Aquest edifici conserva encara la planta baixa i el pati originals. Es desenvolupa en planta baixa i tres pisos. El vestíbul està cobert per voltes de quatre punts sobre arcs carpanells molt rebaixats, mentre que l’escala del pati, també coberta, presenta una arqueria rampant sostinguda per columnes d’ordre toscà.

És l’únic element conservat del conjunt d’edificis que formaven el Palau Reial Menor, també conegut com a Palau de la Reina o Castell Nou. La porta principal correspon a l’antiga capella dels templers, que fou reconstruïda per Andreu Matxí en estil gòtic. Es tracta d’un espai d’una sola nau, amb petites capelles situades entre els contraforts. L’actual façana, obra d’Elies Rogent, respon a una concepció gòtica molt senzilla, tot i que incorpora elements propis del segle XVI.

La Universitat de Barcelona és un dels primers edificis que es va disposar a la trama projectada per Cerdà. La seva gènesi, però, és anterior, amb diversos projectes de Rogent en diferents emplaçaments a l’interior del casc antic per a la Universitat que havia de retornar de Cervera a Barcelona després que Felip v la prengués a la ciutat com a represàlia pels fets de 1714. La configuració definitiva deixa una façana de 130 metres sobre la Gran Via, asimètrica respecte a la plaça Universitat, al bell mig de dues illes de l’Eixample (amb un front de 220 metres) que no arriba a omplir. L’edifici segueix la tradició de les grans universitats europees: dos patis, el de Ciències i el de Lletres, completament simètrics, separats per un cos central amb una escalinata de marbre molt poderosa que mena a un bellíssim paranimf ubicat sobre el vestíbul. La urbanització de l'entorn, que entrega l’edifici amb la trama Cerdà, va ser realitzada als anys trenta per arquitectes vinculats al GATCPAC. Als costats curts, entregant l’edifici contra els carrers d’Aribau i Balmes, es disposen una sèrie d’edificis que impedeixen la visió completa de les façanes laterals. L’edifici està construït en estil neoromànic, amb una façana de pedra sòbria, poderosa, severa, bastida amb uns carreus magníficament conservats. Els espais interiors són d’una gran bellesa i els claustres continuen conservant la vida original i encara allotgen diverses escoles vinculades a la Universitat de Barcelona actual. Visitar l’edifici implica veure’l a través dels ulls dels estudiants actuals que, gràcies a la flexibilitat que presenta, el poden continuar utilitzant amb la mateixa frescor del primer dia. Resulta particularment recomanable la seqüència d’espais formada pel vestíbul d’accés, de pedra vista treballada, i unes voltes prou interessants que suporten el Paranimf i l’escala d’accés a aquest. També és recomanable una visita a qualsevol dels dos claustres.

La promoció i construcció del passatge i dels edificis que el conformen es deu als banquers Arnús i Codina, que l'any 1852 havien fundat en aquest indret la banca Arnús. Encara que no es coneix el projecte original de la construcció del conjunt, format per tres solars irregulars al voltant del passatge, l'arxiu Elies Rogent permet atribuir-ne l'autoria el 1864 a aquest arquitecte qui, el 1880, es feu càrrec de l'ampliació, millor documentada, d'un dels edificis. El conjunt constitueix una excel·lent mostra d'aquest tipus d'operacions urbanístiques que, a la segona meitat del segle XIX i contemporàniament a l'edificació de l'Eixample, foren dutes a terme per tal d'aprofitar millor l'espai interior de grans parcel·les. Un exemple de construcció contemporània molt similar és el conegut Passatge del Crèdit al carrer Ferran. L'estat actual de conservació és bastant precari, i han desaparegut la claraboia que cobria el passatge, el rellotge que des d'un principi li donà nom, -obra de Billeter- i que assenyalava els dies del mes, les fases de la lluna i l'hora a diferents ciutats del món. El passatge del Rellotge es localitza dins l'illa de cases delimitada pels carrers Obradors, carrer d'en Rull, Escudellers i dels Còdols, tot obrint-se a aquestes dos últimes vies amb el número 38-40 i 2-8, respectivament. L'entrada queda assenyalada en ambdues vies amb un gran arc de mig punt que les monumentalitza. Es tracta de dues portades de pedra amb carreus i dovelles de pedra que configuren un arc que imposta sobre d'una llinda recta on hi ha el rètol de "PASAJE DEL RELOJ". Aquest arc queda cobert amb una reixa molt ornamentada que es complementa amb la que tanca l'entrada al passatge. Les dues entrades queden cobertes per un sostre pla de fusta decorat amb motllures i florons de fusta, actualment tot pintant en blanc. El passatge té forma de "T" de costats desiguals, un amb sortida a Escudellers, un altre a Còdols i el tercer, més curt, sense sortida. Com ja es comentava anteriorment, el Passatge del Crèdit comunica i dona accés a un conjunt d'edificis que es distribueixen longitudinalment a sengles costats d'aquest pas. Els edificis que l'envolten -una part dels quals era destinada originàriament la seu de la banca Arnús- tenen un senzill disseny unitari, amb pisos separats per motllures. Es tracta d'unes construccions amb sis nivells d'alçat, tot disposant de planta baixa, entresol i quatre pisos més. La planta baixa queda destinada majoritàriament a espai comercial, tot i que algunes de les entrades als habitatges també s'hi localitzen en aquest passatge. Algunes de les obertures de la planta baixa han estat modificades i convertides en finestres. Aquest pis es separa del nivell d'entresol a través d'una motllura esculpida amb una sanefa geomètrica d'inspiració grega i rematada per una petita cornisa. Les obertures d'aquest pis són balcons ampitats amb barana de ferro, algunes de les quals queden flanquejades per plafons pictòrics que reprodueixen un marc groc que emmarca un espai blanc. Pel que fa a la resta de nivells, les obertures es configuren com balcons en voladís amb llosana de pedra i barana de ferro. Aquesta llosana redueix la seva amplada cap als pisos superiors i desapareix al darrer nivell, tot convertint-se en un balcó ampitat com el que hi ha a l'entresol. Tot i la manca d'una decoració específica en les obertures, a cota de la llosana del balcó es desenvolupa un motllura que es repeteix en tots els nivells i els delimita visualment. Cal destacar que les finestres del primer pis presenten una major alçària, ja que com al cas de les llosanes del balcó- van reduint-se cap als nivells superiors. Finalment, l'edifici es remata amb una cornisa i un terrat pla transitable. S'ha de destacar també les cantonades arrodonides dels edificis a les quals es manté la motllura dels diversos nivells i, en el cas de la planta d'entresol, els plafons pictòrics.

El parc de la Ciutadella s’estén sobre les restes de l’antic fort que es va bastir al segle xviii per controlar militarment Barcelona, juntament amb el Castell de Montjuïc, i poder sotmetre la ciutat a un foc encreuat si es tornava a revoltar. Alliberat l’espai al voltant de la ciutat i començat el pla Cerdà, els militars imposen, per a l’enderroc del fort, la condició que els terrenys s'han de convertir en un parc. Aquest se sotmet a concurs, que guanya Josep Fontserè gràcies a la seva capacitat d’entregar els terrenys contra les restes del barri de la Ribera, enderrocat precisament per construir-hi el fort, i contra la ciutat que creix organitzada per Cerdà. Contra el barri de la Ribera Fontserè disposa una urbanització organitzada pel passeig del Born i per l’actual passeig Picasso, ambdós paral·lels, culminats pel mercat del Born. Contra l’Eixample, Fontserè disposa el que es convertirà en el passeig de Sant Joan. El projecte pateix dos contratemps importants: el primer, quan es força Fontserè a conservar part dels edificis de la Ciutadella (com el que actualment allotja el Parlament de Catalunya) i a disposar un dipòsit d’aigua que acaba convertit en la cascada monumental que el mateix Fontserè projecta amb la col·laboració d’un Antoni Gaudí encara estudiant. El segon és l’Exposició de 1898, que n’endarrereix la urbanització. Aquesta es porta a terme episòdicament al llarg de les dècades següents, mai completada al vessant sud on l’alcalde Porcioles acabarà bastint el Zoo que impedeix la connexió amb el Poblenou. Actualment es conserven tots els jardins, d’inspiració romàntica, pautats pels edificis existents i els que es van construir al principi del segle xx, que produeixen un dels passejos més agradables de la ciutat. La cascada monumental, on Gaudí va tenir un paper decisiu, continua oberta al públic i visitable. El parc es manté guardat per una tanca perimetral i el Zoològic continua esperant el trasllat. Quan es faci, el parc assolirà, per fi, el seu perímetre original.

Els immobles estan situats just al començament del Passatge de la Banca (abans Passatge del Comerç), projectat per l'arquitecte Antoni Rovira i Trias entre 1865 i 1866. Es tractava d'un encàrrec per als propietaris Ignasi Girona Agrafel, Mariano Casi i López i Miquel Martorell i Peña. El nom de l'indret es devia a l'antiga Banca de Crédito y Docks, situada al fons, seu actual del Museu de Cera. Tots els edificis, inclosos aquests, són obra d'Elies Rogent i Amat, que els va construir entre 1869 i 1882. Es tracta de dos edificis idèntics que ocupen, respectivament, els números 1-3 i 2-4 del passatge de la Banca, situant-se a l'inici d'aquest i emmarcant-lo des de la banda de La Rambla, on tenen les façanes principals. Cadascun està format per planta baixa, entresol, pis principal i dos pisos més. Els baixos estan articulats per quatre senzilles obertures que pertanyen a locals comercials, donat que l'entrada a l'edifici es fa per l'accés obert a la façana lateral, situada dins el passatge. L'entresol compta amb balcons amb barana de ferro forjat. En el cas del pis principal, els quatre balcons estan units mitjançant una barana correguda de ferro que descansa sobre una llosana de pedra, la qual és sustentada per un grup de vuit mènsules. Tan sols estan decorats els frontons dels quatre balcons principals, amb un relleu vegetal molt estilitzat. La resta de balcons dels pisos superiors, a part de ser individuals, han perdut tota ornamentació. Un seguit de respiralls precedeixen la cornisa motllurada i recta. El parament és un estucat amb franges encoixinades als baixos, l'entresol i la cantonada; en canvi, a la resta de la façana és llis.

Estructurat en tres sectors. el corresponent a l'ala nord és format per un bloc de nínxols adossats a les tanques del cementiri. Els espais restants estan ocupats per vials i sepultures. Al sector central hi ha la capella i la major part de les sepultures amb els elements escultòrics més rellevants, tot respectant una composició simètrica en la qual el passadís central i la capella són l'eix de l'accés principal. El sector sud és configurat per trams de nínxols adossats a les parets laterals de les façanes est i oest. A la façana principal, on està situat l'accés, es troben adossades les dependències annexes i de servei. L'espai central és enjardinat sòbriament amb xiprers i una composició simètrica de vials. Cal destacar la riquesa ornamental d'algunes tombes i sepultures fetes per destacades personalitats artístiques del moment, entre les quals cal assenyalar els escultors Venanci Vallmitjana, Josep Llimona i Josep Carcassó -deixeble de Vallmitjana-. Les obres ressalten per austeritat cromàtica en contrast amb el blanc dels murs i el color verd dels xiprers. Capella modernista (Enric Sagnier, 1918): construïda per Enric Sagnier, és un gran panteó de la família d'Iu Bosch. Escultura de dona del Panteó Mundet (Josep Llimona, 1900): escultura que representa una dona asseguda amb una actitud de pensador, recolzant el seu cap a una mà. Porta un vestit amb faldilles llargues que li tapen els peus. El cap és quasi igual que l'altra estàtua del mateix Llimona que està molt a prop, els dos porten el mateix pentinat, cabells llargs amb la clenxa al mig i retirats cap el cantó on hi la mà que li serveix de sustentació. També, com l'altre, manté una mirada llunyana i distant. Aquesta, però, té una sensibilitat més forta que l'altre. El seu estat de conservació seria bo si no fos per uns foradets que té que són produïts per trets de balins. Escultura de dona del Panteó Massaguer (Josep Llimona, 1925): escultura que representa una dona asseguda a uns graons, repenjada al sepulcre del qual forma part. És d'una gran bellesa i refinament. Quan se l'observa de costat sembla un xic desproporcionada. Construïda amb marbre blanc, dóna un aire de misticisme accentuat per la mirada extraviada i llunyana de la figura representada. Santíssima Trinitat o Pare Etern (Venanci Vallmitjana Barbany, 1909): Conjunt escultòric en marbre blanc representant la Santíssima Trinitat . Està feta a mida natural i la seva presència impressiona al visitant. La figura del Pare està representada per una imatge acollidora d'un home gran amb barba que al seu pit hi té un colom amb les ales esteses que representa l'esperit Sant. El fill està repenjat en el pare, amb el cap de cantó, i té, als seus peus, un angelet. Tot el grup s'aguanta en una massa pètria que dóna la sensació d'uns núvols, element, el qual, fa que el conjunt no doni la sensació de pesat i puja la sensació de magnificència. Escultura d'una dona (Josep Carcassó i Font, s. XIX): Escultura en pedra que representa una noia asseguda amb un ram de flors a les mans. Té el cap tombat i mira a terra, aquesta actitud juntament amb tot l'aire que dóna el vestit, faldilles llargues amb plecs, l'hi dóna un caire romàntic i reservat. És d'alçada petita i està situada darrera un grup escultòric de V. Vallmitjana. Mare de Déu amb Jesucrist o Pietat (Venanci Vallmitjana Barbany, 1905): Grup escultòric format per la Verge i Jesucrist. El fill està assegut a la falda de la Verge, representant el tema de la Pietat, d'inspiració miquelangeliana. Construït amb marbre blanc, posteriorment s'afegí un templet per protegir-lo de les inclemències del temps. Sepulcre dels consorts Fontcuberta i Jubany (Cèsar Martinell Brunet,1941): Sepulcre construït en granit, amb un basament aixecat sobre el qual descansa un cos en forma de sarcòfag i com a fons, una estela funerària amb la creu en relleu i la imatge de Crist en bronze, obra de Frederic Marès. Voltat de tanca amb pilars cantoners acabats en llàntia i units amb cadena metàl·lica. El cementiri d'Arenys de Mar és el resultat de tres fases constructives successives -des de mitjan segle XIX fins a la segona dècada dels segle XX-, les quals han conformat sengles sectors amb caràcter i composició diferents però que mantenen un equilibri harmònic i ambiental, un dels valors més rellevants d'aquest indret. Situat sobre el turó de la Pietat, el cementiri és el segon erigit en aquest indret. Cap al 1813 s'inicià la construcció del primer cementiri. A l'entorn del 1860 es decideix la construcció d'un de nou, les obres del qual eren gairebé acabades l'any 1864. La capella no s'enllestí fins el 31 de desembre de 1867. L'autor del projecte i director dels treballs fou el mestre d'obres Domènec Casacuberta. La desaparició de l'antic cementiri es plantejà a la dècada dels anys setanta del segle XIX. Vint anys més tard, el creixement demogràfic aconsellà una ampliació del recinte . El 1895 s'inaugura la reforma del traçat del camí del cementiri que permetrà el pas de carruatges, cosa que evita la conducció dels cadàvers a pes de braços. Al final del 1917 el cementiri pren la configuració actual, en construir-se al centre de la zona d'eixample el darrer bloc de nínxols, que s'ornamenta en la cara corresponent a l'eix ascendent del cementiri amb la construcció de deu nínxols de luxe emmarcats per columnes de pedra artificial. Des d'aleshores el cementiri no ha modificat la seva estructura en planta. El seu entorn ha patit, però, greus agressions.

Edifici de planta baixa i cinc pisos que resol la cantonada mitjançant una torre rematada amb una punxa. Participa dels corrents historicistes de finals del segle XIX i destaca per la manera elegant com resol la cantonada, convertint-se en una fita urbana que dona caràcter a aquest punt de la ciutat.