Intro

Sobre el proyecto

En esta primera etapa, el catálogo se focaliza en la arquitectura moderna y contemporánea proyectada y construida entre el 1832 –año de edificación de la primera chimenea industrial de Barcelona que establecemos como el inicio de la modernidad– hasta la actualidad.

El proyecto nace con el objetivo de hacer más accesible la arquitectura tanto a los profesionales como al conjunto de la ciudadanía por medio de una web que se irá actualizando y ampliando mediante la incorporación de las obras contemporáneas de mayor interés general, siempre con una necesaria perspectiva histórica suficiente, a la vez que añadiendo gradualmente obras de nuestro pasado, con el ambicioso objetivo de comprender un mayor período documental.

El fondo se nutre de múltiples fuentes, principalmente de la generosidad de estudios de arquitectura y fotografía, a la vez que de gran cantidad de excelentes proyectos editoriales históricos y de referencia, como guías de arquitectura, revistas, monografías y otras publicaciones. Asimismo, tiene en consideración todas las fuentes de referencia de las diversas ramas y entidades asociadas al COAC y de otras entidades colaboradoras vinculadas con los ámbitos de la arquitectura y el diseño, en su máximo espectro.

Cabe mencionar especialmente la incorporación de vasta documentación procedente del Archivo Histórico del COAC que, gracias a su riqueza documental, aporta gran cantidad de valiosa –y en algunos casos inédita– documentación gráfica.

El rigor y el criterio de la selección de las obras incorporadas se establece por medio de una Comisión Documental, formada por el Vocal de Cultura del COAC, el director del Archivo Histórico del COAC, los directores del Archivo Digital del COAC y profesionales y otros expertos externos de todas las Demarcaciones que velan por ofrecer una visión transversal del panorama arquitectónico presente y pasado alrededor del territorio.

La voluntad de este proyecto es la de devenir el fondo digital más extenso sobre arquitectura catalana; una herramienta clave de información y documentación arquitectónica ejemplar que se convierta en un referente no solo local, sino internacional, en la forma de explicar y mostrar el patrimonio arquitectónico de un territorio.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directores arquitecturacatalana.cat

credits

Quiénes somos

Proyecto de:

Impulsado por:

Directores:

2019-2024 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comisión Documental:

2019-2024 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar Ornaque

Colaboradores Externos:

2019-2024 Lluis Andreu Sergi Ballester Helena Cepeda Inès Martinel Maria Jesús Quintero

Con el soporte de:

Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura

Entidades Colaboradoras:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

 

Arxiu Mas

 

Basílica de la Sagrada Família

 

Museu del Disseny de Barcelona

 

EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona

Diseño y Programación:

edittio Nubilum
Sugerencias

Buzón de sugerencias

Solicita la imagen

Te invitamos a ayudarnos a mejorar la difusión de la arquitectura catalana mediante este espacio, donde podrás proponernos obras, aportar o enmendar información sobre obras, autores y fotógrafos, además de hacernos todos aquellos comentarios que consideres. Los datos serán analizados por la Comisión Documental. Rellena sólo aquellos campos que consideres oportunos para añadir o subsanar información.

El Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya es uno de los centros de documentación más importantes de Europa, que custodia los fondos profesionales de más de 180 arquitectos, cuya obra es fundamental para comprender la historia de la arquitectura catalana. Mediante este formulario, podras solicitar copias digitales de los documentos de los que el Arxiu Històric del COAC gestiona los derechos de explotación de los autores, además de aquellos que se encuentren en dominio público. Una vez realizada la solicitud, el Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya te hará llegar una estimación del presupuesto, variable en cada casuística de uso y finalidad.

Detalle:

* Si la memoria tiene autoría o derechos conocidos, puede citarlos en el campo anterior 'Comentarios' .

Eliminar * Si las fotografías tienen autoría o derechos conocidos, puede citarlos en el campo anterior 'Comentarios'.
Puedes adjuntar hasta 5 archivos de 10 MB cada uno como máximo.

Obras (5)

Sobre el Mapa

Premiadas
Catalogadas
Desaparecidas
Todas las obras

Constelación

Cronología (7)

  1. Estudio Jorge de los Santos

    Josep Llobet i Gelmà

    "Potser van ser requeriments d'ordre els que van obligar, encara que també podria ser aquest vent del sud que dispersa i agita, però el cert és que, un parell d'anys enrere, cap al desè mes, prenc l'estratègica decisió de reagrupar els diferents escenaris de treball que en forma d'estudis se m'han anat dispersant, o escapant, en un espai central més proper i emparentat amb el meu lloc de residència. És amb aquesta intenció i amb diversos gots d'aigua mineral amb gas amb els que recorro a Josep Llobet com a un mecànic protèsic perquè amplii i adeqüi una part del meu habitatge com a estudi. De les primeres exigències d'ordre, que com articles en una carta constitutiva es van establir, en rescato dos. Un, la funcionalitat de l'espai intervingut, és a dir que fos inusualment operatiu, fins a la cordialitat, i, dos, que s'adaptés sense grinyolar a la parquedat pressupostària amb la qual podíem comptar per a la seva realització. Les necessitats funcionals d'un estudi, tot i que són relativament parques, són de molt difícil exclusió. Es necessita llum, natural i artificial, alguna obertura contundent que permeti el tràfec còmode d'obres de gran format a l'exterior, un punt d'aigua, vies de circulació arquitectònicament aclarides entre les diferents àrees de treball i, en la mesura del possible, oferir la major quantitat d'aire. Les limitacions d'ordre pressupostari exigien d'inici que es treballés sobre una superfície ja constituïda en origen (en aquest cas una terrassa que no arribava al centenar de metres quadrats) i que les matèries constituents, així com el procés constructiu resultessin sincerament assequibles. Deia Gide que era possible que l'art en el nostre temps morís, o no. De fer-ho, sobre el que ell no tenia cap dubte era sobre les causes d'aquesta defunció; ... l'art morirà d'un excés de la seva pròpia llibertat ... Qualsevol que s'hagi enfrontat en alguna ocasió a un treball creatiu sap que en aquests temps de liberalització d'exigències, d'exclusió acadèmica, la veritable amenaça és la llibertat, i que la dificultat rau en saber quines traves imposar per bloquejar precisament el desplegament festiu d'una llibertat sense amonestar. Un cop establertes les traves i tancats els límits queda en mans del talent del realitzador la generació de significats i de sentits. En el moment en què la intenció del projecte ja posseïa aquestes limitacions (funcionalitat i economia) va ser quan, personalment, vaig començar a celebrar les sorpreses. Es revela, en créixer l'obra, la funcionalitat com a principi d'ordre. Un ordre que va començar a operar una harmonia de conjunt que emanava no tant de simpaties estètiques o conceptuals com de requeriments operatius: la bellesa d'una maquinària de rellotge. La intervenció es desenvolupa i es fa habitable seguint una delicada estructuració proveïda del ritme del que és necessari, d'allò oportú. Formalment, l'element central visitat des de la zona de treball, un poliedre de formes atrevides, es suspèn, ingràvid, per sobre dels recorreguts per no entorpir el trànsit fluid per l'estudi. La llum no s'aconsegueix deslligar de l'obra des de primera hora fins l'ocàs. Un punt d'aigua i un sistema perfectament dissenyat de corredisses que permet un desallotjament i una recepció àmplia, així com un metratge generós d'aire són alguns dels requisits de funcionament que compleix aquesta caixa mecànica on ara m'allotjo. Estèticament, aquests recursos tècnics tendeixen inexorablement cap a l'esteticisme de l'estoic. Hi ha alguna curiositat més. Assisteixo, en allò teorètic, a la dissolució d'aquell enfrontament, binari com tots, entre la tècnica pròpia del "minimalisme" nord-americà i la consideració prioritària i gairebé exclusiva per la matèria entesa com corporeïtat, més propera al creador europeu i que s'exemplificaria al "povera". La tècnica de la funció vestida de naturalesa, la techne tancada en la physis. Doncs si bé la necessitat de que l'obra arquitectònica "funcioni" (que compleixi l'exigència numerada com a unitat) ha afinat el treball de Josep Llobet amb el cos doctrinari del "minimal" (abstracció formal, geometria contundent en formes primàries, precisió gairebé patològica en els acabats, desterrament de l'anècdota i l'ornament, voracitat reductiva, ...) la necessitat de que sigui assequible, l'economia de mitjans (exigència segona), provocarà que la seva intervenció en aquest projecte tingui una lectura que es simplifica en conèixer alguns preceptes del "povera". Els materials emprats, uns materials de física bruta i contundent i de valor comercial baix (bloc de formigó, planxes de policarbonat, fusta de pi sense polir de segona categoria i acer) s'empren cruament, sense coccions ni emmascaraments, en la seva literalitat i només en alguna ocasió i per necessitats de la primera exigència es sobreposen (com succeeix per qüestions d'aïllament entre les tarimes de fusta i el bloc de formigó a les façanes est i oest i entre les làmines de policarbonat sobre llistons en les quatre parets que limiten l'espai central). La voluntat de no emmascarament arriba a l'extrem de no variar, en el moment de sincronitzar la seva intervenció amb l'estructura preexistent (el meu habitatge en aquest cas), els colors de façanes ni l'entorn natural (conservant tots els arbres arrelats en el moment previ a la intervenció). Fins aquí allò descriptiu, les concordances entre Josep i aquell que subscriu, que es resolen en un projecte àmpliament entès. En l'apartat emocional i evitant esllavissades superflues d'un promotor agraït, una apreciació: Els estudis són sempre espais dionisíacs. Potència sense forma. Pantans on el caos flueix i es retreu, s'exaspera i traspua canals de matèria sense digestió. El seu pathos és el turment, i el desconsol és la seva escenografia. Ho sé, fa molt de temps que visc entre ells. Però els seus enquadraments, les caixes que els contenen, poden aspirar a corregir i engalanar el desordre latent mitjançant la pulcritud i l'exactitud de proporcions. Poden generar en l'abisme un aspecte apol·lini, ser ells mateixos resolució pura. Aquesta aspiració ontològica secreta, la de sintetitzar les dues cares d'una caixa, la interior fosca i l'exterior lluminosa (l'estat d'ànim i el vestit), s'ha vist recompensada. Pel que a mi respecta, tendeixo a posar-me un vestit de lli blanc, ben tallat i recent planxat quan el vent s'agita. Potser no és un mal consell..." Jorge de los Santos
  2. Premio FAD

    Finalista. Categoría: Arquitectura
    Estudio Jorge de los Santos

  3. L'Atlàntida (Centro de Artes Escénicas de Osona)

    Pedro Ayesta, Josep Llinàs Carmona, Josep Llobet i Gelmà, Laia Vives

    L'Atlàntida (Centro de Artes Escénicas de Osona)

    Entenem que el projecte dóna resposta a les particularitats del seu emplaçament i del programa de necessitats. En relació a l'emplaçament, se situa entre el límit de la ciutat consolidada i els futurs eixamples. El pas d'un teixit a un altre està articulat per una franja de terreny natural vertebrada pel riu Mèder. Al límit nord, la ciutat consolidada està formada per patis als quals donen les façanes posteriors d'edificis entre mitgeres. Entre elles es troba "Can Serratosa", actual seu de l'Escola de Música de Vic, que albergarà espais comuns en la nova Escola de Música. "Can Serratosa" disposa d'un pas lateral que permet l'accés directe des del carrer al solar, que tindrà gran importància en el desenvolupament de la proposta. El límit Sud, al contrari, és tan sols una línia de propietat sense consistència real, que pensem, ha de quedar dissolta en donar solució de continuïtat al solar no construït amb el verd definit pel marge del riu. En relació al programa: Està format bàsicament per parts de molt diferent constitució: Teatre, Auditori, Serveis, Escola de Música i Restaurant. Si el Teatre i l'Auditori són peces de gran escala que no necessiten llum natural, l'Escola de Música és, al contrari, l'agregació repetitiva de petites unitats que sí necessiten llum i ventilació natural. En el cas del Teatre, cal destacar l'altura inevitable de la caixa escènica que pel seu volum serà una referència visual del conjunt en relació a la ciutat i al seu entorn pròxim. PROPOSTA Ha estat elaborada atenent als objectius: 1. Entendre la construcció adscrita a la ciutat consolidada, com a part fusionada a la mateixa i, al contrari, vincular l'espai lliure al territori natural organitzat pel marge del riu. 2. Utilitzar sistemes de projecte que fossin capaços de solucionar amb els mateixos instruments (relació amb el terra, geometria i cobertes, bàsicament) peces tan diverses, pel que fa a ús i escala, com les que formen el programa, i que alhora aconseguissin incloure el volum de la caixa escènica a les regles del sistema utilitzat. 3. En aquest sentit, ha estat molt important la utilització del pas que des de "Can Serratosa" arriba a l'espai lliure, com a eix vertebrador que situa i dóna accés a totes les parts del programa. I també l'ús de la coberta inclinada, que des de la cota més alta de la caixa escènica descendeix i es desplega fins a cobrir porxos i aules. 4. Entre els materials utilitzats (formigó vist, basalt, alumini lacat, etc.) hem introduït en les parts més altes de la caixa escènica i de l'Escola de Música, un revestiment metàl · lic, un aliatge de coure-alumini, que dirigeix ??la vista fins el "skyline" del complex i des d'aquest al de la ciutat de Vic
  4. Rehabilitación de Can Negre

    Josep Llobet i Gelmà

    Rehabilitación de Can Negre

    Can Negre era una masía que Jujol reformó entre 1914 y 1926, a raíz del encargo de la familia. La reforma se centró especialmente en la fachada, la escalera y la capilla. En la primera Jujol da muestras de una concepción global y bastante detallada de su trabajo, manifestando un respeto evidente a la fachada existente al mantener las aperturas que explican la compartimentación de los muros interiores. El ejercicio que realiza en la fachada principal muestra claramente sus intenciones que quedaron recogidas en un solo dibujo de proyecto. Se añaden diferentes hiladas de teja plana que enfatizan la curva ondulante de la cornisa. Se introduce también otra pequeña cornisa que recoge la de la fachada lateral. Aparecen dos tribunas laterales que flanquean la tribuna principal que evoca la forma de una carroza. Ésta, con un minucioso trabajo de forja, saca dos "patas" que se apoyan a ambos lados de la puerta principal dotándola aún más protagonismo. Está presente, también, un esfuerzo por compensar el desequilibrio en la edificación original, con la colocación de una galería cubierta, como si de una casa adosada se tratara, y con el uso de policromías en la fachada. La casa negra tiene para Jujol una especial significación tanto religiosa como de tradición y cultura popular, por lo que se esfuerza en evidenciar la transfiguración de un elemento anónimo y convencional en otro con fuerte presencia de la mano del arquitecto.
  5. EU Mies Award

    Nominado
    L'Atlàntida (Centro de Artes Escénicas de Osona)

Bibliografía (7)

Bústia suggeriments

Et convidem a ajudar-nos a millorar la difusió de l'arquitectura catalana mitjançant aquest espai, on podràs proposar-nos obres, aportar o esmenar informació sobre obres, autors i fotògrafs, a més de fer-nos tots aquells comentaris que consideris.