Com anar-hi
Sobre el projecte
En aquesta primera etapa, el catàleg es focalitza en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any d’edificació de la primera xemeneia industrial de Barcelona que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.
El projecte neix amb l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que s’anirà actualitzant i ampliant, tot incorporant les obres contemporànies de major interès general, sempre amb una necessària perspectiva històrica suficient, alhora que afegint progressivament obres del nostre passat, amb l’ambiciós objectiu d’abastar un major període documental.
El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses branques i entitats associades al COAC i d’altres entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.
Cal mencionar especialment la incorporació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en alguns casos inèdita– documentació gràfica.
El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC i professionals i d’altres experts externs de totes les Demarcacions que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.
La voluntat d’aquest projecte és la d’esdevenir el fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau d’informació i documentació arquitectònica exemplar que passi a ser un referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.
Qui som
Projecte de: 
Promogut per: 
Directors:
2019-2024 Aureli Mora i Omar OrnaqueComissió Documental:
2019-2024 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar OrnaqueCol·laboradors Externs:
2019-2024 Lluis Andreu Sergi Ballester Helena Cepeda Inès Martinel Maria Jesús QuinteroAmb el suport de:
Generalitat de Catalunya. Departament de CulturaEntitats Col·laboradores:
ArquinFADFundació Mies van der Rohe
Fundación DOCOMOMO Ibérico
Arxiu Mas
Basílica de la Sagrada Família
Museu del Disseny de Barcelona
EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona
Bústia de suggeriments
Sol·licita la imatge
Et convidem a ajudar-nos a millorar la difusió de l'arquitectura catalana mitjançant aquest espai, on podràs proposar-nos obres, aportar o esmenar informació sobre obres, autors i fotògrafs, a més de fer-nos tots aquells comentaris que consideris. Les dades seran analitzades per la Comissió Documental. Emplena només aquells camps que consideris oportuns per afegir o esmenar informació.
L'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya és un dels centres de documentació més importants d'Europa, que custodia els fons professionals de més de 180 arquitectes l'obra dels quals esdevé fonamental per comprendre la història de l'arquitectura catalana. Mitjançant aquest formulari, podràs sol·licitar còpies digitals dels documents dels quals l’Arxiu Històric del COAC en gestiona els drets d'explotació dels autors, a més d’aquells que es trobin en domini públic.. Un cop realitzada la sol·licitud, l'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya et farà arribar una estimació del pressupost, variable en cada casuística d'ús i finalitat.
close
close
Memòria
El cementiri és concebut com un parc, com “la casa dels vius”, un lloc on gaudir del sol i la tranquil·litat qualsevol dia de la setmana. La configuració del parc aprofita un promontori del terreny per fer-hi un trau longitudinal i crear un recorregut de baixada en ziga-zaga, fins a arribar a un rierol situat uns metres més avall. El projecte complet preveia els tres braços de la ziga-zaga, si bé en la primera fase només se n’ha construït un i s’insinua el començament del segon. Els nínxols es disposen a banda i banda del recorregut formant terrasses intermèdies. Uns passos transversals faciliten l’accés a les terrasses laterals, generant un moviment d’ascensió i de descens carregat de connotacions al·legòriques. La construcció dels grups de nínxols es fa sempre amb peces prefabricades de formigó, com també els revestiments dels murs de contenció. El resultat és que els morts es troben sempre sota terra, i els visitants del parc baixen fins al nivell inferior fins a situar-se al mateix nivell dels morts. La capella se situa a l’entrada del recorregut, induint a un ritual que comença amb el funeral i baixa fins a cada nínxol. Enric Miralles és enterrat en un dels panteons que voregen la plaça que marca el gir entre el primer braç i el segon.
Tres grans creus reben els visitants i just entrar al cementiri trobem la fossa comuna. Aquest és un element que habitualment no té protagonisme i que s'acostuma a col·locar en un lloc discret, però en aquest cas els arquitectes el van voler col·locar deliberadament al principi. La fossa ve definida per un gran mur amb peces geomètriques idèntiques de ciment prefabricat. La repetició, sigui d'elements geomètrics o d'elements vegetals, genera buits, ombres i patrons, permanentment animats pels jocs de llum, les fulles i el peculiar paviment. El passeig acaba en un cul de sac on s'hi han col·locat les tombes i els mausoleus. El projecte no es va completar, i es va afegir un segon i un tercer nivell de nínxols, connectats per una escala. Els diferents blocs de nínxols s'organitzen de manera que s'adapten al terreny. La forma atalussada que s'aconseguí amb la superposició de caixons prefabricats, el recobriment amb pedra d'algunes parts i l'enjardinament de la coberta ajuden aconseguí la integració. El paviment de les zones d'accés i de davant dels nínxols té travesses de tren encastades. Un voladís corbat de formigó protegeix els frontals dels nínxols. És en el segon nivell on trobem el mausoleu del mateix Enric Miralles, mort l'any 2000. Tampoc es van acabar la capella ni el laboratori d'autòpsies, que estaven al tercer nivell i que van quedar a mig construir. S'hi pot passejar per dins i és en l'espai de la capella, tant a l'interior com a la seva coberta exterior.
Des de l'entrada principal, s'accedeix a un camí sinuós que cau cap a la principal zona d'enterrament. La ruta és plena de "loculi", nínxols, que envolten l'espai deprimit com a transició des d'un nivell a l'altre. El camí es conceptualitza com el riu de la vida que es mou entre una àmplia extensió oberta de les muntanyes com un espai memorial aïllat, excavats per sota de l'horitzó. La circulació pel cementiri fa efecte més processional que funcional, no només se centra en l'organització de les parcel·les al cementiri sinó més aviat en l'experiència que és capaç de transmetre. Els materials del Cementiri d'Igualada lliguen el projecte al paisatge. Miralles i Pinós usen materials terrosos i formigó, pedra i fusta en el projecte. Els murs de gabions i les travesses de fusta incrustades al formigó donen un aspecte descarnat i evoquen el paisatge difícil i dur del lloc, donant a l'entorn una estètica a l'hora natural i transcendental, estimulant l'experiència sensorial i l'intel·lectual.
L'any 1969-70, es va fer una modificació de límits entre el terme d'Òdena i el d'Igualada quedant els terrenys on ara hi ha el cementiri en el terme d'Igualada. El cementiri vell havia quedat petit i l'Ajuntament d'Igualada va convocar un concurs, l'any 1983, per fer-ne el nou on som ara, en un polígon industrial, al costat de la riera d'Òdena. El projecte guanyador era una proposta molt allunyada de la concepció dels cementiris tradicionals: no era només un lloc de descans i de memòria per als difunts sinó també un espai per passejar, de reflexió i diàleg amb la natura. El projecte tenia el nom de Zementiri i constava de tres eixos en forma de Z. Es va construir en diferents fases, entre els anys 1985 i 1994, però està inacabat, ja que només està fet el pal de dalt de la Z.
Inici de les obres el 1988. inauguració de la 1a fase el 1992.
Premi F.A.D. el 1992.
Autors
Sobre el mapa
Premiades
Catalogades
Desaparegudes
Totes les obres
Constel·lació
Cronologia
-
Cementiri Nou d'Igualada
Enric Miralles i Moya, Carme Pinós i Desplat
El cementiri és concebut com un parc, com “la casa dels vius”, un lloc on gaudir del sol i la tranquil·litat qualsevol dia de la setmana. La configuració del parc aprofita un promontori del terreny per fer-hi un trau longitudinal i crear un recorregut de baixada en ziga-zaga, fins a arribar a un rierol situat uns metres més avall. El projecte complet preveia els tres braços de la ziga-zaga, si bé en la primera fase només se n’ha construït un i s’insinua el començament del segon. Els nínxols es disposen a banda i banda del recorregut formant terrasses intermèdies. Uns passos transversals faciliten l’accés a les terrasses laterals, generant un moviment d’ascensió i de descens carregat de connotacions al·legòriques. La construcció dels grups de nínxols es fa sempre amb peces prefabricades de formigó, com també els revestiments dels murs de contenció. El resultat és que els morts es troben sempre sota terra, i els visitants del parc baixen fins al nivell inferior fins a situar-se al mateix nivell dels morts. La capella se situa a l’entrada del recorregut, induint a un ritual que comença amb el funeral i baixa fins a cada nínxol. Enric Miralles és enterrat en un dels panteons que voregen la plaça que marca el gir entre el primer braç i el segon. -
Premi FAD
Guardonat / Premiat (ex-aequo). Categoria: Arquitectura - Edificis de Nova Planta d’Ús PúblicCementiri Nou d'IgualadaObres Relacionades
Conjunt Cementiri Nou d'Igualada
