Ubicades al districte de l'Eixample, les Cases Cerdà són tres edificis molt similars que conformen tres dels quatre xamfrans de la cruïlla entre els carrers Consell de Cent i Roger de Llúria. Són edificis entre mitgeres d'habitatges que comparteixen les mateixes directrius tant urbanístiques com les solucions constructives.
Es tracta d'edificis que compleixen de manera força exacta els paràmetres proposats per Ildefons Cerdà per l'Eixample; profunditats edificables al voltant de deu metres i d'alçades entre quatre i cinc plantes. Compositivament tots ells presenten composicions de geometries molt regulars que potencien la component vertical tant en els eixos com en les proporcions de finestres. Les solucions constructives són sòlides i austeres i les decoracions són simples, només oferint riquesa visual amb la presència d'esgrafiats en les façanes a carrer.
Els tres edificis són equivalents en tots els aspectes. Dos d'ells, els números 340 i 371 de Consell de Cent, són idèntics i només es diferencien del tercer pel material de les baranes i la presència d'esgrafiats. Aquests dos edificis mostren una composició de façanes tan regular i ritmada que l'única referència a la centralitat ve donada per un sol balcó al mig del xamfrà. Ni tan sols la dimensió de la balconera corresponent al balcó central se surt del cànon de la façana. En les seves façanes completament planes, els eixos verticals de balconeres amb barana integrada en el mur de façana són contrarestats per petites cornises que separen les plantes. Els esgrafiats aporten riquesa de formes i colors a unes façanes on domina l'austeritat compositiva i decorativa. La seva distribució en alçada és planta baixa i quatre pisos. L'última planta substitueix la balconera per una finestra quadrada. Presenta un àtic de recent construcció que es va realitzar amb la transformació de l'edifici en hotel. El tret diferencial d'aquests dos edificis és la utilització de baranes de ceràmica en totes les seves balconeres.
D'altra banda, l'edifici de Consell de Cent 369 amb Roger de Llúria 51, malgrat que segueix les mateixes directrius formals i urbanístiques dels altres dos, manté dues solucions constructives en façana diferenciades; la utilització de baranes metàl·liques i la incorporació de galeries vidriades en les dues cantonades del xamfrà. En aquest cas manté la solució de balconera fins a l'última planta i no disposa d'esgrafiats de façana.
Les distribucions interiors són endreçades amb poques escales comunitàries i pisos amplis ben il·luminats. La planta baixa de tots tres edificis presenten obertures per locals amb arcs escarsers sense decoracions.
La teulada de tots tres és plana amb terrat. El perímetre del coronament se soluciona amb un ampit d'obra massís recolzat sobre una cornisa de perfil continu de caràcter clàssic.
Artísticament cal destacar els delicats esgrafiats, atribuïts a l'artista italià Bellamini, on apareixen un reguitzell de figures humanes idealitzades sobre pedestals i altres formes ornamentals classicistes. Destaca la utilització dels esgrafiats per part de l'artista per afegir un ordre clàssic a les façanes especialment al voltant de les nues obertures com són entaulaments i frontons.
Les cases Cerdà, construïdes el 1863, corresponen perfectament a una de les tipologies proposades en el "Plano de Reforma y Ensanche", aprovat el 1859, i concretament a una de les possibles solucions per als polèmics xamfrans del Pla Cerdà: immediatament després de l'aprovació de la "Ley del Ensanche de Barcelona" el 1859 es van crear empreses per fomentar la seva creació i construcció. El desenvolupament urbanístic de Barcelona tingué com a eix el Passeig de Gràcia, on els diversos jardins d'esbarjo que hi havia s'anaren convertint en teatres a mesura que hi afluïa la població. El primer sector de l'Eixample que es va edificar fou l'anomenada posteriorment "Dreta de l'Eixample", entre el Passeig de Gràcia, el Passeig de Sant Joan, la Gran Via i la Diagonal, on es construïren les cases d'en Cerdà i el Passatge Permanyer (1864), que van actuar com a potenciadors de la resta de la zona. El terreny comprès en la confluència del carrer de Llúria i el carrer del Consell de Cent fou anomenat popularment, d'ençà de la seva fundació, Plaça Cerdà, però realment l'atribució d'aquest nom es deu al propietari dels terrenys, Josep Cerdà i Soler, comerciant barceloní que els cedí per a l'obertura i organització dels carrers.
