Edifici format per tres cossos diferenciats però interrelacionats. Es tracta d'una torre o xalet, envoltada de jardí. Els cossos són de dos o tres pisos (el central), coberts amb teulades a quatre vessants i amb un ràfec sostingut per un embigat de fusta. Les obertures són de testera recta o d'arc semicircular. Destaquen les portes o accessos al jardí. La porta principal és d'arc semicircular, dovellada i amb impostes de pedra. A la façana principal hi ha una altra porta sobre la que s'alça un voladís o balcó sostingut per columnes de fust cilíndric i base i capitells de motllures de quart de bossell. Tots els elements, combinats harmoniosament, contribueixen a concedir a la casa un aire senyorial: la qualitat dels materials, les escales, els balcons i terrasses, etc. Destaca una torre, amb teulada a quatre vessants, sobre un dels cossos laterals. Tona va començar la seva expansió amb la construcció de la carretera de Barcelona i la trobada d'aigües sulfuroses el 1874, que va afavorir la creació d'uns quants balnearis i l'atracció de forasters burgesos, delitosos tant de guarir malalties com de formar un enclavament de relació cultural i d'oci. A la prolongació del carrer Major -l'antic camí ral de Barcelona a Vic- i de la carretera, unes illes amb característiques de ciutat jardí constitueixen un petit enclavament de torres estiuenques, construïdes entre 1918 i 1923, quan el modernisme en davallada i el noucentisme pletòric es van anar mesclant en una harmònica simbiosi de les formes, la composició i l'ornamentació. Aquesta casa forma part de les cases que l'industrial Joan Llussà i Duran feu construir a principis del segle XX per a ell i la seva família. Coincideix amb la millora de les vies de comunicació, tant per carretera com per tren. Aquesta nova infraestructura contribuí a que els grans industrials barcelonins, com el mateix Joan Llussà, Santiago Simon o Joan Maragall, el poeta, invertissin en construcció o anessin a Tona a passar llargues temporades, incrementant el prestigi de la ciutat.

Building located on the chamfer of Gaudí Avenue with Còrsega Street, between the Sagrada Família and the modernist Sant Pau complex. With a pentagonal plan and three houses per landing, it consists of a ground floor, seven landings and a flat roof. The main façade is that of the corner which takes a chamfered shape. In the centre of the ground floor there is the main door, flanked by a rectangular opening on both sides, corresponding to commercial premises. The upper floors are configured along three longitudinal axes. Three doors open in the central one, the middle one is in the same plane of the façade, but the lateral ones recede slightly towards the interior of the wall diagonally. In the lateral axes there is a quadrangular window on each side and a balcony with a strong cantilever; these balconies have rounded ends and follow the angle to end in the lateral façades. The façade is finished by eaves and a pyramidal crowning above. The two side façades are the same, with five longitudinal axes that on the ground floor correspond to the windows of the commercial premises and on the upper floors there are quadrangular openings except in one of the axes where there are semicircular balconies. The façades are finished with the eaves, which are a continuation of the main façade, and the closing wall of the roof. The balconies have a stone base and an iron railing. The facing of the walls is plastered and painted ochre. On the ground floor, the wall is decorated with grey bands in relief, while on the other floors the different levels are separated by a molding that traces the three façades at the height of the windowsills. This series of horizontal lines, together with the balconies and the crowning of the façade, create a plastic game of great dynamism in the building.

Edifici situat en el xamfrà entre l'avinguda Gaudí i el carrer de Castillejos, molt a prop del recinte modernista de l'Hospital de Sant Pau. El solar que ocupa té una forma pentagonal irregular, amb un angle molt pronunciat, que és conseqüència de la morfologia de l'avinguda Gaudí que trenca per la meitat els quadrats d'illa de l'Eixample. Consta de planta baixa, set plantes i coberta plana. Consta de tres façanes, dues llargues i una estreta que fa el xamfrà. Aquestes tres façanes funcionen de manera unitària amb un eix de simetria central. La planta baixa està formada per grans obertures quadrangulars que es corresponen als locals comercials i el parament recobert de pedra. Els pisos superiors estan composats per un seguit d'eixos horitzontals, remarcats per una fina motllura que recorre cada pis a l'alçada de l'ampit de les finestres. Aquestes línies horitzontals es trenquen al centre, on hi ha una filera de petits balcons dobles (excepte en el setè pis on hi ha una finestra rectangular) i als extrems on hi ha una filera de balcons a banda i banda. La resta d'obertures són finestres rectangulars amb els brancals arrodonits. La façana està coronada per una gran motllura de franges horitzontals que marca encara més l'horitzontalitat de l'edifici. El parament està pintat d'un color clar excepte els brancals de les obertures i les motllures que són d'un color més fosc. L'interior es distribueix amb dos habitatges per pis.

Les Escoles Blanquerna-Institut Menéndez Pelayo es troben situades al districte de Sarrià-Sant Gervasi, enfrontat amb la Via Augusta, en una parcel·la quadrangular. Es tracta d'un edifici entre mitgeres, molt ampli i amb un gran pati davanter, amb una morfologia en "L". Es tracta d'un gran immoble amb una estructuració de l'espai molt diàfana i repetitiva, destinada i orientada a usos docents. Hi ha una gran preocupació per assolir el màxim de lluminositat als espais interiors. A la planta baixa s'hi situen els locals destinats a l'administració del centre, així com una gran sala d'actes i el gimnàs. La resta de plantes estan majoritàriament destinades a les aules. Un altre element que entronca bé amb la funcionalitat arquitectònica de l'època és la utilització col·lectiva de les terrasses. Les diferents plantes tenen un gran component horitzontal, amb llargues obertures amb persiana de llibret, que inclús afecten al tram de curvatura de l'immoble. Aquesta horitzontalitat només es veu afectada en un tram, amb finestrals verticals correguts que prenen tota l'extensió de la façana. Aquest punt és el corresponent amb el forat d'escala. L'edifici està ampliat per l'ala sud-est on s'ha afegit un cos quasi mimètic i uns nous espais de gimnàs pel costat de ponent. Tot el conjunt s'ha tractat amb un nou estuc de color que no té res a veure amb l'original, però que dona un aspecte unitari al conjunt. L'estat de conservació de l'immoble és bo. L'edifici va ésser projectat a principis dels anys 30 per ubicar-hi la seu de la Mútua Escolar Blanquerna, que acollia des de pàrvuls fins a l'ensenyament superior. La concepció de l'edifici respon a l'aplicació dels criteris de l'arquitectura racionalista europea les edificacions escolars de l'època. L'edifici segueix els principis de l'arquitectura funcionalista: té un accés clar, les habitacions donen al sud, els espais col·lectius es troben a la planta baixa i hi ha diverses terrasses. El projecte original presentava un cos arrodonit que contenia un hall a doble alçada a l'eix del carrer Aribau. Amb aquest edifici s'inaugura la construcció d'escoles funcionalistes de la dècada de 1930. Va ser dissenyat seguint l'avantguarda educativa dels criteris d'Alexandre Galí i els criteris del GATCPAC en la concepció dels espais d'ensenyament. El sol, la recreació i la funcionalitat són els nous valors arquitectònics de les escoles en la dècada de 1930.

Large building located in Molina Square, in the Sant Gervasi – Galvany neighbourhood, with 3 façades: the main one facing the square and two lateral ones that open onto Alfons XII and Balmes Streets. It consists of a ground floor, 6 floors and an attic. The three façades are articulated through a series of vertical and horizontal axes where the windows open following a regular rhythm. All the openings are rectangular but there are different sizes. The centre of the main façade is advanced in the form of a tribune that takes up the six floors of the building. The corners become two side-by-side polygonal towers, with rounded balconies in the centre that become a sash window to the attic. This façade shows great symmetry. The lateral façades maintain the regular rhythm of openings and also have a section of wall that goes forward like a tribune, but much narrower than that of the façade of Molina Square. The building was built with load-bearing pillars and brick walls, which freed it from load-bearing walls that allowed a free interior distribution. This building, although it was designed in a unitary way, was executed in two different phases as if they were two separate buildings: the one facing Balmes Street (finished in 1936) and the one on Alfons XII Street (finished in 1942).