Intro

Sobre el projecte

En aquesta primera etapa, el catàleg es focalitza en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any d’edificació de la primera xemeneia industrial de Barcelona que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.

El projecte neix amb l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que s’anirà actualitzant i ampliant, tot incorporant les obres contemporànies de major interès general, sempre amb una necessària perspectiva històrica suficient, alhora que afegint progressivament obres del nostre passat, amb l’ambiciós objectiu d’abastar un major període documental.

El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses branques i entitats associades al COAC i d’altres entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.

Cal mencionar especialment la incorporació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en alguns casos inèdita– documentació gràfica.

El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC i professionals i d’altres experts externs de totes les Demarcacions que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.

La voluntat d’aquest projecte és la d’esdevenir el fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau d’informació i documentació arquitectònica exemplar que passi a ser un referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directors arquitecturacatalana.cat

credits

Qui som

Col·legi d’Arquitectes de Catalunya:

Àrea de Cultura

Directors:

2019-2022 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comissió Documental:

2019-2022 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar Ornaque

Col·laboradors Externs:

2019-2022 Lluis Andreu Sergi Ballester Maria Jesús Quintero

Amb el suport de:

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura

Entitats Col·laboradores:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

Disseny i Programació:

Nubilum Edittio
Suggeriments

Bústia de suggeriments

Sol·licita la imatge

Et convidem a ajudar-nos a millorar la difusió de l'arquitectura catalana mitjançant aquest espai, on podràs proposar-nos obres, aportar o esmenar informació sobre obres, autors i fotògrafs, a més de fer-nos tots aquells comentaris que consideris. Les dades seran analitzades per la Comissió Documental. Emplena només aquells camps que consideris oportuns per afegir o esmenar informació.

L'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya és un dels centres de documentació més importants d'Europa, que custodia els fons professionals de més de 180 arquitectes l'obra dels quals esdevé fonamental per comprendre la història de l'arquitectura catalana. Mitjançant aquest formulari, podràs sol·licitar còpies digitals dels documents dels quals l’Arxiu Històric del COAC en gestiona els drets d'explotació dels autors, a més d’aquells que es trobin en domini públic.. Un cop realitzada la sol·licitud, l'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya et farà arribar una estimació del pressupost, variable en cada casuística d'ús i finalitat.

Imatge sol·licitada:

* Si la memòria té autoria o drets coneguts, cita’ls a l’anterior camp 'Comentaris' .

* Si les fotografies tenen autoria o drets coneguts, cita’ls a l’anterior camp 'Comentaris'.
Pots adjuntar fins a 5 arxius de 10 MB cadascun com a màxim.

Obres

Sobre el mapa

Constel·lació

Cronologia

  1. Manso Noguera

    Marcel·lí Coquillat i Llofriu, Ignasi Oms i Ponsa

    Manso Noguera

    Casal o torre residencial modernista de dimensions considerables, obra inicial d'Ignasi Oms. Està estructurat en diferents cossos. Tot el conjunt forma un clos tancat. Els murs de càrrega són de pedra. L'edifici té múltiples façanes; en general els diferents cossos són de planta rectangular. Les cobertes són a doble vessant, amb la teulada vermella i el ràfec motllurat. Les façanes principals presenten planta baixa i tres plantes superiors, a més d'unes golfes possiblement habilitades. Les obertures estan decorades amb ceràmica i ferro forjat. En un extrem de la façana nord s'aixeca una torre coronada amb merlets, i a la façana del costat sud, a l'angle, hi ha una altra torre circular, aquesta rematada amb un pinacle. També destaquen les nombroses galeries, balcons i esgrafiats de la façana de tramuntana del Casal. L'exterior és ple d'elements cerámics, relleus de pedra, baranes calades i esgrafiats amb motius florals, tot i que presenta una facana íntegrament de revestiment contínu, amb l'emmarcat de la porta principal de pedra, com també ho es la font ubicada a punt mig del cos sota la galería corredor. Les obertures estas tancades amb persianas de fusta de llibret i algunes mostren unes formes ondulades de marcat estil modernista, tot i que la majoria són perfectament rectangulars. També hi ha diversos coberts de construcció moderna. Alguns van fer servei quan la casa era restaurant i hotel. La casa del guarda presenta unes facanes artísticament executades que combinen la cerámica vermella, verda i blanca i el revestiment continu. La casa anomenada de Cal Noguera (que podria tenir un origen antic, com a mínin del segle XVI) fou adquirida l'any 1862 per l'industrial de Manresa Francesc Gallifa i Parera al Capítol de la Seu de Manresa, que se'n havia fet càrrec per endeutament de la família Noguera. A partir de llavors es va coneixer com a Torre de Cal Gallifa, tot i que l'actual propietat va recuperar i impulsar el nom de La Noguera (la façana llueix el retol modernista "Manso Noguera"). La instal·lació dels Gallifa a Rajadell va tenir un gran ressò, ja que es tractava d'una de les principals famílies industrials manresanes. L'insigne arquitecte Ignasi Oms Ponsa (1863-1914), deixeble de Doménech i Muntaner, i responsable dels edificis modernistes més notables de Manresa (el Casino, l'Escorxador, casa Lluvià, Casa Torra, Casa Torrents, Ca la Buresa, la Florinda ...) va rebre l'encàrrec de la família Gallifa, el 1901, de remodelar la casa. L'any 1914, arran de la mort d'Ignasi Oms, l'arquitecte valencià Marcel·lí Coquillat (Elx, 1865 - Busot 1924), que va estudiar a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, es fa cárrec de les obres. Les obres es feren entre 1901 i 1920. Ignasi Oms va planejar la reforma de la casa pairal, a la qual va adossar una nova edificació de planta baixa i dos pisos, amb secció basilical, amb grans finestrals i una torre circular de dues alçades a I‘extrem dret de la façana sud, coberta per una cúpula cònica. Marcel·lí Coquillat va assumir les obres d'ampliació els anys 1914-1915 modificant el projecte original d'Ignasi Oms i aixecant una planta més a la casa senyorial. També va projectar la galeria corredor, la casa del masover, la casa del guarda i, finalment (1922), la capella, però sempre mantenint, en bona part, l'estil i la funcionalitat marcats per Oms. cercant la voluntat de fondre l'arquitectura amb el paisatge i d'aprofitar la llum natural i la ventilació. Possiblement, l'arquitecte manresà Alexandre Soler i March (1874-1949), també deixeble de Domènech i Muntaner, es feu càrrec amb anterioritat d'una primera remodelació a finals del segle XIX,, amb jardins i edificis d'inspiració neogòtica i neoclàssica, abans de la que va fer Oms a principis del segle XX.. Durant la guerra civil 1936-39, Can Gallifa, es reconvertí en La Llar de l'Infant, on s'acollia a nens i nenes refugiats i/o orfes a causa del conflicte bèl·lic. També coneguda com Torre de Can Gallifa o com La Noguera. Figura al Catàleg de Masies i Cases Rurals 2014 (num. 51), amb el nom de La Noguera (Al Catàleg de bens protegits, que inclou altres immobles, rep el mateix nom; segons aquest catàleg, és BCIL i també seria AEA, Àrea d'Expectativa Arqueològica). De l'interior cal remarcar el vestíbul amb la gran volta sobre colurnnes i l'escala principal, una banana molt ornamentada amb motius vegetals, la riquesa dels paviments, la fusteria i fins i tot els elements del mobiliari. Can Gallifa i el seu entorn natural constitueixen un conjunt residencial de gran interès arquitectònic i paisatgístic. En una construcció independent s'aixeca la capella de la Verge dels Àngels de can Gallifa (fitxa 15), construïda per Marcel·lí Coquillat.. Cal destacar la font de la Girada, contruida per la família Gallifa, a 700 m- al sud de la mansió, amb elements modernistes (fitxa 392). Fins fa poc Can Gallifa ha tingut un ús, a més de residencial, de restauració i hosteleria (hotel) (actualment tancat). Hotel i restaurant eren independents un de l'altre. L'Hotel es deia Manso-Noguera i era luxós. Disposava de 12 habitacions dobles (incloses dues suits) decorades amb mobles antics. El restaurant de Carles Pressegué oferia cuina d'autor. El casal disposa de 80.000m2 de jardí i es troba envoltada de vegetació arbòrea, amb amples vistes pel costat de tramuntana. Es destacable la casa de nines. La finca disposa d'un heliport. Els Gallifa es van vendre la finca i des de 2010 pertany a la familia de joiers Tous. El molí de Can Gallifa (fitxa 123), situat a un km. a l'oest del casal, fou construit pels Gallifa el 1910, tal com indica una inscripció. Servia per fer arribar l'aigua a uns dipòsits, i d'aquests, la corrent anava a Can Gallifa. Al 2020 no s'ha pogut accedir a la finca. La descripció correspon al PEP 1993, al Catàleg de Masies 2014 i altres fonts bibliogràfiques. La foto 2 està extreta del web Conèixer Catalunya i la foto 3 -que correspon a la Torre ddel Guarda- està extreta del web Barcelona Modernista.
  2. Casino Borràs

    Marcel·lí Coquillat i Llofriu

    Edifici entre mitgeres, de planta rectangular i tres nivells, format per tres cossos verticals: dos laterals (Sala Polivalent - Sala Teatre) i un central, que separa i distribueix (caixa d'escala). La coberta de les sales és a dues aigües amb carener perpendicular a la façana principal; a l'escala, en canvi, és plana i amb terrassa. El parament, a base de maó arrebossat i pintat, és de carreus ben escairats i amb sòcol buixardat al cos central; i llis en els cossos laterals. El coronament de l'edifici destaca per una estructura de dos frontons que flanquegen el cos de l'escala, de secció quadrangular. Els frontons, són gairebé idèntics i presenten timpà llis i sense decoracions. Un d'ells però, compta amb un balcó decorat amb mènsules en forma de modilló, disposat sobre un fris que recorre tota la façana, ornamentat amb uns elements rectangulars que imiten pilastres i estan coronats per esferes. Pel que fa a les obertures, es distribueixen simètricament a la planta baixa i al primer pis, a excepció del balcó descrit, que quedaria independent i com a única obertura del segon pis. Als baixos hi ha la porta d'accés, flanquejada per vuit obertures distribuïdes simètricament a partir de dues portes d'arc rebaixat i dues finestres allindades. El primer pis, compta amb un balcó central d'arc carpanell i volada amb balustrada; que és flanquejat per tres finestres balconeres. La característica d'aquestes, i que dóna valor a l'edifici, és l'ús dels elements del llenguatge clàssic com són les pilastres amb capitell jònic i els arcs de mig punt decorats amb elements vegetals. Aquest edifici es va inaugurar l'any 1922, i al llarg de la seva història, ha tingut vàries fases de recuperació. Promogut per la família industrial Borràs, que tenia una fàbrica al municipi, va esdevenir un dels centres neuràlgics més importants de la cultura de Castellbell i el Vilar. Des de 1991, és propietat de l'ajuntament. El desembre del 2001 s'hi van detectar greus problemes estructurals que van obligar a tancar-ne l'activitat i, fins i tot, a desallotjar temporalment una entitat d'estalvi que hi havia situada als baixos de l'edifici. En aquell moment es van detectar importants esquerdes en una de les parets i que el sostre s'havia bombat. Quan se'n va analitzar l'estructura es va trobar que una de les bigues centrals de la sala havia cedit uns 15 centímetres. Gairebé un any i mig després (el 2003) es van iniciar les primeres obres: renovació de la teulada i canvi de les encavallades -que eren totes de fusta i es va detectar que estaven molt malmeses- per unes de metàl·liques. A més, es van relligar les parets que més perillaven i es va aprofitar per fer una primera remodelació de la sala. Amb aquella intervenció ja es va poder tornar a obrir el teatre. L'any 2008, es va iniciar la remodelació de la maquinària de l'escenari -barres de telons amb comandament elèctric, renovació de tota la instal·lació elèctrica, il·luminació, cortinatge...- i es va substituir la fusta de l'escenari per un entarimat nou amb tractament ignífug. Finalment, es van renovar totes les escales per accedir al conjunt de l'escenari, se readaptant les portes i accessos i repintant els camerinos i la façana exterior.
  3. Casa del Guarda del Mas Noguera

    Marcel·lí Coquillat i Llofriu, Ignasi Oms i Ponsa

    Casa del Guarda del Mas Noguera

    Casa d'estiueig, d'estil modernista. Presenta planta rectangular, amb planta baixa, planta primera i golfes. Té coberta de doble vessant, de tipus nòrdic (amb el carener perpendicular a la façana principal, però retallat de forma descendent), de petites teules vermelles. Les façanes estan pintades d'un to salmó, i les finestres es troben emmarcades amb maó vermell i decorades amb una sanefa de ceràmica verda i blanca. A la façana principal, a ponent, hi ha la porta d'entrada i dues finestres enreixades a la planta baixa. A la planta primera hi ha tres finestres molt allargades. La central dona a un balcó; està flanquejada per falses obertures a cada costat, de la mateixa mida. A la planta segona hi ha una obertura amb tres arcs correguts de mig punt. A la planta primera d'una de les façanes laterals hi ha una terrassa amb columnes salomòniques fetes amb maó. Casa modernista i de prestigi construïda com a casa d'estiueig o segona residència per un pròsper burgés, tal vegada de Manresa, a principis del segle XX. Segons el Catàleg de Masies, podria ser obra de l'arquitecte manresà Ignasi Oms. L'insigne arquitecte Ignasi Oms Ponsa (1863-1914), deixeble de Doménech i Muntaner, i responsable dels edificis modernistes més notables de Manresa (el Casino, l'Escorxador, casa Lluvià, Casa Torra, Casa Torrents, Ca la Buresa, la Florinda ...) va rebre l'encàrrec, el 1901, de remodelar la mansió veïna de Can Gallifa, obra que no va acabar en persona. No sabem si el fet d'adjudicar l'autoria del Xalet a Oms és més per la proximitat de can Gallifa que a dades documentals fefaents.
  4. Can Ginestar

    Marcel·lí Coquillat i Llofriu

    Can Ginestar

    De la primitiva masia només es manté el celler, ja que fou absolutament renovada. La reforma de 1904 destruí les bellíssimes línies arquitectòniques que posseïa, característiques de la casa pairal catalana, malgrat el notable interès format del resultat final, classificable dins del corrent modernista d'orientació medievalista. Àdhuc cal observar que es manté clarament l'esquema preexistent amb un cos central de tres tramades, al qual s'hi afegeix la capella a la dreta i un cos acabat per una galeria a l'esquerra. La casa es troba enmig d'un jardí encerclat per un mur sinuós. El conjunt resultant conté un gran nombre d'elements de reminiscència medieval. Posseeix interessants elements decoratius interns, entre els quals destaquen els bells arrambadissos ceràmics, afegits a la darrera reforma, i els embigats del 1904. A la planta baixa hi ha una llinda del 1403 i a l'interior una altra del 1669. Mentre que al primer pis hi ha una del 1703 i coronant l'edifici la del 1904. En el 1904 es realitza el projecte de reforma per Joan Bta. Modolell. Consta en obres d'enderroc i reconstrucció de tota la crugia que conté la galeria, en l'elevació d'un metre de la part central del terrat i la construcció de la capella i el mur de tanca. També inclou les reparacions de les façanes.
  5. Can Bordoi

    Marcel·lí Coquillat i Llofriu

    Can Bordoi

    Complex noucentista obra de Marcel·lí Coquillat al voltant d'una masia dels segles XVI - XVIII. La masia és un edifici de tres crugies amb coberta a doble vessant i carener perpendicular a la façana amb un cos afegit al darrera cobert amb doble vessant i carener descentrat. És de planta baixa, pis i golfes amb una composició simètrica de les obertures. El portal, situat al centre, és adovellat i s'hi accedeix mitjançant una escala de cinc graons de forma semicircular. S'acompanya a banda i banda de dues finestres de pedra, la de la dreta motllurada i amb ampit. Al primer pis s'obren dues finestres de pedra motllurada en cada costat amb un balcó al centre cobert amb una petita teulada a doble vessant i un rellotge de sol de forma ametllada. A les golfes s'hi observen tres obertures de recent manufactura. A la dreta del mas se situa la torre noucentista. Es tracta d'un edifici de planta quadrangular amb coberta composta. En la part central s'hi alça una torre-mirador quadrada amb coberta a quatre vessants i garites als vèrtex coronades amb pinacles. De la façana principal hi sobresurt una galeria vidriada de formes ondulants a la qual s'accedeix per una escala de vuit graons de forma semicircular. La coberta constitueix el balcó del primer pis. En la façana de llevant sobresurt un cos de forma semicircular la coberta de la qual serveix de balcó d'una obertura lateral. La resta d'obertures combinen les formes rectangulars i compostes. A la façana posterior s'hi adossa un cos rectangular que serveix de terrassa del primer pis. Cal destacar l'ampli ràfec de fusta coronat per un acroteri al vèrtex del carener. A l'esquerra del mas hi ha les cavallerisses. Es tracta d'un edifici doble amb un cos al davant amb forma d'U de planta baixa coberta a una vessant. En un dels laterals s'hi alça una torre de planta poligonal amb coberta de pavelló. Al centre una gran porta de fusta coberta amb una teulada a doble vessant dona pas a un cos posterior en forma de "L" cobert a doble vessant amb el carener paral·lel a la façana. En la cantonada nord se situa una segona torre de similars característiques a la del cos anterior però de planta circular. Totes aquestes estructures se situen en una terrassa delimitada per murs d'obra de maçoneria revestits de pedra i coronats per una balustrada de formes ondulades. El costat de llevant el mur està coronat per un enreixat de ferro forjat profusament decorat. A la cantonada nord-oriental del tancat hi ha un mirador de planta circular al qual s'accedeix per una escala adossada a la paret que pren forma de corba. Està feta amb el mateix aparell constructiu que la tanca i coberta amb una estructura metàl·lica en forma de pèrgola amb coberta de rajoles col·locades en forma d'escames. A l'exterior del complex se situa la capella, que forma part d'una zona enjardinada. És un edifici d'una sola nau amb coberta a doble vessant precedida d'un gran porxo de menor alçada i coberta a doble vessant amb una gran obertura central d'arc de mig punt i contraforts a les cantonades. A la part posterior s'hi localitza l'absis, de planta pentagonal i de menor alçada amb coberta composta. Can Bordoi és un mas documentat al segle XIII. Surt esmentat al fogatge de 1553, com a "en Bordoy". L'obra noucentista és un encàrrec de Josep Comas i Masferrer (1842 - 1908), industrial i polític català fou fundador del Cercle Liberal Monàrquic, diputat i senador provincial per Barcelona i president de la Diputació de Barcelona. Es creu que l'edifici va ser construït per l'arquitecte Marcel·lí Coquillat, perquè existeix el plànol d'un element arquitectònic del jardí no construït, però signat per ell. Tot el conjunt és d'una homogeneïtat estilística que fa pensar en un sol autor.
  6. Casa Pere Pruna

    Marcel·lí Coquillat i Llofriu

  7. Casa Elias Valero

    Marcel·lí Coquillat i Llofriu, Santiago Güell i Grau

    Casa Elias Valero

    Casa torre que ocupa un extrem sencer d'illa, amb tres cares al carrer i la quarta que fa de mitgera. Té planta baixa i dos pisos. A la cantonada de la rambla amb la Plaça de Llorens i Barba s'eleva una torre de planta baixa i tres pisos, amb coberta de pavelló, que conforma en part la imatge de la rambla. És interessant la galeria lateral amb terrat. La composició asimètrica de les façanes combina elements de diversos estils: finestres "revival", motllures modernistes, balustrades noucentistes, etc. i que insereixen l'obra en el corrent eclèctic de principis de segle. El projecte de la Casa Elias Valero està compartit pels arquitectes Santiago Güell i M. Coquisllat. Els plans d'obra van ser presentats el 19 de juliol de 1910. Des de 1985 és la seu del Fòrum Berger Balaguer.

Bibliografia