El projecte proposa conservar les façanes i la estructura arquitectònica existents, com a testimoni de l’estructura preciosa de la casa modernista. La façana principal es desmarca de tota la resta i roman com una simple ombra, un vel, un fantasma del passat. A partir d’aquesta decisió de conservar l’antic edifici, la intervenció es centra en la creació d’un gran pati central sobre el qual s’obren les noves i modernes façanes interiors. Únicament la inserció de panells lleugers permet ocupar els espais respectant totes les façanes i el seu caràcter original. Aquesta intervenció queda definida en dos grans sectors separats i complementaris : d’una banda l’operació de restauració i d’adequació de les parts històriques, i de l’altra la creació del pati i dels cossos de vidre tecnològic que incorporen tota la intervenció nova (les escales, els ascensors, …).

Un carrer intern, perpendicular al carrer Montcada, traça la via d’accés al jardí de darrere i a l’edifici annex, reforçant així el caràcter públic de la planta baixa convertint en una operació urbana el que podria ser una simple transformació interior . El nou edifici acull el “centre d’estudis Museu Picasso de Barcelona”, amb les activitats complementàries que permeten connectar de manera més estreta el Museu amb el seu entorn. La façana principal donant sobre la Pl. Sabartés delimita un nou pla de composició, independent del conjunt del l’actual Museu però amb una relació estreta establerta per la proximitat. Un gran vidre protegit per un voladís l’obre sobre la ciutat. A més a més, això permet la continuïtat visual entre el jardí del Museu i la plaça, ressaltats de manera unitària. Les altres dues façanes, la del carrer Flassaders i la del jardí del Picasso, són més hermètiques degut al món privat creat a l’interior del volum. Totes les formes, les obertures, de mides iguals a les existents del Museu Picasso, permeten la visió i la relació amb el carrer i el jardí. Dos materials asseguren la perennitat de l’edifici en el seu entorn urbà afegint així la complexitat de la seva visió: la pedra a planta baixa i l’estuc a la planta superior.

El nou edifici està dedicat a una sola activitat: creativa, abstreta i solitària, tal com ens explicava el pintor. Això ens va inclinar a resoldre el volum d’una manera compacta amb un exterior uniforme –capes aïllants i estuc clar en expressiva continuïtat de murs i coberta– per establir relacions de caràcter familiar, sense estridències amb l’entorn natural. L’objecte es converteix dintre del verd en una pantalla en la que s’hi projecten ombres dels arbres en continua variació. L’interior és una fluïda i múltiple cavitat de formigó conseqüència directa del concepte estructural monolític de la construcció i de la cerca d’espais severs i nus al servei del treball artístic que s’hi realitza. En el solar en pendent, amb abundància d’arbres, en la vessant nord del Tibidabo i contigu a la casa on viu el pintor, el petit edifici es composa d’un estudi de pintura, el més gran i buit possible en la planta superior i en la planta inferior, resultat de la trobada del volum prismàtic amb el terreny, un taller per escultura i un magatzem d’obra El volum de 12m x 13.5m i dues plantes té una superfície total de 335m2. L’estudi, espai sense vistes, rep llum de la coberta amb un gran lluernari situat en la trobada dels quatre plans inclinats que de forma irregular acaben de definir l’espai a partir de la línia horitzontal de coronació dels murs de la perifèria de 5m d’alçada. El lluernari s’ha desplaçat en funció de l’orientació sud i de la posició en que habitualment es col·loca el pintor per treballar. Una escala, col·locada discretament en un lateral, per no trencar la unitat de l’estudi, condueix a la planta inferior en la que l’espai posterior més proper al mur de contenció de terres es destina a magatzem d’obra i la zona davantera a taller d’escultura. Aquest s’obre frontalment en la seva totalitat, amb una gran fissura esquinçada de proporció apaïsada, cap a una terrassa de treball exterior i vistes cap al verd propi del lloc. El sistema constructiu usat per aquest projecte va ser concebut de manera compacta com requeria la imatge final del mateix tant interior com exterior.

El projecte conjunt de les estacions Europa-Fira, Parc Logístic i Mercabarna de la Línia 9 apunta a una proposta que, amb el mínim de mitjans, aprofiti el màxim les condicions que són pròpies d'una construcció subterrània. Volem un espai més geològic que edificat, seguint la clàssica lògica que el "lloc", en el sentit més profund del termini, és fonamental en la resolució de qualsevol programa arquitectònic. Per tant, es proposa l'ús del menor nombre possible de materials, aprofitant preferentment els que ja són presents en l'obra civil-estructural, com són els murs-pantalla, els puntals de la construcció, els forjats prefabricats, etc. Els materials que intervenen en l'obra són: els forjats de formigó vist, les instal·lacions aparents, els grans quadres de material acústic subjectes en els forjats, els murs-pantalla, els revestiments de xapa metàl·lica, els paviments porcellànics, la il·luminació industrial-artística que pren formes diferents: lineal, puntual ..., les baranes metàl·liques i ascensors de vidre, els bancs prefabricats, el mobiliari propi de TMB: màquines tiquets, barreres tarifàries, rètols indicadors. Un altre tema argumental del projecte gira al voltant de l'exigència de tancar amb portes les vies de les andanes. Aquest fet s'integra com un element positiu per a la composició general de la proposta. El tancament és total i el projecte es converteix també en un exercici de façanes, façanes senceres que busquen un domini absolut de les seccions. En resum, una estratègia de control dels espais: accessos, vestíbuls, andanes i recintes del metro. El comboi arriba per un interior que queda connectat a les andanes del públic en el moment precís de quedar estacionat. En el possible s’ha cuidat l’entrada de llum natural a l’interior de les estacions. El conjunt aspira a ser: intemporal, no subjecte a figures i materials de moda, de bon envelliment i fàcil manteniment, que mantingui un cert aspecte de gran espai-buit encara que hi hagi molts usuaris.