Intro

Sobre el projecte

En aquesta primera etapa, el catàleg es focalitza en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any d’edificació de la primera xemeneia industrial de Barcelona que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.

El projecte neix amb l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que s’anirà actualitzant i ampliant, tot incorporant les obres contemporànies de major interès general, sempre amb una necessària perspectiva històrica suficient, alhora que afegint progressivament obres del nostre passat, amb l’ambiciós objectiu d’abastar un major període documental.

El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses branques i entitats associades al COAC i d’altres entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.

Cal mencionar especialment la incorporació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en alguns casos inèdita– documentació gràfica.

El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC i professionals i d’altres experts externs de totes les Demarcacions que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.

La voluntat d’aquest projecte és la d’esdevenir el fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau d’informació i documentació arquitectònica exemplar que passi a ser un referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directors de l’Arxiu Digital del COAC

credits

Qui som

Col·legi d’Arquitectes de Catalunya:

Àrea de Cultura

Directors:

2019-2020 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comissió Documental:

2019-2020 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar Ornaque

Col·laboradors Externs:

2019-2020 Lluis Andreu Sergi Ballester Maria Jesús Quintero

Entitats Col·laboradores:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

Disseny i Programació:

Nubilum Edittio

Obres

Sobre el mapa

Constel·lació

Cronologia

  1. Reforma i Ampliació Teatre Municipal de Girona

    Manel Bosch i Aragó, Fernando Domínguez Vázquez, Montserrat Nogués i Teixidor

    Reforma i Ampliació Teatre Municipal de Girona

  2. Casa Vidal Boix

    Antoni Blázquez i Boya, Manel Bosch i Aragó, Fernando Domínguez Vázquez, Lluís Guanter i Feixas, Montserrat Nogués i Teixidor

    Casa Vidal Boix

    El projecte encabeix la vida diürna a la planta del jardí i dormitoris a la planta central i obre un estudi a la planta superior, abocada a les vistes llunyanes, tot buidant-hi una escala que aporta llum i aire. S’entén com a capçalera d’una filera de casetes i, alhora, xarnera amb les hortes que s’hi encerclen, i es nodreix dels murs massius i de rierencs de l’entorn per acomodar-s’hi amb un volum espartà que en neix. Preocupació avant la lettre pels materials nadius reciclables, la ventilació creuada i altres temes del que un dia s’anomenarà sostenibilitat.
  3. Habitatges Terri Nou

    Antoni Blázquez i Boya, Manel Bosch i Aragó, Fernando Domínguez Vázquez, Lluís Guanter i Feixas, Montserrat Nogués i Teixidor

    Habitatges Terri Nou

    L’obra se situa en un nova cruïlla nodal d’un eix tradicional sotmès a un entorn de construccions mediocres, i aprofita dimensió i posició per impregnar-la tota amb un dels artefactes més significatius de la producció contemporània a la ciutat. La planta supera els estàndards de la construcció comercial, amb un resultat notable quant a pati central, distribució dels habitatges, qualitat dels espais d’accés i ordre de la coberta i del coronament. Però és la façana la que, amb un ritme iteratiu d’obertures i sobre un sòcol preventiu de les vicissituds de carrer, conforma una pell lluent de llum i textura vives, capaç de jugar amb subtils diferències a les diverses cares de l’edifici, segons l’hora del dia, i de cargolar-se fins a concentrar la tensió en el seu gir agut. La singularitat s’obté sense gestos, com una elaboració estudiada i mòrbida de la continuïtat del pla de carrer. Al seu peu arrenca cap al sud la feina d’Esteve Corominas, amb el treballat encaix d’un nou vincle viari nord-sud (frontissa del Güell, pla del 1986, obra del 2003) que facilita, alhora, permeabilitats veïnals al través.
  4. Escola Municipal de Música de Girona

    Manel Bosch i Aragó, Fernando Domínguez Vázquez, Montserrat Nogués i Teixidor

    Escola Municipal de Música de Girona

    Habitatge i oficines de l’adjacent i ja abatuda farinera Montserrat, nom que apareix al·legoritzat per l’esgrafiat de façana. L’industrial Josep Ensesa fou, en la primera meitat del s. xx, un significat promotor (part de l’eixample gironí i s’Agaró), vinculat als pressupòsits econòmics i socials del noucentisme.Sobre una construcció existent —roman la façana nord—, Masó projecta i realitza, el 1932, la tanca i un magatzem avui desaparegut. La composició és d’un moment plenament noucentista de l’autor, molt atent a la producció centreeuropea. Malgrat alguns gestos potents, com l’eix d’accés amb frontó, Masó actua en la seva arquitectura amb recursos delicats i, en el fons, fràgils: textures, estucs, ceràmiques i vidre. Una epidermis que no resisteix ni la depredació ni una desídia persistent que fa arribar l’edifici exhaust a la restauració. El municipi l’obté el 1989, en el context d’unes previsions urbanístiques intenses (pla del 1986, el 2008 encara sense executar i sotmès a canvis i plets reiterats), i el destina a escola de música per a 180 alumnes, amb un projecte que ha retornat a l’estat bàsic original l’escala principal, les façanes i els elements d’acabats. El nou programa articula l’auditori i l’aulari amb autonomia mitjançant la creació d’una nova escala.
  5. Teatre de Salt

    Antoni Blázquez i Boya, Manel Bosch i Aragó, Fernando Domínguez Vázquez, Lluís Guanter i Feixas, Montserrat Nogués i Teixidor

    Teatre de Salt

    La represa municipalista del 1983 es gesta des d’una efervescència cultural que ambiciona el progrés de la vila i no l’arraconament d’un suburbi; el teatre n’és una peça cabdal. El vincle biogràfic dels autors amb aquest impuls s’acompanya de la projectació solvent i urbanament pulcra d’un conjunt només construït en part. L’escenari, concebut a tall de caixa emergent en el context urbà, és el nodus d’un sistema dual on el públic es disposa dins la sala, al pati posterior o en ambdós espais alhora, com en un complex obertament inserit a la trama urbana i transgressor del simple model focal a la italiana. El teatre pot acollir 600 espectadors drets (grada abatible) o 300 d’asseguts i una possible àgora conjunta de 40 x 13,5 metres amb l’escena al mig. De moment, el vestíbul ha romàs dins la crugia de l’antic ateneu, i la sala d’assaig situada sobre la sala de públic no s’ha fet. Per bé que incompletes, les seves arquitectures són sòbries i estrictes defora i econòmiques i tècnicament eficients a dins, i s’acompanyen al pati d’una geometria més domèstica i de la textura dels materials tradicionals, com en una evocació melangiosa del lloc tal com era abans de transformar-se.