Intro

Sobre el projecte

En aquesta primera etapa, el catàleg es focalitza en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any d’edificació de la primera xemeneia industrial de Barcelona que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.

El projecte neix amb l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que s’anirà actualitzant i ampliant, tot incorporant les obres contemporànies de major interès general, sempre amb una necessària perspectiva històrica suficient, alhora que afegint progressivament obres del nostre passat, amb l’ambiciós objectiu d’abastar un major període documental.

El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses branques i entitats associades al COAC i d’altres entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.

Cal mencionar especialment la incorporació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en alguns casos inèdita– documentació gràfica.

El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC i professionals i d’altres experts externs de totes les Demarcacions que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.

La voluntat d’aquest projecte és la d’esdevenir el fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau d’informació i documentació arquitectònica exemplar que passi a ser un referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directors arquitecturacatalana.cat

credits

Qui som

Col·legi d’Arquitectes de Catalunya:

Àrea de Cultura

Directors:

2019-2022 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comissió Documental:

2019-2022 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar Ornaque

Col·laboradors Externs:

2019-2022 Lluis Andreu Sergi Ballester Maria Jesús Quintero

Amb el suport de:

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura

Entitats Col·laboradores:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

Disseny i Programació:

Nubilum Edittio
Suggeriments

Bústia de suggeriments

Sol·licita la imatge

Et convidem a ajudar-nos a millorar la difusió de l'arquitectura catalana mitjançant aquest espai, on podràs proposar-nos obres, aportar o esmenar informació sobre obres, autors i fotògrafs, a més de fer-nos tots aquells comentaris que consideris. Les dades seran analitzades per la Comissió Documental. Emplena només aquells camps que consideris oportuns per afegir o esmenar informació.

L'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya és un dels centres de documentació més importants d'Europa, que custodia els fons professionals de més de 180 arquitectes l'obra dels quals esdevé fonamental per comprendre la història de l'arquitectura catalana. Mitjançant aquest formulari, podràs sol·licitar còpies digitals dels documents dels quals l’Arxiu Històric del COAC en gestiona els drets d'explotació dels autors, a més d’aquells que es trobin en domini públic.

Imatge sol·licitada:

* Si la memòria té autoria o drets coneguts, cita’ls a l’anterior camp 'Comentaris' .

* Si les fotografies tenen autoria o drets coneguts, cita’ls a l’anterior camp 'Comentaris'.
Pots adjuntar fins a 5 arxius de 10 MB cadascun com a màxim.

Memòria

Temple conegut sobretot per la seva excepcional nau única, la de més amplada (23 m) del gòtic. Respon al model introduït pels ordes mendicants, de gran èxit a Occitània i Catalunya: l’església saló, sense transsepte i amb contraforts explícits que acullen capelles laterals, contraposa a l’il·lusionisme del gòtic franc el predomini del ple sobre el buit, l’horitzontalitat i les formes estàtiques, la nuesa de paraments i l’obtenció d’espais unitaris d’equilibrada proporció. L’inici de la capçalera (1312) expulsa diversos usos de l’entorn de la catedral, i la girola gòtica coexisteix amb la basílica romànica fins al 1347 i després, gradualment, amb els trams de nau en construcció. Les capelles de capçalera, les dues d’extrem del creuer i el minúscul trifori del deambulatori són del mestre Enric i Jaume de Faveran i de Guillem de Cors. Malgrat el daltabaix de la Pesta Negra (1348), el 1357 s’inicia la construcció de la nau, de primer amb Capmagre i Saplana i després, llargament, amb Sacoma. Ja el 1386, amb les capelles i els contraforts alçats, esclata una primera discussió d’aquests amb De Cors i Lovaina sobre l’esquema d’una o tres naus. Arraconat Sacoma, guanya la segona idea i es contracta Guillem Morei —després Pere de Sant Joan— per als primers pilars. D’aquesta època daten el retaule i el baldaquí gòtics, d’extraordinari interès. Replantejada la discussió tipològica el 1416, predomina finalment la idea de nau única defensada per Guillem Bofill, que dirigirà, junt amb Antoni Canet, les dues primeres crugies (1423, primera clau). Successivament hi intervingueren Ciprés, Cervià, Julià i Gomis, sempre usant la nau romànica com a bastida i pedrera de la nova, amb una configuració estrafeta entre llurs alçades i amb l’alentiment que comportà la guerra civil. S’avança amb els finestrals del claristori, la galeria i el trifori i el 1579 es tanca el tercer tram gòtic, amb Balcells, que enceta el nou campanar i el culmina el 1601. El 1606 s’acaba la nau però la nova façana s’alenteix fins al 1680. El que observem aquí, com a la col·legiata de Sant Feliu, és un gòtic autòcton, gairebé opac al Renaixement, que es desenvolupa amb lentitud i enllaça directament amb les operacions barroques. Les successives intervencions modernes atenen diversos aspectes de restauració (barbàrie del 1936, bombardeig del 1939) dels arcs, les voltes, les golfes i la coberta, així com de recreació (nova porta dels Apòstols, 1963-75; creació del timpà posterior; creació del coronament de les àbsides de la girola, amb pinacles i balustrades; arxiu i biblioteca capitulars; casa de l’Obra). Són temes recurrents del s. xx la presència central de l’orgue del 1943 —obstacle per a la percepció literal de la nau—, l’organització del presbiteri per a la litúrgia actual, l’organització de la visita al campanar i altres temes com la il·luminació, que, si bé morosament, el Pla director vol encarar.

Autor: Josep Maria Birulés i Bertran

Font: Guia d'arquitectura de Girona, àrea urbana : Girona, Salt, Sarrià de Ter, Vilablareix / Josep Maria Birulés ; fotografies de Joan del Pozo.

Autors

Com anar-hi

Sobre el mapa

Constel·lació

Cronologia

  1. Façana i Escalinata de la Catedral de Santa Maria de Girona

    Pere Costa, Miquel Llavina, Bartomeu Soriano

  2. Restauració de la Nau Gòtica de Santa Maria de Girona

    Ignasi Bosch i Reitg, Alejandro Ferrant i Vázquez, Jordi Masgrau, Josep Maria Pla i Torras, Joaquim de Ros de Ramis, Josep Ros i Casadevall

    Restauració de la Nau Gòtica de Santa Maria de Girona

    Temple conegut sobretot per la seva excepcional nau única, la de més amplada (23 m) del gòtic. Respon al model introduït pels ordes mendicants, de gran èxit a Occitània i Catalunya: l’església saló, sense transsepte i amb contraforts explícits que acullen capelles laterals, contraposa a l’il·lusionisme del gòtic franc el predomini del ple sobre el buit, l’horitzontalitat i les formes estàtiques, la nuesa de paraments i l’obtenció d’espais unitaris d’equilibrada proporció. L’inici de la capçalera (1312) expulsa diversos usos de l’entorn de la catedral, i la girola gòtica coexisteix amb la basílica romànica fins al 1347 i després, gradualment, amb els trams de nau en construcció. Les capelles de capçalera, les dues d’extrem del creuer i el minúscul trifori del deambulatori són del mestre Enric i Jaume de Faveran i de Guillem de Cors. Malgrat el daltabaix de la Pesta Negra (1348), el 1357 s’inicia la construcció de la nau, de primer amb Capmagre i Saplana i després, llargament, amb Sacoma. Ja el 1386, amb les capelles i els contraforts alçats, esclata una primera discussió d’aquests amb De Cors i Lovaina sobre l’esquema d’una o tres naus. Arraconat Sacoma, guanya la segona idea i es contracta Guillem Morei —després Pere de Sant Joan— per als primers pilars. D’aquesta època daten el retaule i el baldaquí gòtics, d’extraordinari interès. Replantejada la discussió tipològica el 1416, predomina finalment la idea de nau única defensada per Guillem Bofill, que dirigirà, junt amb Antoni Canet, les dues primeres crugies (1423, primera clau). Successivament hi intervingueren Ciprés, Cervià, Julià i Gomis, sempre usant la nau romànica com a bastida i pedrera de la nova, amb una configuració estrafeta entre llurs alçades i amb l’alentiment que comportà la guerra civil. S’avança amb els finestrals del claristori, la galeria i el trifori i el 1579 es tanca el tercer tram gòtic, amb Balcells, que enceta el nou campanar i el culmina el 1601. El 1606 s’acaba la nau però la nova façana s’alenteix fins al 1680. El que observem aquí, com a la col·legiata de Sant Feliu, és un gòtic autòcton, gairebé opac al Renaixement, que es desenvolupa amb lentitud i enllaça directament amb les operacions barroques. Les successives intervencions modernes atenen diversos aspectes de restauració (barbàrie del 1936, bombardeig del 1939) dels arcs, les voltes, les golfes i la coberta, així com de recreació (nova porta dels Apòstols, 1963-75; creació del timpà posterior; creació del coronament de les àbsides de la girola, amb pinacles i balustrades; arxiu i biblioteca capitulars; casa de l’Obra). Són temes recurrents del s. xx la presència central de l’orgue del 1943 —obstacle per a la percepció literal de la nau—, l’organització del presbiteri per a la litúrgia actual, l’organització de la visita al campanar i altres temes com la il·luminació, que, si bé morosament, el Pla director vol encarar.
  3. Restauració de la Façana i Escalinata de la Catedral de Santa Maria de Girona

    Fuses-Viader Arquitectes, Josep Fuses i Comalada, Joan Maria Viader i Martí

    Restauració de la Façana i Escalinata de la Catedral de Santa Maria de Girona

    El conjunt, format per la portada i el campanar, amb l’escalinata i l’escenografia que la circumscriu, constitueix un dels espais barrocs més singulars d’Europa i, de fet, l’aportació de la ciutat a la història de l’arquitectura. Junt amb la torre de Sant Feliu configura un dels punts emergents i representatius del paisatge urbà, i amb la portada i la capella de la mateixa església de Sant Feliu i la façana i l’escalinata de Sant Martí, correspon a una època de brillant implantació de reformes barroques, gairebé sense solució de continuïtat amb un dilatadíssim gòtic. En el vessant d’accés a la basílica hi havia una escalinata més estreta, cenyida per una illa lineal al sud. El context previ a l’obra el formen l’acabament del fust d’un campanar entre gòtic i enaixentista el 1607 (Joan Balcells) i la realineació urbana, ja barroca, del front oest (Arévalo de Zuazo, 1609). Les obres de façana s’iniciaren el 1680, segons un projecte de Llavina modificat per Soriano, a partir de la primera cornisa de la torre (i encara amb una part de façana romànica) i quedaren paralitzades el 1707, abans de la rosassa, amb la intervenció de Puig, Garau, Baró i Bret. Entre els anys 1690 i 1694 (durant el mandat del bisbe Pontich) es bastí l’extraordinària escalinata, lleugerament més curta que l’actual (reforma de rasants del 1904). Amb un projecte de Pere Costa que prefigura escultures, rosassa, galeria i balustrada es reprenen les obres (1730-40), i amb el disseny de Clarà i Soriano s’acaba la torre, eludint la seva rèplica simètrica al nord i amb una certa confusió geomètrica en la seqüència vertical. La dissimetria obtinguda distancia el resultat de l’estereotip barroc i permet que la torre de Sant Feliu es conjugui amb la catedral en el paisatge de la ciutat. El pla de façana, amb aires de brodat barroc sobre el parament massís i mut, era tosquejat i polit i exercia un efecte fulgurant sobre el paisatge, tal com s’ha sabut pels eficients treballs de restauració (2002). Sota l’ègida de Cartañà i del neocatolicisme vigent a Espanya des del 1939 s’emprengué l’acabament i coronament de la façana i també la implantació d’escultures a les fornícules (1959-62). Les figures es van encarregar a Fita, Casamor, Busquets i Bohigas. La balustrada de Costa quedà convertida en una insistent cornisa; en mans de Masramon, aquesta radicalitat s’allunya de la coherència i la delicadesa barroques. Els valors propis de l’obra barroca produeixen interessants resultats col·laterals, com el vertiginós i angost ascens dels carrers situats a banda i banda, d’una violència i un encant extraordinaris. Aquests efectes espacials són més significatius que la qualitat intrínseca de les baranes i els balustres barrocs.

Obres Relacionades

Conjunt Catedral de Santa Maria de Girona