Intro

Sobre el projecte

En aquesta primera etapa, el catàleg es focalitza en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any d’edificació de la primera xemeneia industrial de Barcelona que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.

El projecte neix amb l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que s’anirà actualitzant i ampliant, tot incorporant les obres contemporànies de major interès general, sempre amb una necessària perspectiva històrica suficient, alhora que afegint progressivament obres del nostre passat, amb l’ambiciós objectiu d’abastar un major període documental.

El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses branques i entitats associades al COAC i d’altres entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.

Cal mencionar especialment la incorporació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en alguns casos inèdita– documentació gràfica.

El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC i professionals i d’altres experts externs de totes les Demarcacions que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.

La voluntat d’aquest projecte és la d’esdevenir el fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau d’informació i documentació arquitectònica exemplar que passi a ser un referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directors de l’Arxiu Digital del COAC

credits

Qui som

Col·legi d’Arquitectes de Catalunya:

Àrea de Cultura

Directors:

2019-2020 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comissió Documental:

2019-2020 Ramon Faura Carolina B. Garcia Francesc Rafat Antoni López Daufí Joan Falgueras Anton Pàmies Mercè Bosch Josep Ferrando Fernando Marzá Aureli Mora Omar Ornaque

Col·laboradors Externs:

2019-2020 Lluis Andreu Sergi Ballester Maria Jesús Quintero

Amb el suport de:

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura

Entitats Col·laboradores:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

Disseny i Programació:

Nubilum Edittio

En Imatges

  • Restauració i Rehabilitació del Convent dels Àngels per al FAD

  • Restauració i Rehabilitació del Convent dels Àngels per al FAD

  • Restauració i Rehabilitació del Convent dels Àngels per al FAD

  • Restauració i Rehabilitació del Convent dels Àngels per al FAD

  • Restauració i Rehabilitació del Convent dels Àngels per al FAD

  • Restauració i Rehabilitació del Convent dels Àngels per al FAD

  • Restauració i Rehabilitació del Convent dels Àngels per al FAD

  • Restauració i Rehabilitació del Convent dels Àngels per al FAD

  • Restauració i Rehabilitació del Convent dels Àngels per al FAD

  • Restauració i Rehabilitació del Convent dels Àngels per al FAD

  • Restauració i Rehabilitació del Convent dels Àngels per al FAD

  • Restauració i Rehabilitació del Convent dels Àngels per al FAD

Memòria

El barri de Raval es va situar entre les segones muralles de la Rambla (1260) i les terceres i últimes de Les Rondes (1336-1387). Allà van conviure els establiments, els serveis i les activitats considerats molestos amb els camps de cultiu, la casa pagesa i la casa gremial. Les frustrades expectatives de creixement en la Baixa Edat Mitjana van deixar una gran quantitat de sòl disponible que va propiciar la instal·lació de nombrosos edificis religiosos com a conseqüència de l'apogeu del catolicisme que va caracteritzar l'època. El període culminant d'aquest llarg procés que va convertir el Raval en un barri de convents el podem situar entre el segle XV i l'acció desamortitzadora de Mendizábal el 1837. La seva enumeració seria extensíssima. Sobre la zona en que es va centrar l'estudi poques van ser les transformacions que es van produir durant l'absolutisme il·lustrat i la revolució industrial si exceptuem l'obertura del carrer Joaquim Costa i la interessant urbanització sobre els antics terrenys de l'Convent de l'Carme realitzada el 1875. El centre d'atenció de la ciutat es va traslladar a l'eixample Cerdà i aquesta zona de Raval va quedar com un nucli oblidat, amb una important presència de grans edificis molts d'ells en desús i situats en una trama típicament medieval que dificultava el seu accés peatonal i rodat. Un món ple de possibilitats en ple centre de la ciutat i ignorat per la majoria dels barcelonins. El primer Ajuntament democràtic va començar a interessar-se pel barri i al juliol de 1980 va encarregar un estudi sobre les possibilitats que el Convent dels Àngels, l'Antiga Casa de la Caritat i l'Antiga Casa de la Misericòrdia, poguessin oferir per acollir nous usos que els donessin un renovat sentit i actuessin com locomotores de revitalització de tota aquesta part de la ciutat. El treball havia de proposar també una ordenació dels espais lliures i una proposta d'accessibilitat que se suposava que els nous usos exigirien. L'ambigüitat de l'encàrrec va resultar beneficiosa per al desenvolupament de la feina en el sentit que els objectius del projecte i la pròpia àrea de l'estudi es van anar concretant i evolucionant de mica en mica segons la seva pròpia lògica interna. Al gradual coneixement de factors preestablerts (estat patrimonial de l'Ajuntament i la Diputació, criteris rígids i llavors inamovibles del Pla General Metropolità, relació dels edificis catalogats pel seu interès històric i artístic, consciència dels orígens, creixement i importància històrica del Raval, l'evolució dels seus usos ...) se li van anar superposant primers temptejos sobre les reformes i ampliacions dels edificis importants, les seves possibles noves destinacions, els nous buidats urbans que els havien de donar marc, el reforçament i nova creació de recorreguts de vianants, l'accessibilitat rodada, els nous aparcaments ... i el com representar tot allò. I d'aquesta manera es va anar configurant una zona d'estudi allargada i que centrada en els tres grans conjunts esmentats s'estenia paral·lelament a les Rambles des del Liceu fins al Seminari. Des d'un bon principi el projecte va mirar al barri des de lluny, des de les altures, i ho va entendre com un baix relleu en el qual un escultor amb una delicada eina hagués anat practicant unes subtils incisions en una massa compacta i uniforme. Aquests buidats eren molt variats i els havia allargats, rectes, corbs, rectangulars, quadrats, regulars, irregulars, canviaven d'amplada i de longitud i tots ells constituïen un conjunt extraordinari. El projecte va partir de la convicció de que el protagonista i el valor indiscutible del Raval era la riquesa i varietat d'aquestes extraccions, moltíssim més complexes i riques que les de l'eixample o que les inexistents al suburbi perifèric. Les rambles, carrers, places, jardins tancats, passatges i galeries es relacionaven entre si configurant un teixit variadíssim i complex que el projecte volia entendre, respectar, consolidar i continuar. I aquesta riquesa i varietat de l'espai públic va assolir un altíssim nivell d'obra d'art excepcional gràcies a la col·laboració imprescindible d'una arquitectura sàvia i discreta que tenia com a principal objectiu el definir i qualificar els buits que tenia al voltant, formant amb la ciutat un tot indissoluble . El projecte va començar amb un dibuix en un gran paper vegetal d'1 x 4 m en el qual es va representar la zona escollida i amb especial atenció totes les plantes baixes dels edificis importants. La realització necessàriament lenta del dibuix va facilitar el descobriment gradual de les maneres que van utilitzar els arquitectes del Liceu, de la Virreina, del Teatre Romea... entre molts d'altres, per manipular els models acadèmics establerts i transformar-los en organismes més complexos al servei directe de l'entorn urbà en que estaven situats. Tot el contrari del que van representar l'Institut Antituberculós (1936) i posteriorment el MACBA (1995), concebuts com edificis aïllats aliens a la ciutat i incapaços de generar un espai públic controlat i digne al seu voltant. El que van fer en realitat va ser fer-li mal i que apareguessin per primera vegada al barri un sense nombre de racons, tanques, reixes, mitgeres eternes i visions impúdiques d'interiors d'illa oberts a carrers i places. L'actuació més radical i arriscada del projecte va ser la proposta de creació d'una gran plaça de 130 m de llarg i 52 m d'ample que posava en evidència i relacionava els quatre grans protagonistes de barri: l'antic Convent dels Àngels, l'antiga Casa de la Caritat, el conjunt de la Misericòrdia i la magnífica urbanització de l'Carme. La hi va imaginar com una explosió d'espai i llum a la qual s'accedia a través d'unes carrerons estrets, banyades per la seva característica llum zenital. Un buit sense arbres, amb un paviment dur i que contenia al seu interior el testimoni de dos edificis històrics aïllats: l'Església dels Àngels amb la seva capella annexa i el preciós edifici gòtic de l'Antiga Casa dels Infants Orfes. Tres grans aparcaments connectats entre si per un passatge soterrani convertien tota la zona en una còmoda àrea de vianants. Es van iniciar els primers enderrocs i d'acord amb el que preveu es va edificar el racó sud de la gran plaça. Es van recuperar i van consolidar parts de el vell convent i se li van juxtaposar diverses peces heterogènies que tapaven visualment mitgeres, façanes posteriors, patis de veïns, evitaven racons i obrien nous accessos i nous camins de vianants. La peça més important del conjunt no podia ser més gran del que va acabar sent, en realitat una pantalla de molt poca profunditat que havia d'acollir uns usos que sempre van ser imprecisos i canviants. El projecte va intentar dissimular totes aquestes circumstàncies i no oblidar que la seva missió fonamental era la de contribuir a cenyir el gran espai públic que tenia davant i donar a el mateix temps una primera referència sobre el caràcter monumental que es volia donar a la futura plaça. Alguns canvis en el Pla General Metropolità i una gradual concreció en els continguts dels edificis van permetre el 1987 avançar en la definició d'enderrocs, ampliacions d'edificis i formalització dels espais urbans al voltant de l'antiga Casa de la Caritat. Els canvis van ser fonamentalment dos. D'una banda es va abandonar, per la seva excessiva rigidesa, la idea de l'ampliació de l'edifici a força de continuar la seva estructura de patis abraçats per crugies iguals i estretes i es va proposar conservar només el preciós Pati de les Dones i donar més llibertat a les futures construccions. I d'altra banda el canvi de qualificació dels solars entre la Casa de la Caritat i els habitatges de l'Carrer Tallers va permetre proposar una nova edificació que amagués les seves façanes posteriors i definís un nou espai públic que relacionés la Casa de la Caritat amb un dels costats del conjunt de la Misericòrdia. Van aparèixer així una nova sèrie de places de diferents mides i caràcters abraçades pels grans edificis i sempre relacionades entre si per carrers estrets. Les noves construccions es van imaginar permeables als vianants en planta baixa, seguint els exemples de l'Hospital de la Santa Creu o de la pròpia Casa de la Caritat, exemples magnífics de com grans volums no trenquen l'escala petita del barri i eren capaços de permetre recorreguts alternatius i oferir al seu interior espais tranquils d'un gran confort i amabilitat. Moltes d'aquestes propostes no es van seguir.

Autor: Lluís Clotet i Ballús

Autors

Sobre el mapa