Un difícil compromís. Construir un edifici industrial en un paisatge d’alta muntanya, al Pirineu de Lleida. Un prat, a la cota baixa de la vall al costat del riu Garona, envoltats per altes muntanyes i per petites construccions disseminades. L’edifici, ja des del programa funcional havia d’assumir un traçat longitudinal proper al 200 m. Encara en el món de les idees, el projecte intentarà intuïtivament dialogar amb les grans traces del paisatge que l’envolta, amb la suau ondulació del recorregut del riu, els abstractes recorreguts i retalls que defineixen els plecs de les muntanyes veïnes i les línies de les seves crestes retallades contra el cel. L’edifici vol ser una traça més del paisatge. La definició de la secció conformarà la imatge del conjunt. La seva construcció serà en sec. Tindrà dues façanes diferenciades: la principal, amb accessos per a vianants, donarà a la carretera; la posterior, davant del riu, serà el lloc en el qual s’ubicaran els ports de càrrega i descàrrega i l’aparcament de vehicles industrials. La idea d’abordar el compromís plantejat fugint de folklorismes i maquillatges, també es fa extensiu a la utilització i a l’ús de materials, acords amb el món industrial. El procés constructiu s’elaborà utilitzant diversos elements prefabricats donada la gran quantitat de neu existent a la zona i els escassos mesos de bon temps.

Donada la complexitat del programa es disposa el conjunt sobre el passeig de Torreblanca i donant al sud sobre el Parc del Arborètum. Sobre una gran plataforma es disposen els accessos principals del Teatre al Conservatori, beneficiant-se aquest de les vistes sobre l’Arborètum, ja que aquest edifici s’assenta sobre una de les façanes laterals del gran edifici del Teatre. El gran volum d’aquest edifici manté la seva presència i s’erigeix com a principal protagonista del conjunt. El projecte intenta resoldre des de la seva volumetria un programa funcional complex. El teatre serà el protagonista de tota l’operació. La resta de cossos edificats es disposa perimetralment a la gran caixa central, amb la qual cosa s’intenta resoldre el problema d’escala que plantejarien les façanes laterals i posterior del teatre. Aquesta disposició d’afegits al cos central, permetrà una especialització dels accessos als diferents edificis amb la creació d’una plataforma elevada, que a l’hora que realitza la funció de plaça pública exterior, organitza la disposició dels accessos al Teatre i Conservatori des de dos dels seus costats, a més de representar la funció de porta virtual al parc veí de l’Arborètum. L’edifici, donades les seves característiques funcionals, es manifesta pel seu volum, assolint la seva alçada màxima a la caixa escènica, que permet el plegat de decorats. La sala s’estén sobre dos nivells: un a nivell de l’accés, que conforma la platea, i un altre a nivell d’amfiteatre, al que s’accedeix mitjançant escales situades lateralment. La capacitat de la sala és de 746 espectadors, el que permet disposar d’un equipament molt apropiat per la ciutat i el seu entorn. L’especial diversificació formal de l’edifici és la que permetrà entendre les diferents parts com un sol conjunt edificat, i intentarà solucionar l’evident problema d’escala plantejat entre el gran volum central i els seus encontres amb l’immediat entorn urbà, establint alhora, des de lectures més llunyanes una imatge d’autonomia i representativitat d’acord amb les característiques del Centre.

L’edifici és concebut com un gran contenidor situat davant d’una plaça, que a més de donar accés a l’auditori assenyala l’entrada al teixit urbà. El nucli del programa és format per dues sales públiques d’audicions musicals i un conservatori de música. Al voltant d’aquest programa central s’organitza un complex sistema de serveis i dependències annexes. La gran sala principal ocupa un buit al centre de l’edifici, de manera que al voltant s’hi disposen les aules i la resta de serveis. Amb aquesta solució és possible donar un caràcter urbà a les quatre façanes de l’edifici. A la façana principal s’hi adossen les peces més singulars, la qual cosa permet atorgar-li un caire més monumental, vinculat a la visió frontal però també a la visió escorada que encara els carrers laterals. Les façanes a aquests carrers assumeixen un caràcter secundari, sotmès a la regularitat volumètrica de tot el conjunt.

L’edifici adopta una configuració clarament longitudinal, parallela a la prevista rambla de Pardinyes. Aquesta disposició permet d’allotjar el programa de les aules al llarg d’un corredor, mentre que les escales de comunicació vertical formen un cos diferenciat i posicionat a la part central. La sala d’actes i la biblioteca formen dos cossos de geometria irregular situats a l’espai que separa l’edifici de la rambla, i entre tots dos cossos queda el pas de l’entrada i un gran vestíbul que cohesiona tot l’organisme. L’edifici té vocació de construir un lloc urbà que encara no existeix, i en el qual la planta baixa ha d’assumir la condició d’un espai públic.

La biblioteca s’ubica a l’extrem nord-oest de la plaça Cívica del Campus Nord de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Pel seu interior, tallant l’edifici de manera obliqua, discorre un carrer d’accés a la plaça Cívica que es transforma en el vestíbul de l’edifici. L’interior queda organitzat en diverses sales molt neutres que han de permetre la reorganització constant de l’edifici a mesura que les noves tecnologies prenguin protagonisme a la biblioteca. El Campus Nord forma una façana gairebé contínua contra la qual es retalla el volum de l’edifici, de pedra calcària blanca, amb una obertura enorme que marca l’inici del camí. La façana contrasta per volum, composició, obertures i color amb la façana posterior. La resta de façanes de l’edifici són de pedra. A la plaça Cívica, la façana és totalment envidrada i contrasta amb les anteriors, la qual cosa la significa. La coberta il·lumina les plantes superiors i pren forma de dent de serra orientada a nord estricte, amb una geometria obliqua respecte a la resta de geometries de l’edifici. La sala superior, emmoquetada, sempre en silenci, és molt agradable de visitar. La connectivitat vertical que el vestíbul dóna a tot l’edifici és, també, espectacular, un vestíbul singular per un edifici cridat a ser un dels centres de relació de tot el Campus Nord.

L’Institut del Teatre és un edifici docent que forma la peça central del que havia de ser la Ciutat del Teatre. És un complex que recicla una sèrie de palaus abocats sobre l’avinguda de l'Exposició, al límit nord del Poble Sec amb Montjuïc, bastits amb motiu de l’Exposició de 1929 per l’arquitecte hospitalenc Ramon Puig i Gairalt. L’edifici resol l’entrega d’aquests palaus amb el Poble Sec tancant una plaça sobre la cota de l’avinguda de l'Exposició i, alhora, presentant un accés a cota del Poble Sec, barri que arriba a l’edifici gairebé més d’una planta per sota del nivell de la plaça. L’edifici s’organitza en U al voltant d’un pal·li espectacular obert a la plaça, un espai urbà d’una escala difícil de trobar a Barcelona, configurat per un umbracle a cota de la línia de cornisa de l’edifici. Les tres ales de la U contenen espais diversos i molt interessants: al fons se situa l’accés de l’edifici, format per un vestíbula doble alçada que aboca la plaça a l’interior de l’edifici. A mà dreta queda el cos de la biblioteca, organitzada també a doble alçada a les plantes superiors, un espai acollidor que conté una col·lecció important de llibres de teatre i cinema. A mà esquerra es situa el cos del teatre. Són remarcables les aules de teatre i dansa de l’Institut, espais cúbics a doble alçada il·luminats zenitalment i servits per passadissos abocats al pal·li. Els espais comuns de l’edifici tenen interès i s'aboquen els uns en els altres en dimensions d’amplada i alçada diferents: el bar serveix d’entrada al teatre i alhora culmina el vestíbul, abocat contra la mitgera del Mercat de les Flors, espai amb intervenció artística a càrrec de Frederic Amat. Tot el conjunt s’acaba amb un aplacat de travertí romà curosament especejat. La façana posterior, sobre el Poble Sec, té un interès especial pel doble paper de façana posterior que presenta front a un barri amb tanta història com aquest.

La residència se situa a l’extrem nord-oest del campus de Cappont, tancant la filera d’edificis universitaris que es recolza en el carrer de Jaume II. L’edifici adopta la forma d’un braç allargat, amb un corredor central i habitacions a totes dues bandes. Per l’extrem nord l’espai de circulacions s’obre i conforma la façana que dóna al riu. La filera d’habitacions que es recolza en la façana oest segueix fidelment la corba suau del carrer i les estances se succeeixen de forma ininterrompuda. La crugia que dóna a l’interior del campus opera dues obertures que permeten l’entrada de la llum natural als espais de circulació i disposen les habitacions cap a les millors vistes. D’aquesta manera, l’edifici es configura com una resposta volumètrica a les condicions de l’entorn que es produeix amb independència a cadascuna de les façanes, assignant una orientació i una identitat formal a l’edifici.

El disseny de l’edifici es fa ressò de la seva condició suburbana, en tant que element capaç de crear un nou focus d’activitat, lluny del centre i a la vora del mar. L’organisme dóna l’esquena a la ciutat per mitjà d’un volum gairebé cec, de tres façanes que formen un angle agut, per on té lloc l’entrada. La planta baixa allibera un recorregut continu des de l’entrada fins a la façana oposada, que s’obre al mar a través d’un mur vidrat que abasta tota l’alçària de l’edifici, i que queda protegit per una gran marquesina orientada a la Mediterrània. La planta baixa es presenta com un espai diàfan en continuïtat amb la plaça que es crea a la part posterior, i gràcies a un pati enjardinat que garanteix la transparència entre la part anterior i la posterior. En aquesta planta hi ha l’Oficina de Turisme i d’altres petites dependències, mentre que la planta superior es destina pròpiament a biblioteca.

L’edifici es troba situat al nou campus de la Universitat Rovira i Virgili a Sescelades, a Tarragona. Es planteja un edifici que segueix la traça i la concepció en planta de l’Escola d’Enginyeria Química, situada a la parcel·la contigua. Al planejament general del campus existeix el requeriment de comunicar les dues escoles per sobre del carrer del Mig. És per això que apareix una continuïtat dels passadissos i una disposició volumètrica similar. El projecte es disposa al voltant de dos patis. Un d’aquests patis, el de dimensions menors, és el que aplega els laboratoris i els espais de recerca, i en l’altre, més generós i en comunicació amb la resta del campus, s’ubiquen els aularis. La connexió entre els dos patis es realitza a través de les zones administratives i els deganats, els quals, a causa de la posició estratègica, es resolen amb volumetries més lliures. Els espais de pas es disposen sempre sobre la façana sud i les aules a la cara nord, per tal d’aprofitar la llum natural sense problemes d’enlluernament. En el cas dels laboratoris docents els passadissos són exteriors, donant sobre el pati central entre els dos edificis. Per davant dels passadissos existeix una gran gelosia de lamel·les de pedra i metall que els protegeix del sol. Al bloc de l’aulari seran les aules les que miraran cap al pati interior. La utilització del formigó com a element base i definidor de l’ordre de tot el conjunt és un dels elements bàsics del projecte, així com la relació de totes les peces amb l’exterior.

El nou Institut Universitari Dexeus s'ubica en el solar de l'antic Frenopàtic. El projecte estableix un contenidor lineal sobre el carrer Sabino Arana i incorpora tot un seguit de funcions complementaries dintre de l'edificació de l'antic edifici Frenopàtic, catalogat pel servei de Patrimoni Municipal. El projecte manté la voluntat d'incorporar i lligar els dos edificis, propiciant una relació intencionada entre el nou i el vell. L'espai intersticial entre les dos arquitectures, es formalitza com un atri cobert, i que a la vegada resultarà un intercanviador funcional entre diferents àrees clíniques, el jardí de l'antic frenopàtic i el carrer Sabino Arana. Aquest espai, obert però condicionat, servirà com un vertader vestíbul i lloc de trobada i relació entre els diferents usuaris. L'edifici nou contindrà totes aquelles funcions vinculades directament amb el mon clínic i l'edifici antic incorporarà funcions servides tal com àrees docents i congressuals. El conjunt permetrà disposar d’un nou equipament per a la ciutat i a la vegada resoldrà els límits amb el carrer Sabino Arana i establirà mitjançant l’atri un nexe d’unió amb l’edifici rehabilitat de l’Institut Frenopàtic, així com la recuperació del jardí i de la zona arbòria de l’antic Institut Frenopàtic, jardí protegit per l’alt valor dels elements vegetals que conté.

L'edifici intermodal i de connexió amb les Terminals A i B es caracteritza exteriorment per una façana que s'estén més enllà de la pròpia dimensió de l'edifici, ja que s'intenta establir una continuitat entre les façanes de la terminal B, des del mural de Miró, i de la terminal A. El projecte planteja una façana neutra en el seu tractament per no crear mimetismes amb les façanes actuals. Per això, es proposa una façana aplacada d’alumini extrusionat, que s'alinea amb les façanes de les terminals veïnes. El volum del nou edifici es situa separat del nou tancament de façana i actua com un volum independent, amb una envolvent de quatre façanes amb doble pell. La pell interior és de pavés opal, que actuarà com una gran lluerna pública cap a l’interior, mentre que l'exterior és de policarbonat. L'espai intermig serveix com a galeria de serveis.

El solar es troba en una illa formada per edificacions industrials i d’ús terciari en l’àmbit del districte 22@ de Barcelona. Aquesta zona de la Diagonal està puntuada per una sèrie d’edificis-torre i per això es planteja un edifici-torre destinat a habitatge protegit, com a repte important del projecte. Es tracta d’un edifici lineal de 15 x 54m amb una alçària de planta baixa + 13. S’ha previst una estructura modulada de 8 x 5m que s’adapta perfectament a les plantes d’aparcament. S’adopta un esquema d’habitatges a banda i banda d’un passadís central longitudinal, que permet un registre longitudinal de totes les instal•lacions des del passadís. Per tal de garantir un ús flexible dels habitatges, es genera una circulació que permet usos múltiples pel dormitori-estudi, al centre de l’habitatge. Fora del gàlib de 15 metres de profunditat de l’edificació es preveu una terrassa lineal estreta, des d’on surt en volada una balconada que varia de posició a cada planta.

El solar es situa a la Vall del Ridaura, amb un pendent accentuat en sentit sud-nord, en un entorn forestal immillorable, amb magnífiques vistes i assolejament, a les afores de la població d’Olot. La proposta es planteja com un edifici horitzontal i esglaonat adaptant-se a la topografia natural del terreny, aconseguint que totes les plantes estiguin en contacte amb el sòl, minimitzant així la seva volumetria en el lloc. Des de la planta d’accés es crea una imatge d’un edifici d’una planta, molt respectuós amb l’entorn. L'edifici s'articula a partir de barres longitudinals en sentit est-oest i finguers en sentit nord-sud, creant grans patis enjardinats adaptats a la topografia. No es planteja un únic volum edificatori, sinó que es disposa de diferents espais permeables que permeten gaudir a l’usuari d’ambients confortables a la major part de les dependències. Aquesta fragmentació volumètrica permet aprofitar les magnífiques vistes, a més d'aproximar l'edifici a l'escala humana. La proposta fomenta la transparència i permet l'entrada de llum a partir dels patis i lluernes en totes les estances i passadissos. L’entrada principal es situa en la planta superior de l’edifici, i incorpora els usos més públics i ambulatoris. La sala d’actes, cafeteria, i sala multiconfessional es relacionen entre elles mitjançant el vestíbul que està concebut com una gran plaça pública coberta,amb porxos que relacionen l’interior amb l’exterior i que permet un ús independent d’aquestes dependències. En la planta intermitja es disposen els serveis més hospitalaris i les unitats d’hospitalització. En aquesta planta es té accés a urgències i a l’hospital de dia, ajudant així a segregar els usuaris per les diferents dependències. El nivell inferior és una planta tècnica i serveis interns de l’hospital. Es té accés a la càrrega i descàrrega de la logística de l’hospital. Totes les dependències tècniques tenen llum natural a través dels patis i façana.

Les dues estacions de metro, Aeroport T1 i Aeroport T2 de la L9, vinculades a les terminals T1 i T2 disposen de les mateixes característiques formals i ambientals donada la seva ubicació de proximitat i el seu lligam amb l’edifici de la multimodal, realitzat pels mateixos autors. Las característiques bàsiques dels elements públics de transport de les infraestructures, tenen a veure amb la claredat de fluxos i d’organització. Aeroports, estacions ferroviàries o de metro, han de respondre de forma clara i rotunda a la claredat de recorreguts i de racionalitat funcional. En el nostre cas, la utilització dels mateixos materials (alumini, murs retro projectats, cel ras, etc) volen participar del mateix codi lingüístic que les arquitectures que els hi donen suport. Això vol fer entendre a l’usuari, que quan arriba a les estacions de les terminals de l’aeroport , (T1 i T2) reconeixerà pel seu ambient i materials, la seva volguda unitarietat. Aquesta unitat formal i compositiva provoca una lectura entenedora i clara dels espais i els recorreguts, que es a la fi el que es pretén amb aquest tipus d’infraestructures.