Intro

Sobre el projecte

En aquesta primera etapa, el catàleg es focalitza en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any d’edificació de la primera xemeneia industrial de Barcelona que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.

El projecte neix amb l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que s’anirà actualitzant i ampliant, tot incorporant les obres contemporànies de major interès general, sempre amb una necessària perspectiva històrica suficient, alhora que afegint progressivament obres del nostre passat, amb l’ambiciós objectiu d’abastar un major període documental.

El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses branques i entitats associades al COAC i d’altres entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.

Cal mencionar especialment la incorporació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en alguns casos inèdita– documentació gràfica.

El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC i professionals i d’altres experts externs de totes les Demarcacions que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.

La voluntat d’aquest projecte és la d’esdevenir el fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau d’informació i documentació arquitectònica exemplar que passi a ser un referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directors de l’Arxiu Digital del COAC

credits

Qui som

Col·legi d’Arquitectes de Catalunya:

Àrea de Cultura

Directors:

2019-2020 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comissió Documental:

2019-2020 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar Ornaque

Col·laboradors Externs:

2019-2020 Lluis Andreu Sergi Ballester Maria Jesús Quintero

Entitats Col·laboradores:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

Disseny i Programació:

Nubilum Edittio

Obres

Sobre el mapa

Constel·lació

Cronologia

  1. Restauració de la Nau Gòtica de Santa Maria de Girona

    Ignasi Bosch i Reitg, Alexandre Ferrant i Vázquez, Jordi Masgrau, Josep Maria Pla i Torras, Joaquim de Ros de Ramis, Josep Ros i Casadevall

    Restauració de la Nau Gòtica de Santa Maria de Girona

    Temple conegut sobretot per la seva excepcional nau única, la de més amplada (23 m) del gòtic. Respon al model introduït pels ordes mendicants, de gran èxit a Occitània i Catalunya: l’església saló, sense transsepte i amb contraforts explícits que acullen capelles laterals, contraposa a l’il·lusionisme del gòtic franc el predomini del ple sobre el buit, l’horitzontalitat i les formes estàtiques, la nuesa de paraments i l’obtenció d’espais unitaris d’equilibrada proporció. L’inici de la capçalera (1312) expulsa diversos usos de l’entorn de la catedral, i la girola gòtica coexisteix amb la basílica romànica fins al 1347 i després, gradualment, amb els trams de nau en construcció. Les capelles de capçalera, les dues d’extrem del creuer i el minúscul trifori del deambulatori són del mestre Enric i Jaume de Faveran i de Guillem de Cors. Malgrat el daltabaix de la Pesta Negra (1348), el 1357 s’inicia la construcció de la nau, de primer amb Capmagre i Saplana i després, llargament, amb Sacoma. Ja el 1386, amb les capelles i els contraforts alçats, esclata una primera discussió d’aquests amb De Cors i Lovaina sobre l’esquema d’una o tres naus. Arraconat Sacoma, guanya la segona idea i es contracta Guillem Morei —després Pere de Sant Joan— per als primers pilars. D’aquesta època daten el retaule i el baldaquí gòtics, d’extraordinari interès. Replantejada la discussió tipològica el 1416, predomina finalment la idea de nau única defensada per Guillem Bofill, que dirigirà, junt amb Antoni Canet, les dues primeres crugies (1423, primera clau). Successivament hi intervingueren Ciprés, Cervià, Julià i Gomis, sempre usant la nau romànica com a bastida i pedrera de la nova, amb una configuració estrafeta entre llurs alçades i amb l’alentiment que comportà la guerra civil. S’avança amb els finestrals del claristori, la galeria i el trifori i el 1579 es tanca el tercer tram gòtic, amb Balcells, que enceta el nou campanar i el culmina el 1601. El 1606 s’acaba la nau però la nova façana s’alenteix fins al 1680. El que observem aquí, com a la col·legiata de Sant Feliu, és un gòtic autòcton, gairebé opac al Renaixement, que es desenvolupa amb lentitud i enllaça directament amb les operacions barroques. Les successives intervencions modernes atenen diversos aspectes de restauració (barbàrie del 1936, bombardeig del 1939) dels arcs, les voltes, les golfes i la coberta, així com de recreació (nova porta dels Apòstols, 1963-75; creació del timpà posterior; creació del coronament de les àbsides de la girola, amb pinacles i balustrades; arxiu i biblioteca capitulars; casa de l’Obra). Són temes recurrents del s. xx la presència central de l’orgue del 1943 —obstacle per a la percepció literal de la nau—, l’organització del presbiteri per a la litúrgia actual, l’organització de la visita al campanar i altres temes com la il·luminació, que, si bé morosament, el Pla director vol encarar.
  2. Reconstrucció de la Capella de Sant Nicolau

    Alexandre Ferrant i Vázquez

    Reconstrucció de la Capella de Sant Nicolau

  3. Reforma del Claustre de Santa Maria de Girona

    Alexandre Ferrant i Vázquez, Jordi Masgrau, Francisco Pons Sorolla, Joan Maria de Ribot de Balle

    Reforma del Claustre de Santa Maria de Girona

    L’eclosió intramurs d’un conjunt episcopal (basílica amb transsepte, dos cloquers i baptisteri, conjunt canonical, palau del bisbe i hospital de pelegrins), emancipat del Sant Feliu extramurs i ubicat al punt dominant de la ciutat, fou una decisió cabdal per al futur urbà i per al que esdevindria un autèntic barri catedralici. El 1038, Pere Roger consagra la nova seu, de ràpida i eficient construcció, preludi de trenta anys d’edificació intensa arreu, d’Elna a Barcelona. Fins llavors, Santa Maria era, probablement, un seguit d’adaptacions carolíngies i, després, cenobials del temple pagà que presidia la part superior d’un ampli fòrum. Del complex romànic ens n’ha arribat una part de la torre de Carlemany, el claustre, una part del conjunt canonical, l’ara i la càtedra episcopal. Algunes seccions de l’espai romànic (naus, cloquers i galilea) continuaren en servei llargament, fins al s. xvi , i es desmuntaven amb l’avanç de la fàbrica gòtica que l’embolcallava. El claustre és el producte arquitectònic més destacable, i resulta de la renovació (s. xi i xii ) de la construcció benedictina (mitjan s. ix). El dormitori (llevant) passà a sagristia, i el refectori iniciat el 1019 (ponent) a capella. La biblioteca (nord) s’instal·là el 1395, i les noves sales capitulars (extrem oest), el 1708. La irregularitat de la planta trapezial deriva de l’adaptació al recinte murari, eixample carolingi d’aquest sector. Les galeries es cobreixen sobre volta de quadrant —excepte al nord, en què la volta és semicilíndrica— amb geometries d’interès a les trobades. Pilars massissos i parells de columnes sostenen els arcs torals; hi són innovadors la manca de contraforts i l’ample diafragma intercolumnar, i destaca així mateix l’entrellaçat de les arquivoltes dels torals. La iconografia, com en els coetanis Sant Pere i Sant Cugat, és un sumptuós exemple de l’escultòrica romànica, des dels temes bíblics historiats (frisos de pilars i capitells, a l’ala sud) fins a la recreació coríntia i l’evocació fantàstica.
  4. Reforma de la Torre de Carlemany

    Alexandre Ferrant i Vázquez

    Reforma de la Torre de Carlemany

    L’eclosió intramurs d’un conjunt episcopal (basílica amb transsepte, dos cloquers i baptisteri, conjunt canonical, palau del bisbe i hospital de pelegrins), emancipat del Sant Feliu extramurs i ubicat al punt dominant de la ciutat, fou una decisió cabdal per al futur urbà i per al que esdevindria un autèntic barri catedralici. El 1038, Pere Roger consagra la nova seu, de ràpida i eficient construcció, preludi de trenta anys d’edificació intensa arreu, d’Elna a Barcelona. Fins llavors, Santa Maria era, probablement, un seguit d’adaptacions carolíngies i, després, cenobials del temple pagà que presidia la part superior d’un ampli fòrum. Del complex romànic ens n’ha arribat una part de la torre de Carlemany, el claustre, una part del conjunt canonical, l’ara i la càtedra episcopal. Algunes seccions de l’espai romànic (naus, cloquers i galilea) continuaren en servei llargament, fins al s. xvi , i es desmuntaven amb l’avanç de la fàbrica gòtica que l’embolcallava. El campanar o torre de Carlemany data de moments diferenciats: fins a la meitat del tercer cos és anterior al 1050 i la resta, posterior al 1132. L’obra gòtica subsumí la torre en la nova fàbrica, a tall de contrafort, i n’eliminà l’últim cos, restituït per Ferrant el 1963. L’envergadura i la qualitat decorativa llombarda de les lesenes, les bífores i els frisos de basalt denoten la importància de la catedral precedent.