Iglesia situada en el centro geométrico del cementerio, frente a la avenida de acceso, y de planta en cruz griega. Presenta una decoración ecléctica y está coronada por una cúpula de cerámica vidriada en forma de escamas, que tiene encima una gran imagen del ángel del Juicio final. A raíz de una visita del Gobernador de Barcelona a Sabadell durante agosto de 1853, se acordó trasladar el cementerio del Taulí, pues este se encontraba demasiado cercano a la ciudad y afectaba a la salud pública. Las discusiones sobre el nuevo emplazamiento duraron hasta 1860, año en que se decidió construir uno nuevo en las Planes de Sant Nicolau. Las obras, a cargo de Josep Antoni Obradors, empezaron en mayo de 1863 y fueron inauguradas el 26 de junio de 1864. Los primeros andamios fueron pequeños y edículos sobre tumbas; más adelante (en 1867) aparecieron los primeros panteones, y finalmente en 1893 fue levantada la iglesia.

La casa Francesc Cama es troba ubicada a l'illa d'habitatges del districte de Gràcia delimitada pels carrers Gran de Gràcia, Santa Eugènia, Sant Cristòfol i la travessera de Gràcia. Disposa d'una façana principal afrontada al carrer Gran de Gràcia des d'on es produeix l'accés principal, una façana secundària afrontada al carrer Santa Eugènia, i una façana interior afrontada al pati de l'illa. Es tracta d'un edifici de planta rectangular, amb una estructura en alçat que comprèn planta baixa, principal, tres plantes pis i terrat transitable. L'accés principal dona pas a una zona de vestíbul i a un celobert central rectangular en el qual s'hi localitza l'escala de veïns. La façana principal estructura les seves obertures en dos eixos dobles verticals de ritme regular separats per una ampla franja vertical situada al damunt de la porta d'accés, formant una composició axial al voltant de l'accés principal. La planta baixa s'obre al carrer per mitjà de tres grans portals amb parament de pedra. El portal central de gran alçada i rematat per un arc escarser, dona accés a l'escala de veïns, mentre els dos portals laterals corresponen a les botigues de la planta baixa. Aquestes estan dividides en dues parts per una pilastra de fosa amb capitell vegetal. El parament de la resta de la façana està recobert per un morter de color verd clar on destaca, a l'alçada del primer pis, un esgrafiat d'ornament tentacular que conté la data de construcció. La planta principal té un balcó corregut rematat als extrems per tribunes poligonals de rajoleta. En aquestes tribunes brillen especialment els vitralls policroms del seu tancament, de temàtica floral. La resta de balcons, alineats en parelles, presenten una planta ondulada i són tancats per baranes de ferro forjat. Les obertures presenten sotabalcons de trencadís de colors i un emmarcament escultòric. El coronament, que serveix de barana al terrat, manté la divisió amb dos falsos frontons esglaonats resseguits per una motllura. La façana secundària, afrontada al carrer Santa Eugènia, presenta un sistema compositiu similar a la principal. També està dividida en quatre eixos verticals d'obertures, però amb menys voladís. El pis principal té un ondulat balcó corregut. La façana que dona al patí interior se soluciona amb galeries de cristall, sustentades per pilastres de fosa. El vestíbul i el celobert central és l'espai que dona accés a l'immoble i en distribueix les diverses propietats horitzontals. S'hi accedeix a través del vestíbul de la porta principal, espai de planta rectangular amb els terres revestits de marbre blanc i arrimadors de rajoleta ceràmica, però el que destaca especialment és un elaborat fals sostre de guix. Depassant una porta trobem el celobert central, amb l'ascensor, la caseta de fusta de la porteria i l'escala de veïns.

Iglesia ecléctica, rodeada de bosque y emplazada sobre los restos de la villa romana y de la ermita de Sant Iscle. Tiene una buena disposición de volúmenes, enfatizados por los tejados a diferentes niveles y por los arquillos bajo las cornisas. El campanario, del momento modernista, combina la obra vista con la mampostería y está rematado por un pináculo de cerámica vidriada. Frente al acceso existe un atrio sostenido por columnas. Del interior, cabe destacar el altar del Santísimo con esculturas y relieves de Enric Monjo (1946). También hay esculturas de Camil Fàbregas. Los retablos del altar Mayor son obra de Antoni Vila Arufat y las vidrieras fueron hechas por Jeroni Granell. Según la tradición, hacia el año 1652 se encontró, junto a la fuente del Torrent de Canyomeres, una imagen de la Virgen de la Salud, y desde ese momento se empezó a venerar en la Ermita de Sant Iscle, lugar donde eran conducidos los apestados de la villa. El actual templo es obra de M. Pascual Tintorer, fue terminado el 23 de abril de 1882 y costó 53.947,86 pesetas. Más adelante, fue construido el campanario (1907) y en 1945 la iglesia fue reformada por F. Folguera, quien reforzó las bóvedas y los cimientos, además de construir el atrio de entrada.