents. Es disposa un sòcol revestit amb panells de formigó que marca les primeres plantes de l’edificació; les plantes altes, de les habitacions, es treballen amb panells acabats en alumini que es pleguen en algunes parts per marcar les obertures a l’exterior. El mòdul revestit de llistons de fusta que sobresurt sobre la via principal acull espais d’ús comunitari per cada planta. A les característiques de la zona, se suma el repte de produir espais col·lectius –de protecció, intercanvi i estada– en una parcel·la de mínimes dimensions per a un edifici d'aquesta tipologia. Es comptava just amb àrea suficient per a desenvolupar les habitacions i les zones de serveis, però es va buscar la manera de crear espais perquè els pacients poguessin socialitzar. En la planta baixa del Dolors Aleu, en la part sud de l'edifici, les activitats del gimnàs i de la cafeteria, generalment limitades als espais creats per a tals finalitats, poden estendre's fins a la terrassa, oberta per un costat cap a la Ronda del General Mitre. La coberta que resulta del canvi de volumetria en la planta tercera es torna transitable i s'utilitza com a terrassa per a pacients i visitants. El passadís central, que organitza els espais en totes les plantes, en aquest nivell s'obre cap a l'exterior per a configurar un pati amb arbres i bancs de descans. La fusta i el metall de les façanes es repeteixen en el mobiliari i en el paviment de la terrassa, coherents amb la materialitat de tot l'edifici. En la planta tipus es disposen dues zones interiors de trobada, cadascuna en la rematada del passadís central. Aquests espais es van deixar lliures, amb la capacitat d'assumir qualsevol tipus de funció col·lectiva.