La Universidad de Barcelona es uno de los primeros edificios que se dispuso en la trama proyectada por Cerdà. Sin embargo, su génesis es anterior, con varios proyectos de Rogent en diferentes emplazamientos en el interior del casco antiguo para la Universidad que debía regresar de Cervera a Barcelona después de que Felipe V la tomara en la ciudad como represalia por los hechos de 1714. La configuración definitiva deja una fachada de 130 metros sobre la Gran Vía, asimétrica respecto a la plaza Universidad, en medio de dos manzanas del Eixample (con un frente de 220 metros) que no llega a llenar. El edificio sigue la tradición de las grandes universidades europeas: dos patios, el de Ciencias y el de Letras, completamente simétricos, separados por un cuerpo central con una escalinata de mármol muy poderosa que conduce a un bellísimo paraninfo ubicado sobre el vestíbulo. La urbanización del entorno, que entrega el edificio con la trama Cerdà, fue realizada en los años treinta por arquitectos vinculados al GATCPAC. A los lados cortos, entregando el edificio contra las calles Aribau y Balmes, se disponen una serie de edificios que impiden la visión completa de las fachadas laterales. El edificio está construido en estilo neorrománico, con una fachada de piedra sobria, poderosa, severa, construida con unos sillares magníficamente conservados. Los espacios interiores son de gran belleza y los claustros siguen conservando la vida original y todavía alojan varias escuelas vinculadas a la Universidad de Barcelona actual. Visitar el edificio implica verlo a través de los ojos de los estudiantes actuales que, gracias a la flexibilidad que presenta, pueden seguir utilizándolo con la misma frescura del primer día. Resulta particularmente recomendable la secuencia de espacios formada por el vestíbulo de acceso, de piedra vista trabajada, y unas bóvedas bastante interesantes que soportan el Paraninfo y la escalera de acceso al mismo. También es recomendable una visita a cualquiera de los dos claustros.

La promoció i construcció del passatge i dels edificis que el conformen es deu als banquers Arnús i Codina, que l'any 1852 havien fundat en aquest indret la banca Arnús. Encara que no es coneix el projecte original de la construcció del conjunt, format per tres solars irregulars al voltant del passatge, l'arxiu Elies Rogent permet atribuir-ne l'autoria el 1864 a aquest arquitecte qui, el 1880, es feu càrrec de l'ampliació, millor documentada, d'un dels edificis. El conjunt constitueix una excel·lent mostra d'aquest tipus d'operacions urbanístiques que, a la segona meitat del segle XIX i contemporàniament a l'edificació de l'Eixample, foren dutes a terme per tal d'aprofitar millor l'espai interior de grans parcel·les. Un exemple de construcció contemporània molt similar és el conegut Passatge del Crèdit al carrer Ferran. L'estat actual de conservació és bastant precari, i han desaparegut la claraboia que cobria el passatge, el rellotge que des d'un principi li donà nom, -obra de Billeter- i que assenyalava els dies del mes, les fases de la lluna i l'hora a diferents ciutats del món. El passatge del Rellotge es localitza dins l'illa de cases delimitada pels carrers Obradors, carrer d'en Rull, Escudellers i dels Còdols, tot obrint-se a aquestes dos últimes vies amb el número 38-40 i 2-8, respectivament. L'entrada queda assenyalada en ambdues vies amb un gran arc de mig punt que les monumentalitza. Es tracta de dues portades de pedra amb carreus i dovelles de pedra que configuren un arc que imposta sobre d'una llinda recta on hi ha el rètol de "PASAJE DEL RELOJ". Aquest arc queda cobert amb una reixa molt ornamentada que es complementa amb la que tanca l'entrada al passatge. Les dues entrades queden cobertes per un sostre pla de fusta decorat amb motllures i florons de fusta, actualment tot pintant en blanc. El passatge té forma de "T" de costats desiguals, un amb sortida a Escudellers, un altre a Còdols i el tercer, més curt, sense sortida. Com ja es comentava anteriorment, el Passatge del Crèdit comunica i dona accés a un conjunt d'edificis que es distribueixen longitudinalment a sengles costats d'aquest pas. Els edificis que l'envolten -una part dels quals era destinada originàriament la seu de la banca Arnús- tenen un senzill disseny unitari, amb pisos separats per motllures. Es tracta d'unes construccions amb sis nivells d'alçat, tot disposant de planta baixa, entresol i quatre pisos més. La planta baixa queda destinada majoritàriament a espai comercial, tot i que algunes de les entrades als habitatges també s'hi localitzen en aquest passatge. Algunes de les obertures de la planta baixa han estat modificades i convertides en finestres. Aquest pis es separa del nivell d'entresol a través d'una motllura esculpida amb una sanefa geomètrica d'inspiració grega i rematada per una petita cornisa. Les obertures d'aquest pis són balcons ampitats amb barana de ferro, algunes de les quals queden flanquejades per plafons pictòrics que reprodueixen un marc groc que emmarca un espai blanc. Pel que fa a la resta de nivells, les obertures es configuren com balcons en voladís amb llosana de pedra i barana de ferro. Aquesta llosana redueix la seva amplada cap als pisos superiors i desapareix al darrer nivell, tot convertint-se en un balcó ampitat com el que hi ha a l'entresol. Tot i la manca d'una decoració específica en les obertures, a cota de la llosana del balcó es desenvolupa un motllura que es repeteix en tots els nivells i els delimita visualment. Cal destacar que les finestres del primer pis presenten una major alçària, ja que com al cas de les llosanes del balcó- van reduint-se cap als nivells superiors. Finalment, l'edifici es remata amb una cornisa i un terrat pla transitable. S'ha de destacar també les cantonades arrodonides dels edificis a les quals es manté la motllura dels diversos nivells i, en el cas de la planta d'entresol, els plafons pictòrics.

El parque de la Ciutadella se extiende sobre los restos del antiguo fuerte que se construyó en el siglo XVIII para controlar militarmente Barcelona, junto con el Castillo de Montjuïc, y poder someter la ciudad a un fuego cruzado si volvía a sublevarse. Liberado el espacio alrededor de la ciudad y comenzado el plan Cerdà, los militares imponen, para el derribo del fuerte, la condición de que los terrenos deben convertirse en un parque. Este se somete a concurso, que gana Josep Fontserè gracias a su capacidad de entregar los terrenos contra los restos del barrio de la Ribera, derribado precisamente para construir el fuerte, y contra la ciudad que crece organizada por Cerdà. Contra el barrio de la Ribera, Fontserè dispone una urbanización organizada por el paseo del Born y por el actual paseo Picasso, ambos paralelos, culminados por el mercado del Born. Contra el Eixample, Fontserè dispone lo que se convertirá en el paseo de Sant Joan. El proyecto sufre dos contratiempos importantes: el primero, cuando se fuerza a Fontserè a conservar parte de los edificios de la Ciutadella (como el que actualmente aloja el Parlamento de Catalunya) y a disponer un depósito de agua que acaba convertido en la cascada monumental que el mismo Fontserè proyecta con la colaboración de un Antoni Gaudí todavía estudiando. El segundo es la Exposición de 1898, que retrasa su urbanización. Esta se lleva a cabo episódicamente a lo largo de las décadas siguientes, nunca completada en la vertiente sur donde el alcalde Porcioles acabará construyendo el Zoo que impide la conexión con el Poblenou. Actualmente se conservan todos los jardines, de inspiración romántica, pautados por los edificios existentes y los que se construyeron a principios del siglo XX, que producen uno de los paseos más agradables de la ciudad. La cascada monumental, donde Gaudí jugó un papel decisivo, sigue abierta al público y es visitable. El parque se mantiene guardado por una valla perimetral y el Zoológico sigue esperando el traslado. Cuando se haga, el parque alcanzará, por fin, su perímetro original.

Els immobles estan situats just al començament del Passatge de la Banca (abans Passatge del Comerç), projectat per l'arquitecte Antoni Rovira i Trias entre 1865 i 1866. Es tractava d'un encàrrec per als propietaris Ignasi Girona Agrafel, Mariano Casi i López i Miquel Martorell i Peña. El nom de l'indret es devia a l'antiga Banca de Crédito y Docks, situada al fons, seu actual del Museu de Cera. Tots els edificis, inclosos aquests, són obra d'Elies Rogent i Amat, que els va construir entre 1869 i 1882. Es tracta de dos edificis idèntics que ocupen, respectivament, els números 1-3 i 2-4 del passatge de la Banca, situant-se a l'inici d'aquest i emmarcant-lo des de la banda de La Rambla, on tenen les façanes principals. Cadascun està format per planta baixa, entresol, pis principal i dos pisos més. Els baixos estan articulats per quatre senzilles obertures que pertanyen a locals comercials, donat que l'entrada a l'edifici es fa per l'accés obert a la façana lateral, situada dins el passatge. L'entresol compta amb balcons amb barana de ferro forjat. En el cas del pis principal, els quatre balcons estan units mitjançant una barana correguda de ferro que descansa sobre una llosana de pedra, la qual és sustentada per un grup de vuit mènsules. Tan sols estan decorats els frontons dels quatre balcons principals, amb un relleu vegetal molt estilitzat. La resta de balcons dels pisos superiors, a part de ser individuals, han perdut tota ornamentació. Un seguit de respiralls precedeixen la cornisa motllurada i recta. El parament és un estucat amb franges encoixinades als baixos, l'entresol i la cantonada; en canvi, a la resta de la façana és llis.