L’institut La Llauna és un projecte d’Enric Miralles i Carme Pinós de rehabilitació i adequació d’una fàbrica de principis del segle XX —La Fàbrica Gottardo de Andreis Metalgraf Española, coneguda popularment com “La Llauna”— per a convertir-se en un Institut d'Educació Secundària a Badalona. Una de les estratègies més destacables del projecte és el seu posicionament respecte a la preexistència. Es fa un esventrament a l’edifici en certs punts clau per millorar-ne la qualitat dels espais i la relació entre ells, així com per destacar la intervenció dins l’edifici original. En altres punts, però, el construït queda simplement despullat o fa de base per l’addició de nous volums que generen nous espais. El resultat és una intervenció que respecta la preexistència resignificant-la i fent-la partícip del nou funcionament de l’edifici. L’accés, situat al carrer Sagunt, és un dels exemples de l’estratègia explicada. Aquest es configura a través d’una gran porta corredissa metàl·lica que dibuixa una corba a terra amb la seva obertura. Aquesta s’encaixa en una franja vertical en façana formada per obertures en les plantes superiors, buidant la façana original i destacant l’entrada al nou institut a través d’aquest nou encaix. L’accés dona pas a una gran planta baixa lliure, que es dissenya com l’espai ampli que li manca al carrer per on s’accedeix a l’institut, deixant-hi únicament l’estructura original de la fàbrica i arraconant a tota una banda els serveis imprescindibles com la consergeria o la secretaria. Aquest disseny de la planta baixa com a nou espai públic, es veu reforçat per la col·locació d’elements típicament urbans com fanals o aparcaments per a bicicletes. A través de la planta baixa es pot accedir al nucli d’escales; per la banda on queden els serveis com la consergeria, directament a través d’unes escales, i per la banda d’aquest nou espai lliure, a través de tres grans rampes que complementen l’experiència desitjada en aquest gran espai i s’aturen a l’alçada de les bigues de gelosia que aguantaven el forjat. A partir d’aquest punt, unes escales continuen l’accés fins al hall situat en la planta primera dissenyat com punt de reunió entre les aules, situades en la primera i segona planta. El hall es presenta com un espai ampli a doble alçada gràcies al buidatge dels forjats, que permet establir relacions visuals amb els pisos superiors i inferiors, esdevenint un balcó sobre l’entrada. Els materials utilitzats en la intervenció en són principalment tres: bloc de formigó, ferro i fusta; essent els dos primers materials ja presents en l’edifici original i deixant la fusta com a element que aporta calidesa i domesticitat als espais, i que trenca més amb l’estètica típicament fabril. Així, els blocs de formigó s’utilitzen principalment en els nous tancaments interiors, mentre que el ferro s’empra per a l’estructura dels elements més lleugers i recolzats en l’estructura original com les escales o el dispositiu d’entrada. La fusta complementa en moltes ocasions l’estructura metàl·lica configurant els graons, les baranes o inclús el paviment, i també s’utilitza per elements com els bancs.

El cementiri és concebut com un parc, com “la casa dels vius”, un lloc on gaudir del sol i la tranquil·litat qualsevol dia de la setmana. La configuració del parc aprofita un promontori del terreny per fer-hi un trau longitudinal i crear un recorregut de baixada en ziga-zaga, fins a arribar a un rierol situat uns metres més avall. El projecte complet preveia els tres braços de la ziga-zaga, si bé en la primera fase només se n’ha construït un i s’insinua el començament del segon. Els nínxols es disposen a banda i banda del recorregut formant terrasses intermèdies. Uns passos transversals faciliten l’accés a les terrasses laterals, generant un moviment d’ascensió i de descens carregat de connotacions al·legòriques. La construcció dels grups de nínxols es fa sempre amb peces prefabricades de formigó, com també els revestiments dels murs de contenció. El resultat és que els morts es troben sempre sota terra, i els visitants del parc baixen fins al nivell inferior fins a situar-se al mateix nivell dels morts. La capella se situa a l’entrada del recorregut, induint a un ritual que comença amb el funeral i baixa fins a cada nínxol. Enric Miralles és enterrat en un dels panteons que voregen la plaça que marca el gir entre el primer braç i el segon.