Intro

Sobre el projecte

En aquesta primera etapa, el catàleg es focalitza en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any d’edificació de la primera xemeneia industrial de Barcelona que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.

El projecte neix amb l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que s’anirà actualitzant i ampliant, tot incorporant les obres contemporànies de major interès general, sempre amb una necessària perspectiva històrica suficient, alhora que afegint progressivament obres del nostre passat, amb l’ambiciós objectiu d’abastar un major període documental.

El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses branques i entitats associades al COAC i d’altres entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.

Cal mencionar especialment la incorporació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en alguns casos inèdita– documentació gràfica.

El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC i professionals i d’altres experts externs de totes les Demarcacions que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.

La voluntat d’aquest projecte és la d’esdevenir el fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau d’informació i documentació arquitectònica exemplar que passi a ser un referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directors de l’Arxiu Digital del COAC

credits

Qui som

Col·legi d’Arquitectes de Catalunya:

Àrea de Cultura

Directors:

2019-2020 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comissió Documental:

2019-2020 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar Ornaque

Col·laboradors Externs:

2019-2020 Lluis Andreu Sergi Ballester Maria Jesús Quintero

Amb el suport de:

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura

Entitats Col·laboradores:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

Disseny i Programació:

Nubilum Edittio

Obres

Sobre el mapa

Constel·lació

Cronologia

  1. Parc de la Devesa

    Martí Sureda Deulovol

    Parc de la Devesa

    Arbreda dedicada a la contenció fluvial a l’areny entre el riu Ter i el Güell —avui desviat—; amb 40 ha de superfície, és una de les platanedes urbanes més grans que es coneixen. Daten del 1400 les concessions reials per a l’explotació de la fusta, i del 1424 la donació estatal del parc a la ciutat. El mite n’atribueix la creació a l’època napolèonica: de fet, s’hi produí planimetria, reposició després del setge i ús com a camp de Mart (Vacani, Lamarque). El projecte es materialitza en els passeigs principals, la glorieta, els jardins afrancesats i els brolladors i l’ús sistemàtic del plàtan; la funció de parc urbà com a únic lloc d’esbarjo estiuenc s’allargarà fins a la generació del week-end rodat. Del 1891 al 1979 van clapejar el parc diverses concessions privades —plaça de toros, estadi d’atletisme, piscines, hípica, restaurant—, i des del 1966 un cinturó viari n’ha accentuat l’esmorteïda accessibilitat. Un pla especial del 1985-86, escassament aplicat, en va plantejar la recuperació amb la creació d’eixos per a vianants, l’eliminació d’opacitats concessionals, l’ampliació de les zones assolellades, la connexió amb el nord sobre el riu, etc. Els debats respecte als nous usos i la revitalització perduren el 2008. L’any 1996, la pressió dels comerciants per ubicar-hi àmplies zones d’aparcament va mediatitzar el projecte de vialitat, accessibilitat i espais perifèrics. A la perifèria trobem el palau firal (Llist. & Monts.,1987-89), part d’un ambiciós projecte amb auditori i palau de congressos —finalment guanyat per Bosch i Tarrús—, un gràcil edicle turístic (J. Bosch, 1964) i l’orgànic local Rosaleda (1963), de Masramon, Negre, Duixans i Masgrau.
  2. Bloc d'Habitatges Collell

    Martí Sureda Deulovol

  3. Bloc d'Habitatges Pol

    Martí Sureda Deulovol

    Bloc d'Habitatges Pol

    El tòpic d’una Girona vella i perdurablement medieval no s’adiu amb la realitat de quasi cap indret urbà: higienitzacions i noves alineacions (s. xix i xx) canviaren i densificaren nombroses trames i fàbriques preexistents. El neoclàssic vuitcentista fou un funcionalisme hostil a la continuïtat històrica. En aquest cas, l’elaborada foneria de les baranes i el joc de la terra cuita aporten expressió i relleu al bloc. L’original constava d’un pis menys.
  4. Teatre Municipal de Girona

    Martí Sureda Deulovol

  5. Plaça de Sant Agustí

    Martí Sureda Deulovol

    Plaça de Sant Agustí

    Cent trenta-vuit anys va durar la plasmació —alterada— d’una conspícua operació neoclàssica entre les moltes que la Il·lustració suscità a tot Europa. Un decadent convent agustinià del període 1608-80 fou confiscat (1836), parcel·lat i privatitzat sense projecte, i la proposta de Sureda va ser acceptada amb reticències pels nous propietaris. El projecte va definir amb claredat, a través dels documents del 1859, l’ordre edificatori dels fronts externs i del porxo públi de volta. La plaça ocupa una superfície de 92 x 45 m i està circumdada per porxos, molt amplis als costats llargs. La prefiguració interna dels habitatges denota una actitud higienista més profunda que la simple creació d’escenografies urbanes. Al front est va fracassar la interposició d’un immoble públic destinat a marcar una inflexió axial en la seqüència de projecte, i el 1900 Sureda i Vila, fill de l’autor, dissocià el front nord per enllaçar la plaça i les noves rondes de la muralla. Així, l’operació —potser la més ambiciosa de l’urbanisme vuitcentista— va anar quedant desnaturalitzada, i encara més amb les recents i empobrides versions del seu llenguatge. Al centre se situen l’escultura Girona, 1809, de Parera (1894), i l’enjardinament (1924) de R. Giralt. El 1994 es va redactar un projecte municipal de restauració de façanes i porxos i de revaloració de l’espai central, concretat de moment en successives accions d’ampliació de l’espai perifèric a càrrec dels propietaris.
  6. Església del Sagrat Cor de Girona

    Francesc Manuel Almeda, Martí Sureda Deulovol

    Església del Sagrat Cor de Girona

    En una paradoxa universal, just quan l’enginyeria de l’acer imposa la seva nuesa, l’ansietat ideològica per una arquitectura noble evoca el gòtic, entre altres revivals. Enmig dels escassos exemples locals (la reconstrucció del temple del Mercadal, el col·legi dels salesians), aquest destaca per dimensió i façana. L’espai consta de tres naus d’elevació notable, formades per columnes nervades i sense creuer. El llenguatge neogòtic és epidèrmic, molt succintament un estil, i no fa aportacions arquitectòniques significatives.

Bibliografia