El projecte converteix en jardí un solar buit que formava part de la indústria tèxtil de Fabra i Coats al barri de Sant Andreu de Barcelona.

Ocupa un lloc cèntric dins el barri, entre el Mercat, l’Ajuntament i l’Església de Sant Andreu, per tant l’encreuament del jardí ha quedat incorporat en els recorreguts diaris dels veïns.

El lloc presentava certes qualitats que han ajudat a convertir-lo en jardí: és un espai protegit, amb un perímetre definit pels edificis industrials i un antic mur; té bones vistes –l’església de Sant Andreu; està envoltat de dues grans naus industrials, prou interessants per convertir-se en el referent arquitectònic del jardí. Les podem entendre com a dos grans palaus que emmarquen el parc.

Reconèixer el jardí des de l’exterior.

L’entrada principal, des del carrer Sant Adrià, queda definida per una gran rampa que porta fins al mig del jardí. L’interior del jardí està ocupat per una plantació de pollancres que formarà, amb el temps, un volum de fulles similar al de l’antiga fàbrica.

La rampa d’entrada se separa de l’edifici industrial de Can Fabra per permetre possibles ampliacions (premissa de l’Ajuntament); aquest espai és ocupat per pistes de bàsquet. L’altre costat de la rampa es va desfent en diversos camins definits per la plantació d’arbusts retallats de forma geomètrica; és el laberint del parc. Es tracta d’un accés molt generós, que reforça la relació entre els dos grans edificis industrials existents. Un banc de formigó, dissenyat com una gran cornisa, acompanya tota la baixada.

El projecte es defineix redissenyant els límits del solar.

El límit oest el forma l’antic mur perimetral de la indústria, que discorre al llarg del carrer Otger; es tracta d’un carrer gairebé peatonal. Les antigues finestres han passat a ser portes i les possibilitats de travessar el mur s’han multiplicat. S’ha treballat amb aquest mur per donar-li més volum i presència dins del jardí. Està acompanyat en tota la seva llargada per un paviment de maó i una sèrie de pèrgoles. El paviment de maó forma plataformes i organitza llocs per a seure. Les pèrgoles són el suport de diversos tipus d’enfiladisses.

A un extrem del mur, a la cantonada del carrer Sant Adrià amb el carrer Otger, hi ha la glorieta del jardí. És el punt més alt, des d’on es pot observar l’ordenació dels arbusts del laberint i l’església de Sant Andreu. Sota la glorieta, el recorregut pel parc pot adoptar diverses direccions.

A l’extrem nord del parc s’han mantingut uns jocs infantils que ja existien, envoltant-los amb una cadena de bancs i arbres baixos, formant línies successives de protecció. La superfície dels bancs és suficientment gran com perquè hi juguin a sobre els més petits.