Església d'una sola nau amb capelles laterals entre contraforts. Arcs torals amb volta entre arc a la nau i volta de canó a les capelles laterals. Coberta a dues aigües de teula àrab. Accés per escalinata central. Capella annexa del Santíssim, de planta rectangular amb petita cúpula i llanterna, amb cobertes de teula àrab. Campanar octogonal amb coberta de pavelló de rajols vidriada. L'estil de l'edifici és el neoclassicisme, amb alguns elements historicistes. El sostre i la cúpula de la capella del Santíssim estan organitzat seguint les pautes de la tradició gaudiniana i formen arcs parabòlics i una estrella de vuit punxes al mig de la qual s'obre una claraboia amb vidres de colors. Les parets estan ornamentades amb mosaic de colors amb representacions florals (lliris) i simbòliques (els símbols dels quatre evangelistes). Destaca el retaule compost per una fornícula d'arc de mig punt central, amb la imatge de Sant Pere (de fusta policromada) vestit amb túnica i mantell i portant orla i els seus atributs, emmarcada per relleus de bronze de marcs quadrangulars, amb les representacions de les escenes de la vida del Sant (els miracles, l'estada a la presó, la fugida de la ciutat, etc. També conserva pintures murals, polícromes, figuratives, on es representen dues escenes de la vida de Sant Pere, aqui està dedicada l'església. Una escena representa a Pere pescant i Crist que el crida, en un primer pla, sobre un fons de paisatge marítim. L'altra, disposada en un interior arquitectònic, on Pere rep les funcions de Sant Pere, envoltat dels altres apòstols i deixebles. Ambdues escenes estan emmarcades amb una orla ornamentada de fullatge estilitzats. El 14 de juny de l'any 1857 va col·locar-se la primera pedra de l'església parroquial de Sant Pere. El 16 de novembre del 1860 va enfonsar-se una de les arcades de la nau central (els arquitectes Josep Simó i Fontcuberta i Elies Rogent van visitar Gelida per tal d'obrir l'expedient de responsabilitat per la caiguda de l'arc). El 1862 es reemprenen les obres sota la direcció de Josep Simó i Fontcuberta, i el 1871 (25 de juny) s'acabaren i es va traslladar el sagrari. El 24 d'abril del 1916 es va col·locar la primera pedra de la capella del Santíssim. El projecte de l'església és de l'arquitecte Francesc Vallès. la direcció de les obres va ser encomanada a Josep Nolla i a Ramon Urpí. A partir del 1862 la direcció la va portar Josep Simó. La capella del Santíssim és de l'arquitecte Isidre Puig i Boada.

El convent, de planta rectangular i coberta plana és format d'un altre cos, més alt, afegit a la part posterior, també amb cobertura plana i, a més, l'edifici de la capella, a un costat i mirant també a la façana principal. Tots els murs es presenten arrebossats (en algun sector es veu la pedra que hi ha sota). Les finestres són remarcades per un guardapols de mig punt (menys a les de la part posterior al primer i segon pis). Tota la cornisa, que a la part posterior fa ondulacions, descansa damunt d'una nombrosa sèrie de mènsules. La capella presenta un acabament amb una mena de frontó. Té un rosetó semicircular i damunt la porta un arrebossat d'arc de mig punt forma una mena de timpà. No es veu com és la coberta. Fou aixecat el 1862 al lloc dels estricadors de la confraria de Sant Sebastià. Ja el 1858 s'establí a Capellades la segona comunitat de terciàries caputxines de l'institut de la Mare del Diví Pastor, dedicat a l'ensenyament i fundat per l'igualadí P.Josep Tous i Soler (1811-1871).

Josep Maria Bocabella i Verdaguer va fundar l’any 1866 l’Associació Espiritual de Devots de Sant Josep en un moment en què el fenomen de la descristianització es veia propulsat per la Revolució Industrial i els canvis socials. A partir de l’any 1874 l’associació es planteja la construcció d’un nou temple expiatori, seguint la tendència d’altres associacions religioses que estaven erigint temples Europa, com els de Roma (Sacro Cuore de Gesù, 1870) o París (Basílique du Sacré-Cour de Montmatre, 1873). El temple havia de ser una còpia de la Basílica de Loreto (Les Marques, Itàlia), inclosa la seva reproducció de la Santa Casa de Natzaret, que és on va viure la Sagrada Família i a qui es vol dedicar el Temple. Per bastir una obra tan monumental l’associació encarrega el projecte a l’arquitecte diocesà Francisco de Paula del Villar y Lozano. El reconegut arquitecte no accepta fer una còpia d’un projecte existent i realitza un projecte d’estil neogòtic de creu llatina amb unes dimensions totals considerables (44x97m), un gran cimbori a sobre del creuer i una torre a sobre de la façana principal, amb alçades de 80 i 100 metres respectivament. Aquestes dimensions ens demostren que no es tractava d’una església convencional, ja que el projecte superava en alçada la pròpia catedral de Barcelona, on el cimbori actual –que és posterior- només arriba als 70 metres. El 19 de març de 1882, dia de Sant Josep el patró de l’associació- s’inicien les obres a la Cripta i a principis de l’any següent, quan els murs estaven a mitja alçada, sorgiren discrepàncies sobre el sistema constructiu -que l’associació josefina volia executar de forma més econòmica- , que acaben provocant la dimissió de Villar.

L'església de Sant Miquel es troba situada al nucli de Sant Miquel d'Olèrdola (La Plana Rodona), a prop de la carretera de Vilafranca a Sitges. És un edifici d'una sola nau, amb absis de planta semicircular. La coberta és a dues vessants. La façana es corona amb un campanar octogonal, amb coberta de pavelló de ceràmica. Als murs laterals hi ha contraforts i finestres ogivals. Al timpà del portal d'entrada hi ha un mosaic amb la inscripció "1889-1984" i la figura de Sant Miquel Arcàngel". Sant Miquel d'Olèrdola es va bastir a finals del segle passat al nucli de La Plana Rodona com a substituta de la del castell.

Església eclèctica, voltada de bosc i emplaçada sobre les restes de la vil·la romana i de l'ermita de Sant Iscle. Té una bona disposició de volums, emfatitzats per les teulades a diferents nivells i pels arquets sota les cornises. El campanar, del moment modernista, combina l'obra vista amb el paredat i està rematat per un pinacle de ceràmica vidriada. Davant de l'accés hi ha un atri sostingut per columnes. De l'interior, cal destacar l'altar del Santíssim amb escultures i relleus d'Enric Monjo (1946). També hi ha escultures de Camil Fàbregas. Els retaules de l'altar Major són obra d'Antoni Vila Arufat i les vidrieres són fetes per Jeroni Granell. Segons la tradició, vers l'any 1652 es trobà, tocant a la font del Torrent de Canyomeres, una imatge de la Verge de la Salut, i des d'aquell moment es començà a venerar a l'Ermita de Sant Iscle, lloc on eren conduïts els empestats de la vila. L'actual temple és obra de M. Pascual Tintorer, fou acabat el 23 d'abril de 1882 i costà 53.947,86 pessetes. Més endavant, fou bastit el campanar (1907) i l'any 1945 l'església fou reformada per F. Folguera, qui va reforçar les voltes i els fonaments, a més de construir l'atri d'entrada.

INICIS DEL TEMPLE I PROJECTE DE GAUDÍ Després de la renúncia de Villar, Joan Martorell, que assessorava l’Associació Josefina i era un dels arquitectes més prestigiosos del moment, proposa Antoni Gaudí com a continuador de les obres iniciades. En aquell moment Gaudí era un jove arquitecte que tenia 31 anys, i accepta l’encàrrec d’arquitecte director el 3 de novembre de 1883. Gaudí continua les obres projectades per Villar i a mesura que guanya prestigi com a arquitecte –i alhora la confiança de l’associació josefina– transforma progressivament el projecte inicial fins assolir un gran temple monumental cap a l’any 1890. La nova concepció ja no es limita només a una típica església de creu llatina. N’augmenta l’escala i projecta un cos principal de cinc naus amb un transsepte de tres, i una façana monumental a cada extrem, dedicades al Naixement –transsepte de llevant–, a la Passió –transsepte de ponent– i la Glòria, situada als peus de la nau principal. Per unir les tres façanes situa un claustre perimetral, que rodeja la nau i l’aïlla de l’entorn, amb una construcció a cada cantonada que dedica a sagristies, baptisteri i capella del Sagrament i la Penitència. El nou edifici es dota d’una gran càrrega simbòlica com a manifestació de la fe cristiana –que es manifesta de forma indissociable amb l’art i l’arquitectura- i també guanya en verticalitat. Les tres façanes contenen quatre torres cada una, d’uns 100 metres d’alt, que es dediquen als dotze apòstols. Al centre del creuer es projecta un gran cimbori, format per sis torres encara més altes que les anteriors, dedicades a la Mare de Déu –sobre l’absis-, als quatre Evangelistes –una a cada cantonada del creuer- i la gran torre central de Jesucrist, d’uns 170 metres. Gaudí dedicarà la resta de la seva vida al projecte i la construcció del Temple, i de forma exclusiva a partir de 1914 , quan cessa la seva activitat professional al marge de Sagrada Família. En vida de Gaudí es construeixen la cripta, la façana de l’absis i gran part de la Façana del Naixement.

Edifici construït en pedra, amb una nau i capelles laterals comunicades entre si mitjançant arcs apuntats. Coberta a dues vessants. La façana principal és de composició ordenada, llisa, amb predomini del buit sobre el ple: portal en arc rodó i gran finestral tripartit que segueix la línia de façana formant el capcer. Una torre poligonal amb coberta piramidal resol la cantonada i serveix de nexe d'unió amb la façana lateral, plana, amb petites obertures i contraforts. El conjunt exterior utilitza un llenguatge formal divers de l'interior. Les façanes denoten unes certes influències centreeuropees, la qual cosa no és estranya si pensem que estan fetes posteriorment a l'interior i de mans d'un arquitecte més jove. A l'interior, la nau està separada de les capelles laterals mitjançant arcs formers, rebaixats en planta baixa i apuntats al pis superior. Absis poligonal. Cor al tester, a nivell de planta pis. Coberta amb estructura de fusta. Paraments arrebossats. A la capçalera, i damunt de l'altar, hi ha el cambril de la Verge.