Intro

Sobre el projecte

En aquesta primera etapa, el catàleg es focalitza en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any d’edificació de la primera xemeneia industrial de Barcelona que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.

El projecte neix amb l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que s’anirà actualitzant i ampliant, tot incorporant les obres contemporànies de major interès general, sempre amb una necessària perspectiva històrica suficient, alhora que afegint progressivament obres del nostre passat, amb l’ambiciós objectiu d’abastar un major període documental.

El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses branques i entitats associades al COAC i d’altres entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.

Cal mencionar especialment la incorporació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en alguns casos inèdita– documentació gràfica.

El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC i professionals i d’altres experts externs de totes les Demarcacions que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.

La voluntat d’aquest projecte és la d’esdevenir el fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau d’informació i documentació arquitectònica exemplar que passi a ser un referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directors arquitecturacatalana.cat

credits

Qui som

Projecte de:

Promogut per:

Directors:

2019-2024 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comissió Documental:

2019-2024 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar Ornaque

Col·laboradors Externs:

2019-2024 Lluis Andreu Sergi Ballester Helena Cepeda Inès Martinel Maria Jesús Quintero

Amb el suport de:

Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura

Entitats Col·laboradores:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

 

Arxiu Mas

 

Basílica de la Sagrada Família

 

Museu del Disseny de Barcelona

 

EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona

Disseny i Programació:

edittio Nubilum
Suggeriments

Bústia de suggeriments

Sol·licita la imatge

Et convidem a ajudar-nos a millorar la difusió de l'arquitectura catalana mitjançant aquest espai, on podràs proposar-nos obres, aportar o esmenar informació sobre obres, autors i fotògrafs, a més de fer-nos tots aquells comentaris que consideris. Les dades seran analitzades per la Comissió Documental. Emplena només aquells camps que consideris oportuns per afegir o esmenar informació.

L'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya és un dels centres de documentació més importants d'Europa, que custodia els fons professionals de més de 180 arquitectes l'obra dels quals esdevé fonamental per comprendre la història de l'arquitectura catalana. Mitjançant aquest formulari, podràs sol·licitar còpies digitals dels documents dels quals l’Arxiu Històric del COAC en gestiona els drets d'explotació dels autors, a més d’aquells que es trobin en domini públic.. Un cop realitzada la sol·licitud, l'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya et farà arribar una estimació del pressupost, variable en cada casuística d'ús i finalitat.

Detall:

* Si la memòria té autoria o drets coneguts, cita’ls a l’anterior camp 'Comentaris' .

Eliminar * Si les fotografies tenen autoria o drets coneguts, cita’ls a l’anterior camp 'Comentaris'.
Pots adjuntar fins a 5 arxius de 10 MB cadascun com a màxim.

Premiades
Catalogades
Desaparegudes
Totes les obres
  • 1839

  • 1836 - 1840

  • Colònia Sedó

    autoria desconeguda

    Colònia Sedó

    Antiga fàbrica tèxtil amb varies naus, xemeneies, un aqüeducte, cases pels treballadors i una església amb escola. Són construccions senzilles i funcionals, de pedra i maó amb teulada a dues aigües. Les xemeneies conservades tenen diverses formes com una rectangular o altre helicoïdal. Es conserva la Turbina Planas de 1400 CV. La Colònia Sedó va ser fundada el 1846 per Miquel Puig i Catasús, que va construir al costat d'un antic molí fariner ja existent ("Can Broquetes"), una fàbrica tèxtil que creixeria ràpidament, fins adoptar les característiques pròpies d'una colònia industrial i, finalment, al segle XX convertir-se en una de les empreses més grans i importants dins la història econòmica i industrial de Catalunya. A la mort de Miquel Puig (1863) el substituí el seu fill, Josep Puig i Llagostera, que inicià la construcció de vivendes per als treballadors, amplià la fàbrica i projecta diverses obres de desenvolupament. Fou el seu administrador i substitut, Antoni Sedó i Pàmies, qui culminaria el procés de creixement i formació de la colònia industrial que portaria el seu nom i qui desenvolupà tot el procés de producció tèxtil. Al mateix temps engrandí la colònia obrera amb nous habitatges per als treballadors i les seves famílies, amb instal·lació de botigues, escoles, l'església, un dispensari, cinema i casino entre d'altres. Tot el conjunt de la colònia obrera estava situat al costat mateix de la fàbrica i s'estructurava en blocs allargats de vivendes de planta baixa i dos pisos que formaven set carrers paral·lels entre si. Al mig d'aquests carrers paral·lels hi havia l'església i, a banda i banda, les escoles. Després de la Guerra Civil de 1936-1939 la colònia arribà al màxim creixement, però alhora s'iniciaria els primers símptomes de crisi. Actualment la colònia Sedó s'ha reconvertir en un important polígon industrial on hi ha diferents empreses i activitats industrials. En un d'aquests espais industrials se situa el nucli central del Museu de la Colònia Sedó.

    1846

  • 1854

  • 1864

  • 1870

  • 1874

  • Colonia El Guixaró

    autoria desconeguda

    1879

  • Can Gili Nou

    autoria desconeguda

    1876 - 1880

  • Colònia l'Ametlla de Casserres

    autoria desconeguda

    Colònia l'Ametlla de Casserres

    La colònia de l'Ametlla de Casserres, també coneguda amb el nom de Colònia Monegal, és una de les moltes colònies fluvials dedicades al tèxtil que van sorgir durant el segle XIX, a Catalunya, i sobretot a la llera del riu Llobregat, per aprofitar la força de l'aigua com a font energètica. Està situada a l'extrem nord-oriental del terme municipal de Casserres, a la llera dreta del riu Llobregat, però a tocar amb el nucli de Gironella, cosa que ha fet que hi hagués més relació, sobretot comercial, entre Gironella i la colònia que no pas amb Casserres. Per aquest punt hi passava un dels principals camins ramaders de la comarca. La colònia es pot dividir en tres parts o nivells. En el nivell inferior, la part principal de la colònia, hi trobem la resclosa amb el seu canal, la fàbrica amb els seus magatzems, naus i habitatges d'encarregats i director, així com els dels treballadors, al voltant del carrer principal, el pont i la font de la Quera i les portes de tancament de la colònia. Un pont de ferro construït per "La Maquinista terrestre y Marítima" substituí una antiga passarel·la de fusta. Però aquest pont se l'endugué una de les crescudes del Llobregat. L'eix del nivell mig és el carrer de dalt, on també hi ha l'església, el convent, l'antiga casa del capellà, un safareig públic i un dipòsit d'aigua. Finalment en el nivell més elevat hi trobem l'antiga masia de l'Ametlla, amb la font al costat, la nova torre dels amos i els pisos Santa Rosa. La situació de cada element no és casual, sinó que respon a una lògica predeterminada. El nucli original es situa al costat del riu, on hi havia un antic molí destruït durant la Guerra del Francès. Allà s'hi estableix la primera fàbrica, es construeix la resclosa, el canal i el pont. Els primers habitatges estaven a la part superior de la mateixa fàbrica. Quan l'empresa creix, es construeixen noves naus de magatzematge i nous habitatges: els del carrer de Dalt. Les construccions d'aquest sector estan fetes de la pedra extreta per eixamplar l'espai. És el moment de la primera organització de la colònia, amb l'església, el convent, la casa del capellà, el safareig, etc. La segona ampliació es va fer pel sud, amb el carrer Principal i la plaça major, on hi havia la botiga de queviures i la fonda, així com la casa del director i de l'encarregat. A la part més alta hi trobem la masia de l'Ametlla, casa dels primers propietaris de la colònia i dels camps adjacents. Des d'aquest lloc es controla tota la colònia. A principis de segle XX es construeix la Torre de l'amo, al gust de l'època i com a símbol inequívoc de poder i control. La masia de l'Ametlla, nom dels seus propietaris, era una finca agrícola que posseïa els camps occidentals annexos a la masia. Josep Comas i Ametlla, l'any 1814 s'instal·la en un vell molí del terme de Puig-reig. Uns anys més tard (1834) els germans Ramon, Josep i Joan van rebre l'encàrrec de l'Ajuntament de Gironella per reconstruir la resclosa del molí de la vila. La importància de la família queda palesa per la seva vinculació amb els molins de l'Ametlla de Casserres i el de l'Ametlla de Merola, als que va donar nom, com amb el de Gironella i Puig-reig. Els primers tallers tèxtils s'instal·len dins el molí amb el patrocini de Tomàs Bach de Berga. L'any 1858 Esteve Monegal compra la fàbrica i comença l'expansió de la colònia. L'any 1873 Esteve Monegal demanà permís per construir una nova resclosa per tal de modernitzar el sistema productiu i fer-lo més rendible. El permís arribà l'any 1875 i seguidament es muntà una nova turbina, s'amplià l'espai productiu amb la construcció d'una nova fàbrica, es comprà més maquinària i es contractaren més treballadors. L'any 1879 mor Esteve Monegal i el seu fill, Josep Monegal i Nogués, continua amb l'empresa iniciada pel pare. L'any 1900 la fàbrica ja disposava de les seccions de filatura i tissatge i hi treballaven tres-centes persones. Aprofitant la conjuntura de la Primera Guerra Mundial fa un creixement qualitatiu que fa ampliar el negoci i es converteix en "J. Monegal Nogués e Hijos" fins que l'any 1925 es transforma en societat anònima: "Textil Monegal, SA". L'any 1966 amb la crisi del sector tancà les portes. Amb el final de l'activitat productiva, els propietaris de la colònia oferiren als treballadors la possibilitat d'adquirir, en règim de propietat, els pisos on vivien. La majoria ho van acceptar. Josep Monegal i Nogués, el principal impulsor de la colònia, a més de fabricant i comerciant de cotó a l'engròs, fou vocal (1886-1890) i president (1902 i 1928) de la Cambra de Comerç de Barcelona; també alcalde de Barcelona (1902-03), senador (1905 i 1907) i senador vitalici des de 1908. Els Monegal foren membres fundadors de la Caixa de Pensions.

    1893

  • Ca l'Ordal

    Francesc d'Assís Berenguer i Mestres, Joan Rubió i Bellver

    Ca l'Ordal

    Edifici independent format per tres cases unifamiliars adossades, amb planta baixa, pis, golfes i soterrani convertit en jardí a la part posterior. Situat a la zona residencial de la Colònia Güell, és el primer edifici que es troba en entrar-hi. Obra construïda entorn el 1894, que tant per la forma de la seva planta com en la singularitat de les façanes i la seva simetria, dota l'edifici d'una gran originalitat. Tot i que no té l'aspecte típic d'una masia, sí s'observa com d'una manera o altra l'arquitecte va voler recollir els trets més significatius de les cases pairals. Per exemple l'edificació té una planta basilical i teulada a dos vessants, i el parament està fet amb conglomerat de pedra de mides diverses lligades amb morter de calç, sobre el qual s'adossen diverses estructures. El marcat caràcter historicista de l'edificació, més enllà de l'aparença d'una casa pairal a la part davantera, també queda reflectit a la part posterior amb una construcció a diferents nivells i cossos. Sens dubte, però, el que més destaca de l'edifici són les cantonades arrodonides, i els elements decoratius, és especialment rellevant la filigrana del treball amb maó vist. Això és visible a les finestres, les tres xemeneies, el porxo, la cisterna o el ràfec sota coberta. La casa fou habitada en origen per la familia Ros de l'Ordal, d'aquí el seu nom, i encara en són els propietaris. Tanmateix, altres famílies com els Cruañas, Gaudó, Montanès i Carrión també hi han viscut. Tots ells pagesos que treballaven les terres de l'amo en qualitat d'arrendataris. Alguns membres d'aquestes famílies també treballaven a la fàbrica. Amb l'interès d'allunyar-se dels conflictes socials existents a la ciutat, al segle XIX es va plantejar un nou tipus d'indústria, les colònies industrials, és a dir, les cases dels obrers i equipaments al costat de la fàbrica, tot a la mateixa propietat, integrant un nucli propi amb una vida social i econòmica tutelada per l'empresa. La colònia Güell fou una colònia industrial dedicada a la fabricació de panes i velluts. La seva construcció s'inicià el 1890, i el projecte disposava de fonda, escola, comerços, teatre, cooperativa, casa del metge, farmàcia i capella, a més de les fàbriques i els habitatges dels obrers, en una superfície total d'unes 160 hectàrees. Güell en la seva condició de mecenes de la cultura, va encarregar projectes a diversos arquitectes de primera fila, com Antoni Gaudí, Francesc Berenguer i Mestres o Joan Rubió. A l'interior hi havia hagut un pou, però degut a reformes posteriors a l'edifici i nous usos en l'espai l'ha modificat.

    1894

  • Xalet del Catllaràs

    Antoni Gaudí i Cornet

    Xalet del Catllaràs

    El xalet del Catllaràs és situat a la serra del mateix nom per damunt del santuari de Falgars. Aquest edifici fou construït per allotjar els tècnics de les mines de carbó que subministraven combustible a la fàbrica de ciment del Clot del Moro. Sembla que Eusebi Güell encarregà el projecte del xalet a Antoni Gaudí. Aquest es va construir entre 1902 i 1903, moment en què també s'estaven fent les obres del Parc Güell. Es tracta d'un edifici de planta rectangular, de planta baixa, pis i golfes, cobert per una volta en forma de catenària per l'interior i apuntada a l'exterior. L'aresta de la volta fa de carener de la coberta. L'espai interior es divideix en sis habitatges, dos a cada planta, amb una escala central construïda a l'exterior de l'edifici. Aquesta era de planta semicircular i disposició concèntrica. Era feta d'obra i formava un volum que destacava en la façana. Actualment l'escala és al mateix lloc però és una estructura de ferro lleugera. Els vessants dels arcs formen part de les façanes en les quals s'obren finestres en forma de mansarda, cobertes amb viseres inclinades i lleugerament apuntades. Les parets laterals que tanquen l'edifici presenten poques obertures. Hi ha dues xemeneies, una que surt de la coberta -recollia el fum de les estufes dels diferents habitatges i l'altra adossada a un lateral que servia per evacuar els fums d'una habitació de la planta baixa. L'interior de l'edifici era molt senzill però aprofitava l'espai al màxim i buscava la comoditat. A la planta baixa hi havia, a part dels dos habitatges, les cuines i menjadors. L'espai s'anava reduint des de la primera a la tercera planta. Els apartaments tenien divisions interiors, excepte els de la tercera planta que és un únic espai. El personal es distribuïa segons les categories laborals a la planta baixa, amb pitjor aïllament tèrmic, estava ocupada pel personal de manteniment i servei, els directius a la planta del mig i el personal subaltern a les golfes. Tot i que no hi ha cap document que ho demostri, el xalet del Catllaràs s'atribueix a Antoni Gaudí. L'arquitecte Viladevall al número 35 de la revista Cortijos y rascacielos de Madrid, de 5 de juny de 1946, explica que Domènec Sugranyes Gras, col·laborador de Gaudí, li va assegurar que aquest n'era l'autor. Aquest xalet es va construir com a habitatge dels tècnics i altres treballadors de les mines de carbó del Catllaràs, les quals van tenir una època de molta activitat, però finalment el xalet fou cedit a l'Ajuntament de la Pobla de Lillet. Se sap que al 1907 es va modificar la pendent de les viseres de les finestres i el basament de l'edifici, inicialment cobert per palets de riu, fou recobert amb ciment. El xalet va patir una forta degradació i al 1971 s'hi van fer reformes per adaptar-lo com a casa de colònies.

    1902 - 1903

  • Casa Terrades

    Josep Puig i Cadafalch

    Casa Terrades

    La Casa de les Punxes ocupa una illa sencera irregular delimitada per l’avinguda Diagonal i els carrers Rosselló i Bruc. En planta és, per tant, un trapezi de forma gairebé triangular amb xamfrans a les dues cantonades que formen la base del triangle. Puig ancora l’edifici al terreny marcant totes les cantonades de la parcel·la amb torres de planta circular, que sobresurten per sobre de les teulades. La volumetria de la casa és d’inspiració nòrdica, amb teulats a dues aigües paral·leles al carrer (al contrari que l’arquitectura mediterrània) que marquen els diversos casals amb què està format l’edifici. La torre que marca la cantonada de Rosselló amb la Diagonal és diferent de les altres, més alta i més ornamentada, per tal de trencar la simetria del front més petit de l’edifici i carregar-lo sobre la Diagonal. El conjunt presenta una volumetria unitària producte de l’agregació dels petits fragments en què s’han volgut trossejar les façanes, de mida més adient i compatible amb les cases de pisos circumdants. El maó vist és el material principal en tota l'illa, amb detalls de pedra i mosaics ceràmics. L’obra de forja és singular, i els detalls que formen la façana tenen tant interès com l’edifici en si. Les diverses façanes formades per la successió de cobertes a dues aigües es van component mitjançant un joc molt interessant d’obertures disposades en nombres parells i imparells en grups de pisos alterns (en una planta hi ha quatre finestres, a la següent tres, per exemple), herència de la formació modernista de Puig i Cadafalch que, combinada amb les seves influències nòrdiques, configura el vocabulari principal d’un dels edificis més bells de la ciutat. És remarcable, per singular, la desalineació de les façanes respecte del carrer: la geometria de les torres arriba neta a terra, sense variació, i les porteries es marquen amb uns porxos amb columnes que també surten de la línia de façana, tret característic de l’arquitectura del moment, que fuig de les façanes planes.

    1903 - 1905

  • Casa Torrents

    Ignasi Oms i Ponsa

    Edifici d'habitatges amb tres façanes i una mitgera. Llenguatge historicista. Palauet de quatre plantes amb torres circulars als angles. Entrada central amb un vestíbul que es desdobla en dues escales iguals. Una de les torres, rematada amb cúpula cònica d'escames ceràmiques i tribuna al primer pis. Les façanes són de composició regular i simètrica, amb disposició ordenada d'obertures, alternant balcons i finestres d'esquema vertical. Balconada al primer pis i tribuna centrada. Galeria oberta al pis superior i cornisa amb imbricacions. Recent restauració del vestíbul de la planta baixa (asc... 1906: projecte. 1908: construcció.

    1906 - 1908

  • 1908

  • Colònia Cal Pons

    autoria desconeguda

    Colònia Cal Pons

    El conjunt de la colònia Pons es caracteritza per ser una de les colònies tèxtils que neix i es forma en un període relativament curt (1875-1910) de temps la qual cosa fa que presenti una gran unitat. Les dues torres dels propietaris, la del director i l'església són els edificis més emblemàtics de cal Pons, juntament amb el jardí. L'any 1908 el rei Alfons XIII es desplaçà a la conca del Llobregat i feu una visita a la colònia Pons. Església de Sant Josep L'església és de planta de creu llatina de 32 metres de llarg. La nau principal és coberta amb volta de creueria, i les capelles laterals fan de contrafort de la nau central. A l'encreuament de la nau principal amb el transsepte s'alça un cimbori octogonal. L'absis poligonal té un deambulatori que porta a la cripta i a la sagristia. El 1879 s'aixeca el campanar aïllat i el 1907 es construí el panteó familiar, en el qual foren enterrats Lluís Pons i Enrich i la seva esposa, Anna Roca. Exteriorment, l'església presenta un aspecte altiu reforçat pel cimbori, el campanar i el conjunt de pinacles. La façana principal, orientada a migdia, és de carreus ben tallats, la resta de l'edifici combina harmònicament la pedra devastada amb els maons. Es tracta d'un edifici neogòtic que fou bastit en setze mesos, obra de l'arquitecte Josep Torres i Argullol. L'interior fou decorat per Francesc Morell, germà del director de la fàbrica en aquell moment. Escola, convent, teatre i casa de les noies. Els edificis consten de dos pisos: a la planta baixa condicionada per a escoles i el superior per al convent, el pis del capellà i la residència de noies treballadores. Com la resta d'edificis de la colònia, els materials constructius són: la pedra pels murs i el maó per les finestres i les portes. La torre vella (bastida abans de 1885) i la torre nova (inaugurada el 1897) són edificis monumentals d'estil historicista medieval. Van ser plantejats com castells medievals envoltats de jardí. La torre vella fou la primera que es construí, es tracta d'un massís però esvelt edifici, amb un cos central molt marcat. Ressalta l'escala de volta catalana. És d'estil eclèctic i goticitzant. La torre nova és una construcció de grans proporcions bastida sobre un penyal al final dels jardins de la colònia. En la seva estructura predomina el cos central per damunt dels dos laterals. La façana principal, amb una doble escalinata, està orientada a tramuntana. Els murs exteriors combinen el maó, l'arrebossat i els mosaics. Presenta molts detalls decoratius de tipus medieval: capitells amb el bestiari, decoració floral, gàrgoles, arcuacions cegues en el ràfec de la teulada..., Al rebedor hi ha unes pintures al·legòriques que fan referència als continents d'Amèrica, Àfrica, Àsia i Europa. Es tracta d'un paisatge de fons amb una figura femenina que porta algun element que fa referència a cada continent. En la representació d'Europa, el paisatge de fons és la colònia Pons vist des del peu del Llobregat. Fou residència dels propietaris inicialment de forma continuada, després va fer funcions de segona residència i a mitjan segle XX es va subhastar el mobiliari i és habilitar com a fàbrica de tovalloles. Es desconeix qui fou l'autor d'aquests dos edificis. Sembla, però, que podria haver estat Josep Torres i Argullol o Alexandre Soler i March arquitectes que van treballar per la família Pons. El xalet del director fou construït abans de 1900, és més auster i de dimensions més reduïdes, i tampoc se sap qui en va ser l'autor. El jardí Quan es dissenyà la colònia es va pensar a convertir la finca en un jardí tancat que l'aïllava del món exterior. El jardí, de fet, era d'ús privat pels propietaris de la colònia i la família del director. Però quan la família Pons no hi era els treballadors podien disposar del jardí i el bosc annex. En aquest espai hi havia una gran diversitat d'espècies vegetals (algunes, però han desaparegut): plataners, til·lers, moreres, troanes, castanyers d'índies, palmeres, pollancres, alzines, avets ... Al jardí privat de la torre nova destaquen dues glorietes de 1900 -fetes de maó i fusta- que tenen vista sobre el Llobregat i la colònia. La colònia fou fins al anys 50 i 60 del segle XX el centre cultural més actiu del municipi de Puig-reig. Es publicava la revista "Colònia Pons" i es creà l'Escola de la Llar i l'Escola del Treball vinculada a l'Escola Industrial de Barcelona. Els treballadors de la fàbrica rebien una formació, que a nivell comarcal constituïen una autèntica avantguarda. El 25 de març de 1886 s'inicià la construcció de l'església de la colònia Pons advocada a la Mare de Déu de Montserrat. Es consagrà el 10 d'agost de 1897. Es construí al mateix temps que la gran fàbrica, els habitatges dels treballadors i les dues torres. A mitjan segle XX, i sobre tot arran de la Guerra Civil, s'abandonaren les torres on residien els amos i començà un progressiu deteriorament de les activitats culturals i del parc, en el qual hi havia una interessant col·lecció d'aus exòtiques. Els moments d'esplendor de la colònia Pons coincideixen amb els primers temps de la seva existència, entre 1880 i 1930.

  • Colònia de Cal Bassacs

    autoria desconeguda

    Colònia de Cal Bassacs

    La colònia tèxtil de Cal Bassacs està conformada per el recinte fabril o industrial, el conjunt de diferents naus que es disposen alineades una a continuació de l'altra, junt amb magatzems, espais destinats a oficines, al davant de la fàbrica es localitzen els edificis destinats a allotjar treballadors, i en una gran parcel·la, delimitada per un mur de tancament, la torre, la residència dels senyors que incloïa una petita capella, al voltant de la torre hi ha uns jardins i també una construcció més moderna. La majestuositat de la torre, a més de trobar-se emplaçada presidint el conjunt també destaca per les seves dimensions, les característiques constructives i el treball ornamental dels seus acabats. Pel que fa als habitatges per els treballadors, aquests estan situats al davant de la fàbrica per el costat de ponent conformant un carrer, anomenat carrer indústria; el conjunt està format per edificis de planta baixa, i dues plantes pis, amb coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a l'eix del carrer. Mostren un total de quatre portals d'accés a les respectives escales interiors; sembla que es tracta d'edificis construïts en diferents etapes, a grans trets les façanes, excepte l'edifici de més al nord, la resta disposen d'obertures que a planta baixa disposen d'emmarcaments de maó massís (porta d'accés a l'escala interior, portal d'accés a la planta baixa i alguna finestra) amb llindes d'arc rebaixat, la resta d'obertures són simples, de línies rectes; destacar que l'edifici que afronta amb el situat a l'extrem nord, disposa d'obertures a balcons amb voladís. Pel que fa a l'edifici de l'extrem nord del conjunt, aquest destaca per tenir una distribució regular de les seves obertures, tots amb emmarcament de maó massís, de les que destaca la finestra central de la planta primera amb una col·locació dels maons diferenciada. En l'edifici de l'extrem més sud, es pot veure que està bastit en part amb murs de pedra en algunes parts i la resta de toves, i a les cantoneres carreus de pedra ben tallada. i en part de toves A la part posterior, trobem diferents tipus d'obertures, en un cas, el de més al sud, només disposa de finestres senzilles, les dues següents són amb galeries a cada planta, aquestes de línies rectes i la resta disposen de galeries amb obertures formades per arcs de mig punt tot i que d'acabats diferents, i combinades amb finestres. El matrimoni format per Raimunda Bassacs i Joan Teixidor i Ballús van ser els fundadors de la fàbrica de Cal Bassacs. La nissaga Bassacs era originària de Prats de Lluçanès, on feien de paraires, es van traslladar a Gironella, on ja hi consten al 1717. A finals del segle XVIII i primera meitat del segle XIX, van formar part de diverses companyies de filatura i teixit de cotó. Pel que fa a la família Teixidor, era originària de Berga i també es documenta la seva dedicació als filats i teixits de cotó durant molts anys, al segle XVII consten la seva participació en una societat berguedana. El 1861 el matrimoni resideix a Gironella, més concretament a la que actualment s'anomena plaça de la Vila, llavors plaça de l'església, on consta que tenien un taller amb 10 telers de mà, un ordidor i una màquina de fer bitlles, es té constància que el 1896 aquest taller encara funcionava. A l'abril de 1861 el matrimoni va comprar una peça de terra a Maria i Ramon Fígols de Gironella, al peu del Llobregat a toca del pont de Sant Marc i per tant a peu del camí. El 30 de maig de 1862, Joan Teixidor va demanar permís a l'Ajuntament de Gironella per construir un molí fariner de dues moles i una fàbrica als terres adquirits. L'inici de les obres s'iniciaren el 1869, amb les obres de la resclosa i l'obtenció del permís per construir un molí amb dues moles i una rúbrica. Sembla que el model inicial es modificar, ja que el molí no es va construir i van bastir dues rúbriques. Al 1871 van comprar un nou tros de terra, moment en el que costa que la fàbrica ja tenia 158 pams de llarg per 14 d'ample. L'any 1872 van obtenir permís per extreure pedra del llit del riu amb la recomanació que no s'afectés les restes del pont de Sant Marc. Per tal de fer front, a les necessitats de capital per la fàbrica de Cal Bassacs, el matrimoni també comprà una casa a Avià amb 11 telers, una màquina de bitlles i un ordidor. Una altra font de finançament, va ser externa, concretament arran d'una hipoteca feta amb Antoni Manent Llonch, qui fou fundador de la colònia Manent de Puig-reig entre altres negocis; el deute es tancar el 1884. Consta que a mesura que anaven construir naus, les llogaven a petits empresaris. El 1880 Miquel i Josep Santesteban hi tenien 12 i 10 telers respectivament. El 1884 una de les dues fàbriques devia estar totalment acabada, ja que consta que la van llogar a l'empresa de Manresa "Antoni Torra e Hijos y Cía", passava a acollir més de 4000 fusos i 94 telers mecànics. Una altra part fou llogada a "Estapé Camps" que hi instal·lar 12 telers mecànics. Una de les rúbriques va ser donada en vida al fill Antoni, qui la posà en funcionament, la donació fou confirmada en el testament de Joan Teixidor Ballús, que morí al 1891. En el moment de la seva mort consta que les dues fàbriques ja estaven acabades, també els magatzems i les cases per els treballadors. Els hereus dels seus béns vans ser la seva filla Concepció Teixidor Bassacs i el seu gendre Josep Fusté Teixidor. Els fills continuaren el negoci amb línies diferents. Antoni, malalt, va acabar llogant la fàbrica a altres industrials; a la seva mort, la fàbrica va recaure, part en mans de la seva dona Carme Vila Marces, i part a la seva filla i hereva, Carme Teixidor Vila. L'hereva va continuar llogant la fàbrica, un dels empresaris que l'arrendà va ser Josep Sanglàs i Alsina de Manlleu, que es dedicà a la fabricació de maquinaria destinada a la filatura de cotó, essent considerada la primera empresa catalana d'aquestes característiques, va arribar a tenir una plantilla de 300 treballadors als anys XX. Amb la mort prematura de l'hereva, la mare, Carme Vila rebé la fàbrica, qui la va llogar a l'empresa "Josep Fusté i Cia.", els familiars que feien anar l'altra part de la fàbrica de Cal Bassacs, la que havia rebut Concepció Teixidor (muller de Josep Fusté). (segueix a observacions). Destacar que a la façana principal dels habitatges destaca un dels edificis que compten amb dos balcons amb voladís, un sobre de l'altre, el de la planta baixa és de voladís de fusta suportat per biguetes de fusta, a manera de permòdols, i el del pis de sobre és de biguetes metàl·liques amb rajols i també caps de bigues de fusta a manera de permòdols i tirant de ferro. Les baranes en un i altre són de barrocs senzills amb decoració de volutes al sòcol i sota el passamà. Cal Bassacs està inclòs en el "Pla director urbanístic de les colònies industrials del Llobregat"; el municipi de Gironella està comprès dins el Pla juntament els d'Avià, Balsareny, Berga, Casserres, Gaià, Navàs, Olvan i Puig-reig (DOGC núm. 4940 publicat el 03/08/2007). (segueix d'Història): Amb la mort de Carme Vila, la part de la fàbrica passa a Ricard Teixidor Masjuan, qui el 1946 crearia la societat "Hilados y Tejidos Fusté, S.A.". La fàbrica heretada per la Concepció Teixidor, havia anat estant destinada a fabricació directa per part de l'empresa de la família, l'esmentada "Josep Fusté Teixidor y Cia". El 31 de maig de 1914 es va cremar la fàbrica; Concepció ja vídua, va rebre l'ajuda del director Esteve Esparbé Garriga. Tot i l'aturada que implicà l'incendi, es va reprendre l'activitat i el 1919 llogà la fàbrica veïna als parents. Durant uns anys van funcionar dues raons socials a les fàbriques de Cal Bassacs. El fill de la Concepció Teixidor, Salvador Fusté va casar-se el 1920 amb Bernada de Martín i Llobet de Berga. Salvador va morir jove, va fer hereu el seu nebot, Josep M. Minoves Fusté, seria el principal accionista de la companyia "Hilados y Tejidos Fusté, S.A.". No va ser fins al finals del segle XX que les dues famílies hereves de les fàbriques de Cal Bassacs van formar una única empresa, unint les dues fàbriques en la mateixa societat anònima.
  • s. XX (primera meitat)

  • s. XX

Bústia suggeriments

Et convidem a ajudar-nos a millorar la difusió de l'arquitectura catalana mitjançant aquest espai, on podràs proposar-nos obres, aportar o esmenar informació sobre obres, autors i fotògrafs, a més de fer-nos tots aquells comentaris que consideris.