El 1907 es va inaugurar l’Hospital Clínic de Barcelona i amb ell, la Facultat de Medicina, pertanyent a la Universitat de Barcelona.
Amb això es veien satisfetes les antigues aspiracions d'abandonar els edificis de la Rambla dels Estudis, que van acollir la Facultat de Medicina al seu retorn de l'exili borbònic, a causa del decret de Nova Planta de 1716.
L'evolució dels estudis de medicina, i concretament el salt qualitatiu que va significar la llei de 1983, va exigir una adaptació a les noves demandes. La principal característica d'aquesta transformació va ser la de crear departaments dedicats a la investigació i fomentar el coneixement, base de les universitats modernes.
En certa mesura aquestes transformacions han estat possibles gràcies a la qualitat dels espais, la formalització respon a criteris de neutralitat funcional, que fa molt senzill el pas d'aularis a laboratoris, encara que aquests necessiten d'un equipament complex i molt específic. El traçat clàssic del repertori modèlic, en la més estricta tradició beauxartiana, ha estat respectat i fins i tot millorat en alguns punts. Cal recalcar que la grandesa dels espais comuns, d'una dimensió certament atractiva i ritual, d'alguna cosa que supera l'estricta necessitat, com l'escala principal, l'aula magna, el claustre o els corredors de distribució, imprimeixen una claredat i grandiositat arquitectònica que mereixia ser conservada.
La exigències espacials ens han obligat a incorporar la planta soterrani i la planta sota coberta, a part de l’increment que ha representant la partició dels aularis, mitjançant un forjat intermedi.
Els nuclis d'escales situats als laterals han estat reubicats centralment en un espai on creiem havien d'haver estat. En aquests punts, la nostra proposta millora l'organització tipològica de la planta clàssica. Aquesta escala dóna pas a les plantes originals i les noves, introduïdes mitjançant la partició de forjats dels nivells un i tres.
La manera com aquestes noves plantes arriben a la façana, per tal d'evitar la solució de partir en dos la finestra, ens va portar a fer dependre el nou nivell de l'antic, com si es tractés d'un dúplex. Per això hem construït unes escales interiors disposades de manera paral · lela a la façana que resolen les connexions verticals seguint un ordre més tipològic que funcional.
Les façanes es composen de finestres amb llindes i brancals de pedra, disposades ordenadament sobre una base d'estuc, el nafrat és sensiblement complex, i comprès entre impostes, cornises i pilastres dins del llenguatge clàssic al qual respon tot el projecte, pel que la seva rehabilitació presentava un interès especial.
La qualitat de la pedra no està a l'altura de l'empaquetatge que es va voler donar a l'edifici. Es tracta d'una pedra que no ha tancat el període geològic de formació que li corresponia, per tant, tan fàcil de treballar com ràpid de descompondre, sobretot en les parts més exposades a les inclemències del temps.
Una vegada sanejades les pedres, s'ha recuperat la forma que tenien, però només com a base per sostenir una xapa de zinc, de manera que s'ha incorporat una cal·ligrafia més complexa que l'original i que dóna lleugeresa a una composició més massiva que dòrica.