El Cementiri de Roques Blanques està emplaçat a la Serra de Collserola a Barcelona, al peu del Pico Madrona, on el macís muntanyós es dona amb el traçat natural de la torrentera de Rubí. La topografia, molt irregular, amb pendents entre 15% y 30% i caràcter boscós de la zona, amb pins van determinar amb molta força la imatge del lloc. La primera de las decisions de projecte ha sigut dissenyar els nínxols com murs de contenció, per permetre la creació de terrasses que a la manera de franges agrícoles es van adaptant a les pendents de les muntanyes que tanquen la vall. Aquestes terrasses s’agrupen en número de dos o tres, formant conjunts tancats, amb un paviment d’àrid fi i amb una plantació d’arbres originaris del lloc, combinat amb arbres més propis de jardí (palmeres, plàtans,...) i amb arbustos retallats segons formes geomètriques, prenent el aspecte d’un jardí abandonat anellat en el paisatge. Davant dels murs, una estilitzada pèrgola amb heures, llessamins i glicines possibilita la creació d’un àmbit més íntim al temps que ajuda a crear una escala més global del lloc. Reduïm així la forma de assentament agrícola típica del mediterrani així com la dels jardins situats en enclous de semblant topografia. Aquest conjunt d’agrupacions es recorre mitjançant una carretera de circumval·lació d’una sola direcció, assentada sobre uns camins existents dels que pengen les diferents agrupacions amb sortides i entrades autònomes. La unidireccionalitat de la carretera, al temps que impossibilita el perdre’s, per que seguint-la en la direcció indicada es surt al lloc de partida oferint tots els punt de vista possibles sobre el paisatge i per tant un intens coneixement geogràfic del lloc que es visita. L’antiga masia que es reconverteix en seu del serveis d’administració, és el lloc d’inici i final d’aquest recorregut. Uns cossos de nova construcció substitueixen les antigues construccions adossades, al temps que alliberen dos patis al voltant del volum principal que ho tanquen respecte a l’exterior. La totalitat del cementiri, tant edificis com murs, es construeixen amb blocs de formigó prefabricat, ritmat per una peça de pedra artificial, al que al temps li dona un aspecte d’actuació dispersa al espai, i es relaciona a les construccions agrícoles que es troben escampades per tota la zona.

The Trinitat interchange is a complex road infrastructure located in the north-east of Barcelona, in an old meander of the Besòs river, next to the Trinitat neighbourhood. It meets the Ronda de Dalt, the Ronda Litoral and three motorways: the C-58, the C-33 and the B-20. It is also facing the Santa Coloma Promenade and the Trinitat neighbourhoodl located approximately twelve metres above the meander. The complexity of the road layout gives rise to an overlap of structures, passages at different levels and tunnels of up to fifteen metres between them in some places. The basic objective was to order, develop and provide public content to the free spaces resulting from the construction of the interchange, as well as to relate these to the consolidated core of the Trinitat neighbourhood with the adjacent neighbourhoods (Santa Coloma de Gramanet, Sant Andreu del Palomar, La Sagrera etc.) through Santa Coloma Promenade and with the rest of the city, by means of a newly created Metro station. Our work was based on a general consideration of the environment that allowed us to understand the treatment of the junction and the links with the motorway, not as a sum of various solutions, but from the perspective of a single project unit, where vegetation, hydraulics, topography, equipment and public spaces are governed from a single layout idea. Of all the free spaces resulting from the layout of the interchange, without a doubt, the largest and most interesting was the central circle. About 300 metres in diameter, limited on its southern side by the train route, the Trinitat Park is located practically at the natural level of the meander. The project assumes as its own objective to facilitate access to the interior of the park from the neighbourhood, by means of an access square through a connection below the infrastructures with the Santa Coloma Promenade and from the metropolitan area through the insertion inside of a Metro station that at the same time connects the different topographical levels with mechanical systems. The objectives were also to reduce both the visual and acoustic impact of the new roads on the neighbourhood and on the park itself, as well as fulfill an extensive program of equipment and services requested by the residents. The geometry of the interchange becomes the project's layout instrument from which all areas of the program are developed: parking, sports facilities, promenade, amphitheatre, pond, paths and groves. The species used in the plantations are the characteristics of the agricultural landscape in the immediate surroundings: cypress barriers in the Empordà, cornfields and banana fields in Girona, plots of olive trees in Tarragona or fruit trees mounted on metal structures in Lleida. The use of vegetation as a means of modifying the scale of the site is reinforced by a topography centered on a single formal effect: a spherical helmet-shaped hill that rises from the lowest level of the terrain to almost reach the height of highways. The plant alignments that follow the riverbank enter the park and go up the hill, accentuating its topography.

La casa-fàbrica Torres-Amat, en la actualitat una amalgama de construccions diverses, està situada a Sallent, una petita població de la comarca del Bages, a la conca industrial del riu Llobregat. La nau, pròpiament dita, és una construcció rectangular feta de mamposteria de pedra de tres plantes d’altura, asseguda sobre les restes de un molí d’aigua que actua a la vegada de fonamentació i soterrani. S’estructura en 3 crugies amb dos línies de pilars de fosa, paral·lels a la façana més llarga. Aquestes línies de pilars, s’uneixen entre elles mitjançant unes jàsseres de fusta sobre les que carreguen unes voltes de ceràmica. La última planta substitueix els pilars per uns cavalls de fusta que recolzen la coberta realitzada amb ceràmica plana i teula àrab. La nau, al estar aparellada a la casa-fàbrica, no tenia escala pròpia, per tant, al segregar-se per a convertir-se en biblioteca, no tenia comunicació vertical. Per altra banda, l’accés des del carrer es produïa, degut a la forta pendent d’aquest, des de la planta més baixa. Aquests problemes d’accessibilitat i mobilitat general són el motor del inici de projecte. La importància de la relació amb el carrer que es dóna a una biblioteca de caràcter popular com la que calia instal·lar a la nau, xocava frontalment amb la obligació de utilitzar únicament les plantes primera i segona. Per aquesta raó es va modificar la entrada, situant-la a la part més alta del carrer, reduint considerablement el desnivell amb la planta primera. Això obligava a crear una planta, entre la planta baixa i la primera, en la que apart de l’accés principal, s’hi podia situar el guarda-roba i les instal·lacions de l’edifici. Aquesta “entre-planta” coincidia amb la crugia de la nau més propera a la casa-fàbrica. Per això, aquesta crugia es va remodelar per complet per ubicar-hi els accessos, l’ascensor, l’escala, així com els serveis i els despatxos, creant un àmbit d’entrada que permetia reconèixer la nau en tota la seva dimensió, apropant visualment les plantes del carrer, i fent presents des del primer moment, tant les estructures de fusta de la coberta com el funcionament general de l’edifici. Com que el programa de l’edifici, destinava la primera planta a lectura i consulta, i la segona a arxiu; la escala es va tractar en dues parts de caràcter diferenciat. Fins el primer pis, amb un sol tram ample i de inclinació molt suau, i fins el segon pis en dos trams més estrets i inclinats que es plegaven sobre si mateixos.

Parc Central En els últims deu anys Sant Cugat del Vallès ha vist incrementada la seva població a partir de tres sectors originàriament rurals. El parc que presentem ocupa un d'aquests tres sectors, l'anomenat Sant Domènec-Colomer. Es tracta d'una franja estreta i llarga que s’estén des de el centre de la població fins un dels turons propers, essent recorreguda longitudinalment per un torrent. L'ordenació urbanística centra la seva atenció en dos temes principals: la concentració de la zona verda en una franja central que protegeix al torrent i l'adaptació del traçat viari i l'edificació a la morfologia del lloc. En base a aquesta , el projecte del parc té en compte la topografia de petita vall sobre la qual s'assenta , el seu caràcter agrícola i la forta pressió social que la seva immersió urbana comporta. La vialitat principal, que és paral·lela al parc, es dissenya segons dues traces diferents: una rectilínia, que proposa un ordre geomètric clar i l'altre sinusoide, adaptant-se als traçats existents. La traça curvilínia es desglossa en una secció esglaonada que, mantenint una acera mínima permet adossar un passeig-moll a mitja alçada entre parc i carrer. Aquest passeig, que va donant accessos puntuals al parc és l'alternativa més urbana del projecte convertint-se en un mirador sobre el parc i sobre la ciutat. A l'interior es restitueix el traçat del torrent, que s'acompanya d'un camí sensiblement paral·lel a ell permetent recórrer tot el sector longitudinalment. Un sistema de camins transversals, seguint la parcel·lació agrícola , completa la connexió amb els límits perimetrals. La vegetació evoca els ecosistemes propis de la zona: alineació de fulla caduca sobre el torrent i el camí longitudinal, de fulla perenne sobre els camins transversals, petits boscos de fulla perenne en la demarcació dels camps i diversos tipus de gramínies als camps. Rambla del Celler i Sistema de Parcs El sistema de parcs de Sant Cugat és el resultat del desenvolupament d’una sèrie de plans parcials a l’entorn del Monestir, realitzats durant els últims anys a partir d’una idea comú: el projecte dels espais lliures com a gènesis de la forma de ciutat. Aquesta idea ens ha permès adaptar-nos a situacions diverses, a planejaments contradictoris ja aprovats, o a la disgregació en infinitat de formes d’execució amb promotors i pressupostos molt canviants. El projecte del sistema de parcs ja tingut com a objectiu principals el tractament global de tots els espais lliures de les diverses urbanitzacions i la preservació de la memòria del lloc. A través de la discussió dels diferents projectes d’urbanització i del establiment d’uns criteris homogenis s’ha pretès superar la individualitat de cada encàrrec per obtenir un argument que només amb vegetació i paviments es convertís, aparentment, en quelcom previ a la construcció de ciutat. La definició de les quadrícules de pollancres, que es pressuposen generadores del traçat dels carrers, i el pla de gespa que entapissa per igual tant els parcs com els parterres lineals o les places, pretenen crear una imatge unitària de tot el sector. Aquest unitat es reforça amb la voluntat d’obtenir la continuïtat per els vianants i les bicicletes al llarg de tot el sistema de parcs. El Parc de la Riera és l’últim peça d’aquest sistema de parcs, i permet la connexió física i visual amb el paratge natural de Torre Negra i amb la serra de Collserola. El Parc de la Riera es projecta a partir dels mateixos arguments aprofitant-se de les pollancredes existents i de la presència de la riera oberta. La modificació de la topografia a les vores de la riera dóna lloc a una sèrie de basses de laminació que permet reduir la velocitat de l’aigua i que possibiliten el creixement d’espècies pròpies de ribera. Una sèrie de ponts permeten comunicar ambdós costats de la riera possibilitant la contemplació d’aquest paisatge propi del nostre país.

La torre Millenium està vinculada a la creació de l’Eix Macià, que canalitza el creixement econòmic de Sabadell a partir dels anys vuitanta. Es troba en un solar proper al parc Catalunya, envoltat de teixits urbans heterogenis que combinen cases unifamiliars amb edificis d’escales ben diverses. La torre ordena l’entorn i s’eleva com un referent que, per primer cop, supera l’alçària del campanar de l’església. Si bé la normativa preveia una planta de perímetre quadrat, la torre adopta una configuració lleugerament rectangular, amb les arestes arrodonides, per tal de guanyar esveltesa en la visió frontal. El nucli de comunicacions verticals està lleugerament descentrat, de manera que a cada planta s’hi poden instal·lar fins a quatre empreses sense necessitat de passadissos. La visió des de l’interior permet un gir de 360 graus sobre la ciutat històrica, la ciutat en creixement i la ciutat futura.

The Ciutadella Park’s palm grove is a small garden of around 1,500 m2, made up of a large collection of palm trees and lush tropical bush vegetation. As part of the Zoo's facilities, the palm grove has always been used as a habitat for the collection of macaws. Its secluded location and the noisy and colourful presence of birds make it a corner full of charm, an exotic oasis within the park and a unique place in the city. The immediate construction of a sports hall facing the palm grove gave rise not only to defining its limits, but also to remodeling the existing obsolete cages, which at the same time allowed expanding the collection of macaws and rearranging their exhibition to the public. Faced with more naturalistic zoological options in which the bird's habitat in captivity tries to assimilate to that of its natural environment in freedom, our proposal sought to recreate a garden, full of cages of exotic birds, in the manner of the settlers from overseas, the Indians, who built in their homes in the mid-19th century, such as the Samà Park in Tarragona or the Castanys Tower in Olot, both designed by Josep Fontseré, precisely the author of the Ciutadella Park. The design of the cage was carried out in close collaboration with the Zoo's technicians. The total area of each unit is 21.5m2, of which 14.40m2 are visible to the public and the rest is hidden; 5.20m2 are allocated to the bedroom and 4.90 to the maintenance corridor. The main structure of the cage is made up of a mesh of cylindrical tubes that close in on themselves until they form a metal cage. The need to obtain different degrees of transparency has determined the various qualities of the outer enclosure of the cage. The area where the bird can be seen is closed by means of an electro-welded mesh except in its front part where a large glass is incorporated that allows the macaws' vision to be detailed. The bedroom and the maintenance corridor are closed with wooden slats dyed in many colours. The cage has two accesses, one direct to the exhibition area and another to the maintenance corridor that surrounds the bedroom, which allows the keepers to carry out their maintenance work without being seen by the public and without having to access the inside of the cage. The project has concentrated its efforts on the design of a sufficiently complex cage so that, through its repetition, it is possible to order the garden through the public’s path. The main criterion has been to ensure that the cages, arranged in an apparently random manner, offer different perspectives from the path of the public so that the whole is perceived as a picturesque system without rules and continuously surprising. Immersion in the palm grove is carried out in a civic manner, seeking to promote its exoticism while respecting its secluded character at the same time.

The Ciutadella sports centre has approximately 4,500m2, which includes a regular indoor basketball court, an outdoor sports court, an indoor swimming pool, an outdoor swimming pool, a gym and the corresponding changing rooms and restrooms. The project assimilates the scale of the sports centre to that of the other buildings in the Park, trying to rearrange the program to occupy the minimum possible floor and at the same time not to rise above the other buildings. The building, like the rest of the Passeig Picasso, acts as a fence for the Park, laying the foundations for the future fence of the Passeig de la Circumval·lació. That is why the ground floor is closed with glass, looking for maximum transparency between the street and the park. The rest of the plants alternate with glazed enclosures with solids, depending on the indoor use, and are covered with wooden slats to protect them from the sun, and blend in with the trees, looking for a place of their own near the shade.

The Vall d’en Joan is located in the Garraf Natural Park, within the municipal terms of Begues and Gavà in the Baix Llobregat region. Originally, the site was one of the many narrow and winding valleys that formed the Garraf massif. The beginning of its use and exploitation as a landfill dates back to 1974, and since then it has accommodated most of the urban waste of Barcelona and the municipalities of its metropolitan area. At the time its closure began, it occupied an approximate area of 85 hectares and had been covered up to two-thirds of its original height. The situation of the deposit before the refurbishment corresponded to a large terrace with steep slopes where a layer of 20 centimetres of soil which covered the waste but which did not involve its definitive sealing had been placed. In addition, the higher parts of the valley were still being mined. The image of the valley occupied by the deposit contrasted with the orographic and vegetal richness of the landscapes of the natural park that surrounded it. It currently takes up an area of 60 hectares, 20 of which have been restored as part of the "Executive Project for Closure and Restoration of the Controlled Deposit of Vall d'en Joan", in zone 1-2 and the access to this area. The rehabilitation project is determined as a global proposal for action, defining topographical criteria for the configuration of terraces and slopes, a drainage network for the collection of internal water independent of the external, Biogas extraction network, routes and revegetation to apply by phases. The overall goal of the project is the reintegration of the Controlled Deposit into the Garraf Natural Park, which is carried out using the resources of the nearby agroforestry mosaics and enhancing the development of the primary ecosystems established there, which over time will evolve into situations adapted to the environment. The process of planting the vegetation is carried out from indigenous, resistant species with little water needs and adapted to the natural environment. The plantation is organised in plant structures such as brambles, thickets or Mediterranean maquis, shrub species and trees and crops of indigenous, leguminous species. The restoration of the Deposit aims to enhance the character of the open space that this area can recover due to its proximity to several metropolitan towns, the ease of access and the possibility of parking make it an accessible space and a new access to the Garraf Natural Park in connection with the long-distance GR trail.

El Centre de Tractament de Residus (CTR) se situa en un vessant del massís muntanyenc de Coll Cardús, en el municipi de Vacarisses, a la comarca del Vallès Occidental. Aquest emplaçament estava actualment ocupat per les instal·lacions d'un dipòsit controlat de residus al límit d'esgotar la seva capacitat. Aquest fet va provocar que l'entitat gestora del dipòsit controlat considerés necessari regular el tancament del mateix i estudiar els possibles usos futurs de la zona. L'elecció de l'emplaçament del CTR es va realitzar tenint en compte criteris d'idoneïtat logística i econòmica, així com de minimització de la incidència ambiental que comporta la instal·lació i explotació de les activitats relacionades amb la gestió de residus. L'activitat de l'abocador preexistent no havia estat respectuosa amb el seu entorn més immediat, havia provocat alteracions de l’entorn natural i modificacions de la topografia existent. Per aquesta raó es decideix implantar les instal·lacions a les zones on l'activitat de l'abocador ja havia espatllat l'entorn natural. Malgrat la magnitud de les instal·lacions del Centre, el projecte pretén aconseguir una màxima integració paisatgística amb l'entorn. Per a això es busca una adaptació topogràfica màxima, on l'impacte de les cobertes i façanes es minimitzi mitjançant la revegetació paisatgística posterior. El projecte planteja la construcció d'una gran coberta sota la qual es situïn les dues grans zones de tractament. Aquestes, separades pel vial d'accés, tenen altures diferents i estan assentades sobre cotes diferents, per això la coberta modifica la seva geometria en funció dels programes i les dimensions de cada recinte. La varietat de requisits que la coberta ha d'albergar, ventilacions forçades, claraboies, etc. s’homogeneïtza mitjançant una estructura gràfica que permet així mateix convertir-la en una coberta paisatge. Els diferents cercles contenen terres, graves i entapissants pròpies de la regió que amb el temps hauran d'equilibrar l'impacte de les instal·lacions sense caure en el camuflatge o la imitació.

La proposta per al nou tanatori de sant Joan Despí millora els serveis del cementiri existent amb un nou tanatori que complementa la oferta de serveis actual, dignificant l’accés del cementiri existent. El nou tanatori s’integra paisatgísticament, respectant el caràcter de parc que el lloc ha de tenir, donada la seva situació urbana, preservant i reforestant el talussos vegetals existents al voltant de l’àmbit d’implantació i incorporant part de la volumetria del edifici a la topografia existent. la planta de l’edifici, de 700 m2, disposa una organització que ordena l’edifici en dos àmbits clarament diferenciats, per una banda l’àmbit públic format per el conjunt d’estances pensades per servir als usuaris de la instal•lació i per l’altra banda l’àmbit privat configurat per les peces de servei necessàries per a la preparació dels difunts i el moviment dels fèretres entre aquestes. Un sistema de patis completa la organització de la planta,ordenant-la i il·luminant-la.

Can Bisa és una casa colonial de gran valor patrimonial ubicada al centre històric de Vilassar de Mar. Al seu voltant, l’ajuntament va decidir crear un pol d’atracció social; conformant un nou espai públic als seus jardins i construint un nou bloc d’habitatges plurifamiliar amb un auditori, a la parcel•la annexa de Can Bisa que anteriorment ocupava la fàbrica de Can Bosch. Aquest conglomerat d’usos i edificis es relacionen avui amb naturalitat, gràcies al tractament unitari que vam donar al conjunt. Elements atemporals com les gelosies ceràmiques, el formigó pintat, els arrebossats amb diferents textures i la coberta de teula, ens han servit relacionar-nos còmodament amb l’entorn i transmetre un caràcter singular al nou conjunt d’equipaments.

Reurbanització de l'Avinguda Prat de la Riba i la plaça d'Enric Morera Badalona La voluntat de la proposta és regenerar un dels principals eixos vertebradors del barri de Morera. S’adequa l’avinguda per tal de que esdevingui una via de trànsit lent, amb voreres més amples i amb presència d’arbrat. Es renova la xarxa d’enllumenat mitjançant projectors de leds i se soterren els contenidors. La proposta també incorpora la plaça d’Enric Morera així com un petit espai públic a la trobada amb l’Av. President Companys. L’ordenació és totalment oberta i integrada amb l’Avinguda per tal de configurar un nou eix cívic plenament accessible i equipat. Totes dues places aprofiten el fort desnivell de l’avinguda per generar grades d’estada i sengles places amb zones de jocs infantils. Aquest plantejament permet alhora integrar a la proposta els conjunts de plataners i moreres existents a totes dues places.

L'objectiu de la proposta és la identificació dels principals condicionants per a la recuperació mediambiental del riu Llobregat, així com la definició de les actuacions necessàries per millorar-ne la seva accessibilitat des dels diferents municipis que l’envolten i potenciar-ne l'ús social per tal de dur a terme activitats d'oci i lleure. Es tracta de donar al riu una idea de conjunt, que li confereixi un criteri de tractament paisatgístic unitari, que serveixi alhora per facilitar-ne el seu futur manteniment, i alhora entendre’l com una unitat. El desenvolupament de la proposta radica en entendre el riu des de dos punts de vista que es complementen: - El riu com a un ens viu i canviant, ple de vida i Espai Natural amb la seva pròpia dinàmica i funcionament. - El riu com un Espai Verd i de lleure periurbà, que sigui un lloc de gaudiment per als ciutadans, tot respectant el medi on es troba. La proposta paisatgística entén el riu com a Espai verd connectat a la ciutat i el seu entorn.