Elisabeth Galí i Camprubí

En Imatges

Memòria

Comença la seva carrera professional en l’àmbit del disseny industrial i, anys més tard, es llicència en l’especialitat d’urbanisme i edificació a l‘escola d’arquitectura de Barcelona.En l’activitat docent, ha estat professora del Laboratori d’Urbanisme de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, entre els anys1994 i 2004 i és professora invitada en diverses universitats estrangeres entre les que cal destacar l’escola d’arquitectura de Lausanne a Suïssa, la de Delf a Holanda i la de Harvard als Estats Units.

Beth Galí és internacionalment coneguda pels seus projectes que afavoreixen l’ús peatonal de l’espai públic, com la remodelació dels carrers Saint Patrick i Grand Parade de Cork a Irlanda, els centres històrics de s’Hertogenbosch i Roerdmond a Holanda. Ha projectat diversos espais públics al Port de Dublín, Rotterdam i d’Hamburg. A Catalunya i Espanya ha realitzat diversos projectes com el Parc i el Sot del Migdia, el Fossar de la Pedrera, el Parc i la Biblioteca Joan Miró, la Zona de Banys del Fòrum a Barcelona, el Parc Zafra a Huelva, un edifici geriàtric al Paral·lel a Barcelona així com diversos edificis d’habitatges social o privat i equipaments.

Ha obtingut el premi FAD en diverses modalitats, i el Delta de disseny industrial entre altres reconeixements com la Creu de Sant Jordi, la condecoració Chevalier de l'Ordre des Arts et des Lettres o el Premi Nacional d’Holanda en Urbanisme. Primera presidenta del FAD del 2005 al 2009 des d’on posà en marxa projectes com Mater-Centre de Materials, el premi internacional City to City, Terminal B, Xarxes d’Opinió, la Incubadora del FAD, l’Observatori del Disseny i l’espai de crítica La Mosca.

Obres (7)

Sobre el mapa

Premiades

Catalogades

Desaparegudes

Totes les obres

Constel·lació

Cronologia (9)

Plaça d'Emili Vendrell

Maria Rosa Clotet, Elisabeth Galí i Camprubí, Ramon Sanabria i Boix
Fossar de la Pedrera

Elisabeth Galí i Camprubí, Màrius Quintana i Creus

El Fossar de la Pedrera és una forta depressió de la Muntanya de Montjuïc conseqüència de l’explotació d’una antiga extracció de pedra. La depressió és va utilitzar com a fossar comú i, per tant hi foren enterrats els cossos dels que moriren en circumstancies d’empresonament i persecució. És, doncs, on reposen els cossos de molts immolats per defensar les llibertats de Catalunya. L’accés al recinte es realitza des de l’acabament d’un dels camins antics del cementiri. A partir d’aquí el caminant passa per una zona intermèdia que actua de filtre entre l’espai exterior i el recinte més íntim i en certa manera sacralitzat del fossar, entre una sèrie de xiprers ja existents i pilars de pedra on s’han gravat els noms dels que foren enterrats víctimes dels afusellaments des de 1939. A partir d’aquest filtre s’exten tot l’espai de l’enterrament, que queda emmarcat pels grans espadats de l’antiga cantera i que donen el to dramàtic del paisatge. La banda Est del Fossar és la part monumental que constitueix un fons arquitectònic i un punt de vista sobre la planta continua i homogènia dels enterraments col·lectius. Un mur de pedra suporta els dos plans inclinats que formen l’eix monumental. Aquest queda confirmat per una escalinata d’accés que ens condueix, finalment, a la tomba del president Lluís Companys. El mausoleu està rodejat d’aigua, excepte en el punt d’accés. Es tracta d’una estructura molt simple que ha de donar solemnitat a l’emplaçament, però que, al mateix temps, ha d’evitar monumentalismes excessivament presidencials dins de l’estructura fonamental comunitària del conjunt. Es un element fet de dos arcs de formigó que s’alleugeren amb unes planxes arquejades de ferro pavonat. Això determina un espai cobert, dins del qual i a sota d’una llosa de marbre, se situa la tomba. La modèstia de la construcció quedaria, però, subratllada per la qualitat de l’entorn: el mur de pedra i els reflexes de la superfície del llac.
Exposició Eina, Vint Anys d'Avantguarda

Elisabeth Galí i Camprubí, Xavier Olivé Serret, Màrius Quintana i Creus
Premi FAD

Guardonat / Premiat. Categoria: Interiorisme - Interiors Efímers

Exposició Eina, Vint Anys d'Avantguarda
Parc de l'Escorxador / Parc de Joan Miró

Andreu Arriola Madorell, Elisabeth Galí i Camprubí, Màrius Quintana i Creus, Antoni Solanas

El Parc de l’Escorxador és conseqüència d’un concurs d’idees convocat a l’any 1981 per l’Ajuntament de Barcelona per a urbanitzar el solar alliberat de l’antic escorxador general de Barcelona. Traslladat a mitjans dels anys 60 fora de la ciutat. Està situat en el límit occidental del Eixample Cerdà i ocupa una superfície de sis hectàrees, equivalent a quatre illes de la trama Cerdà. La consideració de “l’espai lliure con espai fonamentalment urbà”, definit per una envoltant construïda, exerceix tensions diferents sobre cadascun dels límits que formen el solar ocupat per el nou parc. Aquesta envoltant construïda està formada per la trama de l’antic nucli suburbà de Sants i les tres façanes incompletes de l’Eixample Cerdà, que, si bé la seva ocupació està perfectament planificada, no passa així en la definició de la façana arquitectònica enfront del parc. La renúncia a oferir una façana des del parc motiva un enfonsament del nivell interior d’aquests, dos metres per sota de la rasant dels carrers. Només el llarg del carrer Vilamarí i enfront a l’eix del carrer Consell de Cent apareix un edifici de planta baixa, disposat en forma de pavellons amb coberta a diferents nivells i porxos que s’obren al parc. Aquest edifici està en mig d’un llac d’aigua lineal entre el bosc i la vorera del carrer Vilamarí. El parc, com a metàfora de ciutat, també ofereix una lectura a través dels seus canvis en secció, que s’adapten a la topografia del solar, organitzant-se en terrasses: la més alta acull l’escultura monumental de Miró. A les intermitges, una sèrie d’espais per esport i activitats socials es van desplegant acompanyats per una malla regular de palmeres. A la part més baixa, una sèrie de pins plantats de forma irregular creen una successió d’espais tranquils i íntims.
Casa Jover-Sala

Elisabeth Galí i Camprubí, Màrius Quintana i Creus

La composició de la casa adopta una forma peculiar com a resposta als condicionants del lloc: un petit terreny a la frontera entre una urbanització i el centre del nucli urbà, amb un pendent de 40 graus. Tres murs segueixen fidelment les corbes de nivell, formant dues crugies que organitzen tota la casa: la sala d’estar, la cuina i el menjador a dalt, amb esplèndides vistes sobre Sant Pere de Roda, i els dormitoris a la planta inferior, amb accés directe a l’exterior, on es troba la piscina. La casa segueix retòricament en tots els punts el plantejament inicial: els murs, que es poden foradar amb llibertat segons els requeriments de les circulacions, se separen de l’alineació de les finestres allí on la traça inicial ho exigeix. Des de la llunyania, el coronament dels murs portants sobresurt per damunt de la densa pineda que envolta la casa i reprodueix en termes arquitectònics les traces de la topografia preexistent.
Zona de Banys del Fòrum 2004

BB+GG Arquitectes, Elisabeth Galí i Camprubí

La Zona de banys es planteja com una mena de moll ,a la cota +1.50m., equipat amb instal.lacions especials relacionades amb els banys d’aigua de mar. Segueix quasi paral.lelament al passeig marítim o vial de serveis que es troba a la cota +4.00m. i que limita amb el Parc. Es planteja com una alternativa diferenciada de bany a la que ofereixen les platges existents del front litoral de Barcelona. Aquesta diferencia es tradueix en posibilitar l’equipament futur d’instal.lacions relacionades amb la Thalasoteràpia, de forma que aquesta zona es converteixi en una espècie de parc urbà amb amb instal.lacions especials de banys de mar. La relació amb el Parc es produeix mitjançant dos trams d’escalinates en els extrems del moll que salven el desnivell de 2.50m. amb el Parc i l’execució de tres murs de contenció que donen lloc a equipaments de serveis i talusos ajardinats amb formes similars a les del Parc per aconseguir una certa continuïtat. Entre els murs es situen dues rampes per posibilitar l’accés rodat de vehicles de manteniment i de persones discapacitades. Es poden diferència cinc àrees diferenciades: la zona de “mar controlat”, que delimita una zona de bany segur de la del mar obert; la zona de terrassa-pati com una gran plaça arressarada del vent protegida per un mur d’acer corten; la zona de platja, plantejada com una platafora de fusta de pi amb la possibilitat de se retirada per construir-hi piscines salades; la zona de pantalà i illes conformada per plataformes de marbre blanc que permeten els salts; la zona de l’escola de submarinisme situada a prop del port esportiu.
Transformació d'Espais Públics a l'Entorn de l'Ajuntament i la Carretera d'Esplugues

BB+GG Arquitectes, Jaume Benavent, Elisabeth Galí i Camprubí, Andrés Rodríguez, Ruediger Wurth

Espais públics reparadors i austers: netejar, ordenar, re-pavimentar, enlloc de començar de zero. S’intervé només en punts estratègics per sanejar el vell teixit especialment degradat amb el pas dels anys. L’espai flueix lliure d’obstacles i estableix la relació entre els edificis públics que aquí es concentren. Ens obliguen a mantenir algunes preexistències... responem projectant l’espai com una mena de patchwork: de la vella plaça enjardinada conservem la part central que li atorga un cert caràcter de plaça de poble. El mateix fem amb els espais de joc d’infants que encerclem en un recinte el•líptic. O amb la masia que l’alliberem de les tanques i l’envoltem d’espai públic. L’església, l’edifici de l’ajuntament i la pròpia masia completen el patchwork.
Mostres d'Arquitectura (Barcelona)

Seleccionat. Categoria: Intervencions en Espais Exteriors

Transformació d'Espais Públics a l'Entorn de l'Ajuntament i la Carretera d'Esplugues