Intro

Sobre el proyecto

En esta primera etapa, el catálogo se focaliza en la arquitectura moderna y contemporánea proyectada y construida entre el 1832 –año de edificación de la primera chimenea industrial de Barcelona que establecemos como el inicio de la modernidad– hasta la actualidad.

El proyecto nace con el objetivo de hacer más accesible la arquitectura tanto a los profesionales como al conjunto de la ciudadanía por medio de una web que se irá actualizando y ampliando mediante la incorporación de las obras contemporáneas de mayor interés general, siempre con una necesaria perspectiva histórica suficiente, a la vez que añadiendo gradualmente obras de nuestro pasado, con el ambicioso objetivo de comprender un mayor período documental.

El fondo se nutre de múltiples fuentes, principalmente de la generosidad de estudios de arquitectura y fotografía, a la vez que de gran cantidad de excelentes proyectos editoriales históricos y de referencia, como guías de arquitectura, revistas, monografías y otras publicaciones. Asimismo, tiene en consideración todas las fuentes de referencia de las diversas ramas y entidades asociadas al COAC y de otras entidades colaboradoras vinculadas con los ámbitos de la arquitectura y el diseño, en su máximo espectro.

Cabe mencionar especialmente la incorporación de vasta documentación procedente del Archivo Histórico del COAC que, gracias a su riqueza documental, aporta gran cantidad de valiosa –y en algunos casos inédita– documentación gráfica.

El rigor y el criterio de la selección de las obras incorporadas se establece por medio de una Comisión Documental, formada por el Vocal de Cultura del COAC, el director del Archivo Histórico del COAC, los directores del Archivo Digital del COAC y profesionales y otros expertos externos de todas las Demarcaciones que velan por ofrecer una visión transversal del panorama arquitectónico presente y pasado alrededor del territorio.

La voluntad de este proyecto es la de devenir el fondo digital más extenso sobre arquitectura catalana; una herramienta clave de información y documentación arquitectónica ejemplar que se convierta en un referente no solo local, sino internacional, en la forma de explicar y mostrar el patrimonio arquitectónico de un territorio.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directores del Archivo Digital del COAC

credits

Quiénes somos

Colegio de Arquitectos de Cataluña:

Àrea de Cultura

Directores:

2019-2020 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comisión Documental:

2019-2020 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar Ornaque

Colaboradores Externos:

2019-2020 Lluis Andreu Sergi Ballester Maria Jesús Quintero

:

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura

Entidades Colaboradoras:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

Diseño y Programación:

Nubilum Edittio

Obras

Sobre el Mapa

Constelación

Cronología

  1. Restauració de la Nau Gòtica de Santa Maria de Girona

    Ignasi Bosch i Reitg, Alexandre Ferrant i Vázquez, Jordi Masgrau, Josep Maria Pla i Torras, Joaquim de Ros de Ramis, Josep Ros i Casadevall

    Restauració de la Nau Gòtica de Santa Maria de Girona

    Temple conegut sobretot per la seva excepcional nau única, la de més amplada (23 m) del gòtic. Respon al model introduït pels ordes mendicants, de gran èxit a Occitània i Catalunya: l’església saló, sense transsepte i amb contraforts explícits que acullen capelles laterals, contraposa a l’il·lusionisme del gòtic franc el predomini del ple sobre el buit, l’horitzontalitat i les formes estàtiques, la nuesa de paraments i l’obtenció d’espais unitaris d’equilibrada proporció. L’inici de la capçalera (1312) expulsa diversos usos de l’entorn de la catedral, i la girola gòtica coexisteix amb la basílica romànica fins al 1347 i després, gradualment, amb els trams de nau en construcció. Les capelles de capçalera, les dues d’extrem del creuer i el minúscul trifori del deambulatori són del mestre Enric i Jaume de Faveran i de Guillem de Cors. Malgrat el daltabaix de la Pesta Negra (1348), el 1357 s’inicia la construcció de la nau, de primer amb Capmagre i Saplana i després, llargament, amb Sacoma. Ja el 1386, amb les capelles i els contraforts alçats, esclata una primera discussió d’aquests amb De Cors i Lovaina sobre l’esquema d’una o tres naus. Arraconat Sacoma, guanya la segona idea i es contracta Guillem Morei —després Pere de Sant Joan— per als primers pilars. D’aquesta època daten el retaule i el baldaquí gòtics, d’extraordinari interès. Replantejada la discussió tipològica el 1416, predomina finalment la idea de nau única defensada per Guillem Bofill, que dirigirà, junt amb Antoni Canet, les dues primeres crugies (1423, primera clau). Successivament hi intervingueren Ciprés, Cervià, Julià i Gomis, sempre usant la nau romànica com a bastida i pedrera de la nova, amb una configuració estrafeta entre llurs alçades i amb l’alentiment que comportà la guerra civil. S’avança amb els finestrals del claristori, la galeria i el trifori i el 1579 es tanca el tercer tram gòtic, amb Balcells, que enceta el nou campanar i el culmina el 1601. El 1606 s’acaba la nau però la nova façana s’alenteix fins al 1680. El que observem aquí, com a la col·legiata de Sant Feliu, és un gòtic autòcton, gairebé opac al Renaixement, que es desenvolupa amb lentitud i enllaça directament amb les operacions barroques. Les successives intervencions modernes atenen diversos aspectes de restauració (barbàrie del 1936, bombardeig del 1939) dels arcs, les voltes, les golfes i la coberta, així com de recreació (nova porta dels Apòstols, 1963-75; creació del timpà posterior; creació del coronament de les àbsides de la girola, amb pinacles i balustrades; arxiu i biblioteca capitulars; casa de l’Obra). Són temes recurrents del s. xx la presència central de l’orgue del 1943 —obstacle per a la percepció literal de la nau—, l’organització del presbiteri per a la litúrgia actual, l’organització de la visita al campanar i altres temes com la il·luminació, que, si bé morosament, el Pla director vol encarar.
  2. Reforma del Claustre de Santa Maria de Girona

    Alexandre Ferrant i Vázquez, Jordi Masgrau, Francisco Pons Sorolla, Joan Maria de Ribot de Balle

    Reforma del Claustre de Santa Maria de Girona

    L’eclosió intramurs d’un conjunt episcopal (basílica amb transsepte, dos cloquers i baptisteri, conjunt canonical, palau del bisbe i hospital de pelegrins), emancipat del Sant Feliu extramurs i ubicat al punt dominant de la ciutat, fou una decisió cabdal per al futur urbà i per al que esdevindria un autèntic barri catedralici. El 1038, Pere Roger consagra la nova seu, de ràpida i eficient construcció, preludi de trenta anys d’edificació intensa arreu, d’Elna a Barcelona. Fins llavors, Santa Maria era, probablement, un seguit d’adaptacions carolíngies i, després, cenobials del temple pagà que presidia la part superior d’un ampli fòrum. Del complex romànic ens n’ha arribat una part de la torre de Carlemany, el claustre, una part del conjunt canonical, l’ara i la càtedra episcopal. Algunes seccions de l’espai romànic (naus, cloquers i galilea) continuaren en servei llargament, fins al s. xvi , i es desmuntaven amb l’avanç de la fàbrica gòtica que l’embolcallava. El claustre és el producte arquitectònic més destacable, i resulta de la renovació (s. xi i xii ) de la construcció benedictina (mitjan s. ix). El dormitori (llevant) passà a sagristia, i el refectori iniciat el 1019 (ponent) a capella. La biblioteca (nord) s’instal·là el 1395, i les noves sales capitulars (extrem oest), el 1708. La irregularitat de la planta trapezial deriva de l’adaptació al recinte murari, eixample carolingi d’aquest sector. Les galeries es cobreixen sobre volta de quadrant —excepte al nord, en què la volta és semicilíndrica— amb geometries d’interès a les trobades. Pilars massissos i parells de columnes sostenen els arcs torals; hi són innovadors la manca de contraforts i l’ample diafragma intercolumnar, i destaca així mateix l’entrellaçat de les arquivoltes dels torals. La iconografia, com en els coetanis Sant Pere i Sant Cugat, és un sumptuós exemple de l’escultòrica romànica, des dels temes bíblics historiats (frisos de pilars i capitells, a l’ala sud) fins a la recreació coríntia i l’evocació fantàstica.
  3. Obra Social Sagrada Famíllia

    Jordi Masgrau, Narcís Negre

    Obra Social Sagrada Famíllia

    Entre el 1957 i el 1965, l’Obra Sindical del Hogar va desplaçar cap a municipis veïns, sobre topografies i enclavaments de gran dificultat i baix preu, una política d’habitatge massiu i barat. Dins el terme de Sant Daniel (annexionat l’any 1963) s’implantaren 350 habitatges al barri de Vila-roja. Aquest edifici benèfic, a càrrec d’un orde religiós, conté un complex programa de guarderia, parvulari, capella, residència monacal i centre social sobre un terreny «de rebuig» situat entre la carretera i el riu. El desnivell de la riba permet allotjar els usos en una secció estudiada. La modèstia general no impedeix un estimable exercici funcional i compositiu, relacionat tant amb l’expressió emblemàtica de l’origen religiós de l’equipament com amb les tendències més avantguardistes del moment.
  4. Ampliació de la Caixa de Pensions a Girona

    Jordi Masgrau, Narcís Negre

    Ampliació de la Caixa de Pensions a Girona

    Àmplia cantonada que forma part del projecte elaborat per Bru Barnoya per obrir la nova calle del Progreso ja d’entrada amb un ordre neoclàssic constant, de baixos i quatre pisos, que quallaria en moltes de les noves finques (vegeu Santa Clara, 7) i que reformes posteriors i els bombardejos del 1938 ens han furtat. Aquí es llegeix encara la regularitat decreixent d’obertures i balcons, la balustrada ritmada (en lloc de la teulada prevista) i la moderada cornisa. La principal caixa d’estalvis del país s’hi instal·la el 1902. Masó hi aporta la continuïtat del balcó inferior i uns esgrafiats luxosos i delicats. Modificacions del 1939 desfiguraren interiorment una part de l’edifici. Al núm. 11 de Santa Clara, l’ampliació del 1979 treballa contextualismes assajats per Coderch i Sostres a Barcelona. Interessa la teoria de buits constants i decreixents, així com la faixa de relació entre façanes; resulta anodina, en canvi, la planta baixa. Al seu peu, reforma d’urbanització (1994) del carrer, a càrrec d’Arriola i Fiol.