Edifici d'habitatges de planta baixa i quatre pisos, amb cornisa i terrat. La façana principal a la Baixada de la Seu està ordenada simètricament segons tres eixos verticals que corresponen als tres portals de planta baixa. Tipologia clàssica amb entresòl, principal i dos pisos, la diferenciació social dels quals ve marcada per la importància dels balcons: a l'entresòl, baranes a pla de façana; a la planta principal, balconada, i a la resta, balcons individuals decreixents en alçada. Té pilastres de separació dels balcons, quasi planes, rematades amb capitells jònics. Cornisa amb permòdols i imbricacions. La façana al carrer del Bisbe és plana, amb escasses obertures.

En la Font-Monument hi veiem tres parts: base, columna i estàtua. La base és quadrangular amb 8 brolladors, que són relleus de cares humanes. La columna és d'estil dòric, amb la part inferior del fust estriada, i la superior presenta unes noies dansant amb càntirs a la mà (símbol de l'alegria ciutadana). La base presenta garlandes als costats i animals als angles. L'estàtua representa el rei Neptú coronat i amb la fitora a la mà dreta. La portada d'aigües de l'Espelt va tenir uns efectes espectaculars sobre la població i la millor demostració la tenim en el monuments aixecats per commemorar l'efemèride. El monument formava part d'un conjunt de quatre fonts públiques projectades com a culminació de la portada d'aigües. L'obra de la font havia estat planejada per Francesc Vallès, enginyer d'ascendència francesa, i la realització artística va ésser feta per l'escultor Damià Campeny. Va ésser inaugurat l'onze de juny de l'any 1832. L'any 1970 l'ajuntament va fer reconstruït el monument. L'obra va ser realitzada per Hugo Pratch sota la direcció de l'arquitecte Joan Bassegoda i Nonell.

Forma un clos rectangular de direcció N-S, amb una capella al centre del mur nord i un portal d'accés al recinte de la part sud, amb fileres de nínxols a banda i banda. El portal presenta dues columnes estriades, amb capitells que sostenen un arquitrau, damunt del qual hi ha una creu de marbre i una làpida, també de marbre amb un rellotge de sorra, una torxa i una dalla. Damunt de l'arquitrau hi ha una inscripció. En el mateix mur del portal, de cara a migdia hi ha dues torrelles de pedra picada que trenquen la monotonia del mur. És construït amb totxo i arrebossat al damunt. L'estat de conservació és força bo. Capella del cementiri: Es troba adossada al mur nord del recinte, mirant vers migdia. És de petites dimensions i presenta un atri, amb frontó triangular sense decorar i l'arquitrau, també llis. Aquests elements són sostinguts per columnes de fust llis. El portal d'accés és rectangular. L'edifici és cobert a dues vessants i el capcer és triangular formant una mena de frontó, coronat per un petit campaneret d'espadanya amb campana.

Es tracta d’un bloc format per cinc cases concebudes amb un tractament unitari. La composició respon als criteris del neoclassicisme i incorpora l’ús de porxos a la planta baixa. A la façana destaquen els elements decoratius de terracota i de ferro fos, utilitzats tant amb funció ornamental com estructural. L’edifici forma part d’un projecte més ampli d’ordenació urbanística de tot el sector.

Element lineal i simètric compost per dos cossos principals destinats a l’administració i als serveis del cementiri. El conjunt actua com a separació entre la zona d’arribada i enjardinada, i l’espai pròpiament destinat als enterraments.

Situada al sud-est del nucli de Sant Salvador de Guardiola, prop de la Casa nova del Brunet. La torre d'En Brunet era una torre de telegrafia òptica militar. L'edificació presenta la tipologia clàssica d'aquest tipus de construccions. Era de planta quadrada i tenia un cos rectangular defensiu d'avantguarda adossat a la cara nord, a més a més l'encerclava un fossat. En alçat es componia d'una planta baixa lleugerament atalussada amb quatre espitlleres a cada cara, un pis superior amb espitlleres i finestres, i finalment un terrat (parcialment enrunat). La porta d'accés s'obria a l'alçada del primer pis de la cara sud, probablement s'hi accedia mitjançant una escala de fusta que es guardava a l'interior. Els murs són de maçoneria de pedra rústica arrebossada i la divisòria dels pisos està marcada per un perfil sobreeixit. La torre del Brunet formava part de la línia de telegrafia òptica militar Barcelona-Manresa-Solsona. Aquesta línia compartia les set primeres torres telegràfiques amb la línia de Barcelona-Lleida. Així doncs, la línia començava a la torre del Castell de Montjuïc i continuava fins a la torre de Can Maçana o la Guardia, a la vil·la del Bruc. Després girava cap a nord en direcció a la torre del Brunet. La torre del Brunet, a 420 m. d'alçada, tenia visual directa amb la torre anterior de Can Maçana del Bruc situada a 7,4 km. de distància en direcció sud. La torre posterior era la de Puigterrà de Manresa, a 6,8 km. en direcció nord (desapareguda). La torre posterior conservada a aquesta darrera és la de Sant Martí de Torroella a Sant Joan de Vilatorrada. La torre d'En Brunet formava part de la línia de telegrafia òptica militar Barcelona-Manresa-Solsona. La telegrafia òptica és un sistema que es basa en una sèrie de senyals realitzats en un punt alt, com pot ser una torre o un campanar, per un operari i que un altre operari veu des de un altre punt, comunicat visualment, i el repeteix; d'aquesta manera un missatge es pot transmetre ràpidament des d'un punt a l'altre de la línia. Hi havia diverses maneres de realitzar les senyals, com un alt pal de fusta amb dos travessers als extrems que, accionats per politges, podien canviar de posició; cada posició era una lletra o clau que gràcies a un llibre de claus es podia desxifrar. Els operaris o torrers, disposaven d'unes ulleres de llarga vista que van permetre que la distància entre els diferents punts fos més gran que si no disposessin d'elles. Mentre que a països com França o Anglaterra ja s'havien construït línies de telegrafia òptica a finals del segle XVIII, a Espanya no s'inicia la construcció fins el 1844, moment que en alguns països ja s'havia començat a utilitzar la telegrafia elèctrica. La creació d'una línia implicava la instal·lació dels sistemes de comunicació en punts alts ja existents o la construcció de torres en els llocs on la distància era massa gran. A Catalunya, la primera línia procedia de València i arribava a la Jonquera passant per Barcelona. Durant la Guerra dels Matiners (1846-1849), el marquès del Duero, capità general de Catalunya, va encarregar el desenvolupament d'una important xarxa de telegrafia òptica fixa militar. Es van crear 6 línies, entre elles la de Manresa - Vic - Girona. Al 1853 es construeix la primera línia de telegrafia elèctrica entre Madrid i Irun, aquest fet marcarà l'inici de l'abandonament de la telegrafia òptica i el desús de les torres construïdes per aquest fi. Al 1857 es produeix el desmantellament i abandonament de les torres de telegrafia civil, i, al 1862, s'oficialitza l'abandonament de les torres militars. D'aquesta manera es posa fi a la curta història de la telegrafia òptica a Catalunya però que va deixar com a testimoni les torres de telègraf.

Antiga fàbrica tèxtil amb varies naus, xemeneies, un aqüeducte, cases pels treballadors i una església amb escola. Són construccions senzilles i funcionals, de pedra i maó amb teulada a dues aigües. Les xemeneies conservades tenen diverses formes com una rectangular o altre helicoïdal. Es conserva la Turbina Planas de 1400 CV. La Colònia Sedó va ser fundada el 1846 per Miquel Puig i Catasús, que va construir al costat d'un antic molí fariner ja existent ("Can Broquetes"), una fàbrica tèxtil que creixeria ràpidament, fins adoptar les característiques pròpies d'una colònia industrial i, finalment, al segle XX convertir-se en una de les empreses més grans i importants dins la història econòmica i industrial de Catalunya. A la mort de Miquel Puig (1863) el substituí el seu fill, Josep Puig i Llagostera, que inicià la construcció de vivendes per als treballadors, amplià la fàbrica i projecta diverses obres de desenvolupament. Fou el seu administrador i substitut, Antoni Sedó i Pàmies, qui culminaria el procés de creixement i formació de la colònia industrial que portaria el seu nom i qui desenvolupà tot el procés de producció tèxtil. Al mateix temps engrandí la colònia obrera amb nous habitatges per als treballadors i les seves famílies, amb instal·lació de botigues, escoles, l'església, un dispensari, cinema i casino entre d'altres. Tot el conjunt de la colònia obrera estava situat al costat mateix de la fàbrica i s'estructurava en blocs allargats de vivendes de planta baixa i dos pisos que formaven set carrers paral·lels entre si. Al mig d'aquests carrers paral·lels hi havia l'església i, a banda i banda, les escoles. Després de la Guerra Civil de 1936-1939 la colònia arribà al màxim creixement, però alhora s'iniciaria els primers símptomes de crisi. Actualment la colònia Sedó s'ha reconvertir en un important polígon industrial on hi ha diferents empreses i activitats industrials. En un d'aquests espais industrials se situa el nucli central del Museu de la Colònia Sedó.

Façana monumental amb la porta principal decorada amb pilastres i gran cornisa, sota la qual hi ha un fris amb un baix relleu que representa Jesús pujant al Calvari. Les parets laterals a dita porta estan decorades amb grans làpides. A l'interior, la porta reprodueix la façana d'un temple grec amb dues columnes de capitells dòrics i frontó triangular. A cada banda es desenvolupa un corredor amb columnes clàssiques (12 a cada costat) d'ordre toscà, fins a trobar l'església. En aquests corredors hi ha practicats els nínxols, alguns de gran valor artístic. Dins el recinte tancat pels pòrtics i l'entrada estant disseminats de manera ordenada els panteons i sepulcres familiars, alguns d'ells veritables obres d'arquitectura i escultura de gran qualitat que fan del conjunt un atractiu mostrari dels estils de finals del XIX i començaments del XX. Cal destacar: el sepulcre de la família Portabella i Argullol, construït per l'arquitecte Bernat Pejoan i l'escultor Josep Llimona; el panteó de la família Serra i Santamans, d'estil neoromànic, i el de la família Borràs, d'estil neogòtic. La capella del cementiri és de composició i formalització clàssiques, molt adient al conjunt de la façana exterior-interior. Projecte de l'edifici del 1846.

Edifici entre mitgeres de planta baixa i quatre plantes, estructurat al voltant d’un pati central accessible des del carrer, des del qual arrenca l’escala que comunica amb les plantes superiors. La planta presenta un esquema simètric que es reflecteix també en la façana, amb una composició vinculada a la dels edificis del perímetre de la plaça Reial. Les tres primeres plantes s’articulen mitjançant una composició d’ordre superior, amb columnes estriades coronades per grans capitells jònics que sostenen una cornisa destacada. Entre aquesta i la cornisa superior, rematada amb permòdols decorats, se situa la quarta planta. La unitat de les tres primeres plantes queda reforçada per un balcó corregut al pis principal, que emmarca inferiorment aquesta composició d’inspiració clàssica.

Edifici entre mitgeres de planta baixa i i cinc pisos, que destaca pels relleus i el fris superior de terracota amb motius al·legòrics al teatre. La façana presenta una marcada simetria vertical, que n’ordena la composició. A la segona planta hi sobresurt una balconada, mentre que una cornisa potent separa els pisos quart i cinquè. Finalment, una balustrada corona la part superior de l’edifici.

Edifici entre mitgeres de planta baixa i quatre plantes, amb una composició pròpia del segle XIX i una façana ordenada i regular. A la primera planta destaca una balconera correguda, mentre que a la resta de nivells hi ha tres balcons per pis que disminueixen progressivament cap amunt, generant un efecte de perspectiva. En aquest primer nivell s’hi desenvolupa un pas circumdant d’estil neoclàssic, resolt amb columnes de capitell motllurat, que aporta singularitat al conjunt. L’element més rellevant és el pati interior, de planta quadrada, amb una obertura per planta a cada façana. A la façana frontal del pati hi ha un tram d’escala que condueix a l’accés principal dels habitatges, amb quatre habitatges per replà. Les obertures del primer pis estan emmarcades per columnes rematades amb motllures, mentre que a la tercera planta les obertures són de llinda.

Edifici entre mitgeres de planta baixa, pis principal i quatre pisos superiors. Com a elements singulars cal destacar les decoracions de terracota, especialment situades als brancals i llindes dels balcons del pis principal, així com els medallons amb cares d’home i dona que ocupen els espais entre les obertures d’aquesta planta. Aquest mateix esquema decoratiu es repeteix a la façana del carrer del Vidre, tot i que sense la decoració específica dels entorns dels balcons.

La façana es compon de tres arcades que arrenquen al primer pis, on s’obre una balconada de marbre. Tant al centre com als extrems s’hi disposen figures al·legòriques. El conjunt queda rematat per un frontó semicircular amb rellotge, baix relleus i plafons amb figures decoratives. L’edifici tenia un ús polivalent i incloïa botigues, un night club, cinema, cabaret, club d’escacs i billar, així com taquilles per a la venda d’entrades de braus.

Composició inscrita dins l’estil de la Plaça Reial, amb una estructura de planta baixa, pis principal i dues plantes superiors, aquestes darreres articulades per un ordre nou format per columnes estriades amb capitells compostos que sostenen una cornisa elevada amb permòdols. A diferència del que és habitual, no hi ha una tercera planta per damunt d’aquesta cornisa, sinó que s’hi disposa directament una coberta a la catalana. Cal remarcar la complexitat dels enreixats dels balcons, així com la riquesa decorativa dels permòdols situats sota les llosanes.

Edifici entre mitgeres en cantonada, de planta baixa i quatre plantes. La façana presenta un tractament acurat, amb obertures emmarcades per brancals i llindes de pedra. Es produeix una progressiva reducció dels balcons en alçada, amb baranes de ferro. La composició es completa amb una imposta que marca el forjat de l’última planta i una cornisa de coronament. Destaca la presència d’elements ornamentals verticals amb motius vegetals i medallons de terracota.

Aquest edifici típic del segle XIX destaca per la qualitat de la seva composició arquitectònica i per la riquesa decorativa de la façana. Consta de planta baixa, entresòl i quatre pisos, organitzats segons una composició classicista i equilibrada. La façana incorpora elements ornamentals característics de l’època, com la decoració de terracota al primer pis, columnes adossades, balustres a l’últim nivell i una cornisa de coronament que reforça l’elegància i unitat del conjunt.

Façana de composició simètrica, articulada a partir de tres balcons per planta, a excepció del pis principal, que presenta un balcó corregut de cap a cap. L’edifici consta de planta baixa, un pis principal, decorat amb medallons de terracota que representen figures humanes, dos pisos superiors units verticalment per grans elements també de terracota, i una darrera planta situada sota la cornisa, sense cap tipus de decoració. Cal destacar la qualitat dels enreixats dels balcons, de caràcter marcadament barroc.

Edifici de tres plantes amb un porxo de ferro. Té un pavelló independent de lavabos. D'imatge classicitzant, amb maons estucats a la façana, distingia les estacions de la línia de ferrocarril M.Z.A. a la zona.