Intro

Sobre el proyecto

En esta primera etapa, el catálogo se focaliza en la arquitectura moderna y contemporánea proyectada y construida entre el 1832 –año de edificación de la primera chimenea industrial de Barcelona que establecemos como el inicio de la modernidad– hasta la actualidad.

El proyecto nace con el objetivo de hacer más accesible la arquitectura tanto a los profesionales como al conjunto de la ciudadanía por medio de una web que se irá actualizando y ampliando mediante la incorporación de las obras contemporáneas de mayor interés general, siempre con una necesaria perspectiva histórica suficiente, a la vez que añadiendo gradualmente obras de nuestro pasado, con el ambicioso objetivo de comprender un mayor período documental.

El fondo se nutre de múltiples fuentes, principalmente de la generosidad de estudios de arquitectura y fotografía, a la vez que de gran cantidad de excelentes proyectos editoriales históricos y de referencia, como guías de arquitectura, revistas, monografías y otras publicaciones. Asimismo, tiene en consideración todas las fuentes de referencia de las diversas ramas y entidades asociadas al COAC y de otras entidades colaboradoras vinculadas con los ámbitos de la arquitectura y el diseño, en su máximo espectro.

Cabe mencionar especialmente la incorporación de vasta documentación procedente del Archivo Histórico del COAC que, gracias a su riqueza documental, aporta gran cantidad de valiosa –y en algunos casos inédita– documentación gráfica.

El rigor y el criterio de la selección de las obras incorporadas se establece por medio de una Comisión Documental, formada por el Vocal de Cultura del COAC, el director del Archivo Histórico del COAC, los directores del Archivo Digital del COAC y profesionales y otros expertos externos de todas las Demarcaciones que velan por ofrecer una visión transversal del panorama arquitectónico presente y pasado alrededor del territorio.

La voluntad de este proyecto es la de devenir el fondo digital más extenso sobre arquitectura catalana; una herramienta clave de información y documentación arquitectónica ejemplar que se convierta en un referente no solo local, sino internacional, en la forma de explicar y mostrar el patrimonio arquitectónico de un territorio.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directores arquitecturacatalana.cat

credits

Quiénes somos

Colegio de Arquitectos de Cataluña:

Àrea de Cultura

Directores:

2019-2022 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comisión Documental:

2019-2022 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar Ornaque

Colaboradores Externos:

2019-2022 Lluis Andreu Sergi Ballester Maria Jesús Quintero

Con el soporte de:

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura

Entidades Colaboradoras:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

Diseño y Programación:

Nubilum Edittio
Sugerencias

Buzón de sugerencias

Solicita la imagen

Te invitamos a ayudarnos a mejorar la difusión de la arquitectura catalana mediante este espacio, donde podrás proponernos obras, aportar o enmendar información sobre obras, autores y fotógrafos, además de hacernos todos aquellos comentarios que consideres. Los datos serán analizados por la Comisión Documental. Rellena sólo aquellos campos que consideres oportunos para añadir o subsanar información.

El Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya es uno de los centros de documentación más importantes de Europa, que custodia los fondos profesionales de más de 180 arquitectos, cuya obra es fundamental para comprender la historia de la arquitectura catalana. Mediante este formulario, podras solicitar copias digitales de los documentos de los que el Arxiu Històric del COAC gestiona los derechos de explotación de los autores, además de aquellos que se encuentren en dominio público. Una vez realizada la solicitud, el Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya te hará llegar una estimación del presupuesto, variable en cada casuística de uso y finalidad.

Imagen solicitada:

* Si la memoria tiene autoría o derechos conocidos, puede citarlos en el campo anterior 'Comentarios' .

* Si las fotografías tienen autoría o derechos conocidos, puede citarlos en el campo anterior 'Comentarios'.
Puedes adjuntar hasta 5 archivos de 10 MB cada uno como máximo.

En Imágenes

  • Raimon Duran i Reynals

Memoria

Arquitecte. Titulat el 1926, va ser deixeble de Francesc Galí. Soci del GATCPAC. Algunes de les obres són: el vestíbul de l’Estació de França, el Palau de les Arts Gràfiques per a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929 en col·laboració amb Pelai Martínez, la Casa Espona (1935), la Casa Cardenal (1940), va acabar l’Església de Montserrat de Barcelona; a la Garriga va construir la casa Pérez (1928) i la Casa Blanca Mitjà (1942)

Fuente: Arxiu Històric del COAC

Obras

Sobre el Mapa

Constelación

Cronología

  1. Nuevo Monasterio Benedictino de la Mare de Déu de Montserrat

    Raimon Duran i Reynals, Nicolau Maria Rubió i Tudurí

    Nuevo Monasterio Benedictino de la Mare de Déu de Montserrat

    Ubicat al districte de Les Corts, el conjunt monacal de Santa Maria de Montserrat de Pedralbes ocupa íntegrament l'illa de cases delimitada per la Carretera d'Esplugues i els carrers dels Moneders, de Miret i Sans, de l'Ardena i de l'Abadessa Olzet. L'accés principal al conjunt es produeix des de la Carretera d'Esplugues. El conjunt va ser projectat per l'arquitecte i paisatgista Nicolau Maria Rubió i Tudurí, que dissenyà una àmplia zona de jardins que complementen un grup d'edificis d'estil neorenaixentista florentí, amb una forta influència de l'arquitectura de Filippo Brunelleschi. El conjunt està integrat per una església en forma de creu llatina flanquejada per dos claustres i amb un campanar adossat al presbiteri. Adossats a l'església pel costat septentrional s'hi troben els edificis annexos del monestir, que avui són un col·legi major. El conjunt queda tancat per un mur de paredat comú i s'hi accedeix a través d'una reixa de ferro forjat flanquejada per dos pilons coronats amb les escultures de dos gossos. El jardí, poblat de pins, xiprers, i palmeres, acull una gran escalinata de pedra amb parterre central que mena vers el cim del turó, rematat per la façana monumental del monestir. Els murs exteriors es mostren íntegrament revestits amb un aplacat de marbre blanc, gris i rosat, seguint la tradició florentina. La façana principal orientada al jardí està dividida en tres cossos: el central, que conté el pòrtic de l'església; i els dos laterals, que contenen els dos claustres annexos. Aquests cossos laterals presenten una façana inspirada en l'Ospedale degli Innocenti, construït a Florència per Brunelleschi. Com aquella façana, la present s'articula a partir de diàfanes galeries de columnes toscanes que sostenen arcs de mig punt ornats amb medallons als carcanyols. Aquestes façanes queden rematades per una cornisa que recull la teulada a doble vessant que cobreix les galeries dels claustres. El cos central de la façana, corresponent a l'atri, es dissenyà seguint els models que Leon Battista Alberti havia proposat per a l'església de Sant Andreu de Màntua, és a dir, com un arc de triomf coronat per un frontó triangular. Així, dues parelles de semi columnes corínties i, amunt, dues parelles de pilastres del mateix ordre, emmarquen un gran arc de mig punt motllurat i sostingut per dues parelles més de pilastres corínties amb els fusts estriats. El fris de l'entaulament conté la inscripció "ALMAE MONTIS SERRATI DEIPARAE SACRVM" i tot queda rematat per un frontó triangular amb un medalló en relleu de la Verge i el Nen. El gran arc central dóna accés, com s'ha dit, a l'atri de l'església, un ric espai cobert per una volta de canó amb llunetes sostinguda per pilastres corínties de pedra i murs ornats a quarterons de marbre de colors. El més destacat d'aquest espai és la decoració mural que cobreix la volta, realitzada per Josep Obiols. La volta presenta el Crismó envoltat de garlandes de flors, mentre la lluneta central presenta una monumental Assumpció de la Verge envoltada d'àngels i querubins en un jardí exòtic. Les llunetes laterals mostren, darrere d'un parapet, les imatges de Santa Eulàlia i de Sant Jordi, patrons de Barcelona i de Catalunya. L'accés a l'església es realitza per una porta amb una llinda de marbre gris rematada per un fris triangular i un fris amb la inscripció "El noble i il·lvstre pròcer català en Josep Nicolav de Olzina i de Ferret disposà l'edificació d'aqvesta església i la llegà per al cvlte de la Verge de Montserrat, patrona de Catalvnya, llivrant-se a l'Arqvebisbat de Barcelona el dia 22-VII-1964". L'església té planta de creu llatina i una sola nau coberta amb volta de canó, interrompuda per una cúpula sobre el creuer i finalitzada en un absis poligonal. Els murs i les voltes es presenten revestits amb morter blanc, mentre que els elements portants (pilars, arcs i entaulaments) estan acabats en pedra grisa. Les pilastres que sostenen els arcs faixons mostren un capitell corinti i un fust estriat clàssic. Al presbiteri, l'altar major queda protegit per un gran baldaquí daurat sostingut per quatre columnes corínties de marbre negre. La cúpula del creuer, en forma de mitja taronja, reposa sobre petxines ornades amb medallons i s'inspira directament de la Capella Pazzi que Brunelleschi construí a la basílica de Santa Croce de Florència. Tanmateix, la seva aparença exterior s'inspira del Baptisteri de Sant Joan de Florència, construcció altmedieval coberta per un cimbori tancat amb teulada de vuit vessants i coronat per una estreta llanterna de marbre blanc. El braç esquerre del transsepte mena a un espai mortuori de planta de creu grega coronat per una cúpula que a l'exterior es manifesta en forma de teulada de quatre vessants rematada per una llanterna de marbre blanc. Adossat a l'absis hi ha el campanar del convent, una edificació de planta quadrada i tres cossos de dimensió decreixent coronats per una piràmide que s'inspira molt lliurement del Campanile de la catedral de Venècia. El conjunt, dissenyat per l'arquitecte i paisatgista Nicolau Maria Rubió i Tudurí, va ser construït a partir de 1920 amb la finalitat d'establir a Barcelona un monestir benedictí filial del de Montserrat. La construcció va ser finançada per l'industrial sabadellenc Josep Nicolau d'Olzina i de Ferrer i la seva esposa Mercè de Pallejà i de Bassa, Marquesos de Montsoliu. Entre els anys 1921 i 1924, el matrimoni va morir sense deixar descendència però els seus nebots, en Guillem de Pallejà Ferrer-Vidal i Clotilde Ricart Roger van voler continuar amb el projecte. Els sufragadors de l'església desitjaven un edifici d'estil Renaixement, i els monjos de Montserrat, als quals el temple anava destinat, una església romànica. Davant aquesta disjuntiva Rubió decidí arrencar del greco-romà toscà per continuar amb Brunelleschi, donant així relativa satisfacció a tots dos contendents. Un dels seus deixebles, Joan Mirambell, donà forma al conjunt enjardinat. Les obres del monestir es paralitzaren en esclatar la Guerra Civil, quan Rubió i Tudurí hagué d'exiliar-se. Les obres foren represes l'any 1950, quan Raimon Duran i Reynals es feu càrrec del projecte i Josep Obiols fou contractat per realitzar les pintures que decoren el pòrtic. L'any 1964 passà a mans de l'Arquebisbat de Barcelona, que el convertí en Parròquia de Santa Maria Reina.
  2. Estación de Francia

    Pedro de Muguruza, Raimon Duran i Reynals, Pelayo Martínez Paricio, Andreu Montaner i Serra

    Estación de Francia

  3. Palacio de las Artes Gráficas

    Raimon Duran i Reynals, Pelayo Martínez Paricio

    Palacio de las Artes Gráficas

    El palau se situa en un terreny d'un marcat pendent, fet que va servir per centralitzar l'accés al bell mig de dues rampes corbades que hi conflueixen. L'organització de l'edifici es basa en crear un cos central que pren la forma d'arc de triomf o de façana renaixentista, coronada amb frontó, i disposar una cúpula amb tambor hexagonal que fa de llanterna d'il·luminació zenital en l'interior. Del cos principal arrenquen, a cada costat, dues loggies o galeries porticades, amb arcs de mig punt sostinguts per columnes toscanes, que en els extrems queden coronades per templets amb cúpules hexagonals. Aquestes galeries porticades amaguen les dues ales en què l'edifici completa el seu espai. El treball que Pelai Martínez portava a terme a la Bisbal d'Empordà com arquitecte municipal i la relació amb la firma Terracota Fuster en la producció de terracotes es posa de manifest en cadascun dels detalls de l'edifici, ja que és per mitjà d'aquests materials que tots els elements d'ornamentació són realitzats i dona al conjunt un fort cromatisme de contrast amb l'estuc llis i blanquinós del parament. Els ressons de Florència es fan evidents i, en aquest sentit, tampoc és aliena l'admiració que ambdós arquitectes sentien per Brunelleschi. Bastit entre 1927 i 1929 per esdevenir el Palau de les Arts Gràfiques de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, sota projecte de l'arquitecte Pelagi Martínez i Paricio, que comptà amb la col·laboració de Raimon Duran i Reynals. Aquest últim va fer un llarg viatge, el 1920, a la ciutat italiana, acompanyat per Nicolau M. Rubió Tudurí, gran admirador de Brunelleschi.
  4. Escoles a Sant Joan de les Abadesses

    Raimon Duran i Reynals

    Escoles a Sant Joan de les Abadesses

    Edifici que neix del primer i més delicat renaixement toscà. L'edifici el formen una sèrie d'arcades de terracota, on la combinació en porxos, finestres (algunes cegues), dóna una unitat exemplar a l'obra. Aquest edifici va ésser realitzat sota el mecenatge de Jaume Espona i Brunet. A l'interior, un domini de l'espai molt reeixit, junt amb l'enginy de solucions, donen l'obra més acurada de Duran i Reinals a Sant Joan junt amb l'exemplar restauració del monestir. Són destacables, tot i la seva degradació, les pintures de la façana.
  5. Casa Francisca Espona

    Raimon Duran i Reynals

    Casa Francisca Espona

  6. Casa Barangé

    Raimon Duran i Reynals

  7. Edificio de Viviendas J. Espona

    Raimon Duran i Reynals

    Edificio de Viviendas J. Espona

    El edificio afronta una racionalización de las casas tradicionales del Eixample en cuanto al excesivo espacio ocupado por los pasillos. En un solar de 22 x 28 metros con fachada a dos calles, se disponen cuatro viviendas por planta formando un doble eje de simetría. Las comunicaciones verticales se colocan en el centro, por lo que desde el rellano se llega directamente al corazón de cada vivienda. Estos se organizan en tres crujías, soportadas por muros de carga, que permiten situar la sala de estar y el comedor en la fachada, y los dormitorios junto a la medianera. La luz se recibe por dos patios interiores de dimensiones mínimas.
  8. Viviendas Cardenal

    Raimon Duran i Reynals

    Viviendas Cardenal

    Este edificio de viviendas en un chaflán del Eixample de Barcelona presenta un alzado que alterna franjas de vacíos y llenos con gran simplicidad compositiva. Las tres fachadas que conforman el chaflán están unificadas por balcones corridos, con los antepechos estucados de color beige y rematados con un pasamanos de tubo de acero. El plano de fachada es de color granate para aumentar el contraste y reforzar la profundidad del balcón. Es interesante la manera como se adelantan las ventanas de los comedores y quedan integradas en los balcones, consiguiendo un contrapunto vertical casi imperceptible. La composición del volumen muestra claras referencias al edificio de oficinas de hormigón de Mies van der Rohe, pero adaptado a uno de viviendas. La distribución de la planta es completamente funcional. Cuenta con tres viviendas por rellano, dos de las cuales dan al chaflán, mientras que la tercera presenta fachada a un pasaje lateral existente. Este pasaje permite que la mayor parte de las habitaciones del edificio puedan ventilar al exterior. Las zonas húmedas están agrupadas formando núcleos de servicio que ventilan a patios interiores: merece especial atención el núcleo central, compartido por las dos viviendas simétricas del chaflán. Debido a su formación noucentista, Duran i Reynals cambiaba de estilo con gran facilidad. Podía hacer un edificio neoclásico y otro racionalista simultáneamente, en función del encargo. En este caso, optó por el estilo racionalista ante la insistencia del marido de la clienta.
  9. Casa Espona

    Raimon Duran i Reynals

    Casa Espona

  10. Habitatges Muntades

    Raimon Duran i Reynals

    Habitatges Muntades

  11. Casa Blanca Mitjà

    Raimon Duran i Reynals

    Casa Blanca Mitjà

    L'edifici va construir-se al solar d'una casa del segle XVII que va ser enderrocada per ordre de Blanca Mitjà. Se situava a peu del camí ral, al centre històric de la Garriga, davant de la placeta de Santa Isabel i del solar que havia ocupat l'Hospital de Banys fins el 1881. És un edifici civil construït entre mitgeres i en cantonada, amb façana a dos carrers. Consta d'una planta baixa i dos pisos destinats, en origen, a habitatges d'estiueig. Les façanes són planes i d'ordenació clàssica. S'estructuren a base d'eixos verticals d'obertures; cinc a la façana principal i set a la lateral. Horitzontalment es remarquen les línies de forjat amb una barana massissa al primer pis i prominents cornises al segon i també al coronament. Les dues façanes estan revestides amb esgrafiats: la planta baixa i la cantonada mostren un estuc carreuat especejat. La resta tenen diversos motius com baranes de balustres, frontons a les llindes, gerros, elements geomètrics, pilastres o elements florals. Destaca la representació de quatre figures femenines que representen les quatre estacions. Aquest edifici és representatiu de l'arquitectura de Duran i Reynals; suposa un retorn conscient al llenguatge renaixentista per la imposició de les corrents racionalistes. La casa Mitjà va ser construïda el 1942. L'any 1987 es va reformar l'interior completament i es van modificar les obertures de la planta baixa, si bé es van conservar i restaurar els esgrafiats.
  12. Reforma de la Casa Lleó Morera

    Raimon Duran i Reynals, Francisco Ferrer Bartolomé

  13. Cases d'Estiueig a La Fosca

    Raimon Duran i Reynals

    Cases d'Estiueig a La Fosca

  14. Casa Puig-Palau

    Raimon Duran i Reynals

    Casa Puig-Palau

  15. Colònia d'Obrers Espona

    Raimon Duran i Reynals

    Colònia d'Obrers Espona

    Edifici de planta baixa i pis i a nivell de planta configura una U. Orientat al sud, amb accés frontal a partir d'una arcada que dóna simetria al conjunt. La fàbrica és de materials del país amb pedra de riu, lloses i teula àrab. Dins el conjunt es troben uns jardins comunitaris de factura neoclàssica que permeten l'accés als habitatges. Les llindes de les finestres de la planta superior són de fusta de pi. Es disposen simètricament respecte la planta baixa, on fan funció de trencaaigües. És significativa la manera en què els espais de jardí es relacionen amb els espais públics immediats, és a dir la carretera de Camprodon i la plaça Pompeu Fabra. L'obra es realitzà sota el mecenatge de Jaume Espona i serveix per donar habitatge als treballadors de la fàbrica de filats. És una de les obres més acurades de Duran i Reynals.
  16. Círculo Ecuestre

    Raimon Duran i Reynals

  17. Torre Muñoz

    Raimon Duran i Reynals

    Torre Muñoz

    Unida en el jardín del Palau Robert, mediante un pequeño cuerpo de dos plantas, se encuentra la Torre Muñoz, construida en 1949 por el arquitecto Raimon Duran i Reynals. Fue un encargo de Julio Muñoz Ramonet, empresario y entonces propietario del palacio. La torre consta de planta baja y otros diez pisos, que alojan oficinas. En los bajos están presentes tres vanos en forma de arco de medio punto, de los cuales la central es la puerta de acceso, mientras que las otras son grandes ventanas. Todo el menaje es acolchado y, como decoración, se sitúan a ambos lados de la puerta un par de paneles en relieve. Un conjunto de doce ménsulas estriadas sustenta la balaustrada corrida del piso principal, que ostenta once ventanas en ambas esquinas de la fachada. En los siguientes niveles se repite el mismo número de ventanas, pero sin ningún tipo de decoración, más allá del paramento acolchado que divide la fachada en varios cuerpos. En los dos últimos pisos, los muros pasan a ser lisos, complementándose con la aparición de dobles columnas. Finalmente, el cierre se efectúa con una cornisa sustentada por modillones. En conjunto, se trata de un inmueble de estética clásica que quiere armonizar con la arquitectura del vecino Palau Robert.
  18. Habitatges a Pedralbes

    Raimon Duran i Reynals

    Habitatges a Pedralbes

  19. Casa Abril

    Raimon Duran i Reynals

    Casa Abril

  20. Mutua Nacional del Automóvil

    Raimon Duran i Reynals

    Mutua Nacional del Automóvil

Archivo

  • Perspectiva de la Torre Muñoz

    Dibujo

    Perspectiva de la Torre Muñoz

    Arxiu Històric del COAC

  • Perspectiva de la Torre Muñoz

    Dibujo

    Perspectiva de la Torre Muñoz

    Fons Raimon Duran i Reynals / Arxiu Històric del COAC

Bibliografía