Intro

Sobre el projecte

En aquesta primera etapa, el catàleg es focalitza en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any d’edificació de la primera xemeneia industrial de Barcelona que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.

El projecte neix amb l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que s’anirà actualitzant i ampliant, tot incorporant les obres contemporànies de major interès general, sempre amb una necessària perspectiva històrica suficient, alhora que afegint progressivament obres del nostre passat, amb l’ambiciós objectiu d’abastar un major període documental.

El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses branques i entitats associades al COAC i d’altres entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.

Cal mencionar especialment la incorporació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en alguns casos inèdita– documentació gràfica.

El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC i professionals i d’altres experts externs de totes les Demarcacions que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.

La voluntat d’aquest projecte és la d’esdevenir el fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau d’informació i documentació arquitectònica exemplar que passi a ser un referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directors de l’Arxiu Digital del COAC

credits

Qui som

Col·legi d’Arquitectes de Catalunya:

Àrea de Cultura

Directors:

2019-2020 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comissió Documental:

2019-2020 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar Ornaque

Col·laboradors Externs:

2019-2020 Lluis Andreu Sergi Ballester Maria Jesús Quintero

Entitats Col·laboradores:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

Disseny i Programació:

Nubilum Edittio

En Imatges

  • Josep Llobet i Gelmà

  • Josep Llobet i Gelmà

Obres

Sobre el mapa

Constel·lació

Cronologia

  1. Estudi Jorge de los Santos

    Josep Llobet i Gelmà

    "Potser van ser requeriments d'ordre els que van obligar, encara que també podria ser aquest vent del sud que dispersa i agita, però el cert és que, un parell d'anys enrere, cap al desè mes, prenc l'estratègica decisió de reagrupar els diferents escenaris de treball que en forma d'estudis se m'han anat dispersant, o escapant, en un espai central més proper i emparentat amb el meu lloc de residència. És amb aquesta intenció i amb diversos gots d'aigua mineral amb gas amb els que recorro a Josep Llobet com a un mecànic protèsic perquè amplii i adeqüi una part del meu habitatge com a estudi. De les primeres exigències d'ordre, que com articles en una carta constitutiva es van establir, en rescato dos. Un, la funcionalitat de l'espai intervingut, és a dir que fos inusualment operatiu, fins a la cordialitat, i, dos, que s'adaptés sense grinyolar a la parquedat pressupostària amb la qual podíem comptar per a la seva realització. Les necessitats funcionals d'un estudi, tot i que són relativament parques, són de molt difícil exclusió. Es necessita llum, natural i artificial, alguna obertura contundent que permeti el tràfec còmode d'obres de gran format a l'exterior, un punt d'aigua, vies de circulació arquitectònicament aclarides entre les diferents àrees de treball i, en la mesura del possible, oferir la major quantitat d'aire. Les limitacions d'ordre pressupostari exigien d'inici que es treballés sobre una superfície ja constituïda en origen (en aquest cas una terrassa que no arribava al centenar de metres quadrats) i que les matèries constituents, així com el procés constructiu resultessin sincerament assequibles. Deia Gide que era possible que l'art en el nostre temps morís, o no. De fer-ho, sobre el que ell no tenia cap dubte era sobre les causes d'aquesta defunció; ... l'art morirà d'un excés de la seva pròpia llibertat ... Qualsevol que s'hagi enfrontat en alguna ocasió a un treball creatiu sap que en aquests temps de liberalització d'exigències, d'exclusió acadèmica, la veritable amenaça és la llibertat, i que la dificultat rau en saber quines traves imposar per bloquejar precisament el desplegament festiu d'una llibertat sense amonestar. Un cop establertes les traves i tancats els límits queda en mans del talent del realitzador la generació de significats i de sentits. En el moment en què la intenció del projecte ja posseïa aquestes limitacions (funcionalitat i economia) va ser quan, personalment, vaig començar a celebrar les sorpreses. Es revela, en créixer l'obra, la funcionalitat com a principi d'ordre. Un ordre que va començar a operar una harmonia de conjunt que emanava no tant de simpaties estètiques o conceptuals com de requeriments operatius: la bellesa d'una maquinària de rellotge. La intervenció es desenvolupa i es fa habitable seguint una delicada estructuració proveïda del ritme del que és necessari, d'allò oportú. Formalment, l'element central visitat des de la zona de treball, un poliedre de formes atrevides, es suspèn, ingràvid, per sobre dels recorreguts per no entorpir el trànsit fluid per l'estudi. La llum no s'aconsegueix deslligar de l'obra des de primera hora fins l'ocàs. Un punt d'aigua i un sistema perfectament dissenyat de corredisses que permet un desallotjament i una recepció àmplia, així com un metratge generós d'aire són alguns dels requisits de funcionament que compleix aquesta caixa mecànica on ara m'allotjo. Estèticament, aquests recursos tècnics tendeixen inexorablement cap a l'esteticisme de l'estoic. Hi ha alguna curiositat més. Assisteixo, en allò teorètic, a la dissolució d'aquell enfrontament, binari com tots, entre la tècnica pròpia del "minimalisme" nord-americà i la consideració prioritària i gairebé exclusiva per la matèria entesa com corporeïtat, més propera al creador europeu i que s'exemplificaria al "povera". La tècnica de la funció vestida de naturalesa, la techne tancada en la physis. Doncs si bé la necessitat de que l'obra arquitectònica "funcioni" (que compleixi l'exigència numerada com a unitat) ha afinat el treball de Josep Llobet amb el cos doctrinari del "minimal" (abstracció formal, geometria contundent en formes primàries, precisió gairebé patològica en els acabats, desterrament de l'anècdota i l'ornament, voracitat reductiva, ...) la necessitat de que sigui assequible, l'economia de mitjans (exigència segona), provocarà que la seva intervenció en aquest projecte tingui una lectura que es simplifica en conèixer alguns preceptes del "povera". Els materials emprats, uns materials de física bruta i contundent i de valor comercial baix (bloc de formigó, planxes de policarbonat, fusta de pi sense polir de segona categoria i acer) s'empren cruament, sense coccions ni emmascaraments, en la seva literalitat i només en alguna ocasió i per necessitats de la primera exigència es sobreposen (com succeeix per qüestions d'aïllament entre les tarimes de fusta i el bloc de formigó a les façanes est i oest i entre les làmines de policarbonat sobre llistons en les quatre parets que limiten l'espai central). La voluntat de no emmascarament arriba a l'extrem de no variar, en el moment de sincronitzar la seva intervenció amb l'estructura preexistent (el meu habitatge en aquest cas), els colors de façanes ni l'entorn natural (conservant tots els arbres arrelats en el moment previ a la intervenció). Fins aquí allò descriptiu, les concordances entre Josep i aquell que subscriu, que es resolen en un projecte àmpliament entès. En l'apartat emocional i evitant esllavissades superflues d'un promotor agraït, una apreciació: Els estudis són sempre espais dionisíacs. Potència sense forma. Pantans on el caos flueix i es retreu, s'exaspera i traspua canals de matèria sense digestió. El seu pathos és el turment, i el desconsol és la seva escenografia. Ho sé, fa molt de temps que visc entre ells. Però els seus enquadraments, les caixes que els contenen, poden aspirar a corregir i engalanar el desordre latent mitjançant la pulcritud i l'exactitud de proporcions. Poden generar en l'abisme un aspecte apol·lini, ser ells mateixos resolució pura. Aquesta aspiració ontològica secreta, la de sintetitzar les dues cares d'una caixa, la interior fosca i l'exterior lluminosa (l'estat d'ànim i el vestit), s'ha vist recompensada. Pel que a mi respecta, tendeixo a posar-me un vestit de lli blanc, ben tallat i recent planxat quan el vent s'agita. Potser no és un mal consell..." Jorge de los Santos
  2. Premi FAD

    Finalista. Categoria: Arquitectura

    Premi FAD

    Estudi Jorge de los Santos

    Josep Llobet i Gelmà

  3. L'Atlàntida (Centre d'Arts Escèniques d'Osona)

    Pedro Ayesta, Josep Llinàs Carmona, Josep Llobet i Gelmà, Laia Vives

    L'Atlàntida (Centre d'Arts Escèniques d'Osona)

    Entenem que el projecte dóna resposta a les particularitats del seu emplaçament i del programa de necessitats. En relació a l'emplaçament, se situa entre el límit de la ciutat consolidada i els futurs eixamples. El pas d'un teixit a un altre està articulat per una franja de terreny natural vertebrada pel riu Mèder. Al límit nord, la ciutat consolidada està formada per patis als quals donen les façanes posteriors d'edificis entre mitgeres. Entre elles es troba "Can Serratosa", actual seu de l'Escola de Música de Vic, que albergarà espais comuns en la nova Escola de Música. "Can Serratosa" disposa d'un pas lateral que permet l'accés directe des del carrer al solar, que tindrà gran importància en el desenvolupament de la proposta. El límit Sud, al contrari, és tan sols una línia de propietat sense consistència real, que pensem, ha de quedar dissolta en donar solució de continuïtat al solar no construït amb el verd definit pel marge del riu. En relació al programa: Està format bàsicament per parts de molt diferent constitució: Teatre, Auditori, Serveis, Escola de Música i Restaurant. Si el Teatre i l'Auditori són peces de gran escala que no necessiten llum natural, l'Escola de Música és, al contrari, l'agregació repetitiva de petites unitats que sí necessiten llum i ventilació natural. En el cas del Teatre, cal destacar l'altura inevitable de la caixa escènica que pel seu volum serà una referència visual del conjunt en relació a la ciutat i al seu entorn pròxim. PROPOSTA Ha estat elaborada atenent als objectius: 1. Entendre la construcció adscrita a la ciutat consolidada, com a part fusionada a la mateixa i, al contrari, vincular l'espai lliure al territori natural organitzat pel marge del riu. 2. Utilitzar sistemes de projecte que fossin capaços de solucionar amb els mateixos instruments (relació amb el terra, geometria i cobertes, bàsicament) peces tan diverses, pel que fa a ús i escala, com les que formen el programa, i que alhora aconseguissin incloure el volum de la caixa escènica a les regles del sistema utilitzat. 3. En aquest sentit, ha estat molt important la utilització del pas que des de "Can Serratosa" arriba a l'espai lliure, com a eix vertebrador que situa i dóna accés a totes les parts del programa. I també l'ús de la coberta inclinada, que des de la cota més alta de la caixa escènica descendeix i es desplega fins a cobrir porxos i aules. 4. Entre els materials utilitzats (formigó vist, basalt, alumini lacat, etc.) hem introduït en les parts més altes de la caixa escènica i de l'Escola de Música, un revestiment metàl · lic, un aliatge de coure-alumini, que dirigeix ??la vista fins el "skyline" del complex i des d'aquest al de la ciutat de Vic
  4. Rehabilitació de Can Negre

    Josep Llobet i Gelmà

    Rehabilitació de Can Negre

    Can Negre era una masia, que Jujol reformà entre 1914 i 1926, arrel de l’encàrrec de la família. La reforma es centrà especialment en la façana, l’escala i la capella. En la primera Jujol dona mostres d’una concepció global i força detallada del seu treball, tot manifestant un respecte evident a la façana existent al mantenir les obertures que expliquen la compartimentació muraria interior. L’exercici que realitza a la façana principal mostra clarament les seves intencions que quedaren recollides en un sol dibuix de projecte. S’hi afegeixen diferents filades de teula plana que emfasitzen la corba ondulant de la cornisa. S’hi introdueix també una altra petita cornisa que en recull la de la façana lateral. Apareixen dues tribunes laterals que flanquegen la tribuna principal que evoca la forma d’una carrossa. Aquesta, amb un minuciós treball de forja, treu dues "potes" que es recolzen a banda i banda de la porta principal dotant-la encara més protagonisme. És present també, un esforç per compensar el desequilibri en l’edificació original, amb la col·locació d’una galeria coberta, com si d’una casa adossada es tractés, i amb l’ús de policromies en la façana. La casa negre té per Jujol un especial significació tant religiosa com de tradició i cultura popular, i per això s’esforça en evidenciar la transfiguració d’un element anònim i convencional en un altre amb forta presència de la ma de l’arquitecte.

Bibliografia