Intro

Sobre el projecte

En aquesta primera etapa, el catàleg es focalitza en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any d’edificació de la primera xemeneia industrial de Barcelona que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.

El projecte neix amb l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que s’anirà actualitzant i ampliant, tot incorporant les obres contemporànies de major interès general, sempre amb una necessària perspectiva històrica suficient, alhora que afegint progressivament obres del nostre passat, amb l’ambiciós objectiu d’abastar un major període documental.

El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses branques i entitats associades al COAC i d’altres entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.

Cal mencionar especialment la incorporació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en alguns casos inèdita– documentació gràfica.

El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC i professionals i d’altres experts externs de totes les Demarcacions que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.

La voluntat d’aquest projecte és la d’esdevenir el fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau d’informació i documentació arquitectònica exemplar que passi a ser un referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directors de l’Arxiu Digital del COAC

credits

Qui som

Col·legi d’Arquitectes de Catalunya:

Àrea de Cultura

Directors:

2019-2020 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comissió Documental:

2019-2020 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar Ornaque

Col·laboradors Externs:

2019-2020 Lluis Andreu Sergi Ballester Maria Jesús Quintero

Entitats Col·laboradores:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

Disseny i Programació:

Nubilum Edittio

En Imatges

  • Primera Ampliació del Camp Nou

  • Primera Ampliació del Camp Nou

  • Primera Ampliació del Camp Nou

  • Primera Ampliació del Camp Nou

  • Primera Ampliació del Camp Nou

  • Primera Ampliació del Camp Nou

  • Primera Ampliació del Camp Nou

  • Primera Ampliació del Camp Nou

  • Primera Ampliació del Camp Nou

  • Primera Ampliació del Camp Nou

  • Primera Ampliació del Camp Nou

  • Primera Ampliació del Camp Nou

  • Primera Ampliació del Camp Nou

  • Primera Ampliació del Camp Nou

  • Primera Ampliació del Camp Nou

  • Primera Ampliació del Camp Nou

  • Primera Ampliació del Camp Nou

  • Primera Ampliació del Camp Nou

  • Primera Ampliació del Camp Nou

  • Primera Ampliació del Camp Nou

  • Primera Ampliació del Camp Nou

  • Primera Ampliació del Camp Nou

Memòria

El Estadio se inauguró en Septiembre de 1957, construida la primera fase sólo con las dos primeras graderías y coronación simétrica. El perfil del Estadio se caracterizaba por la gran marquesina de cubierta, con un nuevo diseño adaptado por los arquitectos a las técnicas convencionales del momento. No fue hasta 1982, ya bajo la presidencia del inefable Josep Lluís Nuñez, cuando la original asimetría del Estadio se vio completada con la tercera gradería con motivo de la celebración del Campeonato Mundial de Selecciones. El proyecto de esta segunda fase lo ejecutaron Mitjans y Soteras, junto a Juan Pablo Mitjans, hijo del primero y a Francisco Cavaller, sobrino del segundo. La construcción final se caracterizó por el montaje de una envolvente de lamas en todo el perímetro del edificio, y por la inclusión del cuerpo de rampas de la fachada este, originalmente independiente, dentro del volumen de la tercera gradería. Estas rampas, colgando tensadas de la fachada posterior aumentan el presunto dramatismo del conjunto, aún a costa de eliminar el valor de elemento mediador del proyecto original. En 1994, debido a la normativa de la UEFA, se adaptó la primera gradería, pasando los espectadores de pie a sentados. Este cambio implicó bajar prácticamente 3 metros la cota del terreno de juego, con las inevitables consecuencias en las isópticas del Estadio. La estoica espectacularidad de la visión original del Estadio y su acceso a tribuna en rampa desde el aparcamiento de geometría curva situado en Arístides Mayol, se fue desfigurando a partir de 1957 con la aparición de una burda constelación de edificios. Entre ellos brilla aún con luz propia la bella cúpula del Palau Blaugrana, lamentablemente hoy condenada a demolición, realizada por Soteras junto a Cavaller y al ingeniero Florencio del Pozo. Su menos afortunada volumetría exterior se entremezcla torpemente entre un grupo de banales edificaciones auxiliares. El conjunto, lejos de la categoría mítica del estadio, arruina el acceso simbólico al edificio. También los añadidos realizados a la fachada Oeste, entre ellos la sede del actual museo, con similar autoría, no ayudan a no negar la hipótesis de la existencia de un componente genético en la calidad de un arquitecto. El conocimiento arquitectónico, y ello es aún más visible al intervenir en un edificio preexistente, es probablemente de dudoso carácter hereditario. Se adquiere con esfuerzo, dedicación, constancia, y, aún cuando quizá hoy no esté de moda, con altas dosis de humildad y voluntad de servicio a la sociedad. Más de cincuenta años después, el Camp Nou mantiene su estoica dignidad y su funcionalidad como Estadio. Otra cuestión es si es el plató adecuado para la retransmisión de un partido de fútbol, cuando el espectador torna parte del espectáculo. O cuando el antiguo templo del deporte es transformado, bíblicamente, en mercado. Bueno, en centro comercial.

Autor: Ignacio López Alonso

Autors

Sobre el mapa