Andreu Arriola Madorell -

Memòria

Andreu Arriola Madorell neix a Barcelona. Es gradua en Arquitectura a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB), Universitat Politècnica de Catalunya, l’any 1981, amb especialització en Projectes, Urbanisme i Història. Becari Fulbright, completa la seva formació a la Graduate School of Architecture, Planning and Preservation de Columbia University, Nova York, on obté el Master in Architecture and Building Design el 1986. Durant la seva formació és alumne, entre d’altres, de Rafael Moneo, Ignasi de Solà-Morales i Kenneth Frampton.
Entre 1981 i 1988 forma part del Servei de Projectes Urbans de l’Ajuntament de Barcelona, participant en el procés de transformació de l’espai públic de la ciutat iniciat durant els primers ajuntaments democràtics. El conjunt d’aquestes actuacions va ser reconegut el 1990 amb el Harvard University Prince of Wales Prize in Urban Design. Entre 1989 i 1993 és arquitecte director a l’Institut Municipal de Promoció Urbanística i Jocs Olímpics Barcelona ’92, des d’on participa en el disseny i coordinació de projectes vinculats a la transformació olímpica de Barcelona.
Des de començaments dels anys vuitanta treballa conjuntament amb Carmen Fiol Costa, amb qui funda Arriola & Fiol Arquitectes, estudi dedicat a l’arquitectura, l’urbanisme i el paisatge. La seva col·laboració obté un primer reconeixement internacional amb el Primer Premi ex aequo del Concurs Internacional del Parc de La Villette de París (1982). La trajectòria posterior de l’estudi comprèn projectes d’arquitectura i espai públic a Catalunya i internacionalment, entre els quals destaquen el Fossar de les Moreres, el Parc Central de Nou Barris, el Museu de les Termes Romanes de Sant Boi de Llobregat, la Torre Urrutia, el Museu de la Música de Barcelona i La Rose de Cherbourg a La Défense, París. El 2007 l’obra d’Arriola & Fiol rep l’International Urban Landscape Award.

Obres (14)

Sobre el mapa

Premiades

Catalogades

Desaparegudes

Totes les obres

Constel·lació

Cronologia (20)

Plaça de Tetuan i Reconstrucció del Monument al Doctor Robert

Andreu Arriola Madorell
Premi FAD

Seleccionat. Categoria: Arquitectura

Plaça de Tetuan i Reconstrucció del Monument al Doctor Robert
Jardí de la Torre de les Aigües

Andreu Arriola Madorell, Carme Ribas i Seix

El projecte es plantejà com una operació pilot per transformar el primer interior d’illa de l’Eixample barceloní en un jardí públic. L’illa objecte del projecte està situada entre els carrers Roger de Llúria, Roger de Flor, Consell de Cent i Diputació. En la part central d’aquesta illa existeix un manantial que havia estat explotat durant anys per una companyia subministradora d’aigua, a través de pous i d’un dipòsit situat sobre una torre d’obra vista, construïda a l’inici d’aquest segle. El projecte s’estructura amb una doble voluntat. D’una banda s’intenta dotar a la torre de contingut monumental, situant-la dintre d’un basament d’aigua que evoca el seu ús original. De l’altra, es proposa el tractament dels límits a través d’uns aplacats de trencadís de marbre que, amb un remat irregular, perden intensitat per fondre’s en l’alçat desordenat de les façanes interiors. El caràcter intimista i secret del jardí s’accentua amb el tractament del paviment de totxo al sardinell, la plantació d’arbres de flor olorosa i la construcció d’una font, que transporta aigua a través d’uns canals construïts en un dels murs perimetrals i l’aboca finalment a l’estany.
Premi FAD

Seleccionat. Categoria: Arquitectura - Espais Urbans

Jardí de la Torre de les Aigües
Parc de l'Escorxador / Parc de Joan Miró

Andreu Arriola Madorell, Elisabeth Galí i Camprubí, Màrius Quintana i Creus, Antoni Solanas

El Parc de l’Escorxador és conseqüència d’un concurs d’idees convocat a l’any 1981 per l’Ajuntament de Barcelona per a urbanitzar el solar alliberat de l’antic escorxador general de Barcelona. Traslladat a mitjans dels anys 60 fora de la ciutat. Està situat en el límit occidental del Eixample Cerdà i ocupa una superfície de sis hectàrees, equivalent a quatre illes de la trama Cerdà. La consideració de “l’espai lliure con espai fonamentalment urbà”, definit per una envoltant construïda, exerceix tensions diferents sobre cadascun dels límits que formen el solar ocupat per el nou parc. Aquesta envoltant construïda està formada per la trama de l’antic nucli suburbà de Sants i les tres façanes incompletes de l’Eixample Cerdà, que, si bé la seva ocupació està perfectament planificada, no passa així en la definició de la façana arquitectònica enfront del parc. La renúncia a oferir una façana des del parc motiva un enfonsament del nivell interior d’aquests, dos metres per sota de la rasant dels carrers. Només el llarg del carrer Vilamarí i enfront a l’eix del carrer Consell de Cent apareix un edifici de planta baixa, disposat en forma de pavellons amb coberta a diferents nivells i porxos que s’obren al parc. Aquest edifici està en mig d’un llac d’aigua lineal entre el bosc i la vorera del carrer Vilamarí. El parc, com a metàfora de ciutat, també ofereix una lectura a través dels seus canvis en secció, que s’adapten a la topografia del solar, organitzant-se en terrasses: la més alta acull l’escultura monumental de Miró. A les intermitges, una sèrie d’espais per esport i activitats socials es van desplegant acompanyats per una malla regular de palmeres. A la part més baixa, una sèrie de pins plantats de forma irregular creen una successió d’espais tranquils i íntims.
Jardí al Carrer de Madrid

Arriola & Fiol Arquitectes, Andreu Arriola Madorell, Carme Fiol i Costa

Les línies mestres del projecte que es presenta són possibilitar una utilització intensiva per part dels veïns del carrer Madrid, però alhora integrar aquesta zona visualment i física amb l’entorn, de manera que participi dels avantatges de trobar-se en una zona lliure equipada de rang superior a la ciutat. Es proposa un moviment de terres que determini una secció del terreny que possibiliti la visualització de la globalitat del lloc. Per resoldre l’objectiu d’integrar el parc a l’entorn, es parteix de la utilització d’un recurs geomètric determinat, típic del Renaixement, que es manipularà a conveniència i que definirà la imatge física del parc. El dibuix clàssic original es converteix en un fragment il·limitat on els seus elements quadrangulars es converteixen en piràmides que determinen espais i recorreguts. Les piràmides determinen dos vessants del parc: el nord i el sud. La cara sud es destina a zones de plantació, mentre que la cara nord es pavimenta amb llambordins de formigó de color.
Parc de l'Estació del Nord

Arriola & Fiol Arquitectes, Andreu Arriola Madorell, Carme Fiol i Costa, Beverly Pepper

El parc que se situa en els terrenys anteriorment ocupats per les vies del ferrocarril, que s’estenen des de l’antiga Estació del Nord fins a la plaça de les Glòries, es concreta en la zona rectangular, adossada a la façana sud de l’antiga estació i delimitada pels carrers de Nàpols, Almogàvers i Sardenya en una extensió de poc més de dues hectàrees. El traçat del carrer de Nàpols es corba per abraçar la façana principal de l’estació a la manera d’altres superilles d’equipaments de la retícula Cerdà com, per exemple, la de l’Hospital Clínic. Al llarg del carrer Almogàvers es construeix un bulevard que acompanya les visuals longitudinals del mur escultòric que obre l’accés principal al parc des d’aquest carrer. La construcció del carrer Sardenya en pont dóna continuïtat per dessota al parc amb la zona esportiva i el connecta amb el nord de la ciutat. El disseny de l’interior del parc desenvolupa una idea senzilla: la introducció per primera vegada a Barcelona d’un gran prat de gespa que emmarca les escultures de Beverly Pepper.
Plaça de Les Glòries Catalanes

Arriola & Fiol Arquitectes, Andreu Arriola Madorell, Carme Fiol i Costa

La història recent de la plaça comença amb la redacció i aprovació, a finals del 1989, del Pla Especial d’Ordenació del Sector Nord/Glòries, el qual projectava l’obertura del tram sud de l’avinguda Meridiana, tot donant continuïtat als carrers de la trama i proposant l’emplaçament dels grans equipaments culturals de la ciutat —L’Auditori, el Teatre Nacional de Catalunya, l’Arxiu de la Corona d’Aragó— alhora que donava el suport urbanístic que adaptava les determinacions del Pla General del 1976 a les actuacions infraestructurals que finalment farien possible la construcció de la plaça. En aquell moment la plaça era un caòtic nus viari que enllaçava les avingudes Diagonal, Gran Via i Meridiana amb les autopistes A-17 i A-19. La caòtica estructura suport dels viaductes que resolien l’enllaç havia perdut tota senyal d’urbanitat i tampoc no reconeixia la centralitat de la plaça. La solució arquitectònica de la plaça utilitza el trànsit com a material de projecte. La viabilitat, la geometria dels traçats viaris i els automòbils fixen l’escala i les dimensions de la proposta.
Plaça d'Islàndia

Arriola & Fiol Arquitectes, Andreu Arriola Madorell, Carme Fiol i Costa

El projecte, reconeixent la quadrícula com a preeminent en el disseny urbà general del sector que l’integra a la resta de la ciutat, vol descobrir de nou el carrer Bofarull i el Rec Comtal com a traces històriques amb característiques contraposades a les de la retícula cartesiana. El projecte construeix el xamfrà de la cruïlla Palència-Espronceda amb un estany d’aigua que evoca el record del Rec Comtal. El carrer Bofarull determina el front edificat de l’illa de l’Eixample i limita l’espai lliure triangular on se situa la gran font, al centre del barri. Els dos trams del carrer Bofarull es dissenyen en continuïtat amb aquesta part central com la ribera del Rec Comtal. Les característiques d’aquest espai lineal es contraposen a les de la trama racional i circulatòria de l’Eixample. La introducció de l’aigua, l’absència de trànsit, la vegetació, el nou paviment i la col·locació del mobiliari urbà atorguen a aquests espais un caràcter de jardí on tranquil·les línies d’arbres segueixen el curs de l’antic Rec Comtal. En alguns punts les línies paral·leles se separen i configuren una clariana. Una línia doble de lloses de ferro/formigó ressegueix les línies d’arbres de manera que una suporta els forats dels arbres i l’altra les columnes d’enllumenat. La resta del paviment de llamborda de terracota està col·locat en línies perpendiculars a les fileres d’arbres.
Museu de Termes Romanes

Arriola & Fiol Arquitectes, Andreu Arriola Madorell, Carme Fiol i Costa

El projecte d’Exposició Permanent de les Termes Romanes està integrat en el futur Museu de Sant Boi de Llobregat; les restes de l’edifici termal romà seran una de les mostres més importants de la nova instal·lació museística promoguda per la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Sant Boi. Aquest projecte es planteja com una primera fase de la instal·lació museística de Sant Boi amb dos objectius primordials: possibilitar l’acabament de la recerca arqueològica i construir la cobertura que garantirà la consolidació definitiva de les restes. L’accessibilitat a les ruïnes així com els recorreguts de la visita han estat condicionats per l’organització del programa funcional. Aquest programa projecta una instal·lació museística atesa per, com a mínim, una o dues persones fixes. L’entrada al nou edifici es realitza per la cruïlla del carrer Hospital i av. Maria Girona i l’accés al conjunt termal es fa, òbviament, des de l’apoditerium. Es disposa un esglaonat suau que salva el desnivell i configura unes grades per contemplar l’escenari de les ruïnes i unes escales que acompanyen el recorregut.
Plaça del Virrei Amat

Arriola & Fiol Arquitectes, Andreu Arriola Madorell, Carme Fiol i Costa

El passeig de Fabra i Puig i l’avinguda de Borbó són els únics carrers que flanquegen la plaça. La seva dimensió, per tant, s’amplia el doble i es transforma en una plaça rectangular representativa. Es proposa una plaça oberta, amb la major part de superfície del paviment de pedra per acollir la gent en moviment, i amb una atmosfera mediambiental característica que dialoga d’igual a igual amb l’agressivitat del soroll del nus circulatori. Per aquest motiu es col·loca un estany amb salts d’aigua i una platja, que resolen la dualitat de les perspectives de Pi i Molist i de Felip II. Un umbracle relaciona la plaça amb l’edificació del voltant. Atesa la proximitat de la seu del Districte, a l’altre extrem de Pi i Molist se situen elements significatius que rematen la perspectiva, del mateix caràcter que els de la urbanització al voltant de la seu, palmes i diapasons, que anuncien el centre administratiu i que, juntament amb l’ampliació de les voreres de Pi i Molist, transformen la distància actual en proximitat i referència.
Premi FAD

Seleccionat. Categoria: Arquitectura

Museu de Termes Romanes
Parc Central de Nou Barris

Arriola & Fiol Arquitectes, Andreu Arriola Madorell, Carme Fiol i Costa

La percepció arquitectònica aplicada a l’espai urbà ha produït un cert grau d’originalitat en la pràctica del paisatgisme, fonamentalment en el context urbà, ja sigui en la ciutat tradicional o, principalment, en els nous territoris de la perifèria urbana. L’emplaçament del projecte és el buit resultant de la massiva construcció de blocs d’habitatges durant els anys seixanta i setanta en una part de Barcelona que fins en aquell moment no eren més que camps de cultiu. Malgrat la dimensió del problema, la superfície de l’àrea gairebé no es pot apreciar com a conseqüència de l’organització caòtica dels blocs. El projecte tracta de suggerir un altre paisatge que proposi no només un parc urbà al centre d’un barri densament poblat, sinó també integrar l’skyline i la massa construïda dels blocs com una part inseparable i essencial del nou paisatge.
Escola Superior de Música de Catalunya

Arriola & Fiol Arquitectes, Andreu Arriola Madorell, Carme Fiol i Costa

El projecte de l’Escola Superior de Música de Catalunya es localitza a l’interior de l’edifici de L’Auditori amb la voluntat de vitalitzar un complex musical que haurà de desenvolupar activitats complementàries a les de l’estricta audició de concerts de música simfònica. D’aquesta manera, el complex programa de L’Auditori s’articularà al llarg del temps i es transformarà en una veritable ciutat de la música gairebé autosuficient. El nou conservatori engloba els estudis musicals de segon i tercer cicle, una biblioteca, partituroteca i fonoteca especialitzades, aules d’assaig, laboratori d’electroacústica, administració, amb tots els serveis complementaris de camerinos i magatzems d’instruments per a un auditori de 700 localitats. Aquest programa es desenvolupa en les plantes primera, segona, tercera i quarta de l’edifici de L’Auditori al carrer Lepant de Barcelona. Les habitacions, on s’allotja el programa de l’ESMUC, s’organitzen al voltant de dos grans patis: l’atri central obert a tota alçada amb l’impluvi de vidre, suport de les pintures de Pablo Palazuelo, i el claustre superior obert a les plantes segona i tercera, amb accés des de la mateixa planta tercera.
Torre Sostenible Urrutia

Arriola & Fiol Arquitectes, Andreu Arriola Madorell, Carme Fiol i Costa

Torre Sostenible Urrutia L’objecte del projecte és un edifici de 98 habitatges per a joves, un Institut Universitari de la UAB i un aparcament de bicicletes i motos. És un edifici de 16 plantes. La seva posició singular permet el desenvolupament de dues façanes urbanes planes d’obra de fàbrica amb altes finestres que emfasitzen el pla vertical de la seva geometria tectònica amb els dos carrers. Les altres dues cares de la torre es fracturen en alçada i s’obren progressivament abocant-se a l’espai exterior de la nova urbanització. Aquí els materials de façana són de policarbonat, més fi i transparent, planxa metàl·lica i u-glass i s’emmirallen amb la vegetació de l’entorn. L’habitatge tipus (d’uns 40 m2) consta d’entrada, cuina, sala-menjador, dormitori i bany, en aquesta progressió lineal, de menys a més privacitat. En planta baixa, a nivell del carrer d’Urrutia, s’obre un local connectat internament a triple alçada amb les plantes inferiors. Una rampa des de la plaça connecta la planta nivell parc amb l’aparcament, el sector de serveis, instal·lacions i magatzem. Els espais comunitaris de relació se situen en alçada a les dues plantes intermèdies, allà on la superfície de la torre disminueix, el perímetre recula i la volumetria minva. L’última planta en alçada es reserva per a les instal·lacions. Plaques solars de reforç se situen a les diferents cobertes no transitables.
EU Mies Award

Nominat

Parc Central de Nou Barris
Museu de la Música

Arriola & Fiol Arquitectes, Andreu Arriola Madorell, Carme Fiol i Costa

El projecte de L’Auditori-Centre Musical de Barcelona es va iniciar l’any 1989. La redacció del programa preveia un conjunt d’activitats musicals que superava abastament el d’una estricta sala de concerts. Així, el nou centre allotjaria, a més de les tres sales d’audició (simfònica, cambra i polivalent), una escola d’alts estudis musicals i el Museu de la Música. Aquest projecte de construcció del Museu de la Música completarà el conjunt de L’Auditori. Els espais on s’allotja el programa del museu s’organitzen al voltant d’un gran pati: l’atri central obert a tota alçada amb l’impluvi de vidre, suport de les pintures de Pablo Palazuelo. L’accés principal al museu es fa des de l’escala principal de la plaça de les Arts, que arriba directament a la planta segona. En aquesta planta s’agrupa tota l’administració del museu, recepció i informació, serveis, sala d’acollida, exposició permanent i exposició temporal. Des de la planta segona s’arriba a través de les escales interiors a la planta tercera, on hi ha la biblioteca. La biblioteca disposa d’una reserva de fons visitable i d’una sala de recerca. Finalment, a la planta soterrani se situen el taller de restauració i fotografia, l’arxiu de publicacions, l’administració i el fons de reserva.
Premi FAD

Finalista. Categoria: Interiorisme

Museu de la Música
Casa Costa

Arriola & Fiol Arquitectes, Andreu Arriola Madorell, Carme Fiol i Costa
Premi FAD

Seleccionat. Categoria: Arquitectura

Casa Costa