El projecte de la Yute’s és l’extensió d’una nau tèxtil existent, situada en una zona industrial propera a Barcelona, Sant Just Desvern. Es troba al costat del complex de vivendes Walden 7, el qual ha inspirat el procés de disseny, per la seva escala, força i color. Els dos joves clients havien comprat un vell edifici d’oficines amb certa àrea de magatzem al costat. Després d’uns anys d’utilitzar-lo, necessitaven més espai de magatzem i van pensar ampliar-lo, ja que la normativa d’aquell solar permetia el doble de l’ocupació de l’edifici existent. El principal problema de l’extensió era que tan sols podia fer-se en altura, ja que els costats ja estaven compromesos per les normatives de foc. L’edifici original no tenia gaire qualitat des del punt de vista arquitectònic, però tant els clients com nosaltres vam pensar des del primer moment que era millor mantenir el màxim possible d’allò existent, i créixer a partir del que existia, enlloc de demolir-ho tot i començar un nou edifici. El projecte estén la totalitat de l’edifici existent per damunt, i l’embolcalla amb pells metàl·liques de color que fan al·lusió a les teles de teixit de colors que l’empresa elabora i ven. Els factors decisius a l’hora d’utilitzar l’acer corrugat van ser la lleugeresa i el temps de construcció. Més endavant, vam pensar en la seva relació amb les peces tèxtils, la dimensió similar d’ambdós elements: les mides de les peces metàl·liques eren similars a la llargada de les bobines tèxtils. També hi ha el fet que ambdós necessiten una estructura de suport, que poden aixecar-se com el final d’una roba (els tendals a la façana frontal) que podria girar-se i mostrar les costures (la façana oest per la qual entren els clients)... L’efecte d’aquesta construcció buida al centre queda finalment afectada pel seu perímetre, pels seus límits, i això segueix la mateixa lògica que el disseny un vestit, d’una falda: embolcallar un cos que no hi és, reperfilant-ne les vores...

El projecte elimina un antic carrer que passava per davant de l’edifici de vivendes i porta tot l’espai públic contra aquest. La relació de les porteries amb la plaça passa a ser molt directa, en continuïtat. Una extensió dels vestíbuls de les vivendes i dels bars, que disposen les seves terrasses al costat dels jocs. Per reforçar aquest vestíbul a l’aire lliure, una gran pèrgola per a enfiladisses ressegueix el perfil de l’edifici a una certa distància. No és exactament el mateix perfil. Actua com un coixí que absorbeix l’abrupte canvi d’escala entre el pla vertical i l’horitzontal de la plaça: gira la cantonada i es dirigeix cap al Fòrum. Dins d’aquest vestíbul obert hi ha un quiosc, que per la seva forma i colors atrau les mirades. El seu embolcall de ratlles en revela el contingut: gelats i caramels, concentrant gran part de l’energia d’aquest lloc. Més enllà de la pèrgola, un camí vermell connecta amb un pont que creua per sobre de la Gran Via fins a l’altre costat d’aquesta avinguda, on els nens van cada dia a l’escola. De tornada, a la tarda, creuen el pont i veuen des de lluny el quiosc de caramels. Encara no saben si està obert o no, ja que la porta s’amaga, girant-se cap a l’edifici, donant-los l’esquena rodona i augmentant la seva ansietat. L’encreuament vermell al mig de la plaça actua com una drecera. La plaça ja no és tan sols una plaça, sinó més aviat un carrer amb coses que passen a un costat i a l’altre. Connecta l’altre costat de la Gran Via amb el barri de La Mina, i més enllà la nova zona del Fòrum i el mar.

El bloc tanca el perímetre d’una illa de cases poc homogènia d’edificació, en una àrea de nou creixement on manquen les jerarquies d’escala entre els espais públics i els privats. El projecte es proposa crear uns espais intermedis que facin de gradació entre els habitatges, el carrer i la plaça pública del centre de l’illa. Amb el nou edifici es dissenyen els accessos a aquesta plaça per mitjà d’un plegament de la façana als dos extrems i a la part central. Els habitatges, tots orientats al sud, tenen l’entrada pel pati central, de manera que aquest pati esdevé un espai comú per als veïns de totes dues escales.

Un lluernari de 3 plantes. La nova casa és una ampliació d’una antiga casa popular d’aquest barri industrial de Barcelona. La casa existent, entre mitgeres, es trobava en una parcel·la molt estreta i allargada, i tenia dues plantes d’altura i un pati posterior que pertanyia a una estructura més gran de patis d’interior d’illa. Actualment, la normativa d’aquesta zona de la ciutat permet pujar una planta més, és a dir, fins a tres plantes, i estendre la casa en profunditat fins a cinc metres més. El principal problema en ampliar una casa tan estreta en profunditat i altura és il·luminar la part central, i aconseguir que la llum penetri fins al nivell de planta baixa. Així, la decisió fou la de transformar l’escala principal en un lluernari de tres plantes d’altura, com una enorme làmpada que porta llum a tota la casa fins a la planta baixa, on hi ha la sala d’estar. Aquesta escala és el lloc on els membres de la família es troben, l’espai públic de la casa. En entrar en aquest espai s’experimenta un canvi d’escala: s’obren llargues vistes diagonals, de fins a 10 metres de llargada, una sorpresa dins la casa. S’ha introduït un gran volum d’aire dins d’una parcel·la que semblava no ser capaç de contenir-lo. Cada habitació de la casa participa de la llum i de visions creuades a través d’aquest espai. El nivell principal de la casa sembla ser el nivell 3, el segon pis, on es troba la llum. Gràcies a un petit pati, la casa comença a ser transparent en aquest nivell, on tot es barreja: plantes, llum, pluja, aire, fusta, teles, cotxets… L’escala travessa la casa creuant la llum natural que arriba des de dalt. Sembla com si l’espai fluís cap amunt més ràpidament que un mateix… Hi ha una manera gairebé teatral de moure’s a través de l’escala, apareixent i desapareixent… tan bon punt l’escala toca la planta baixa es converteix en una mena de lloc secret. Qui l’utilitza desapareix de la vista i torna a aparèixer per sota de l’arc, sorpresivament. Activitat domèstica. La família que va encarregar la casa, els seus futurs ocupants, plantejaven una manera de viure molt intensa, omplint els interiors amb activitats quotidianes. Així, les activitats diàries han quedat representades a cada espai, a cada peça de mobiliari… La família omple totes les habitacions amb la seva presència. La parella amb els seus dos fills va seguir molt de prop el procés de disseny, comentant constantment sobre com la casa ajudaria a organitzar les activitats quotidianes: la Dolors s’encarregaria de les tasques diàries de la casa; la rentadora estaria a prop del bany, a la zona dels pares; el menjar s’emmagatzemaria al rebost de sota la xemeneia; la cuina, a prop del jardí, fruint de les vistes i les olors de les plantes i de l’hort plantat allí; el jardí tindria un lloc per a organitzar barbacoes i per cuinar pa i pizzes amb un forn de terra; banyar-se, menjar, dormir… els nois es responsabilitzarien de netejar el pis superior. Les reunions al nostre estudi eren cada vegada més llargues i intenses, els seus comentaris mai feien al·lusió a una atmosfera especial o a l’ús d’un material concret, sinó que eren intenses converses sobre les tasques domèstiques, que solen ser cícliques i esgotadores, però que ells afrontaven amb la il·lusió de fer de la casa una ajuda al llistat de tasques. El seu entusiasme va ser contagiós i vam acabar dibuixant tots aquests encàrrecs, empesos per la seva actitud positiva. Organització de la casa. Les dues noves façanes, la frontal i la posterior, contenen les habitacions per als diversos membres de la família: dormitoris, estudis, una cuina relacionada amb el pati posterior… L’escala original, situada al bell mig de la casa, divideix cada planta en dos àmbits, el de la façana al carrer i el que dóna al pati posterior. L’àrea central és on tot coincideix: el fum pujant, la llum i l’aigua baixant, la gent pujant i baixant. Les àrees exteriors. Jardí posterior. La relació entre la casa i el seu pati és clara i oberta. El pati és una extensió de l’interior de la casa, un lloc on desenvolupar o portar a terme activitats diàries a l’aire lliure. Podríem dir que la part social de la casa es concentra cap a la part posterior, lluny del carrer, a la zona més tranquil·la relacionada amb l’interior d’illa. A l’extrem final del jardí hi ha un recambró per guardar les eines del jardí, i una barbacoa amb un forn de terra per cuinar pa i pizzes. La façana posterior funciona en certa mesura com una torre, amb plecs que fan el bloc menys compacte, més fragmentat, amb diverses finestres que actuen com a individus que representen els ocupants de les diverses habitacions. Terrassa superior. La casa original tenia un sostre a dues aigües, sense possibilitat de desenvolupar-hi activitats a l’aire lliure. Directament relacionada amb la zona dels fills, aquesta planta superior és una nova habitació oberta al cel, tranquil·la i solitària durant el dia, i al mateix temps un lloc on organitzar esdeveniments socials les nits d’estiu.

L’Edifici 111 a Barcelona investiga i experimenta amb la idea promoure la comunicació, relacions i familiaritat entre veïns, per tal que el veïnat actuï com a primera estructura dins la societat, revertint la tendència cap a l’aïllament i individualitat. El centre del projecte és un gran buit, ocupat per tres arbres i una font, envoltat de balcons i terrasses, a la manera d’un gran teatre el pati de butaques del qual està rodejat de llotges i galeries que s’aboquen a ell. Aquí, els veïns surten a fer vida als seus balcons i treuen el cap per relacionar-se o mirar el paisatge a través d’una enorme obertura que emmarca el Parc de Torrebonica. Aquest pati comunitari és una plataforma de relació social, on la gent de procedència i cultura molt diversa es comunica i fa amistat: el gran buit els uneix. A aquest centre buit s’hi arriba per una excavació del gran massís que és l’edifici cap a l’exterior. El camí des del carrer fins a l’interior de les cases, travessant aquest gran pati, està modulat en una seqüència d’escales i un canvi progressiu des de l’àmbit més obert i públic fins a l’àmbit més íntim i privat de la llar. Els tancaments es desdibuixen i desdoblen en plecs superposats per a acordar un extrem i l’altre, treballant sobre el límit per graduar la relació entre el que és públic i el que és privat. D’un extrem a l’altre, del dormitori al carrer, el recorregut és variat i sempre diferent. Saludar-se en família es barreja amb les salutacions als veïns del pati, de manera que aquest es converteix en una extensió del nucli familiar, on amics i coneguts acompanyen el dia a dia en una segona escala de privacitat. La tranquil·litat amb la qual les mares deixen que els nens vagin a jugar al pati, on la compra quotidiana es pot confiar als altres, on la porta de casa s’obre per convidar a passar amb naturalitat, confirma que l’arquitectura pot ajudar a donar un espai de confiança, i generar un fragment de ciutat que convidi a la cultura de la sociabilitat.

Visitar l'edifici abandonat de l'antiga Cooperativa Pau i Justícia per a fer el concurs era entrar en un túnel del temps, que ens portava fins al moment en que s'utilitzava com a lloc de trobades, petit teatre, sala social i de festes. Encara conservava gran part de la decoració en murs, sostres i terres, que ens va ajudar a entendre les diferents ocupacions que havia anat tenint l'edifici: paviments de mosaic hidràulic, fusteries de fusta amb vidres de colors, cornises i rosetons a les sales .. . definien espais de grans dimensions, inusuals per a Barcelona si no fos perquè ens trobem en una zona de la ciutat amb passat industrial. Aquest estat de decadència física en què vàrem trobar aquest edifici ens va interessar, no per tornar-lo al seu estat inicial, sinó per portar aquesta ruïna cap endavant, i fer-la participar, amb el seu caràcter inacabat i de superposició d'èpoques, en una nova realitat que pot seguir actualitzant-se sobre ella. Així, el projecte recupera un edifici present en la memòria col·lectiva associativa d'aquest barri, mantenint el seu esperit perquè es reincorpori amb naturalitat a les seves dinàmiques culturals i que els veïns, molts d'ells antics cooperativistes, es reconeguin en ell. Per això, en començar a treballar vam fer un inventari de tot el que es podia recuperar l'edifici i que hem tornat a col·locar, en llocs i de forma diferent a on estaven originalment ubicats. Aquests elements -paviments, finestres, portes, escales de fusta, motllures i rosetons-, tornen a l'edifici en una operació de recuperació, d'adaptació i re-ús.