Església situada al centre geomètric del cementiri, davant de l'avinguda d'accés, i de planta en creu grega. Presenta una decoració eclèctica i està coronada per una cúpula de ceràmica vidriada en forma d'escames, que té al seu damunt una gran imatge de l'àngel del Judici final. A conseqüència d'una visita del Governador de Barcelona a Sabadell durant l'agost de 1853, s'acordà de traslladar el cementiri del Taulí, doncs aquest es trobava massa proper a la ciutat i afectava la salut pública. Les discussions sobre el nou emplaçament van durar fins el 1860, any en què es decidí construir-ne un de nou a les Planes de Sant Nicolau. Les obres, a càrrec de Josep Antoni Obradors, començaren pel maig de 1863 i foren inaugurades el 26 de juny de 1864. Els primers bastiments foren petits i edicles sobre tombes; més endavant (1867) van aparèixer els primers panteons, i finalment l'any 1893 fou aixecada l'església.

La casa Francesc Cama es troba ubicada a l'illa d'habitatges del districte de Gràcia delimitada pels carrers Gran de Gràcia, Santa Eugènia, Sant Cristòfol i la travessera de Gràcia. Disposa d'una façana principal afrontada al carrer Gran de Gràcia des d'on es produeix l'accés principal, una façana secundària afrontada al carrer Santa Eugènia, i una façana interior afrontada al pati de l'illa. Es tracta d'un edifici de planta rectangular, amb una estructura en alçat que comprèn planta baixa, principal, tres plantes pis i terrat transitable. L'accés principal dona pas a una zona de vestíbul i a un celobert central rectangular en el qual s'hi localitza l'escala de veïns. La façana principal estructura les seves obertures en dos eixos dobles verticals de ritme regular separats per una ampla franja vertical situada al damunt de la porta d'accés, formant una composició axial al voltant de l'accés principal. La planta baixa s'obre al carrer per mitjà de tres grans portals amb parament de pedra. El portal central de gran alçada i rematat per un arc escarser, dona accés a l'escala de veïns, mentre els dos portals laterals corresponen a les botigues de la planta baixa. Aquestes estan dividides en dues parts per una pilastra de fosa amb capitell vegetal. El parament de la resta de la façana està recobert per un morter de color verd clar on destaca, a l'alçada del primer pis, un esgrafiat d'ornament tentacular que conté la data de construcció. La planta principal té un balcó corregut rematat als extrems per tribunes poligonals de rajoleta. En aquestes tribunes brillen especialment els vitralls policroms del seu tancament, de temàtica floral. La resta de balcons, alineats en parelles, presenten una planta ondulada i són tancats per baranes de ferro forjat. Les obertures presenten sotabalcons de trencadís de colors i un emmarcament escultòric. El coronament, que serveix de barana al terrat, manté la divisió amb dos falsos frontons esglaonats resseguits per una motllura. La façana secundària, afrontada al carrer Santa Eugènia, presenta un sistema compositiu similar a la principal. També està dividida en quatre eixos verticals d'obertures, però amb menys voladís. El pis principal té un ondulat balcó corregut. La façana que dona al patí interior se soluciona amb galeries de cristall, sustentades per pilastres de fosa. El vestíbul i el celobert central és l'espai que dona accés a l'immoble i en distribueix les diverses propietats horitzontals. S'hi accedeix a través del vestíbul de la porta principal, espai de planta rectangular amb els terres revestits de marbre blanc i arrimadors de rajoleta ceràmica, però el que destaca especialment és un elaborat fals sostre de guix. Depassant una porta trobem el celobert central, amb l'ascensor, la caseta de fusta de la porteria i l'escala de veïns.

Església eclèctica, voltada de bosc i emplaçada sobre les restes de la vil·la romana i de l'ermita de Sant Iscle. Té una bona disposició de volums, emfatitzats per les teulades a diferents nivells i pels arquets sota les cornises. El campanar, del moment modernista, combina l'obra vista amb el paredat i està rematat per un pinacle de ceràmica vidriada. Davant de l'accés hi ha un atri sostingut per columnes. De l'interior, cal destacar l'altar del Santíssim amb escultures i relleus d'Enric Monjo (1946). També hi ha escultures de Camil Fàbregas. Els retaules de l'altar Major són obra d'Antoni Vila Arufat i les vidrieres són fetes per Jeroni Granell. Segons la tradició, vers l'any 1652 es trobà, tocant a la font del Torrent de Canyomeres, una imatge de la Verge de la Salut, i des d'aquell moment es començà a venerar a l'Ermita de Sant Iscle, lloc on eren conduïts els empestats de la vila. L'actual temple és obra de M. Pascual Tintorer, fou acabat el 23 d'abril de 1882 i costà 53.947,86 pessetes. Més endavant, fou bastit el campanar (1907) i l'any 1945 l'església fou reformada per F. Folguera, qui va reforçar les voltes i els fonaments, a més de construir l'atri d'entrada.