L'habitatge que Tous i Fargas van projectar per a José Mestre estava situada a la finca "El Migjorn", a la Platja Rovira de la localitat costanera de Santa Cristina d'Aro. El projecte estava profundament condicionat per la situació paisatgística i topogràfica del lloc, una preciosa cala costanera pràcticament verge en l'època en que va ser construït l'habitatge. La parcel·la tenia una forma irregular, amb el seu costat sud-est orientat directament a la platja. L'accés principal al recinte es realitzava per la part nord del solar, des d'una carretera que conduïa directament a un primer cos construït destinat a garatge. Aquest cos es connectava al volum principal, funcional i formalment, mitjançant un doble pas cobert. Un d'aquests passos conduïa directament a l'accés principal a la planta superior de la habitatge, que es desenvolupava en dos nivells. A la planta principal es situava el vestíbul i la sala principal, al costat d'una cuina amb accés de servei. A l'àrea més privada d'aquesta primera planta es situava un dormitori principal amb vestidor i un dormitori d'hostes, a més d'un petit espai d'estudi directament comunicat amb l'escala d'accés a la planta inferior. Un buit acompanyava a l'escala configurant un espai en doble alçada al voltant d'una sala de jocs amb barra de bar. La planta inferior es completava amb altres dos dormitoris dobles i la resta de dependències de neteja i servei. També se situava en aquesta planta un espai destinat a l'emmagatzematge d'una embarcació, amb sortida directa a la platja. La planta superior gaudia d'una generosa terrassa orientada al mar, sens dubte un dels espais privilegiats del conjunt. L'ocupació del solar sembla ser una de les principals preocupacions dels arquitectes. El garatge permetia equilibrar un primer desnivell del solar amb la parcel·la confrontant. El conjunt edificat es situava a la part més alta de la propietat, amb les millors vistes cap al mar. No obstant això, l'impacte volumètric era molt poc significatiu, gràcies a la coberta envoltant que a més estava revestida de grava, mimetitzant-se amb l'entorn. Es proposaven diferents murs de pedra, que no només dibuixaven el contorn del solar, sinó que s'integraven amb la solució topogràfica resolta, colonitzant l'entorn i definint el jardí principal. De la lectura de les diferents propostes que els arquitectes van desenvolupar per a l'habitatge al llarg de diversos mesos, es percep sempre l'interès per alliberar d'edificació la part més plana del solar, i a més la més propera a la platja. El primer projecte data de 1954, mentre que la construcció de l'habitatge principal va finalitzar el 1956. En la primera versió del projecte es proposava un accés secundari a la parcel·la des del costat oest, que incloïa un passeig i una pèrgola fins a l'habitatge, finalment no executat. D'altra banda, el 1961 s'aprovava un projecte per a la reconversió del garatge en habitatge del guarda i per a la construcció en dues fases d'un nou accés i garatge, una altra vegada en la cantonada oest del solar. En aquest cas, la posició del nou volum responia més a una justificació superficial que paisatgística. Es configurava un volum en L que ocupava els límits del solar, del qual només sobresortia un volum prismàtic longitudinal en planta primera. A més de la consideració prudent dels elements estructurals, Tous i Fargas van incloure a la Casa Mestre un mural de Jorge Fornas, mostrant la seva atenció a aquesta informació dels projectes de Seidler (i que perllonga l'interès per la integració entre l'art i l'arquitectura que vèiem en el capítol anterior). La connexió entre els cossos d'habitatge i garatge, així com la definició d'una secció que mostra la continuïtat entre els dos volums principals de la casa Mestre és també un tret identificable en diversos dels projectes de Seidler. El fet és que la casa Mestre va ser l'eclosió d'una sèrie de cases de maó i teules que Tous i Fargas estaven projectant o ja s'havien executat, curiosament en la mateixa àrea geogràfica: la rehabilitació de la casa de Robert Ruark, la casa d'Alan Ritchie (de la qual no es conserva documentació per fer una anàlisi més profunda), o la casa per a Juan Huguet a Lloret de Mar. Un altre cas similar era el de la Casa Fargas, en aquest cas a la localitat de Pollença, a Mallorca.

Després de diverses versions, la planta es definia com un hexàgon irregular, format de la unió perimetral del doble hexàgon proposat en una versió anterior. El programa el componen quatre dormitoris, una sala d'estar, la cuina i el lavabo, amb usos independitzats. Tot el programa és a la planta primera, a la qual s'accedeix a través d'una escala localitzada en el centre de la planta, i el cos de la qual suposa l'únic suport de tota l'edificació. En el pla constructiu es va plantejar una estructura mixta, formada per un esquelet metàl·lic, plans verticals construïts amb una doble fulla d'obra ceràmica, i tancaments horitzontals amb voltes de maó de pla de ceràmica. La utilització d'algun d'aquests elements pot semblar contradictòria, especialment la combinació de l'estructura metàl·lica lleugera amb el tancament pesat de la fàbrica. Això fa pensar que la intenció original probablement era la col·locació d'elements prefabricats de tancament, com es pot intuir de la modulació de la façana. Amb tot, la solució final suposa la combinació -com a mínim, original- d'elements constructius tradicionals inclosos en un sistema estructural totalment innovador. El cos de l'escala central incloïa sis pilars perimetrals (en una posició equidistant respecte dels centres dels dos teòrics hexàgons originals) sobre els quals es recolzava tota la construcció. La resta de l'estructura metàl·lica, construïda mitjançant perfils UPN i L, es disposava en forma de doble mènsula de tal manera que gran part de la càrrega es transmetia a tracció des dels tirants disposats a la part superior dels pilars.

El projecte va guanyar un concurs restringit convocat per Banca Catalana, i l’element determinant d’aquesta elecció va ser sens dubte la solució de la façana. En tractar-se d’un edifici representatiu situat en un dels passeigs més emblemàtics de la ciutat, la imatge que havia d’oferir l’edifici quedava implicada amb l’arquitectura de l’entorn i amb les exigències pròpies de la institució. Formada per una combinació de panys de vidre i peces de plàstic en forma de paraboloide, la façana construeix un pla estrictament bidimensional que reflecteix tot el potencial estètic que s’exigia. Tous i Fargas innoven el concepte de façana, construïda amb peces que es munten com un dispositiu que tanca l’edifici com el carenat d’un cotxe. Més tard varen aplicar aquest mateix criteri en d’altres edificis d’oficines, oferint-ne nombroses variants. Cal assenyalar també la solució estructural, reduïda a dues llums que deixen una sola filera de pilars i que deixen vistos els grans embigats que travessen les diferents plantes.