Intro

Sobre el proyecto

En esta primera etapa, el catálogo se focaliza en la arquitectura moderna y contemporánea proyectada y construida entre el 1832 –año de edificación de la primera chimenea industrial de Barcelona que establecemos como el inicio de la modernidad– hasta la actualidad.

El proyecto nace con el objetivo de hacer más accesible la arquitectura tanto a los profesionales como al conjunto de la ciudadanía por medio de una web que se irá actualizando y ampliando mediante la incorporación de las obras contemporáneas de mayor interés general, siempre con una necesaria perspectiva histórica suficiente, a la vez que añadiendo gradualmente obras de nuestro pasado, con el ambicioso objetivo de comprender un mayor período documental.

El fondo se nutre de múltiples fuentes, principalmente de la generosidad de estudios de arquitectura y fotografía, a la vez que de gran cantidad de excelentes proyectos editoriales históricos y de referencia, como guías de arquitectura, revistas, monografías y otras publicaciones. Asimismo, tiene en consideración todas las fuentes de referencia de las diversas ramas y entidades asociadas al COAC y de otras entidades colaboradoras vinculadas con los ámbitos de la arquitectura y el diseño, en su máximo espectro.

Cabe mencionar especialmente la incorporación de vasta documentación procedente del Archivo Histórico del COAC que, gracias a su riqueza documental, aporta gran cantidad de valiosa –y en algunos casos inédita– documentación gráfica.

El rigor y el criterio de la selección de las obras incorporadas se establece por medio de una Comisión Documental, formada por el Vocal de Cultura del COAC, el director del Archivo Histórico del COAC, los directores del Archivo Digital del COAC y profesionales y otros expertos externos de todas las Demarcaciones que velan por ofrecer una visión transversal del panorama arquitectónico presente y pasado alrededor del territorio.

La voluntad de este proyecto es la de devenir el fondo digital más extenso sobre arquitectura catalana; una herramienta clave de información y documentación arquitectónica ejemplar que se convierta en un referente no solo local, sino internacional, en la forma de explicar y mostrar el patrimonio arquitectónico de un territorio.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directores del Archivo Digital del COAC

credits

Quiénes somos

Colegio de Arquitectos de Cataluña:

Àrea de Cultura

Directores:

2019-2020 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comisión Documental:

2019-2020 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar Ornaque

Colaboradores Externos:

2019-2020 Lluis Andreu Sergi Ballester Maria Jesús Quintero

:

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura

Entidades Colaboradoras:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

Diseño y Programación:

Nubilum Edittio

Obras

Sobre el Mapa

Constelación

Cronología

  1. Museu d'Art de Girona

    Josep Maria Fina i Segura, Joan Maria de Ribot de Balle

    Museu d'Art de Girona

    La dilatada evolució registrada des del 995 dC hi genera una suggestiva complexitat espacial. El primer conjunt queda definit al s. xiii amb tres capelles —Sant Salvador, ogival però plenament romànica (Peratallada, s. xii ), Santa Maria i Sants Evangelistes (Cabanelles, 1234)—, una galeria romànica i una residència. Al s. xiv s’hi produeix una gran ampliació vers el sud, amb la torre central de façana, la torre de presó i la sala del tron. El conjunt esdevé així un palau fortificat, convertit en refugi reial durant la guerra civil del 1462 i incendiat en la dels Remences. Fou al s. xvi quan s’hi materialitzà la configuració que ha perviscut: entre els anys 1508 i 1597, els bisbes Boïl, Margarit i Cassador van practicar diverses reestructuracions a la façana (finestrals i gran blasó renaixentistes) i bastiren l’ala sud. El paper de Margarit s’ha estudiat com el d’un dirigent i intel·lectual del Renaixement, moviment que ha deixat una petja construïda minsa en un món català sumit en una llarga crisi. Als s. xviii i xix tornà a haver-hi canvis en la façana (arcuació romànica) o ampliacions (casa Falló i jardí, a llevant). Cal destacar la colossal potència dels seus volums i del pati així com la posició funcional de les obertures a la façana, característica del gòtic català. El 1973 deixà de ser seu bisbal, i poc després naixia l’actual i formidable col·lecció gràcies al pacte (1976) subscrit entre Bisbat i Diputació i, després, la Generalitat (1992). Pel que fa a la intervenció contemporània, cal remarcar que s’inicià sense un discurs museístic global i que aquest fou redactat a posteriori, ja el 1989, amb algun problema pel que fa a desenvolupament formal i funcional. La feina de sistematització duta a terme des d’aleshores presenta, anys després, un resultat de gran interès sobre 4.000 m2 d’exposició.
  2. Reforma de Can Viñas Graugés

    Josep Maria Fina i Segura

    Reforma de Can Viñas Graugés

    El portal i la seqüència d’obertures renaixentistes en arc conopial, decorat al mode flamíger, doten la façana d’un interès que continua en un pati reduït i en la disposició d’escala i replà amb balustres; una configuració atípica, forçada pel solar. Destaca el feliç i gràcil detall oblic del finestral de cantonada. La reforma contemporània l’amplia amb un nou cos, que es dol del hieratisme de les regulacions patrimonials.
  3. Reforma de l'Esglèsia del Carme

    Josep Maria Fina i Segura

    Reforma de l'Esglèsia del Carme

    La presa (1653), durant la guerra de Separació, del vulnerable convent situat extramurs (1293, barri del Carme) en va comportar el trasllat. Amb aquest fi, es va confiscar la casa palau gòtica del francòfil baró Margarit (governador general de Catalunya), que fou abatuda per acollir els nous usos monàstics. El temple sosté una relació críptica amb l’entorn urbà, potser per la seva funció monàstica i per l’encaix topogràfic; així, renunciant a una façana eloqüent, s’estén a una cota constant i delega a fondes capelles anteriors la relació amb la pujada. En l’ampli pany cec, doncs, només l’aplicació d’un sobri pòrtic barroc i de diversos blasons assenyala l’accés. Després del 1939 es va reconstruir la decoració d’aquest interessant interior barroc, amb un retaule espectacular. A llevant i a major rasant, un auster convent circumda el claustre, esvelt i incomplet. La confiscació del 1837 va adscriure el cenobi a institucions estatals; la Diputació hi ha romàs fins avui. L’obra del s. xx ha delimitat les intrusions mútues amb el temple, ha envidrat les galeries claustrals i les ha destinades a foyers, ha aclarit accessos i ha tractat les crugies com a contenidors segregats de façana.