Església d'una sola nau amb capelles laterals entre contraforts. Arcs torals amb volta entre arc a la nau i volta de canó a les capelles laterals. Coberta a dues aigües de teula àrab. Accés per escalinata central. Capella annexa del Santíssim, de planta rectangular amb petita cúpula i llanterna, amb cobertes de teula àrab. Campanar octogonal amb coberta de pavelló de rajols vidriada. L'estil de l'edifici és el neoclassicisme, amb alguns elements historicistes. El sostre i la cúpula de la capella del Santíssim estan organitzat seguint les pautes de la tradició gaudiniana i formen arcs parabòlics i una estrella de vuit punxes al mig de la qual s'obre una claraboia amb vidres de colors. Les parets estan ornamentades amb mosaic de colors amb representacions florals (lliris) i simbòliques (els símbols dels quatre evangelistes). Destaca el retaule compost per una fornícula d'arc de mig punt central, amb la imatge de Sant Pere (de fusta policromada) vestit amb túnica i mantell i portant orla i els seus atributs, emmarcada per relleus de bronze de marcs quadrangulars, amb les representacions de les escenes de la vida del Sant (els miracles, l'estada a la presó, la fugida de la ciutat, etc. També conserva pintures murals, polícromes, figuratives, on es representen dues escenes de la vida de Sant Pere, aqui està dedicada l'església. Una escena representa a Pere pescant i Crist que el crida, en un primer pla, sobre un fons de paisatge marítim. L'altra, disposada en un interior arquitectònic, on Pere rep les funcions de Sant Pere, envoltat dels altres apòstols i deixebles. Ambdues escenes estan emmarcades amb una orla ornamentada de fullatge estilitzats. El 14 de juny de l'any 1857 va col·locar-se la primera pedra de l'església parroquial de Sant Pere. El 16 de novembre del 1860 va enfonsar-se una de les arcades de la nau central (els arquitectes Josep Simó i Fontcuberta i Elies Rogent van visitar Gelida per tal d'obrir l'expedient de responsabilitat per la caiguda de l'arc). El 1862 es reemprenen les obres sota la direcció de Josep Simó i Fontcuberta, i el 1871 (25 de juny) s'acabaren i es va traslladar el sagrari. El 24 d'abril del 1916 es va col·locar la primera pedra de la capella del Santíssim. El projecte de l'església és de l'arquitecte Francesc Vallès. la direcció de les obres va ser encomanada a Josep Nolla i a Ramon Urpí. A partir del 1862 la direcció la va portar Josep Simó. La capella del Santíssim és de l'arquitecte Isidre Puig i Boada.

El convent, de planta rectangular i coberta plana és format d'un altre cos, més alt, afegit a la part posterior, també amb cobertura plana i, a més, l'edifici de la capella, a un costat i mirant també a la façana principal. Tots els murs es presenten arrebossats (en algun sector es veu la pedra que hi ha sota). Les finestres són remarcades per un guardapols de mig punt (menys a les de la part posterior al primer i segon pis). Tota la cornisa, que a la part posterior fa ondulacions, descansa damunt d'una nombrosa sèrie de mènsules. La capella presenta un acabament amb una mena de frontó. Té un rosetó semicircular i damunt la porta un arrebossat d'arc de mig punt forma una mena de timpà. No es veu com és la coberta. Fou aixecat el 1862 al lloc dels estricadors de la confraria de Sant Sebastià. Ja el 1858 s'establí a Capellades la segona comunitat de terciàries caputxines de l'institut de la Mare del Diví Pastor, dedicat a l'ensenyament i fundat per l'igualadí P.Josep Tous i Soler (1811-1871).

La façana d’aquesta església gòtica era, a finals del segle xix, molt diferent de com la veiem ara. Constava d’una façana llisa amb sis finestres, semblant a una casa ordinària, on hi havia l’Arxiu i altres dependències, i una entrada renaixentista en un cos avançat amb tres portes, coronada amb uns elements decoratius esfèrics. Es va veure la necessitat de dotar-la d’una altra façana, que fos a la vegada més adient amb l’estil gòtic primigeni de la parròquia. August Font i Carreras era l’arquitecte d’aquesta església durant aquest temps i va dirigir totes aquestes reformes. Va ser una obra important, ja que va dotar l’església d’una imatge nova per complet i la seva primera obra de caire religiós. El 23 de juny de 1879 van començar les obres del conjunt, que es van enllestir l’any 1881. A l’Arxiu de l’església es conserva el disseny de Font per a la façana. Estilísticament, segueix la tipologia de façana del gòtic català o meridional, amb poca ornamentació i la senzillesa com a característica principal. Amb el gran finestral amb arc apuntat emfatitzant la vertical i a la part baixa, una portada també amb arc apuntat, com les dues finestres que la flanquegen, amb timpà decorat amb la Mare de Déu amb el nen i els dos sants de l’advocació de la parròquia agenollats als seus peus. Les arquivoltes, senzilles, sense decoració, deixen pas a un gablet acabat amb un floró. Un error comú en algunes publicacions, és esmentar Josep Oriol Mestres com a autor de la façana d’aquesta església i no August Font. Podria ser pel fet que tots dos van treballar junts en la façana de la catedral, però Mestres mai no va tenir res a veure amb aquest projecte, si bé havia treballat a Sant Just en alguna reforma d’altar anterior.

Josep Maria Bocabella i Verdaguer va fundar l’any 1866 l’Associació Espiritual de Devots de Sant Josep en un moment en què el fenomen de la descristianització es veia propulsat per la Revolució Industrial i els canvis socials. A partir de l’any 1874 l’associació es planteja la construcció d’un nou temple expiatori, seguint la tendència d’altres associacions religioses que estaven erigint temples Europa, com els de Roma (Sacro Cuore de Gesù, 1870) o París (Basílique du Sacré-Cour de Montmatre, 1873). El temple havia de ser una còpia de la Basílica de Loreto (Les Marques, Itàlia), inclosa la seva reproducció de la Santa Casa de Natzaret, que és on va viure la Sagrada Família i a qui es vol dedicar el Temple. Per bastir una obra tan monumental l’associació encarrega el projecte a l’arquitecte diocesà Francisco de Paula del Villar y Lozano. El reconegut arquitecte no accepta fer una còpia d’un projecte existent i realitza un projecte d’estil neogòtic de creu llatina amb unes dimensions totals considerables (44x97m), un gran cimbori a sobre del creuer i una torre a sobre de la façana principal, amb alçades de 80 i 100 metres respectivament. Aquestes dimensions ens demostren que no es tractava d’una església convencional, ja que el projecte superava en alçada la pròpia catedral de Barcelona, on el cimbori actual –que és posterior- només arriba als 70 metres. El 19 de març de 1882, dia de Sant Josep el patró de l’associació- s’inicien les obres a la Cripta i a principis de l’any següent, quan els murs estaven a mitja alçada, sorgiren discrepàncies sobre el sistema constructiu -que l’associació josefina volia executar de forma més econòmica- , que acaben provocant la dimissió de Villar.

Església de planta de creu llatina té 32x16 m al seus braços i la nau principal segueix el sistema constructiu ogival: encreuament d'arcs en diagonal i volta de creuer. Als murs laterals s'obren sis capelles que funcionen com contraforts de la nau central. Just passat la porta principal es troben d'una banda el baptisteri i de l'altra l'escala que puja al cor. En el transsepte s'alça un cimbori octogonal sostingut per quatre voltes volades. El presbiteri és emmarcat per un absis poligonal amb una girola que envolta l'altar major; al darrera d'aquest està la sagristia amb l'escala d'accés al campanar i al panteó-cripta. L'edifici presenta una projecció vertical que es lleu també a la façana principal que té un pòrtic d'entrada que consta de dues columnes cilíndriques amb capitells de motius vegetals que sostenen un arc apuntat de petites dovelles. Al costat hi ha dos columnes quadrades acabades amb pinacle. La teulada del pòrtic té pendent molt pronunciada i es remata per una cornisa en pedra amb tres flors de lis per cada banda i una creu al damunt, en el mig. Unes gàrgoles de pedra sense ornamentació especial permeten el desguàs. A la part superior de la façana principal hi ha una espadanya de dos pisos, a la part superior té una obertura, a la inferior dues. La façana posterior també és elaborada amb gran cura i té una gran portalada amb arquivoltes que condueix al panteó-cripta. A mitja alçada s'obren cinc finestres que donen llum a la sagristia i per sobre d'aquestes, a la part alta es troba un rosetó de proporcions mitjanes. Els vitralls formats per vidres emplomats, són elements decoratius importants i representen escenes religioses (la Santa Fe, l'Eucaristia i el Baptisme) i figures geomètriques. Els materials utilitzats a l'església són la pedra devastada i el totxo de terra cuita, a excepció de les façanes que son fetes amb carreus ben tallats. Construïda a l'any 1877 segons el projecte de l'arquitecte José torres i Argullo, es va reconeixer com "La catedral de l'Alt Llobregat" la seva importància augmentà quan va rebre les relíquies de Santa Aurèlia de Niça. L'impulsor de Cal Pons -una de les colònies industrials més interessants de Catalunya a nivell urbanístic i arquitectònic- fou Josep Pons i Enrich, nascut a Manresa l'any 1811, descendent d'una família manresana vinculada a la indústria de la seda durant el segle XVIII. Josep Pons esdevingué, a partir de mitjan segle XIX, un important industrial cotoner que fou, també, polític, fundador de la Caixa de Manresa i promotor del ferrocarril de Manresa a Berga. Josep Pons, l'any 1875, comprà els terrenys de Cal Garrigal -que posteriorment amplià amb la compra de més terrenys de masies dels voltants- amb la intenció de construir-hi una colònia industrial. L'any següent obtingué el permís d'aprofitament industrial de l'aigua del riu Llobregat i seguidament féu construir la resclosa, el canal, la sala de turbines i la fàbrica, que s'inaugurà l'any 1880. Al costat de l'espai industrial es començaren a construir, també, els habitatges on haurien de viure els treballadors de Cal Pons. Aquests habitatges, construïts en dues etapes diferents (1875 i 1890), formen el carrer d'Orient, el més emblemàtic de la colònia. Els majordoms i els encarregats vivien en pisos annexos a la fàbrica, mentre que els habitatges del carrer de la Baixada i de la plaça del Centre, on hi havia la botiga, el cafè, la fonda, el forn de pa i altres serveis, foren ocupats per famílies vinculades als serveis de la colònia. Un dels edificis més importants de Cal Pons, pels serveis que acollia, fou el que es construí, annex a l'església, l'any 1893. Aquest espai incloïa l'escola, el convent de les monges, la residència de les noies i el teatre. Els edificis més emblemàtics -per la seva espectacularitat- de la colònia, però, eren i són uns altres: l'església i les torres dels amos. L'església, inaugurada el 1887, fou qualificada, per la premsa de l'època, com la "Catedral de l'Alt Llobregat". Les dues torres, situades al voltant d'un jardí, foren construïdes abans de l'any 1885 (la vella) i el 1897 (la nova). El conjunt de la colònia en construcció fou envoltat per una muralla d'uns dos metres d'alçada que tenia tres portals i dues portes. Els porters i el "sereno" vigilaven que cap treballador entrés o sortís del perímetre de la colònia més tard de les 8 o les 9 del vespre (depenent de l'època de l'any). Aquesta muralla fou enderrocada durant la Guerra Civil i ja no es reconstruí. Des del 2009 l'església acull el Centre d'Interpretació de l'Església de la Colònia Pons, a través de tres espais museïtzats, dóna a conèixer el paper que va jugar l'Església en la consolidació del sistema de colònia industrial a Catalunya, tant des del punt de vista dels treballadors i treballadores com dels amos de les colònies. El Centre d'interpretació és format per moderns sistemes d'interpretació i les tècniques audiovisuals més capdavanteres, que aconsegueixen traslladar el visitant a un entorn suggestiu i vivencial. El projecte de museïtzació se centra en tres espais de l'edifici religiós (la capella de Santa Llúcia, el cor i la cripta) i s'integra i conviu respectuosament amb aquest, compatible amb la principal funció que encara té l'edifici: la religiosa, amb un horari de misses i d'actes litúrgics que el centre d'interpretació respecta en tot moment.

Ubicada a l'illa delimitada pels carrers Tapioles, Blai, Margarit i l'avinguda del Paral·lel del districte de Sants-Montjuïc, l'església de Santa Madrona afronta al carrer Tapioles. Es tracta d'un edifici religiós, de finals del segle XIX, que fa d'església i rectoria. Cal fer esment, pel seu valor històric i per la seva especial protecció, del portal posterior de l'església. Aquest és un portal barroc que procedeix de l'antiga església. L'església té planta cruciforme, amb la façana principal afrontant al carrer Tapioles. Té una única nau amb capelles laterals entre els contraforts. El seu absis queda dins del pati d'illa, envoltat de construccions auxiliars darrere d'edificis d'habitatges. Un petit passatge comunica la zona de l'absis amb el carrer Margarit, permetent la visió de la Porta del Convent de Sant Joan de Jerusalem. La façana principal, orientada a est, té una composició simètrica dividida en tres parts; la nau principal i el cos de capelles a cada lateral. A la part de la nau apareix una zona sobresortint del pla de façana que incorpora l'accés i una rosassa a la part superior d'un finestral de proporcions verticals amb vidres policromats. La portalada d'accés té una porta rectangular flanquejada per columnes. Com a continuació d'aquests elements s'alcen quatre arquivoltes que s'uneixen en un arc apuntat. La nau expressa en façana els pendents de la coberta, que és de dos vessants, seguint les capelles la mateixa pendent a una alçada més baixa. Tots els ràfecs són perfils classicistes de pedra amb arcuacions a sota. El campanar està situat a la zona central de la façana principal i s'alça com a continuació de la part sobresortida d'aquesta façana. El campanar s'eleva, per sobre de la nau, fins a una alçada similar a la de la mateixa nau. Aquesta imponent alçada es va assolint amb diferents canvis de planta del campanar, passant primer de quadrada a octogonal, i després reduint-hi la dimensió d'aquesta. La façana a sud és cega a excepció d'un rosetó de grans dimensions amb vitralls policroms en la façana del transsepte i unes finestres circulars petites entre els contraforts de la nau. Les cobertes són totes a dos vessants i la coronació del creuer es fa amb una cúpula semiesfèrica de diàmetre equivalent a la nau central. Aquesta volta està il·luminada per finestres perimetrals d'arc apuntat situades al cimbori. L'absis es cobreix amb una altra cúpula més reduïda. El parament de totes les façanes estan fets amb carreus de pedra disposats regularment. L'església es considera neogòtica pel tipus d'estil de les decoracions i les proporcions de les parts que la formen. Artísticament, cal destacar el portal del Convent de Sant Joan de Jerusalem realitzada completament en pedra i encastada en la part exterior de l'absis de l'església. Té una obertura rectangular flanquejada per columnes d'ordre compost i entaulament clàssic, amb un escut oval. Per sobre d'aquest entaulament presenta una fornícula profusament decorada amb elements barrocs. La imatge del sant titular, dins la fornícula, està destruïda.

A uns 3 kilòmetres a llevant de Jafra, en un lloc relativament pla, hom troba l'heretat de la Plana Novella (a 280 metres d'altitud). Es un edifici de caràcter eclèctic que té en el seu interior una sèrie de decoracions interessants com pot ser una sala neoàrab. Exteriorment imita un fortí amb un mur alt i garites a les cantonades i als costats de les portes. Quan s'entra al recinte, hi ha un pati que porta, cap a l'esquerra, al pati dels llimoners on hi ha el safareig gaudinià, i per la dreta, a les bodegues, el lagars, el pou i la capella. El nucli principal, de grans dimensions, té estructura simètrica amb dos cossos laterals i un de central més simple, d'una alçada superior amb coberta de teula a dues vessants i una torreta de planta quadrada , molt sobresortint que descansa damunt el carener de la teulada. El 1875, Pere Domenèch i Grau, natural d'illa Cristina i resident a Cuba, va adquirir a la família Raventós l'antiga masia Plana Novella, a més dels masos les Piques i el Corral nou. El nou propietari feu incloure les seves possessions al benefici de la llei de colònies i així obtingué l'exempció del impost de consum i altres serveis per les famílies que hi habitaven. Les obres de construcció del palau van acabar el 29 d'octubre de 1890. l'any 1893 es va declarar la fil·loxera i el 1896 la finca va sortir a subhasta pública. Des de llavors el palau ha tingut diferents propietaris que han mantingut les seves portes tancades fins que l'any 1996 s'hi va instal·lar una comunitat budista que ha restaurat l'edifici i ha creat un museu.