Com anar-hi
Sobre el projecte
En aquesta primera etapa, el catàleg es focalitza en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any d’edificació de la primera xemeneia industrial de Barcelona que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.
El projecte neix amb l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que s’anirà actualitzant i ampliant, tot incorporant les obres contemporànies de major interès general, sempre amb una necessària perspectiva històrica suficient, alhora que afegint progressivament obres del nostre passat, amb l’ambiciós objectiu d’abastar un major període documental.
El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses branques i entitats associades al COAC i d’altres entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.
Cal mencionar especialment la incorporació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en alguns casos inèdita– documentació gràfica.
El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC i professionals i d’altres experts externs de totes les Demarcacions que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.
La voluntat d’aquest projecte és la d’esdevenir el fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau d’informació i documentació arquitectònica exemplar que passi a ser un referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.
Qui som
Projecte de: 
Promogut per: 
Directors:
2019-2024 Aureli Mora i Omar OrnaqueComissió Documental:
2019-2024 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar OrnaqueCol·laboradors Externs:
2019-2024 Lluis Andreu Sergi Ballester Helena Cepeda Inès Martinel Maria Jesús QuinteroAmb el suport de:
Generalitat de Catalunya. Departament de CulturaEntitats Col·laboradores:
ArquinFADFundació Mies van der Rohe
Fundación DOCOMOMO Ibérico
Arxiu Mas
Basílica de la Sagrada Família
Museu del Disseny de Barcelona
EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona
Bústia de suggeriments
Sol·licita la imatge
Et convidem a ajudar-nos a millorar la difusió de l'arquitectura catalana mitjançant aquest espai, on podràs proposar-nos obres, aportar o esmenar informació sobre obres, autors i fotògrafs, a més de fer-nos tots aquells comentaris que consideris. Les dades seran analitzades per la Comissió Documental. Emplena només aquells camps que consideris oportuns per afegir o esmenar informació.
L'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya és un dels centres de documentació més importants d'Europa, que custodia els fons professionals de més de 180 arquitectes l'obra dels quals esdevé fonamental per comprendre la història de l'arquitectura catalana. Mitjançant aquest formulari, podràs sol·licitar còpies digitals dels documents dels quals l’Arxiu Històric del COAC en gestiona els drets d'explotació dels autors, a més d’aquells que es trobin en domini públic.. Un cop realitzada la sol·licitud, l'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya et farà arribar una estimació del pressupost, variable en cada casuística d'ús i finalitat.
close
close
Memòria
El projecte respon a la necessitat d’allotjar un nombre d’espectadors cada cop més gran per a un club de futbol en constant creixement i amb una projecció social cada vegada més àmplia. Els criteris de disseny varen partir d’una anàlisi crítica dels principals estadis de futbol del món. El terreny de joc queda per sota del nivell del carrer, per tal que l’ascens a les grades més elevades no sigui tan exagerat. Les grades segueixen una traça de quatre corbes rebaixades per tal de garantir la màxima proximitat dels espectadors al terreny de joc. En secció, l’estadi s’organitza en tres graderies encavalcades, per aprofitar al màxim l’ocupació vertical. La primera graderia reposa directament sobre el terreny. La segona graderia allotja els seients de tribuna i les localitats més afavorides, que són les úniques a cobert. La tercera graderia allotja les localitats de general i creix en alçària per la banda oposada a la tribuna. L’evacuació s’organitza per mitjà de la combinació de nombrosos nuclis de circulació vertical comunicats amb unes passeres ininterrompudes. El Camp Nou aplica criteris de racionalitat al programa d’un estadi de gran capacitat, on els espectadors són els autèntics protagonistes.
Mitjans va tenir la sort que a un cosí germà seu i veí del carrer Amigó, l'escollissin president del Barça, portant com a bandera la construcció d'un nou camp de futbol que substituís l'antic de les Corts. Mitjans va rebre l'encàrrec en col·laboració amb Josep Soteras i Llorenç García-Barbón, dos arquitectes municipals que l'ajudarien a desenvolupar tot el procés. La construcció estava prevista en dues fases.
Per dur a terme aquest projecte, Mitjans va viatjar per tot Europa i Amèrica del Sud a la recerca d'informació. Va visitar els estadis d'Hèlsinki, Berlín, Torí, Roma i Rio de Janeiro, abans de començar i durant les diferents fases de desenvolupament del projecte. Una de les característiques que va observar d'aquests grans estadis és que es trobaven situats al bell mig de grans esplanades que facilitaven l'accés i el flux al voltant de l'edifici. A Roma li va produir un gran impacte l'emplaçament al mig d'un bosc del Fòrum Mussolini i va proposar al FC Barcelona que implantés l'estadi al centre d'una illa. Van escollir un emplaçament molt cèntric i proper a la Diagonal, l'avinguda més important de Barcelona. La creació de zones verdes al voltant del cementiri de les Corts i l'hospital de Maternitat arribaria a compondre un entorn molt agradable des del punt de vista visual.
Els problemes més difícils de resoldre eren la visibilitat i els fluxos de masses. Per obtenir una bona visibilitat es van plantejar tres graderies en voladís amb diferents pendents, que permeten acostar-se més al camp i són les que proporcionen més capacitat de localitats. Per reduir l'alçada de l'estadi, que podia arribar a tenir fins a 40 metres d'alçada, es va excavar una part del terreny i es va fer la primera graderia per sota de la rasant.
L'estructura de l'estadi és com un plat suportat per unes costelles radials de formigó armat. Aquestes costelles generen un ritme vertical a tot el tambor de l'edifici que defineix la textura de la façana exterior. La marquesina de 40 metres de voladís està suportada pels pòrtics de l'estructura general de les grades.
El període 1951-1954 va ser especialment convuls per al barcelonisme. El ressorgiment esportiu d'un equip liderat per Ladislao Kubala contrastava amb la situació turbulenta viscuda a la planta noble del Club. En aquests tres anys es van succeir fins a quatre directives, i tres projectes per a la construcció d'un nou Estadi. Tot just uns anys abans, el 1950 Eusebi Bona havia constatat la impossibilitat de l'enèsima ampliació de l'aforament de les Corts.
El 1951, l'aprovació en referèndum pels socis de la compra dels solars al costat de la maternitat de Barcelona va empitjorar el debat al voltant del nou camp i el seu emplaçament. Les negociacions per a l'ampliació de la compra de terrenys de l'Estadi i les pressions realitzades per elements del Règim Feixista per forçar la seva implantació a la llavors Avinguda del Generalíssim mereixerien un capítol a part en aquesta història.
Finalment, la victòria de Francisco Miró-Sans a les eleccions de 1953 va propiciar l'encàrrec del projecte executat en la seva primera fase entre 1954 i 1957. Els autors del projecte van ser el seu cosí Francisco Mitjans Miró, José Soteras Mauri i Lorenzo García-Barbón, tots dos vinculats a l’administració local.
La directiva del Club va establir un programa de deu punts per al desenvolupament del projecte de l'Estadi. Entre aquests destacava una ocupació de 150.000 espectadors i la necessitat d'una gran tribuna coberta, seguint la tradició de la marquesina projectada per Eduardo Torroja per a l'antic camp de les Corts. La demanda més sorprenent de la llista, almenys segons les condicions actuals, és que el projecte havia de “Donar a l'Estadi LA MÉS ALTA CATEGORIA com a obra arquitectònica, audaç i serena (…)”.
El projecte de l'Estadi original es va caracteritzar principalment per cinc elements. El primer, per la perfecta visibilitat de la seva triple graderia solapada, projectada amb perfil asimètric, a la manera de les propostes teòriques desenvolupades per Le Corbusier i Niemeyer. La seva geometria precisa, definida mitjançant el traçat d'isòptiques a cada secció, va explorar els límits de la construcció en formigó armat de l'Espanya de la fi de l'autarquia. El traçat en secció de les dues primeres graderies, encara amb una curvatura més gran en laterals, remet al projecte previ realitzat el 1953 per Lorenzo García Barbón sota la presidència d'Agustí Montal.
El segon, per la seva marquesina de coberta tensada contrapesada mitjançant les rampes de tribuna, amb un vol de 40 metres, fita tecnològica del moment. La seva secció original és deutora, entre d'altres, del projecte de l'Hipòdrom de la Zarzuela (d'Arniche, Dominguez i Torroja), analitzat per Mitjans en un estudi de fins a 64 projectes internacionals realitzat previ al desenvolupament del projecte. Una tecnologia ja utilitzada per Soteras al més que sorprenent Altar Major del XXXV Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona del 1952.
El tercer element característic del projecte eren dos cossos de rampes davant de les graderies laterals. Un primer parell de rampes en V, davant de la façana oest, per donar accés a la tribuna i un segon cos independent, paral·lel a la tercera graderia, intervinent entre l'escala de l'Estadi i la de la Maternitat.
La quarta característica del projecte era confiar la definició visual de l'envolupant a la seriació del sistema estructural de pantalles inclinades de l'edifici, deixant a la vista l'activitat dels espectadors.
Finalment, el projecte original preveia la urbanització de tot un pol esportiu enjardinat al voltant de l'Estadi, a semblança dels accessos al camp del Torino que tant havien impressionat Mitjans.
Autors
Sobre el mapa
Premiades
Catalogades
Desaparegudes
Totes les obres
Constel·lació
Cronologia
-
Camp Nou
Lorenzo García-Barbón Fernández de Henestrosa, Francesc Mitjans Miró, Josep Maria Soteras i Mauri
El projecte respon a la necessitat d’allotjar un nombre d’espectadors cada cop més gran per a un club de futbol en constant creixement i amb una projecció social cada vegada més àmplia. Els criteris de disseny varen partir d’una anàlisi crítica dels principals estadis de futbol del món. El terreny de joc queda per sota del nivell del carrer, per tal que l’ascens a les grades més elevades no sigui tan exagerat. Les grades segueixen una traça de quatre corbes rebaixades per tal de garantir la màxima proximitat dels espectadors al terreny de joc. En secció, l’estadi s’organitza en tres graderies encavalcades, per aprofitar al màxim l’ocupació vertical. La primera graderia reposa directament sobre el terreny. La segona graderia allotja els seients de tribuna i les localitats més afavorides, que són les úniques a cobert. La tercera graderia allotja les localitats de general i creix en alçària per la banda oposada a la tribuna. L’evacuació s’organitza per mitjà de la combinació de nombrosos nuclis de circulació vertical comunicats amb unes passeres ininterrompudes. El Camp Nou aplica criteris de racionalitat al programa d’un estadi de gran capacitat, on els espectadors són els autèntics protagonistes. -
Primera Ampliació del Camp Nou
Antonio Bergnes de las Casas i Soteras, Francesc Cavaller i Soteras, Juan Pablo Mitjans i Perelló, Francesc Mitjans Miró, Josep Maria Soteras i Mauri
L'Estadi es va inaugurar al setembre de 1957, construïda la primera fase només amb les dues primeres graderies i coronació simètrica. El perfil de l'Estadi es caracteritzava per la gran marquesina de coberta, amb un disseny nou adaptat pels arquitectes a les tècniques convencionals del moment. No va ser fins al 1982, ja sota la presidència de l'inefable Josep Lluís Nuñez, quan l'original asimetria de l'Estadi es va veure completada amb la tercera graderia amb motiu de la celebració del Campionat Mundial de Seleccions. El projecte d'aquesta segona fase el van executar Mitjans i Soteras, juntament amb Juan Pablo Mitjans, fill del primer i Francisco Cavaller, nebot del segon. La construcció final es va caracteritzar pel muntatge d'una envolupant de lamel·les a tot el perímetre de l'edifici, i per la inclusió del cos de rampes de la façana est, originalment independent, dins del volum de la tercera graderia. Aquestes rampes, penjant tensades de la façana posterior, augmenten el presumpte dramatisme del conjunt, encara a costa d'eliminar el valor d'element mediador del projecte original. El 1994, a causa de la normativa de la UEFA, es va adaptar la primera graderia, passant els espectadors drets a asseguts. Aquest canvi va implicar baixar pràcticament 3 metres la cota del terreny de joc, amb les inevitables conseqüències a les isòptiques de l'Estadi. L´estoica espectacularitat de la visió original de l´Estadi i el seu accés a tribuna en rampa des de l´aparcament de geometria corba situat a Arístides Mayol, es va anar desfigurant a partir de 1957 amb l´aparició d´una barroera constel·lació d´edificis. Entre ells encara brilla amb llum pròpia la bella cúpula del Palau Blaugrana, lamentablement avui condemnada a demolició, realitzada per Soteras al costat de Cavaller i l'enginyer Florencio del Pozo. La seva menys afortunada volumetria exterior s'entremescla maldestrement entre un grup de banals edificacions auxiliars. El conjunt, lluny de la categoria mítica de l'estadi, arruïna l'accés simbòlic a l'edifici. També els afegits realitzats a la façana Oest, entre ells la seu de l'actual museu, amb autoria similar, no ajuden a no negar la hipòtesi de l'existència d'un component genètic en la qualitat d'un arquitecte. El coneixement arquitectònic, i això encara és més visible en intervenir en un edifici preexistent, és probablement de dubtós caràcter hereditari. S'adquireix amb esforç, dedicació, constància, i encara que potser avui no estigui de moda, amb altes dosis d'humilitat i voluntat de servei a la societat. Més de cinquanta anys després, el Camp Nou manté la seva estoica dignitat i la seva funcionalitat com a Estadi. Una altra qüestió és si és el plató adequat per a la retransmissió d’un partit de futbol, quan l’espectador torna part de l’espectacle. O quan l'antic temple de l'esport és transformat, bíblicament, al mercat. Bé, al centre comercial.
Arxiu
-
Dibuix
Perspectiva exterior del Camp Nou
Fons Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme / Arxiu Històric del COAC
Audiovisual
-
2:52
NOU CAMP NOU – Construïnt somnis blaugrana des del 1957
Obres Relacionades
Conjunt Camp Nou