Intro

Sobre el projecte

En aquesta primera etapa, el catàleg es focalitza en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any d’edificació de la primera xemeneia industrial de Barcelona que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.

El projecte neix amb l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que s’anirà actualitzant i ampliant, tot incorporant les obres contemporànies de major interès general, sempre amb una necessària perspectiva històrica suficient, alhora que afegint progressivament obres del nostre passat, amb l’ambiciós objectiu d’abastar un major període documental.

El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses branques i entitats associades al COAC i d’altres entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.

Cal mencionar especialment la incorporació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en alguns casos inèdita– documentació gràfica.

El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC i professionals i d’altres experts externs de totes les Demarcacions que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.

La voluntat d’aquest projecte és la d’esdevenir el fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau d’informació i documentació arquitectònica exemplar que passi a ser un referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directors de l’Arxiu Digital del COAC

credits

Qui som

Col·legi d’Arquitectes de Catalunya:

Àrea de Cultura

Directors:

2019-2020 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comissió Documental:

2019-2020 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar Ornaque

Col·laboradors Externs:

2019-2020 Lluis Andreu Sergi Ballester Maria Jesús Quintero

Entitats Col·laboradores:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

Disseny i Programació:

Nubilum Edittio

En Imatges

  • Ricardo Daniel Flores

Memòria

Ricardo Flores (Buenos Aires, 1965) és arquitecte per la FADU-UBA, Buenos Aires (1992), Máster en Disseny Urbà per l’ETSA de Barcelona (1996) i Doctor Arquitecte per l'ETSA de Barcelona amb qualificació Excel·lent Cum Laude (2016). Després de cinc anys treballant a l'estudi d’Enric Miralles a Barcelona, el 1998 forma amb Eva Prats l'estudi d'arquitectura Flores & Prats. El treball d’aquest estudi ha obtingut entre altres reconeixements el Grand Award for the Best Work in Architecture de la Royal Academy of Arts de Londres (2009), el Premi Internacional Dedalo Minosse de Vicenza (2011), el Premi Ciutat de Barcelona (2016) per la Sala Beckett / Obrador Internacional de Dramatúrgia i el premi Ciutat de Palma (2017) pel Centre Cultural Casal Balaguer. Han estat nominats al Premi d’Arquitectura Contemporània – Premi Mies van der Rohe el 2005, 2015 i 2016. La seva obra ha estat exposada a les últimes quatre edicions de la Biennal de Venècia, a la Royal Danish Academy of Fine Arts, al Swiss Architecture Museum de Basel i a la Royal Academy of Arts de Londres, entre altres. L’any 2019, el projecte de la Sala Beckett va ser objecte d’una exposició monogràfica a la Roca London Gallery. A més de la pràctica professional, Ricardo Flores està activament involucrat en el món acadèmic. És professor de Projectes a la ETSAB-UPC des de 2007, i des de 2019 Guest Professor a la ETH Zurich. A més ha sigut professor convidat, i ha impartit tallers i donat conferències a universitats d’Amèrica, Europa i Austràlia.

Obres

Sobre el mapa

Constel·lació

Cronologia

  1. Jardins de la Fabra i Coats

    Flores & Prats Arquitectes, Ricardo Daniel Flores, Eva Prats i Güerre

    El projecte converteix en jardí un solar buit que formava part de la indústria tèxtil de Fabra i Coats al barri de Sant Andreu de Barcelona. Ocupa un lloc cèntric dins el barri, entre el Mercat, l’Ajuntament i l’Església de Sant Andreu, per tant l’encreuament del jardí ha quedat incorporat en els recorreguts diaris dels veïns. El lloc presentava certes qualitats que han ajudat a convertir-lo en jardí: és un espai protegit, amb un perímetre definit pels edificis industrials i un antic mur; té bones vistes –l’església de Sant Andreu; està envoltat de dues grans naus industrials, prou interessants per convertir-se en el referent arquitectònic del jardí. Les podem entendre com a dos grans palaus que emmarquen el parc. Reconèixer el jardí des de l’exterior. L’entrada principal, des del carrer Sant Adrià, queda definida per una gran rampa que porta fins al mig del jardí. L’interior del jardí està ocupat per una plantació de pollancres que formarà, amb el temps, un volum de fulles similar al de l’antiga fàbrica. La rampa d’entrada se separa de l’edifici industrial de Can Fabra per permetre possibles ampliacions (premissa de l’Ajuntament); aquest espai és ocupat per pistes de bàsquet. L’altre costat de la rampa es va desfent en diversos camins definits per la plantació d’arbusts retallats de forma geomètrica; és el laberint del parc. Es tracta d’un accés molt generós, que reforça la relació entre els dos grans edificis industrials existents. Un banc de formigó, dissenyat com una gran cornisa, acompanya tota la baixada. El projecte es defineix redissenyant els límits del solar. El límit oest el forma l’antic mur perimetral de la indústria, que discorre al llarg del carrer Otger; es tracta d’un carrer gairebé peatonal. Les antigues finestres han passat a ser portes i les possibilitats de travessar el mur s’han multiplicat. S’ha treballat amb aquest mur per donar-li més volum i presència dins del jardí. Està acompanyat en tota la seva llargada per un paviment de maó i una sèrie de pèrgoles. El paviment de maó forma plataformes i organitza llocs per a seure. Les pèrgoles són el suport de diversos tipus d’enfiladisses. A un extrem del mur, a la cantonada del carrer Sant Adrià amb el carrer Otger, hi ha la glorieta del jardí. És el punt més alt, des d’on es pot observar l’ordenació dels arbusts del laberint i l’església de Sant Andreu. Sota la glorieta, el recorregut pel parc pot adoptar diverses direccions. A l’extrem nord del parc s’han mantingut uns jocs infantils que ja existien, envoltant-los amb una cadena de bancs i arbres baixos, formant línies successives de protecció. La superfície dels bancs és suficientment gran com perquè hi juguin a sobre els més petits.
  2. Nau Yute's

    Flores & Prats Arquitectes, Ricardo Daniel Flores, Eva Prats i Güerre

    Nau Yute's

    El projecte de la Yute’s és l’extensió d’una nau tèxtil existent, situada en una zona industrial propera a Barcelona, Sant Just Desvern. Es troba al costat del complex de vivendes Walden 7, el qual ha inspirat el procés de disseny, per la seva escala, força i color. Els dos joves clients havien comprat un vell edifici d’oficines amb certa àrea de magatzem al costat. Després d’uns anys d’utilitzar-lo, necessitaven més espai de magatzem i van pensar ampliar-lo, ja que la normativa d’aquell solar permetia el doble de l’ocupació de l’edifici existent. El principal problema de l’extensió era que tan sols podia fer-se en altura, ja que els costats ja estaven compromesos per les normatives de foc. L’edifici original no tenia gaire qualitat des del punt de vista arquitectònic, però tant els clients com nosaltres vam pensar des del primer moment que era millor mantenir el màxim possible d’allò existent, i créixer a partir del que existia, enlloc de demolir-ho tot i començar un nou edifici. El projecte estén la totalitat de l’edifici existent per damunt, i l’embolcalla amb pells metàl·liques de color que fan al·lusió a les teles de teixit de colors que l’empresa elabora i ven. Els factors decisius a l’hora d’utilitzar l’acer corrugat van ser la lleugeresa i el temps de construcció. Més endavant, vam pensar en la seva relació amb les peces tèxtils, la dimensió similar d’ambdós elements: les mides de les peces metàl·liques eren similars a la llargada de les bobines tèxtils. També hi ha el fet que ambdós necessiten una estructura de suport, que poden aixecar-se com el final d’una roba (els tendals a la façana frontal) que podria girar-se i mostrar les costures (la façana oest per la qual entren els clients)... L’efecte d’aquesta construcció buida al centre queda finalment afectada pel seu perímetre, pels seus límits, i això segueix la mateixa lògica que el disseny un vestit, d’una falda: embolcallar un cos que no hi és, reperfilant-ne les vores...
  3. Hotel Nuevo Triunfo

    Flores & Prats Arquitectes, Ricardo Daniel Flores, Eva Prats i Güerre

    El projecte és una rehabilitació d’un antic edifici industrial del qual només s’ha recuperat l’estructura principal de forjats. El programa del nou hotel era molt extens per a la dimensió reduïda del solar (8 x 25 metres), de manera que l’esforç inicial es va centrar en encaixar el gran nombre d’habitacions necessàries per al seu funcionament, a més a més de dues noves escales i els serveis comuns. Més tard, la nostra atenció es va centrar en la definició de la part pública de l’edifici, és a dir, els vestíbuls de les plantes tipus, de la planta baixa, amb la recepció i el bar, i de la façana al carrer, reclam principal de l’hotel. La utilització del maó a cara vista per a la façana va ser voluntat del client, que valora en aquest material ceràmic la gran durabilitat, l’escàs manteniment i la calidesa dels seus colors. Aquesta voluntat del client, afegida a la personalitat de l’àrea on s’ubica l’hotel, de marcat caràcter teatral, va donar com a resultat una proposta que experimenta amb els colors del maó ceràmic i les seves possibilitats de col·locació. El nou hotel posa en joc el tema del teatre, amb la seva intensa activitat davant i darrera de l’escena, convertint-lo en protagonista de l’antic edifici industrial. La façana no es composa de finestres, sinó que construeix un teló de bandes de colors que la cobreix totalment. Ara, els habitants de l’hotel apareixen i desapareixen entre el moviment i els plecs d’aquests cortinatges. La façana s’organitza en continuïtat amb la planta baixa. Tractant-se d’un terreny estret i llarg tant en planta com en alçat, essent un pla gairebé mirall de l’altre a noranta graus, el projecte es va desenvolupar en les dues dimensions al mateix temps. La façana baixa des del punt més alt amb tots els maons en fila, a gran velocitat, i en arribar a la planta baixa sembla girar i entrar també molt ràpidament en horitzontal, conduint-nos fins al fons del solar. Les tires de maons fan ressò de les franges verticals de les cases veïnes d’aquest mateix carrer, continuant-ne els colors: grocs, taronges, vermells… Els maons es col·loquen en vertical per a expressar la seva funció no portant, i se subjecten als forjats existents amb perfileria d’acer, com un mur cortina. En el detall constructiu que indica l’ordre de col·locació, els maons semblen llibres en una prestatgeria. Mentre eren manipulats a l’obra, subjectats pel seu costat més alt i atenent a l’ordenació segons els lloms de diferent color, convertien per uns segons els operaris en bibliotecaris. Els diversos colors estan agrupats en faixes més o menys amples, a les quals se sumen les cinc pilastres de pedra artificial que emmarcaven la façana de l’edifici original. Cada faixa, formada per una quantitat variable de files de maons, té la junta horitzontal contínua, no travada, i aquesta junta és diferent per a cada color. Això dóna unitat a cada color, que corre com una banda independent de les altres. En arribar al carrer, aquest teló es replega més per obrir l’entrada a l’hotel i al seu petit cafè. Allà, la façana introdueix el buit del carrer cap a dins en doble altura per deixar entrar i sortir els visitants de l’hotel, creant una escala intermitja entre el carrer i el vestíbul interior. És un vestíbul a l’aire lliure, amb les cortines de maó que fan de gelosia i deixen entreveure les cases del davant. A aquest vestíbul surten a rebre el paviment interior, també de bandes de dos colors, i uns volums que, com ulls que controlen, contenen en el seu interior la recepció i una petita oficina perquè el propietari de l’hotel pugi a fer comptes, o una migdiada. En planta baixa, situem l’escala de clients al fons del solar i a la cantonada diagonal oposada a l’entrada. D’aquesta manera aconseguim que, en entrar, la vista recorri la dimensió màxima del solar, dissimulant les seves dimensions i fent-lo aparèixer més gran del que és. Aquesta direcció diagonal dirigeix els moviments de persones i l’ordenació d’activitats d’aquesta planta. Les diverses accions que succeiran: registrar-se, anar al bar, agafar l’ascensor… es produeixen contra les parets mitgeres, formant gruixos laterals, envoltats de llargues línies que donen velocitat i acompanyen el pas d’un costat a l’altre de l’hotel. Aquestes línies es formen a partir de parets que de vegades arriben al terra i de vegades queden penjant des del sostre, emmarcant el turista en qualsevol d’aquestes situacions, o ajudant-lo a desaparèixer d’escena ràpidament.
  4. Plaça Pius XII

    Flores & Prats Arquitectes, Ricardo Daniel Flores, Eva Prats i Güerre

    Plaça Pius XII

    El projecte elimina un antic carrer que passava per davant de l’edifici de vivendes i porta tot l’espai públic contra aquest. La relació de les porteries amb la plaça passa a ser molt directa, en continuïtat. Una extensió dels vestíbuls de les vivendes i dels bars, que disposen les seves terrasses al costat dels jocs. Per reforçar aquest vestíbul a l’aire lliure, una gran pèrgola per a enfiladisses ressegueix el perfil de l’edifici a una certa distància. No és exactament el mateix perfil. Actua com un coixí que absorbeix l’abrupte canvi d’escala entre el pla vertical i l’horitzontal de la plaça: gira la cantonada i es dirigeix cap al Fòrum. Dins d’aquest vestíbul obert hi ha un quiosc, que per la seva forma i colors atrau les mirades. El seu embolcall de ratlles en revela el contingut: gelats i caramels, concentrant gran part de l’energia d’aquest lloc. Més enllà de la pèrgola, un camí vermell connecta amb un pont que creua per sobre de la Gran Via fins a l’altre costat d’aquesta avinguda, on els nens van cada dia a l’escola. De tornada, a la tarda, creuen el pont i veuen des de lluny el quiosc de caramels. Encara no saben si està obert o no, ja que la porta s’amaga, girant-se cap a l’edifici, donant-los l’esquena rodona i augmentant la seva ansietat. L’encreuament vermell al mig de la plaça actua com una drecera. La plaça ja no és tan sols una plaça, sinó més aviat un carrer amb coses que passen a un costat i a l’altre. Connecta l’altre costat de la Gran Via amb el barri de La Mina, i més enllà la nova zona del Fòrum i el mar.
  5. Habitatges Socials i Espai Públic a Guissona

    Flores & Prats Arquitectes, Ricardo Daniel Flores, Eva Prats i Güerre

    Habitatges Socials i Espai Públic a Guissona

    El bloc tanca el perímetre d’una illa de cases poc homogènia d’edificació, en una àrea de nou creixement on manquen les jerarquies d’escala entre els espais públics i els privats. El projecte es proposa crear uns espais intermedis que facin de gradació entre els habitatges, el carrer i la plaça pública del centre de l’illa. Amb el nou edifici es dissenyen els accessos a aquesta plaça per mitjà d’un plegament de la façana als dos extrems i a la part central. Els habitatges, tots orientats al sud, tenen l’entrada pel pati central, de manera que aquest pati esdevé un espai comú per als veïns de totes dues escales.
  6. Casa Providència

    Flores & Prats Arquitectes, Ricardo Daniel Flores, Eva Prats i Güerre

    Casa Providència

    Un lluernari de 3 plantes. La nova casa és una ampliació d’una antiga casa popular d’aquest barri industrial de Barcelona. La casa existent, entre mitgeres, es trobava en una parcel·la molt estreta i allargada, i tenia dues plantes d’altura i un pati posterior que pertanyia a una estructura més gran de patis d’interior d’illa. Actualment, la normativa d’aquesta zona de la ciutat permet pujar una planta més, és a dir, fins a tres plantes, i estendre la casa en profunditat fins a cinc metres més. El principal problema en ampliar una casa tan estreta en profunditat i altura és il·luminar la part central, i aconseguir que la llum penetri fins al nivell de planta baixa. Així, la decisió fou la de transformar l’escala principal en un lluernari de tres plantes d’altura, com una enorme làmpada que porta llum a tota la casa fins a la planta baixa, on hi ha la sala d’estar. Aquesta escala és el lloc on els membres de la família es troben, l’espai públic de la casa. En entrar en aquest espai s’experimenta un canvi d’escala: s’obren llargues vistes diagonals, de fins a 10 metres de llargada, una sorpresa dins la casa. S’ha introduït un gran volum d’aire dins d’una parcel·la que semblava no ser capaç de contenir-lo. Cada habitació de la casa participa de la llum i de visions creuades a través d’aquest espai. El nivell principal de la casa sembla ser el nivell 3, el segon pis, on es troba la llum. Gràcies a un petit pati, la casa comença a ser transparent en aquest nivell, on tot es barreja: plantes, llum, pluja, aire, fusta, teles, cotxets… L’escala travessa la casa creuant la llum natural que arriba des de dalt. Sembla com si l’espai fluís cap amunt més ràpidament que un mateix… Hi ha una manera gairebé teatral de moure’s a través de l’escala, apareixent i desapareixent… tan bon punt l’escala toca la planta baixa es converteix en una mena de lloc secret. Qui l’utilitza desapareix de la vista i torna a aparèixer per sota de l’arc, sorpresivament. Activitat domèstica. La família que va encarregar la casa, els seus futurs ocupants, plantejaven una manera de viure molt intensa, omplint els interiors amb activitats quotidianes. Així, les activitats diàries han quedat representades a cada espai, a cada peça de mobiliari… La família omple totes les habitacions amb la seva presència. La parella amb els seus dos fills va seguir molt de prop el procés de disseny, comentant constantment sobre com la casa ajudaria a organitzar les activitats quotidianes: la Dolors s’encarregaria de les tasques diàries de la casa; la rentadora estaria a prop del bany, a la zona dels pares; el menjar s’emmagatzemaria al rebost de sota la xemeneia; la cuina, a prop del jardí, fruint de les vistes i les olors de les plantes i de l’hort plantat allí; el jardí tindria un lloc per a organitzar barbacoes i per cuinar pa i pizzes amb un forn de terra; banyar-se, menjar, dormir… els nois es responsabilitzarien de netejar el pis superior. Les reunions al nostre estudi eren cada vegada més llargues i intenses, els seus comentaris mai feien al·lusió a una atmosfera especial o a l’ús d’un material concret, sinó que eren intenses converses sobre les tasques domèstiques, que solen ser cícliques i esgotadores, però que ells afrontaven amb la il·lusió de fer de la casa una ajuda al llistat de tasques. El seu entusiasme va ser contagiós i vam acabar dibuixant tots aquests encàrrecs, empesos per la seva actitud positiva. Organització de la casa. Les dues noves façanes, la frontal i la posterior, contenen les habitacions per als diversos membres de la família: dormitoris, estudis, una cuina relacionada amb el pati posterior… L’escala original, situada al bell mig de la casa, divideix cada planta en dos àmbits, el de la façana al carrer i el que dóna al pati posterior. L’àrea central és on tot coincideix: el fum pujant, la llum i l’aigua baixant, la gent pujant i baixant. Les àrees exteriors. Jardí posterior. La relació entre la casa i el seu pati és clara i oberta. El pati és una extensió de l’interior de la casa, un lloc on desenvolupar o portar a terme activitats diàries a l’aire lliure. Podríem dir que la part social de la casa es concentra cap a la part posterior, lluny del carrer, a la zona més tranquil·la relacionada amb l’interior d’illa. A l’extrem final del jardí hi ha un recambró per guardar les eines del jardí, i una barbacoa amb un forn de terra per cuinar pa i pizzes. La façana posterior funciona en certa mesura com una torre, amb plecs que fan el bloc menys compacte, més fragmentat, amb diverses finestres que actuen com a individus que representen els ocupants de les diverses habitacions. Terrassa superior. La casa original tenia un sostre a dues aigües, sense possibilitat de desenvolupar-hi activitats a l’aire lliure. Directament relacionada amb la zona dels fills, aquesta planta superior és una nova habitació oberta al cel, tranquil·la i solitària durant el dia, i al mateix temps un lloc on organitzar esdeveniments socials les nits d’estiu.
  7. Plaça Nicaragua

    Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), Flores & Prats Arquitectes, Ricardo Daniel Flores, Eva Prats i Güerre

  8. Premi FAD

    Finalista. Categoria: Arquitectura

    Premi FAD

    Nau Yute's

    Flores & Prats Arquitectes, Ricardo Daniel Flores, Eva Prats i Güerre

  9. Edifici d'Habitatges Socials Torre-Sana

    Flores & Prats Arquitectes, Ricardo Daniel Flores, Eva Prats i Güerre

    Edifici d'Habitatges Socials Torre-Sana

    L’Edifici 111 a Barcelona investiga i experimenta amb la idea promoure la comunicació, relacions i familiaritat entre veïns, per tal que el veïnat actuï com a primera estructura dins la societat, revertint la tendència cap a l’aïllament i individualitat. El centre del projecte és un gran buit, ocupat per tres arbres i una font, envoltat de balcons i terrasses, a la manera d’un gran teatre el pati de butaques del qual està rodejat de llotges i galeries que s’aboquen a ell. Aquí, els veïns surten a fer vida als seus balcons i treuen el cap per relacionar-se o mirar el paisatge a través d’una enorme obertura que emmarca el Parc de Torrebonica. Aquest pati comunitari és una plataforma de relació social, on la gent de procedència i cultura molt diversa es comunica i fa amistat: el gran buit els uneix. A aquest centre buit s’hi arriba per una excavació del gran massís que és l’edifici cap a l’exterior. El camí des del carrer fins a l’interior de les cases, travessant aquest gran pati, està modulat en una seqüència d’escales i un canvi progressiu des de l’àmbit més obert i públic fins a l’àmbit més íntim i privat de la llar. Els tancaments es desdibuixen i desdoblen en plecs superposats per a acordar un extrem i l’altre, treballant sobre el límit per graduar la relació entre el que és públic i el que és privat. D’un extrem a l’altre, del dormitori al carrer, el recorregut és variat i sempre diferent. Saludar-se en família es barreja amb les salutacions als veïns del pati, de manera que aquest es converteix en una extensió del nucli familiar, on amics i coneguts acompanyen el dia a dia en una segona escala de privacitat. La tranquil·litat amb la qual les mares deixen que els nens vagin a jugar al pati, on la compra quotidiana es pot confiar als altres, on la porta de casa s’obre per convidar a passar amb naturalitat, confirma que l’arquitectura pot ajudar a donar un espai de confiança, i generar un fragment de ciutat que convidi a la cultura de la sociabilitat.
  10. Premi FAD

    Finalista. Categoria: Arquitectura

    Premi FAD

    Edifici d'Habitatges Socials Torre-Sana

    Flores & Prats Arquitectes, Ricardo Daniel Flores, Eva Prats i Güerre

  11. Sala Beckett Obrador Internacional de Dramatúrgia

    Flores & Prats Arquitectes, Ricardo Daniel Flores, Eva Prats i Güerre

    Sala Beckett Obrador Internacional de Dramatúrgia

    Visitar l'edifici abandonat de l'antiga Cooperativa Pau i Justícia per a fer el concurs era entrar en un túnel del temps, que ens portava fins al moment en que s'utilitzava com a lloc de trobades, petit teatre, sala social i de festes. Encara conservava gran part de la decoració en murs, sostres i terres, que ens va ajudar a entendre les diferents ocupacions que havia anat tenint l'edifici: paviments de mosaic hidràulic, fusteries de fusta amb vidres de colors, cornises i rosetons a les sales .. . definien espais de grans dimensions, inusuals per a Barcelona si no fos perquè ens trobem en una zona de la ciutat amb passat industrial. Aquest estat de decadència física en què vàrem trobar aquest edifici ens va interessar, no per tornar-lo al seu estat inicial, sinó per portar aquesta ruïna cap endavant, i fer-la participar, amb el seu caràcter inacabat i de superposició d'èpoques, en una nova realitat que pot seguir actualitzant-se sobre ella. Així, el projecte recupera un edifici present en la memòria col·lectiva associativa d'aquest barri, mantenint el seu esperit perquè es reincorpori amb naturalitat a les seves dinàmiques culturals i que els veïns, molts d'ells antics cooperativistes, es reconeguin en ell. Per això, en començar a treballar vam fer un inventari de tot el que es podia recuperar l'edifici i que hem tornat a col·locar, en llocs i de forma diferent a on estaven originalment ubicats. Aquests elements -paviments, finestres, portes, escales de fusta, motllures i rosetons-, tornen a l'edifici en una operació de recuperació, d'adaptació i re-ús.
  12. Premi FAD

    Finalista. Categoria: Arquitectura

    Premi FAD

    Sala Beckett Obrador Internacional de Dramatúrgia

    Flores & Prats Arquitectes, Ricardo Daniel Flores, Eva Prats i Güerre

Bibliografia

Societats