La construcció de l’espai interior és el resultat d’un conjunt d’operacions projectuals i constructives. La primera d’elles consisteix en lliscar l’encofrat de les plantes d’habitacions formant un joc de poligonals que van facetant i reglant les diferents superfícies que componen la primera façana interior. Aquest conjunt de plans que dinamitzen l’espai ajuden a controlar l’acústica del gran vestíbul. Aquest primer tancament es construeix mitjançant unes cornises de formigó i unes baranes realitzades en dos plans, un de vidre i un altre d’elements d’alumini fos, que mantenint la seva qualitat diàfana i cristal·lina, eviten els problemes de vertigen, els de neteja, els de manteniment i el recanvi de les seves diferents peces. Dues ranures, una d’il·luminació i l’altra per a injecció d’aire que pressuritza els passadissos, completen aquesta primera membrana. Aquesta façana es complementa amb l’interior que tanca les habitacions formada per les superfícies el·líptiques que tanquen els banys, recobertes de làmines corbes de aulocobond i els pilars cilíndrics folrats en palma de caoba d’igual secció en tota la seva alçada, que recullen les entrades de les habitacions. La segona operació projectual es desenvolupa a la secció. Aquest espai s’estructura verticalment en tres parts: l’inferior de 10 m d’alçada, rematada per unes superfícies corbes inclinades que corresponen al tancament de les plantes tècniques i que per la seva condició lleugerament voltada reforça la personalitat d’aquest primer nivell que disposa també d’una climatització diferenciada. El segon nivell que forma part d’un altre pla visual es constitueix per les dotze plantes d’habitacions que configuren la part central de l’espai de 42 m d’alçada mitjançant el joc de poligonals. Finalment les dues plantes reculen permetent l’entrada de llum i sortida de fums, que convertiria aquest espai, en cas d’incendi, en un pati obert zenitalment. Les últimes plantes amb el traçat corb i els ampits opacs actuen com a remat de tot aquest espai. La il·luminació s’aconsegueix amb un gran vitrall mirant a nord i es rigiditza amb uns nervis trencats i horitzontals. Un conjunt de perfils metàl·lics fan els nusos i, en el seus plecs hi ha la fusteria metàl·lica estructural que suporta els vidres. Una marquesina travessa el vitrall per recollir l’accés i arribada de cotxes. Aquest gran vitrall i les obertures a les cobertes il·luminen amb llum de nord el vestíbul fent innecessària la llum artificial. Això fa que la percepció espaial sigui inversa durant la nit o el dia. Quan és de dia l’espai es projecta vers l’exterior accentuant la llum natural les facetes , les arestes i els plans. A la nit el procés s’inverteix, l’espai es tanca en si mateix, la llum artificial marca i segueix les línies i el vitrall que reflexa l’interior i deixa veure les llums emblemàtiques de la ciutat. A les bandes del vitrall es situen dues grans pantalles de formigó realitzades amb encofrat lliscant i que contenen a l’interior totes les instal·lacions verticals servint a cada planta de connexió i tancament de circuits. Aquestes parets comprenen la climatització, extracció i renovació d’aire als banys, evacuació de gasos i els conductes de les xemeneies, montacarros, montamaletes i conductes de roba, els offices de planta, escales d’emergència i instal·lació de seguretat. Aquests murs fan possible la relació entre els usuaris i totes les xarxes de serveis sense encreuaments, i conformen a l’exterior la façana principal d’accés, privant des de l’exterior la vista de les habitacions i provoquen un fort canvi d’escala que ajuda a situar l’edifici sobre el terreny.

Malgrat ser fruit d’un conjunt de promocions privades, el projecte reflexiona sobre el lloc i sobre el programa com si es tractés d’un equipament públic. La zona universitària és llegida com una perifèria amb una gran vocació urbana, marcada per la presència de diverses facultats universitàries i alguns equipaments esportius. El lloc és llegit com un entorn carregat de referències, al qual l’edifici respon amb un conjunt de volums edificats que mostren una gran vocació d’unitat. La planimetria s’organitza en tres crugies principals separades per dos carrers longitudinals, que connecten la cota més alta de la Diagonal amb els jardins de la part posterior. El formigó blanc de tota la façana cohesiona els volums de diverses dimensions, i les obertures s’ajusten a un repertori molt estricte per tal de crear una coherència estilística. L’edifici fomenta el caràcter urbà de la zona i presenta una continuïtat amb els usos ja existents.