Com anar-hi
Sobre el projecte
En aquesta primera etapa, el catàleg es focalitza en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any d’edificació de la primera xemeneia industrial de Barcelona que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.
El projecte neix amb l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que s’anirà actualitzant i ampliant, tot incorporant les obres contemporànies de major interès general, sempre amb una necessària perspectiva històrica suficient, alhora que afegint progressivament obres del nostre passat, amb l’ambiciós objectiu d’abastar un major període documental.
El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses branques i entitats associades al COAC i d’altres entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.
Cal mencionar especialment la incorporació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en alguns casos inèdita– documentació gràfica.
El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC i professionals i d’altres experts externs de totes les Demarcacions que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.
La voluntat d’aquest projecte és la d’esdevenir el fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau d’informació i documentació arquitectònica exemplar que passi a ser un referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.
Qui som
Projecte de: 
Promogut per: 
Directors:
2019-2024 Aureli Mora i Omar OrnaqueComissió Documental:
2019-2024 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar OrnaqueCol·laboradors Externs:
2019-2024 Lluis Andreu Sergi Ballester Helena Cepeda Inès Martinel Maria Jesús QuinteroAmb el suport de:
Generalitat de Catalunya. Departament de CulturaEntitats Col·laboradores:
ArquinFADFundació Mies van der Rohe
Fundación DOCOMOMO Ibérico
Arxiu Mas
Basílica de la Sagrada Família
Museu del Disseny de Barcelona
EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona
Bústia de suggeriments
Sol·licita la imatge
Et convidem a ajudar-nos a millorar la difusió de l'arquitectura catalana mitjançant aquest espai, on podràs proposar-nos obres, aportar o esmenar informació sobre obres, autors i fotògrafs, a més de fer-nos tots aquells comentaris que consideris. Les dades seran analitzades per la Comissió Documental. Emplena només aquells camps que consideris oportuns per afegir o esmenar informació.
L'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya és un dels centres de documentació més importants d'Europa, que custodia els fons professionals de més de 180 arquitectes l'obra dels quals esdevé fonamental per comprendre la història de l'arquitectura catalana. Mitjançant aquest formulari, podràs sol·licitar còpies digitals dels documents dels quals l’Arxiu Històric del COAC en gestiona els drets d'explotació dels autors, a més d’aquells que es trobin en domini públic.. Un cop realitzada la sol·licitud, l'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya et farà arribar una estimació del pressupost, variable en cada casuística d'ús i finalitat.
close
close
Memòria
El planejament responia a un model de ciutat radicalment diferent al d'una ciutat mediterrània i el projecte no va trobar cap escletxa per on canviar els seus propòsits.
El pla havia fixat una edificabilitat de 32 940 m2 a repartir entre tres edificis perfectament definits en les seves ocupacions màximes, en les seves altures obligatòries i en la seva posició en planta. El projecte es va concentrar en optimitzar l'habitabilitat en aquell marc tan rígid i intocable.
En les dues torres es va aprofitar la màxima ocupació permesa perquè facilitava l'organització de diferents mides i distribucions dels habitatges i es va renunciar clarament a l'obsessió compositiva per l'esveltesa com si d'un valor indiscutible es tractés. Les dues van arribar a l'alçada màxima obligatòria i l'excés d'edificabilitat que hagués resultat si totes les plantes haguessin estat iguals a les baixes es va reduir i va ajustar mitjançant unes extraccions a l'volum general. Unes extraccions que anaven augmentant a mesura que guanyaven alçada i que es van realitzar en zones que donaven a nord, en zones sense vistes al mar o bé en les arestes més pròximes entre els edificis.
A les torres i en cada nucli d'escales i ascensors es van definir una sèrie de bandes que els embolcallaven totalment a la torre gran i només en tres de les seves cares a la petita. D'aquestes bandes la més propera era el passadís d'accés als habitatges. La següent, de 50 cm de gruix, l'ocupaven pilars i instal·lacions. A la banda més ampla de 8 m de gruix es van distribuir els habitatges sense cap element vertical fix i amb una total llibertat per decidir mides i distribucions. El seguia una altra de 50 cm ocupada una altra vegada per instal·lacions, pilars i els tancaments envidrats de sòl a sostre que la separaven de les terrasses corregudes de 3m de voladís. Per les seves dimensions i per la protecció del sol, del vent, del buit i de les mirades alienes que li proporcionaven unes persianes corredisses de lames orientables d'alumini, es van convertir en una estada més de l'habitatge, en un nou element de comunicació entre totes les seves peces, en un generós espai intermedi entre interior i exterior de tanta tradició mediterrània. I tot això gràcies a unes ordenances sensates que no penalitzaven les terrasses amb pèrdues d'edificabilitat.
En aquelles cares que van sorgir de les extraccions practicades al volum general i en les que no podien construir-se terrasses, es van utilitzar però els mateixos elements compositius que a la resta de les façanes. Voladissos, baranes i persianes estaven també allí presents encara que amb altres mesures i relacions per tal que l'edifici no tingués un davant i un darrere.
Les façanes de l'edifici baix es van tractar amb els mateixos recursos que les de les torres, buscant que els tres edificis al superposar-se es confonguessin i es percebessin com una massa única, informe i canviant.
L’edifici es troba en un solar romanent del recinte del parc de Diagonal Mar, de grans dimensions i de forma irregular, sotmès a unes condicions urbanístiques molt estrictes i que no oferien gaire marge de maniobra. Clotet i Paricio decideixen prescindir de qualsevol enfocament compositiu i opten per ajustar-se fidelment a les pautes urbanístiques per mitjà d’uns volums que, en façana, són tractats amb la repetició d’una mateixa peça. Aquest element repetitiu consta d’una peça d’alumini i un plafó, en el cas dels paraments opacs situats davant dels pilars. El conjunt es munta sobre uns premarcs formats per un entramat de tub galvanitzat de 120 x 40 mm, que queda ancorat als forjats per mitjà de metxes. Les persianes són de làmines orientables d’alumini perfilat, muntades sobre uns marcs d’alumini extrudit que corren per una guia doble del mateix material. Clotet i Paricio desplacen l’interès per la composició cap al detall constructiu sistemàtic i creen un organisme que només adquirirà escala i dimensions per mitjà de l’activitat dels usuaris.
Autors
Sobre el mapa
Premiades
Catalogades
Desaparegudes
Totes les obres
Constel·lació
Cronologia
-
Habitatges Diagonal Mar
Clotet, Paricio & Associats, Lluís Clotet i Ballús, Ignacio Paricio i Ansuategui
El planejament responia a un model de ciutat radicalment diferent al d'una ciutat mediterrània i el projecte no va trobar cap escletxa per on canviar els seus propòsits. El pla havia fixat una edificabilitat de 32 940 m2 a repartir entre tres edificis perfectament definits en les seves ocupacions màximes, en les seves altures obligatòries i en la seva posició en planta. El projecte es va concentrar en optimitzar l'habitabilitat en aquell marc tan rígid i intocable. En les dues torres es va aprofitar la màxima ocupació permesa perquè facilitava l'organització de diferents mides i distribucions dels habitatges i es va renunciar clarament a l'obsessió compositiva per l'esveltesa com si d'un valor indiscutible es tractés. Les dues van arribar a l'alçada màxima obligatòria i l'excés d'edificabilitat que hagués resultat si totes les plantes haguessin estat iguals a les baixes es va reduir i va ajustar mitjançant unes extraccions a l'volum general. Unes extraccions que anaven augmentant a mesura que guanyaven alçada i que es van realitzar en zones que donaven a nord, en zones sense vistes al mar o bé en les arestes més pròximes entre els edificis. A les torres i en cada nucli d'escales i ascensors es van definir una sèrie de bandes que els embolcallaven totalment a la torre gran i només en tres de les seves cares a la petita. D'aquestes bandes la més propera era el passadís d'accés als habitatges. La següent, de 50 cm de gruix, l'ocupaven pilars i instal·lacions. A la banda més ampla de 8 m de gruix es van distribuir els habitatges sense cap element vertical fix i amb una total llibertat per decidir mides i distribucions. El seguia una altra de 50 cm ocupada una altra vegada per instal·lacions, pilars i els tancaments envidrats de sòl a sostre que la separaven de les terrasses corregudes de 3m de voladís. Per les seves dimensions i per la protecció del sol, del vent, del buit i de les mirades alienes que li proporcionaven unes persianes corredisses de lames orientables d'alumini, es van convertir en una estada més de l'habitatge, en un nou element de comunicació entre totes les seves peces, en un generós espai intermedi entre interior i exterior de tanta tradició mediterrània. I tot això gràcies a unes ordenances sensates que no penalitzaven les terrasses amb pèrdues d'edificabilitat. En aquelles cares que van sorgir de les extraccions practicades al volum general i en les que no podien construir-se terrasses, es van utilitzar però els mateixos elements compositius que a la resta de les façanes. Voladissos, baranes i persianes estaven també allí presents encara que amb altres mesures i relacions per tal que l'edifici no tingués un davant i un darrere. Les façanes de l'edifici baix es van tractar amb els mateixos recursos que les de les torres, buscant que els tres edificis al superposar-se es confonguessin i es percebessin com una massa única, informe i canviant. -
Premi FAD
Finalista. Categoria: ArquitecturaHabitatges Diagonal MarClotet, Paricio & Associats, Lluís Clotet i Ballús, Ignacio Paricio i Ansuategui
EU Mies Award
SeleccionatHabitatges Diagonal MarClotet, Paricio & Associats, Lluís Clotet i Ballús, Ignacio Paricio i Ansuategui
Arxiu