Sobre el proyecto
En esta primera etapa, el catálogo se focaliza en la arquitectura moderna y contemporánea proyectada y construida entre el 1832 –año de edificación de la primera chimenea industrial de Barcelona que establecemos como el inicio de la modernidad– hasta la actualidad.
El proyecto nace con el objetivo de hacer más accesible la arquitectura tanto a los profesionales como al conjunto de la ciudadanía por medio de una web que se irá actualizando y ampliando mediante la incorporación de las obras contemporáneas de mayor interés general, siempre con una necesaria perspectiva histórica suficiente, a la vez que añadiendo gradualmente obras de nuestro pasado, con el ambicioso objetivo de comprender un mayor período documental.
El fondo se nutre de múltiples fuentes, principalmente de la generosidad de estudios de arquitectura y fotografía, a la vez que de gran cantidad de excelentes proyectos editoriales históricos y de referencia, como guías de arquitectura, revistas, monografías y otras publicaciones. Asimismo, tiene en consideración todas las fuentes de referencia de las diversas ramas y entidades asociadas al COAC y de otras entidades colaboradoras vinculadas con los ámbitos de la arquitectura y el diseño, en su máximo espectro.
Cabe mencionar especialmente la incorporación de vasta documentación procedente del Archivo Histórico del COAC que, gracias a su riqueza documental, aporta gran cantidad de valiosa –y en algunos casos inédita– documentación gráfica.
El rigor y el criterio de la selección de las obras incorporadas se establece por medio de una Comisión Documental, formada por el Vocal de Cultura del COAC, el director del Archivo Histórico del COAC, los directores del Archivo Digital del COAC y profesionales y otros expertos externos de todas las Demarcaciones que velan por ofrecer una visión transversal del panorama arquitectónico presente y pasado alrededor del territorio.
La voluntad de este proyecto es la de devenir el fondo digital más extenso sobre arquitectura catalana; una herramienta clave de información y documentación arquitectónica ejemplar que se convierta en un referente no solo local, sino internacional, en la forma de explicar y mostrar el patrimonio arquitectónico de un territorio.
Quiénes somos
Proyecto de: 
Impulsado por: 
Directores:
2019-2024 Aureli Mora i Omar OrnaqueComisión Documental:
2019-2024 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar OrnaqueColaboradores Externos:
2019-2024 Lluis Andreu Sergi Ballester Helena Cepeda Inès Martinel Maria Jesús QuinteroCon el soporte de:
Generalitat de Catalunya. Departament de CulturaEntidades Colaboradoras:
ArquinFADFundació Mies van der Rohe
Fundación DOCOMOMO Ibérico
Arxiu Mas
Basílica de la Sagrada Família
Museu del Disseny de Barcelona
EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona
Buzón de sugerencias
Solicita la imagen
Te invitamos a ayudarnos a mejorar la difusión de la arquitectura catalana mediante este espacio, donde podrás proponernos obras, aportar o enmendar información sobre obras, autores y fotógrafos, además de hacernos todos aquellos comentarios que consideres. Los datos serán analizados por la Comisión Documental. Rellena sólo aquellos campos que consideres oportunos para añadir o subsanar información.
El Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya es uno de los centros de documentación más importantes de Europa, que custodia los fondos profesionales de más de 180 arquitectos, cuya obra es fundamental para comprender la historia de la arquitectura catalana. Mediante este formulario, podras solicitar copias digitales de los documentos de los que el Arxiu Històric del COAC gestiona los derechos de explotación de los autores, además de aquellos que se encuentren en dominio público. Una vez realizada la solicitud, el Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya te hará llegar una estimación del presupuesto, variable en cada casuística de uso y finalidad.
close
close
Memoria
Títol d'arquitecte: 05/02/1912
Fou deixeble de l’Escola d’Art de Francesc d’A. Galí i del Conservatori del Liceu. El 1920 féu en un estil classicista la biblioteca pública del Vendrell per al servei de Biblioteques Populars de la Mancomunitat. Amb el seu germà Antoni féu un projecte historicista per a un gran Teatre de la Ciutat de Barcelona (1921). Viatjà per Europa i a Viena, on residí un quant temps, conegué l’obra de Hoffman, Loos, etc. Esdevingué arquitecte municipal de l’Hospitalet, on projectà un pla general de la ciutat amb la prolongació del carrer de Corts fins al Llobregat (1928) i féu diverses construccions públiques com el grup escolar “Francesc Macià” o el mercat de Collblanc (1933). Entre les seves construccions sobresurten la fàbrica Cosme Toda de l’Hospitalet (1927), l’anomenat Gratacel de Collblanc (1931-33) —on es palesa la influència del Bauhaus— i a Barcelona les cases Pidelaserra del carrer de Balmes cantonada Comte de Salvatierra (1932) i la del carrer de Vallhonrat cantonada Prunera (1935). Féu també edificis a la Via Laietana número 12 i al carrer de Bailèn número 197, torres a Sarrià i a Cerdanyola i una sèrie de xalets al Masnou (1936). Hom l’ha considerat l’arquitecte més representatiu del grup de renovadors catalans del seu temps no estrictament avantguardistes. Fou soci numerari del GATCPAC (1931) i vicepresident del Cercle Artístic de Barcelona (1931), directiu del Col·legi d’Arquitectes (1932) i soci de mèrit de l’associació d’Amics dels Museus de Catalunya (1935). Durant la República representà Espanya al Congrés Mundial d’Arquitectura celebrat a Àustria. Fou conferenciant i ponent al Primer Congrés d’Arquitectes de Llengua Catalana (1932). Publicà articles a La Construcción, Arquitectura y Urbanismo, etc. Fou amic dels principals artistes i polítics del seu temps —com Domènech i Montaner— i ell mateix fou un dibuixant excel·lent i un bon pianista.
Fuente: Arxiu Històric del COAC
Obras (28)
Sobre el Mapa
Premiadas
Catalogadas
Desaparecidas
Todas las obras
Constelación
Cronología (28)
-
Botiga Nova
Aquest edifici es construí sota la influència de la Secessió vienesa. És un edifici entre mitgeres amb planta baixa, on es troba la botiga, i un pis, on hi ha l'habitatge. Els dos pisos estan separats per un balcó corregut amb una gran volada i una barana de ferro. L'immoble sobresurt una mica de l'edifici d'un dels costats així que fa una cantonada. El pis superior està decorat amb ceràmica de colors verd, groc i vermell, com unes motllures horitzontals, una a mitja alçada i altre a la part superior, o els guardapols de les tres obertures. En el gir de la cantonada, que està arrodonida, hi ha un gran plafó ceràmic que sobresurt per la part superior de la façana, a sota té esgrafiada la data "1912" i altre plafó de ceràmica. Una de les primeres obres del Ramon Puig i Gairalt, la va construir l'any 1912. -
Cases Barates
Les Cases barates és un conjunt de dues cases (en origen tres) entre mitgeres. Estan composades per planta baixa, un pis i golfes. Aquestes cases no són simètriques, sinó que, mantenint una mateixa estètica, cadascuna és diferent. L'edifici de la esquerra té un cos que sobresurt de dos plantes, a la planta baixa hi ha tres finestres allargades i al primer pis sobresurt una tribuna de tres cares. Aprofitant la separació entre el cos principal i el que sobresurt s'ha fet al primer pis un balcó amb la barana de maons i que a la planta baixa crea u petit porxo, davant de la porta principal, aguantat per una columna salomònica feta de maó. Té dues teulades, una per la casa i altre per el cos secundari, però totes dues són a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal. La casa de la dreta té a la planta baixa la porta d'entrada i una finestra doble a la dreta. Al primer pis hi ha una porta al centre, que dona pas a un petit balcó, i una finestra enganxada a cada banda. A les golfes hi ha una tribuna sustentada per arcs de maó que es recolzen sobre mènsules, també de maó. Les dues cases estan arrebossades excepte alguns elements de maó com l'emmarcament de les obertures, la columna salomònica o el balcó de la casa de l'esquerra. També hi ha elements decoratius de ceràmica blanca i verda. Construïdes per l'arquitecte municipal R. Puig i Gairalt, entre 1914 i 1915, són obra de la seva joventut, encara fortament marcada pel moviment secessionista de Viena. En el seu origen eren tres cases però la que feia cantonada es va derruir. Gairalt va projectar una casa que fos accessible a tothom gràcies a la reducció de volums i a l'ús de materials de baix cost com el totxo en comptes de la pedra. En el Pla d'Eixample de 1926 pensa projectar dues-centes cases barates seguint un traçat de ciutat-jardí, com els jardins obrers per Pubilla Casas i La Florida, que desbordats per la immigració, al seu punt més fort no va ser possible portar-los a terme. -
Biblioteca Popular del Vendrell
La biblioteca popular d'El Vendrell és un edifici en forma de petit temple d'obra de fàbrica que recorda als temples tetràstils i perípters clàssics grecoromans. Projectat com edifici aïllat i disposat sobre un pòdium que li atorga certa monumentalitat. Els portals dels dos accessos que hi ha a les testeres de l'edifici estan coronats per un frontó triangular sostingut per columnes jòniques, i les façanes i les arestes estan reforçades per un ritme regular de pilastres encoixinades, que s'alternen amb els panys que contenen dues finestres superposades d'esquema vertical. Les pilastres estan decorades en la part superior amb un medalló ovalat amb garlandes i un capitell motllurat. L'edifici acaba en una cornisa motllurada damunt d'una línia de dentellons i un ampit massís, sobre els pilars del qual s'aixequen boles ornamentals. Tot plegat està concebut segons els cànons clàssics. La gran alçada de la sala va permetre una acurada ampliació a la dècada de 1970, consistent en la construcció d'una entre planta sense desfigurar l'edifici exteriorment. Les biblioteques populars sorgiren del gran moviment de normalització cultural i polític representat pel Noucentisme i per la Mancomunitat de Catalunya. És per aquest motiu que la present obra arquitectònica constitueix un bon testimoni dels equipaments impulsats per la Mancomunitat que van tenir continuïtat durant la Segona República Espanyola. En el marc d'un procés de construcció nacional i amb l'impuls modernitzador del Noucentisme, es pretenia acabar amb els desequilibris entre la Catalunya més rural i empobrida i la més urbana i rica. Els ideals polítics i ètics convergien amb els artístics, de manera que cultura i política compartien objectius comuns: la modernització i la construcció nacional en un marc mediterrani i europeu. Per tal d'aconseguir una universalització de la cultura i millorar les oportunitats laborals en territori català, es van crear equipaments culturals, docents i sanitaris. El projecte de les biblioteques populars foren una aposta personal de Prat de la Riba i Puig i Cadafalch. L'any 1915 i, basant-se en un projecte redactat per Eugeni d'Ors, la Mancomunitat, en el procés de recuperació cultural de Catalunya, creà el servei de Biblioteques Populars sota la direcció de Jordi Rubió i Balaguer. L'any següent, el 1916, l'ajuntament d'El Vendrell es presentà al concurs obert per la Mancomunitat per tal de sol·licitar una biblioteca popular per a la vila, que li fou adjudicada el 7 de desembre del mateix any. El terreny fou cedit per Odon Nin, i la projecció de l'edifici va anar a càrrec de l'arquitecte Ramon Puig i Gairalt i el contractista de Valls Salvador Serra. La biblioteca s'inaugurà el 17 d'octubre del 1920, amb la presència del president de la Mancomunitat Josep Puig i Cadafalch. L'any 1925, l'edifici quedà reintegrat a la Diputació de Tarragona. El 1978 s'amplià, amb la construcció d'una planta intermèdia. -
Casa Puig i Gairalt
Torre a cuatro vientos situada en el barrio de Sarrià, junto a la plaza de Borràs, entre la Vía Augusta y la Ronda de Dalt. Es de planta cuadrangular, con planta baja, un piso y buhardilla, con una torre rectangular adosada que tiene una planta más. En la fachada principal, ocupando el espacio central de la planta baja, existe una tribuna poligonal que sobresale como si fuera un cuerpo añadido; en esta tribuna se abren grandes ventanales rectangulares enmarcados por molduras escalonadas, por encima hay grandes relieves escultóricos y el cuerpo está coronado con una gran moldura que imita las formas de un capitel. El resto de las aperturas de esta planta son similares, decoradas con la moldura escalonada. En el primer piso se encuentra un balcón con la base de piedra y la barandilla de hierro, un gran ventanal en el centro con tres relieves escultóricos encima, y otra ventana rectangular al otro lado. En el cuerpo principal, este nivel queda rematado por una moldura que imita a un capitel clásico sostenido por unas pilastras que recorren el muro; esta misma decoración se encuentra en la torre, pero un piso más arriba. Las aperturas de la buhardilla son dos ojos de buey y una ventana cuadrangular, mientras que en la torre hay una ventana algo mayor. El cuerpo principal queda rematado por una gran cornisa en forma de capitel. En el último piso de la torre se abren dos pequeñas ventanas cuadrangulares y el remate superior es similar al del cuerpo principal. Todas las aperturas, incluidos los ojos de buey, están enmarcadas por una moldura escalonada. Los relieves escultóricos de la fachada y una escultura de una Venus en el Jardín son obra de Rafael Solanic. En la planta baja, en la tribuna, hay una sala de música con una cúpula decorada con pinturas de Francesc d’Assís Galí, con alegorías de niños músicos y diosas. Esta casa se construyó para ser la residencia de Ramon Puig i Gairalt y su hermano Antoni, también arquitecto. Las obras, iniciadas en 1925, se alargaron hasta que la Guerra Civil y la muerte del arquitecto en 1937 dejaron inacabada la torre, que se acabó posteriormente. -
Casa Ramon Pont
La casa Ramon Pont es troba a la cantonada entre els carrers Olzinelles i Sagunt, al barri de Sants. L'edifici té planta triangular i consta de planta baixa, cinc pisos i terrat. La cruïlla dels dos carrers està constituïda per una torre circular de sis plantes on s'adossen les façanes a mode de frontissa. A la façana del carrer Olzinelles cinc obertures allindades a la planta baixa: la central és el portal de l'immoble, amb una finestra a banda i banda i locals comercials als extrems. A la resta de plantes s'obren el mateix número d'obertures per planta, seguint els mateixos eixos que les de la planta baixa. Les portes del primer i cinquè pis donen a un balcó corregut que gira la cantonada i recorre també la façana del carrer Sagunt. El balcó del primer pis està aguantat per unes grans mènsules d'aspecte massís. En els altres pisos només les tres obertures centrals s'obren a balcons individuals. Totes les obertures de l'edifici són allindades. La façana està coronada per una cornisa amb un gran voladís i tres frisos llisos en degradació que també giren a la cantonada i segueixen per l'altre façana. A la torre cantonera s'obren tres obertures per planta. A part dels dos balcons que recorren les dos façanes, a la quarta planta hi ha un altre balcó corregut. Una motllura separa el primer del segon pis i el segon del tercer. Per sobre de la cornisa que corona l'immoble sobresurt l'últim pis de la torre totalment exempt. Té unes petites finestres rectangulars i està rematat per un ràfec. La façana del carrer Sagunt s'obren tres obertures per planta amb característiques similars a les del carrer Olzinelles. Aquí no hi ha més balcons que els del primer i cinquè pis. El parament està pintat de gris a la planta baixa i de blanc els pisos superiors excepte l'últim pis i la torre cantonera que estan pintats de ocre. A la façana d'Olzinelles hi ha tres franges verticals de color ocre seguint les tres obertures centrals. La relació entre l'arquitecte Ramon Puig i Gairalt i el promotor-propietari Ramon Pont i Vila comença l'any 1929 amb la construcció d'un edifici d'habitatges plurifamiliars al carrer Olzinelles, 19 bis de Barcelona. L'any següent construeixen la casa Ramon Pont, just davant de l'edifici anterior. Finalment, fan un gratacel d'onze pisos a la carretera de Collblanc, al terme de l'Hospitalet de Llobregat. -
Viviendas Vallhonrat
La casa Joaquima Vendrell es troba a la cantonada entre el carrer Vallhonrat i el passatge Prunera. És un edifici d'habitatges entre mitgeres que consta de planta baixa, entresòl, sis plantes i terrat. Hi ha cinc habitatges per planta, d'uns 76 m2, amb una distribució desigual. La façana s'articula des de la cantonada, de forma arrodonida, de manera simètrica. A la planta baixa les obertures segueixen un ritme regular i tenen els brancals marcats per una motllura llisa que acaben en una peça rectangular a manera de mènsules que aguanten la llinda. La porta principal, situada al carrer Vallhonrat, té un emmarcament esqueixat. Aquest nivell té el parament cobert per lloses de pedra a diferència dels nivells superiors que estan arrebossats i pintats. A partir del primer pis, la façana es doblega creant una forma triangular seguint dos eixos longitudinals al carrer Vallhonrat, i altres dos al passatge Prunera. En aquestes dues façanes totes les obertures, que segueixen un ritme regular, són allindades; al primer i quart pis hi ha un balcó corregut que ressegueix les formes triangulars. Aquest quart pis queda coronat per una cornisa i a partir d'aquest nivell, el pla de la façana retrocedeix en diagonal la qual cosa fa, que de l'últim pis només siguin visible des del carrer els cossos triangulars que, com no retrocedeixen com la resta del mur, queden a manera de torre. La cantonada, de forma arrodonida, té una tribuna que sobresurt a l'entresòl i fa de balcó al primer pis. Al primer, segon i tercer pis hi ha un volum cúbic que sobresurt, el superior menys que els altres dos, i aquí s'obren finestres. Al segon i quart pis hi ha balcons que ressegueixen la cantonada, mentre que al tercer pis hi ha dos balcons i es deixa la cantonada lliure. El cinquè pis no té balcó però està coronat per una cornisa. L'últim pis queda com si fos una torre, igual que els cossos triangulars de les altres dues façanes. El parament està pintat de blanc excepte els cossos triangulars, balcons, la tribuna i les cornises que estan pintades de vermell. Aquest joc de volums, emfatitzat amb l'ús del color, mostra la influència de l'expressionisme i del cubisme en la construcció de l'immoble. Aquest edifici és obre de l'arquitecte Ramon Puig i Gairalt. Aquí experimentà la solució de la façana que el portarà cap el gratacel de Collblanc (obra projectada el 1931), ja d'un marcat caràcter racionalista. Ramon Puig i Gairalt fou un dels arquitectes noucentistes en la seva definició de la modernitat malgrat no tant en el seu desenvolupament estilístic, li debem, per exemple, el primer projecte d'aeroport per a Barcelona. -
Casa Pons
Situado en la confluencia de una arteria importante de tráfico y un estrecho callejón, el edificio responde a la necesidad de resolver los problemas de congestión urbana propios de la época. La torre adopta una planta larga y estrecha, siguiendo la calle Progrés, por lo que la esquina con la calle Collblanc toma especial importancia. Las plantas van disminuyendo a medida que el edificio se eleva, de modo que las seis primeras tienen cuatro viviendas por rellano, las cuatro plantas siguientes tienen tres, y las siguientes dos y las últimas una sola vivienda. La forma larga y estrecha de la planta permite distribuir todas las viviendas con dos patios mínimos en la parte central, si bien por razones de aprovechamiento Puig i Gairalt recurre a las trazas diagonales para evitar al máximo las superficies destinadas a pasillos. El edificio se solapa entre la retórica noucentista y el programa social propio de la siguiente generación de arquitectos. -
Casa Sardañés i Bonet
Edificio situado en el barrio de Les Corts entre las calles Déu i Mata, Taquígraf Garriga, pasaje de las Cinc Torres y un pasaje privado. Es un edificio de planta rectangular, que incluye cinco bloques de viviendas y con cubierta plana. Consta de planta baja y cinco pisos. Las fachadas largas son muy sencillas, marcadas por unos ejes longitudinales donde se abren grandes aperturas rectangulares. En algunos ejes las aperturas dan paso a balcones de muy pocos vuelos. Las fachadas cortas siguen un eje de simetría con una pequeña tribuna triangular, con una ventana en cada cara, que ocupa todo el espacio central del muro excepto los bajos; en los extremos se abren a ambos lados una ventana cuadrangular y un ojo de buey. Además, en el frontis de la calle Déu i Mata, en los extremos se abren balcones que dejan los ángulos vacíos creando una plasticidad mayor que en las demás fachadas. Todo el edificio está coronado por una cornisa tersa. El paramento de los muros está enlucido y pintado marrón claro excepto el encuadre de las aperturas, las tribunas triangulares y los balcones, que son de color crema. -
Casa Josep Miró
Conjunto formado por dos edificios juntos, situados en la esquina del paseo Sant Joan con la calle València. El edificio que hace el chaflán tiene planta triangular y consta de planta baja, siete pisos y cubierta plana, mientras que el del paseo Sant Joan tiene planta rectangular y consta de planta baja, seis pisos y cubierta plana. La construcción de la esquina tiene la fachada principal en el chaflán y las esquinas son redondeadas. En la planta baja hay grandes aperturas rectangulares, excepto el portal de acceso al edificio que es de arco de medio punto; todas ellas están decoradas con una doble moldura lisa y el paramento es aplacado de piedra calcárea, creando un juego muy dinámico. En ambos ejes centrales de la fachada principal se abren ventanas cuadrangulares; a ambos lados, la fachada se avanza a modo de tribunas y se abre una gran ventana a cada nivel. Estos cuatro ejes comienzan en el segundo piso, donde un balcón corrido une las dos tribunas; en el primer piso hay cuatro ventanas y el menaje es igual al de la planta baja. En las esquinas, la forma redondeada se introduce ligeramente en el muro creando la sensación de ser dos torres empotradas; aquí se abren grandes ventanas triples que recorren la forma redondeada del muro. En las estrechas fachadas laterales se abren pequeños balcones, con la barandilla de hierro, y una tribuna en el primer piso. Por encima del último piso hay unos pequeños respiradores rectangulares. La fachada está coronada con una cornisa. Una moldura recorre el edificio separando el último piso de los inferiores; en las tribunas también puede verse esta moldura separando cada piso. El paramento está enlucido y pintado de color salmón excepto las tribunas, las esquinas y el séptimo piso que están pintados de color gris. El edificio del paseo Sant Joan tiene características similares con tres grandes aperturas en la planta baja, la central es el portal de acceso y las laterales son locales comerciales, enmarcadas por molduras. En los pisos superiores existen cuatro ejes verticales. En ambas centrales se abren ventanas cuadrangulares y en los laterales los muros se adelantan en forma de tribunas, excepto en el último piso donde el muro no se adelanta y la parte superior de la tribuna le hace de balcón. Por encima hay unos respiradores rectangulares y su fachada está coronada por una cornisa. El paramento en la planta baja está aplacado con piedra mientras que en los pisos superiores está enlucido y pintado de marrón, excepto el muro de fondo de los dos ejes laterales que está pintado de color crema y el enlucido dibuja líneas horizontales. La empresa constructora de este edificio es "La razón social Harinas Serra, SA" de Mollet del Vallès. Esta empresa a finales de los años 20 y principios de los 30 del siglo XX se pasó a la construcción, ganando numerosos concursos públicos. -
Edificio Mariano Pidelaserra
El edificio Mariano Pidelaserra se encuentra ubicado en la calle Balmes, por encima de la Avenida Diagonal, en el distrito de Sarrià-Sant Gervasi. Consta de dos viviendas plurifamiliares entre medianeras, en una esquina entre la citada calle y la de Conde de Salvatierra. Consiste en una planta baja comercial, una planta entresuelo, cinco plantas piso, un ático y un sobreático, así como una torre prominente, ubicada en la esquina. Este inmueble se caracteriza por una gran profusión de volúmenes y formas y que afloran de sus fachadas a partir de la primera planta piso. En la base, la planta baja y el entresuelo son los más sencillos y cuentan con numerosas aperturas, simples con pocos volúmenes reseñables. A partir de la primera planta, se inician una serie de formas diversas. La primera y que da mayor personalidad al edificio es la misma esquina. Ésta une diferentes vanos en un balcón corrido, con barandilla tubular, de diversa extensión dependiendo de la planta. En el ático, este balcón corrido alcanza todo el perímetro de las dos fachadas y, más arriba, se remata con la presencia de una torre prominente, que cuenta con dos cuerpos. El inferior es de morfología cuadrangular con las esquinas romas y el superior es de planta circular. A ambos lados de este balcón corrido encontramos otras formas, repetitivas por tramo, pero no por planta. En los extremos sobresalen cuerpos trapezoidales y más hacia dentro otros triangulares. El conjunto sigue un ritmo ascendente en torno al importante cuerpo del chaflán, siguen los criterios del movimiento moderno, en cuanto a tratamiento de la iluminación y piel del edificio, pero su composición formal radica más cerca de las teorías estéticas de los futuristas de Marinetti que de la propia estética del GATCPAC. No parece que el edificio haya sufrido importantes refacciones desde su construcción. Además, su estado de conservación es bueno.