La “masia” és el resultat de la reforma i rehabilitació d’una nau industrial existent. L’any 1907, la firma Freixa i Sans decidí construir un nou edifici per a la fabricació d’alpaques. Muncunill conserva íntegrament l’estructura de l’antiga fàbrica i opera una feina de superposició de nous elements. Sobre els murs antics es recolzen unes voltes de maó de pla subjectes amb tirants sobre bandes de maó. A més, es dobla la paret per la cara interior per a la col·locació de portes i finestres. La resta d’intervencions tendeixen a modificar substancialment l’efecte visual produït per l’edificació. Els murs s’arrebossen de color blanc. A la banda sud s’obre la gran galeria, formada per una successió d’arcs parabòlics, en vuit trams, sobre una àmplia vorera que dibuixa unes formes ondulades. Cada tram queda cobert per una petita cúpula sintonitzada amb les que cobreixen el sector central. Un gran arc tanca aquesta galeria per la banda oest, coberta per una cúpula que sobresurt respecte a les altres. Posteriorment s’hi van afegir dues plantes més, destinades a cuina i cambres de servei.

Edifici aïllat de planta gairebé rectangular, amb planta baixa i un cos central més elevat. Consta de planta baixa, pis i golfes. També disposa d'una torre-mirador a l'angle nord.

Fou bastit mitjançant una successió d'arcs parabòlics d'estil gaudinista, amb galeria porxada i arc catenari monumental a la façana occidental. De fet, l'arc parabòlic és el gran protagonista de tota l'obra, ja que està present en totes les obertures de l'edifici i també en el seu interior.

Per a la façana, Muncunill va decidir aplicar un paredat rústec marcant les obertures amb aplicacions de maó vist. L'element més significatiu de la façana és la galeria sud, amb arcs parabòlics que evoquen les solanes de les masies catalanes.

La volta és tabicada amb cúpules parabòliques arrebossades amb morter barrejat amb trencadís i vidres petits. L'obra és estucada de color blanc i sòcol de ceràmica vidriada que segueix les línies sinuoses de l'edifici. La sinuositat es reflecteix també al paviment exterior que envolta l'edifici.

L'interior és resolt també amb arcs parabòlics i ondulacions concèntriques en els sostres de guix. El sostre del menjador és decorat amb relleus i canals. La fusteria és d'àlber vernissat i angles sempre arrodonits. És de molta qualitat i mostra temes florals molt poc habituals en els dissenys de l'arquitecte, S'afegí una rotonda de formes el·líptiques en l'estil "nansa de cordill". L'interior modernista fou transformat amb decoració classicista el 1919. Per a la seva distribució, Muncunill va partir de la inspiració rural substituint l'habitació d'entrada, pròpia dels habitatges situats a la trama urbana, per una sala distribuïdora d'espais que també apareix al pis superior.

Per separar la sala inferior del menjador, Muncunill col·loca tres fusteries-vidriera. L'entrada al menjador es fa per la central i les dues laterals, més petites, serveixen com a caixa del rellotge i com entrada de llum. A la part sud de la torre es troba l'escala d'accés que comunica amb una sala que distribueix les dependències superiors.

Respecte els jardins, presenten influència italiana i reproduccions d'estàtues clàssiques, com el Sant Jordi de Donatello, que donà nom al parc actual.

A finals del segle XIX els senyors Freixa i Sans edificaren una nau a l'altra banda de la riera (respecte del Palau), que era en construcció el 1900, destinada a la fabricació d'alpaca (teixits). Per evolució, potser premeditada, la nau esdevingué residència: se li afegí una porxada i es transformà l'interior segons els cànons del "modern style". L'arquitecte Lluís Muncunill participà en la construcció, però l'estil gaudinià ja no fou del tot aplicat a la rotonda de l'edifici.

Després de la guerra europea, s'importaren escultures italianes i s'instal·là el templet renaixentista del jardí. El 1936 la Masia era incautada per a instal·lar l'Escola Nova Unificada, fins el 1939. El 1958 l'Ajuntament de Terrassa comprava la finca, de més de 20000m2, i el 1959 s'inaugurava el Parc de Sant Jordi.

Fou seu del Conservatori Professional de Música, però des de l'any 2003 en què aquest centre fou traslladat al carrer de Miquel Vives restà tancada, sent utilitzada puntualment com a col·legi electoral. Fa un temps (febrer 2005) van començar a aparèixer alguns signes de deteriorament (humitats, esquerdes), fet que ha despertat l'alarma, tot i que sembla que no afecten a l'estructura. Finalment, l'Ajuntament de Terrassa ha convertit l'edifici en Casa-Museu i acull també l'Oficina de Turisme.